A l’article del passat diumenge em referia, tot lloant-lo, a l’article 3.1 del Codi civil espanyol, que conté una norma general per a l’aplicació de les lleis que em sembla modèlica, perquè defuig la dictadura literalista dels textos legals, que de vegades pot fer que una norma esdevingui injusta. Diu: “Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas.”
Sense oblidar que la lletra textual de les lleis té una gran importància, el legislador espanyol ha previst que, quan els Tribunals de Justícia es veuen compel·lits a aplicar-les, han de tenir en compte l’esperit i la finalitat amb què van ser dictades, ja que les circumstàncies que determina el pas del temps poden conduir a interpretacions diverses d’un mateix text.
Aquest principi val per a totes les lleis. També per a la Constitució. Per això té sentit que els òrgans que han d’interpretar-les dictin una jurisprudència que, amb els anys, va canviant, ja que, molts cops, sense tocar la lletra escrita d’una norma, la justícia demana una interpretació diferent per al cas concret a què s’ha d’aplicar.
Aquest punt de vista, si bé és avui majoritari en el Dret Internacional, no és, però, compartit per tothom. No ho és especialment per sectors jurídics ultraconservadors que tenen una gran influència al país que segueix essent el més poderós del món: els Estats Units d’Amèrica, com hem pogut constatar quan, a causa de la mort de la jutgessa del Tribunal Suprem, Ruth Bader Ginsburg, el president Trump, que és qui, constitucionalment, té la potestat de proposar-ne la substitució, s’ha decantat per la magistrada Amy Coney Barrett. Aquesta dona, de 48 anys, és, pel que hem pogut llegir, l’antítesi de la jutgessa morta. Mentre la desapareguda era una icona feminista i progressista, la que proposa Trump es defineix com a catòlica ultraconservadora, antiavortista i fèrria defensora del dret a dur armes. Però tot això, no és el que més em preocupa. Considero encara més perillós que s’hagi declarat partidària del corrent dit “originalista”, contrari al que nosaltres defensem com a “constitucionalisme viu” (el que deriva del text citat, que permet interpretar les lleis tenint en compte les noves circumstàncies i els canvis en els costums socials), i defensa la seva aplicació basant-se en el literalisme d’uns textos constitucionals que, com succeeix amb la Constitució nord-americana, es van escriure fa més de dos-cents anys.
Per tant no ens hauria de sorprendre que aquesta concepció originalista del dret la dugui a pensar que les decisions que ha pres el Tribunal Suprem sobre temes que els constituents de 1787 no podien tan sols preveure, com per exemple, la despenalització de l’avortament, que es va produir l’any 1973, la limitació de l’ús de les armes, la defensa de la Seguretat Social mèdica o la defensa dels drets dels immigrants, han de tornar enrere perquè no s’ajusten al criteri textual dels legisladors de 1787.
És evident que la decisió presa per Trump a un mes de les eleccions presidencials no és innocent, ja que consolidarà una gran majoria conservadora (de 6 a 3) al Tribunal Suprem dels EEUU, que el marcarà durant molts anys, ja que allí els jutges del Suprem son vitalicis. És, doncs, molt provable que generi una jurisprudència ultraconservadora i ves a saber si no acabarà donant la mà a Trump -és, almenys, el que ell pretén- en les impugnacions que assegura que farà dels comicis si perd, ja que no deixa d’acusar els demòcrates de preparar un frau electoral.
De tota manera, si bé podem considerar poc ètica la decisió de Trump, el que no podem qüestionar és la seva legalitat, ja que allí correspon al president promoure els jutges del Tribunal Suprem quan es produeix una vacant. I és el que ell ha fet.
El cas espanyol
A Espanya, en canvi, tenim un sistema d’elecció dels membres del Tribunal Suprem més democràtic, en la qual té un paper clau el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Un òrgan que està compost per vint membres designats per les Corts Generals (no pel Cap de l’Estat o pel President del Govern), els quals elegeixen després el president, que ho serà també del Tribunal Suprem, d’entre membres de la carrera judicial o de juristes de reconeguda competència. A més, a Espanya, els jutges del TS no son vitalicis, sinó que jubilen en assolir l’edat reglamentària, alhora que els membres del CGPJ tenen un mandat només de cinc anys.
Teòricament, doncs, tenim un sistema força més democràtic que el dels Estats Units d’Amèrica, però la realitat és crua i veiem que, si bé la llei, per evitar que un partit pugui decidir ell sol els nomenaments, exigeix que els candidats obtinguin el vot de tres cinquenes parts de les Cambres, la realitat és que, a la pràctica, si un dels grans partits es tanca en banda, pot boicotejar la renovació del CGPJ.
Això és el que està passant a Espanya, on el PP es nega a pactar amb el PSOE la renovació del CGPJ, que té avui una clara majoria conservadora, ja que va ser elegit quan el PP també la tenia a les Corts. ¿I per què es nega? Si escoltem a Casado, ho fa per patriotisme, perquè no pot permetre que una coalició com UP tingui representants en aquest organisme, ja que -diu Casado- aquesta coalició atempta contra la Monarquia i posa en perill les institucions del país.
Òbviament, la raó veritable no és aquesta. El PP -amb Pablo Casado al capdavant- es nega a renovar el CGPJ (i el Tribunal Constitucional, i el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble) perquè sap que, si en permet la renovació, no disposarà d’una majoria en aquestes institucions bàsiques per al bon funcionament constitucional de país, mentre que, si en boicoteja la renovació, serà un Consell General caducat -on té majoria- el que farà -en realitat ja els ha fet- els nomenaments de les vacants del Tribunal Suprem, que és l’òrgan -no ho oblidem- que haurà de jutjar no sols els “malèfics independentistes catalans” sinó els seus correligionaris -em refereixo els del PP- que s’han vist involucrats en les gravíssimes trames de corrupció que s’han desvetllat últimament dins el partit.
Estem, doncs, assistint a una gran batalla que es lliura al cor de l’Estat entre els qui volen que s’apliqui el que mana la Constitució respecte d’aquests alts organismes i els que, sense cap pudor i mentint-nos descaradament, han decidit bloquejar els mecanismes constitucionals.
La diferència entre Trump i Casado és, per tant, molt clara. Aquell, en designar Amy Coney Barrett prescindeix dels principis ètics però es mou dins la legalitat. Aquest, al·legant que defensa Espanya, s’hi posa al marge.
Josep Maria Quintana 