Escriure de manera serena i ponderada sobre la sentència que inhabilita el president Torra per a l’exercici de càrrec públic durant un any i mig és, francament, molt difícil, perquè en una matèria com aquesta on prevalen els sentiments i les emocions (que van des del “que se pudran en la prisión estos independentistas” que hem escoltat a molts polítics (sobretot, però no exclusivament, de la dreta) fins al “no hem fet res d’il·legal i hem estat condemnats per venjança” que he escoltat a alguns dels qui són a la presó o a l’exili, hi ha un abisme. És, doncs, pràcticament impossible que la meva opinió -i, en general la de qualsevol que intenti analitzar els fets des del rigor jurídic, optant per una hermenèutica política desapassionada- satisfaci tothom. I tanmateix cal que opinem i que, sense voler ofendre ningú, diguem el que, de bona fe, pensem sobre aquesta darrera resolució judicial.
En un article publicat el dia 1 de desembre de 2019 sobre la sentència del Tribunal Suprem (TS) que va condemnar els polítics catalans, vaig concloure -coincidint amb l’informe que havia emès Amnistia Internacional- que ens havíem enfrontat amb un judici dut a terme amb totes les garanties legals, si ens ateníem a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), però també davant una sentència que considerava injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que, al meu entendre -i també a criteri d’Amnistia Internacional- està contemplat al Codi Penal espanyol de manera inadequada. Òbviament, totes aquestes conclusions venien prèviament raonades. Anem, doncs, ara a veure la sentència que acaba de condemnar el president.
D’entrada, convé no oblidar que, des del primer dia que assumí la presidència de la Generalitat, Torra va adoptar un criteri que podríem definir com d’anormalitat institucional. De fet, no ocupà el despatx presidencial de Puigdemont, de qui es considerava vicari, i va fer bandera d’aquesta anormalitat com a principi, maldant per capitalitzar-la, convençut que això conduiria el país a la independència i a la república per ell desitjades. I com a primera presa de posició inequívoca va penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat amb el lema “Llibertat presos polítics i exiliats”.
Per més que els partits no independentistes sempre van protestar d’aquesta pancarta, el problema greu -en termes de legalitat i no d’ètica política- va sorgir quan, iniciat el període electoral que aleshores va tenir lloc, la Junta Electoral Central (JEC), que és un òrgan superior de l’Administració Electoral a Espanya que, d’acord amb la Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General (LOREG), té com a funció de “garantir la transparència del procés electoral i supervisar l’actuació de l’Oficina del Cens Electoral”, ordenà a Torra que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant els dies de campanya.
Aquesta era, sens dubte, una ordre molt discutible que, com totes les resolucions d’un òrgan administratiu, podia ser recorreguda davant dels Tribunals, però del que no hi ha dubte és que era una ordre d’un òrgan competent per donar-la, i Torra es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà públicament; desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual li va suggerir que obeís.
En negar-se a fer-ho, la JEC li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què el president havia pogut incórrer en desobeir. Curiosament, aquest darrer acord sí que va ser recorregut per la defensa del president davant del TS, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, però la petició li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i també la pancarta vetada.
La desobediència flagrant a la JEC i, després, al TS, implicà, com era previsible, un acte de processament de Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que, d’acord amb l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya, és l’òrgan competent per jutjar-lo, davant el qual va al·legar que havia desobeït a consciència perquè l’ordre rebuda era il·legal i nul·la. A més, la va qualificar d’atemptat a la llibertat d’expressió.
Qualsevol que sigui el concepte que ens mereixi la decisió de la JEC -i jo no m’amago de dir que crec que actuà de manera desproporcionada i que era molt millor que s’oblidés de la pancarta, de la mateixa manera que Alfredo Pérez Rubalcava, essent ministre de l’Interior, va deixar que s’anés a votar amb la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya plenes de manifestants del 15-M (cosa que també prohibia la LOREG)-, a pesar, dic, que jo i molts altres -fins i tot el mateix Torra- penséssim el que acabo de dir, el cert és que, no despenjant la pancarta, Quim Torra va cometre un acte de desobediència penat per la llei. Desobediència a la JEC i, després, a la resolució del TS. I és per aquesta desobediència de no despenjar la pancarta en període electoral que se l’ha jutjat, no pel lema que estava proclamava. Per tant, afirmar que els tribunals li han conculcat la llibertat d’expressió pot ser molt interessant des del punt de vista polític per criticar els tribunals i dibuixar un negre panorama de la justícia espanyola, però no s’ajusta a la veritat dels fets.
Ara bé, dit això, cal també afirmar que tot plegat no deixa de ser un gran despropòsit. En primer lloc, perquè, com ja he dit, quan la JEC ordenà que es despengés la pancarta havia de saber que iniciava un procés que podia ser molt més costós per a la convivència a Catalunya que si deixava que seguís penjada. En segon terme, perquè condemnar a la inhabilitació el president de Catalunya per despenjar dos dies tard una pancarta (que acabà despenjant), comporta, al meu entendre, imposar una pena absolutament desproporcionada. I més si tenim en compte -i els tribunals ho haurien de saber- que no actuen des d’un Olimp, on no hi arriba el vent ni el fred d’aquest món, i que les seves decisions incideixen de manera indubtable en l’estabilitat política d’Espanya.
Com diu el refrany, “no es poden matar mosques a cops de canó”, i la JEC, el TSJC i després el TS, és el que han fet. Penso, doncs, que si bé els tribunals han actuat d’acord amb la llei, s’han equivocat en no tenir en compte aquell principi que recull l’article 3.1 del Codi civil espanyol quan afirma que, en l’aplicació de les lleis, cal tenir en compte no sols la seva lletra, sinó també “la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”. Els tribunals, doncs -sempre des del meu punt de vista- s’han passat pel folre aquest principi i també el de la proporcionalitat en l’aplicació de les penes. I alhora han fet un magre favor al país, encara que la seva decisió satisfaci plenament tota la dreta política i mediàtica espanyola que, a casa nostra, és extremadament forta i poderosa.
Tot i així, no he d’estalviar tampoc retrets a Quim Torra que, des del primer moment, ha actuat menyspreant tothom que no pensava com ell, perquè era conscient -ho havia de ser per força- del que podia succeir si no obeïa la JEC i el TS, arrogant-se una superioritat absoluta per damunt de tots els organismes constitucionals, i enfrontant-se irresponsablement i conscientment a la llei i als qui, en un Estat de dret, tenen la potestat de jutjar.
Sempre obsedit pel simbolisme i pel desig d’esdevenir màrtir, Torra avantposà el seu interès personal a l’interès del país, oblidant els seus deures amb tots els catalans, i traçant una línia vermella entre els seus (que considera els bons) i els altres (que ha decidit proscriure), com ho demostra que, en el discurs d’adéu fet des de la Generalitat, hagi demanat al país que les properes eleccions siguin un plebiscit “entre repressió i democràcia”, donant a entendre que, qui no està amb ell i vota el que ell demana se situa entre els “repressors”, mentre que només són “demòcrates” els qui, amb ell, opten per situar-se al costat independentista. I això és aberrant, xenòfob i supremacista.
Josep Maria Quintana 