L’elecció del CGPJ reclama als partits un canvi d’actitud

by

És cert que són molts els problemes reals i palpables -aquells que fereixen directament les persones- que tenim al nostre país: bàsicament els que ha provocat i engrandit la pandèmia de la Covid-19, que afecten no sols la salut, provocant dolor i mort, sinó també l’economia, que se n’està ressentit fins a uns extrems preocupants perquè ha deixat moltes persones sense feina, amb una feina precària o amb una manca preocupant de mitjans econòmics per sobreviure amb dignitat.

No deixa de ser greu, doncs, que en un marc tan complex i preocupant com aquest, la darrera enquesta del CIS hagi permès deduir a alguns analistes (aquest era, si més no, el parer d’Ignacio Varela en un article publicat a “El Confidencial”) que els polítics siguin el primer problema per als espanyols, per damunt del coronavirus i de la crisi econòmica.

Si els qui tenen el deure d’afrontar els problemes i endegar polítiques per resoldre’ls constitueixen, a parer dels ciutadans, “el problema” més greu -i són, per tant, un contratemps encara més gran que els que estan cridats a resoldre-  és evident que ens trobem en una situació molt difícil que limita l’esperança que ha de tenir tota persona per afrontar dignament la seva vida.

Certament que la situació deu ser extremadament greu quan un diari conservador alemany, però de prestigi internacional, com és el “Frankfurter Allgemeine Zeitung”, ha publicat que, si bé Espanya no és encara un estat fallit, sí l’hem de considerar fracassat i bloquejat perquè els bàndols polítics sempre es barallen feroçment, i des que es clausurà l’estat d’alarma no han estat capaços de trobar cap estratègia comuna davant la pandèmia, a pesar que n’és el país europeu més afectat.

Tots hem pogut veure amb estupor el que ha succeït -i segueix succeint- a Madrid entre el Govern de l’Estat i el de la Comunitat autònoma. Sense anar més lluny, el passat dissabte, Julio Llamazares publicava un article a “El País”  que no m’agradà especialment, perquè em va semblar despectiu per a Catalunya, però en el qual deia una cosa molt significativa en afirmar que “Si uno cambia Madrid por Cataluña comprobará que muchas declaraciones de Isabel Díaz Ayuso y de algunos de sus consejeros podría suscribirlas Torra o cualquiera de los independentistas catalanes presos por sedición”. I tenia raó perquè, si analitzem les coses que han dit aquella senyora i alguns dels seus consellers conclourem que no desmereixen dels atacs que, al llarg dels darrers anys, s’han creuat els independentistes catalans amb els seus adversaris espanyolistes.

I no hi ha dubte que, en aquesta Espanya en procés de fallida, el tema de la Justícia (o potser hauríem de dir de la Judicatura), del qual he parlat als dos darrers articles, continua latent i està incidint, gràcies a l’actuació dels polítics, en el descrèdit del país en el marc internacional, fins al punt que, amb la proposta que ha fet el govern de Pedro Sánchez, avalat pels ministres de Podem, el mal que patíem es pot agreujar encara més ja que, com tem la Comissió Europea, si es duu endavant, donarà ales als governs il·liberals de Polònia i Hongria, que fa temps que estan minant la independència del Poder Judicial dels seus estats, ficant-se de ple en el nomenament dels jutges per tal que el poder executiu acabi tenint damunt del judicial una puixança evident i aquest tingui respecte d’aquell una submissió gairebé absoluta.

Com tots sabem, el xantatge indecent (i netament inconstitucional) que està duent a terme el PP sobre el Govern i, en definitiva, sobre la sobirania nacional que representa el Parlament negant-se a renovar un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) caducat des de fa dos anys per tal de no perdre la incidència que té sobre la Judicatura, fent que sigui impossible que s’aconsegueixi una majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per elegir els membres que l’han de composar, ha suggerit al Govern de prendre una drecera que eximiria de cercar aquesta majoria tan reforçada per elegir 12 dels 20 membres de l’esmentat Consell, que ho podrien ser per majoria absoluta de parlamentaris.

Això implicaria que 8 dels 20 membres del CGPJ  haurien de continuar sent elegits per tres cinquenes parts, mentre que 12 només ho serien per majoria absoluta, la qual cosa és d’una gran incoherència i, el que és encara pitjor, lamina la necessitat d’un consens majoritari entre totes les forces polítiques per preservar la independència del Poder Judicial.

Que sigui incoherent i gens recomanable, no crec, però, que fos inconstitucional, a pesar del que opinen els líders populars. En efecte, la Constitució determina (art. 122.3) que hi ha 8 membres que han de ser advocats i juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d’exercici. 4 són elegits pel Congrés i 4 pel Senat, en cada cas per majoria de tres cinquens. Però pel que fa als altres 12, que han de ser necessàriament jutges i magistrats, es remet, pel que fa a la seva elecció, al que digui una llei orgànica. Aquesta és avui la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) aprovada l’any 1985, que ara (art. 567) disposa que tots seran elegits per la majoria de tres cinquens. Però res no impedeix al Parlament de modificar aquesta llei orgànica i determinar que s’elegeixin per majoria absoluta. De fer-ho, penso que la decisió seria constitucionalment vàlida però s’esdevindria un gran error.

Últimament, les recomanacions que ens arriben des del Consell d’Europa apunten a la necessitat que el CGPJ tingui una composició en la qual l’elecció per part dels jutges sigui fonamental. Això significa que, en opinió d’aquest organisme, el Parlament no hauria de tenir tanta veu -ni ser tan decisiu- en la decisió del Consell com ho es ara en els termes que regula la Llei Orgànica a què he fet referència. Però al meu entendre, el problema que estem patint no prové tant de qui decideixi l’elecció de les persones que configuraran el CGPJ, com de la irresponsabilitat dels partits polítics, que no han entès en general que la Justícia ha de ser independent del poder executiu i que, per tant, no poden intentar dominar-la ideològicament, ni que sigui per la porta de darrere.

Una de les persones que més encertadament ha vist això és el catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós, el qual, analitzant aquesta realitat, ha publicat a “El Periódico” un article modèlic on diu -la citació és llarga però val la pena de ser divulgada- el següent:

“Cal recordar als partits les seves pròpies responsabilitats, que vénen de lluny. Que el PP hagi bloquejat la renovació del CGPJ em sembla molt greu. Però tant al PP com al PSOE, com partits protagonistes que són d’acords anteriors, els cal reprotxar el seu comportament del passat, que ens ha dut a la situació actual. En lloc de buscar candidats susceptibles de generar consens, van donar la impressió d’acontentar-se cobrint les vocalies que a cadascun li corresponia en cada renovació. En comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, van optar per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, ‘propis’ i ‘aliens’ . Així es va acabar per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. Arribats a aquest punt, la millora del prestigi del CGPJ no crec que depengui tant de la fórmula triada com del comportament dels electes i dels seus proponents. Sobretot d’aquests últims. Mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer, sigui quina sigui la fórmula d’elecció dels vocals.”


%d bloggers like this: