Qui vigila el Poder Judicial?

by

O dit d’una altra manera seguint la pregunta de Juvenal: “Quis custodiet ipsos custodes?”

Fa poc hem conegut l’informe emès per la Comissió Europea per alertar de possibles derives en el funcionament de l’Estat de dret entre els seus membres, que ha estat francament dur amb Espanya en constatar els retards continuats en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la creixent lentitud dels procediments judicials, la relació entre la Fiscalia General de l’Estat i el Poder executiu, i el registre de les comunicacions amb el Ministeri de Justícia. De fet, ningú en surt ben parat: Els partits, per les traves que posen per renovar l’òrgan dels jutges, i el Govern per instrumentalitzar i polititzar la Fiscalia, cosa que han fet més o menys tots els governs, però que Sánchez va maximitzar descaradament en posar-hi al capdavant la que fins el dia abans havia estat la seva ministra de Justícia. El resum de tot plegat és el desprestigi de les institucions que configuren la Judicatura.

Si comencem pel Tribunal Suprem (TS), és obvi que ben poc favor li va fer el seu president, Carlos Lesmes, en destapar el disgust del Rei per no ser convidat a l’acte de jurament de la darrera promoció de jutges, situant-se -ho volgués o no- al costat dels diputats de la dreta que van criticar el veto del Govern, alhora que amb aquesta revelació posava en entredit la neutralitat del monarca. I poc favor ha fet també aquest president al prestigi de la Justícia no paralitzant els nomenaments de les vacants del TS que ha decidit el CGPJ, a pesar de trobar-se en una situació de caducitat des de fa dos anys i responent, per tant, en la seva composició, al joc de majories que aleshores conformaven el Parlament.

Diguem que també va fer un trist favor al TS  el partit de Pablo Casado quan, per una indiscreció, tots els espanyols vam saber que proposava Manuel Marchena per presidir-lo, convençut -són paraules textuals del senador popular Ignacio Cosidó- que “així dominarem el tribunal per la porta de darrere”. I més, si tenim en compte, que, quan es destapà aquesta maniobra, Marchena presidia la Sala que estava jutjant els polítics catalans acusats de rebel·lió, per cert amb una gran crítica per part del món independentista que, amb afirmacions com aquesta, es carregava de raons.

Cap favor va fer tampoc al TS la condemna d’inhabilitació dictada per aquest contra el qui havia estat president del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa, que va ser anul·lada pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). I ben poc favor li han fet les actuacions que ha dut a terme en privar del tercer grau els polítics catalans condemnats després que els l’hagués concedit el jutge de vigilància penitenciària, cosa que, sense conculcar la llei, afavoria el diàleg i la convivència. 

¿I què hem de dir de l’Audiència Nacional quan condemnà el diputat Arnaldo Otegi a sis anys de presó, que va complir íntegrament, en veure després que el TEDH anul·lava la sentència per parcialitat de la presidenta de la Sala, la magistrada Ángela Murillo, que, per cert, segueix exercint el seu càrrec com si res no hagués succeït?

Haurem de convenir també que poc favor va fer a l’Audiència Nacional la jutgessa Carmen Lamela quan, sense cap mirament, va ordenar la presó preventiva de l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, i del seu soci Joan Besolí, els quals obligà a romandre 643 dies engarjolats i van ser finalment absolts. I no és irrellevant la inflexibilitat que ostentà aquesta magistrada durant la instrucció de la causa, fins al punt que denegà totes les peticions de llibertat de Rosell i de Besolí, a qui va impedir que sortís per visitar el seu fill després que va quedar paraplègic en un accident de trànsit.

I seguim amb aquesta mateixa magistrada, que ben poc favor va fer a l’Audiència Nacional i a la causa de la justícia en acusar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez dels delictes de rebel·lió i de sedició. És cert que, finalment, van ser condemnats per sedició, però el fet és que va ser l’acusació de rebel·lió la que va afavorir que entressin en presó preventiva i fossin suspesos de tots els seus drets polítics. I el més lamentable des del meu punt de vista és que aquesta magistrada, a pesar d’actuacions tan discutibles com les que acabo d’esmentar, va ser promocionada a la Sala Segona del TS. I allí campa com si res!

¿I què n’hem de dir del que li ha succeït darrerament a la jove Tamara Carrasco, que acaba de ser absolta per una jutgessa de Barcelona després que va ser detinguda fa dos anys i mig acusada de terrorisme i de rebel·lió? 

És evident que, en aquest cas, la justícia ha acabat triomfant i ens n’hem d’alegrar, però això no deixa de mostrar un conjunt d’actuacions que no sols demostren moltes esquerdes en el seu funcionament; esquerdes que van des de l’acció policial fins a l’actuació d’alguns jutges que, amb el seu comportament, posen en entredit la independència i la neutralitat de la judicatura. 

El cas de Tamara Carrasco és il·lustratiu perquè va ser detinguda per ordre d’un magistrat de l’Audiència Nacional a partir d’una denúncia presentada per la Fiscalia, que l’acusà de terrorisme i rebel·lió (delictes que comporten penes de presó gravíssimes). Traslladada a Madrid, el jutge va decidir confinar-la a casa seva, a Viladecans, fins a la celebració del judici. I allí ha passat més de dos anys sense poder sortir del seu terme municipal. Però en arribar l’hora del judici, aquest darrer setembre, la Fiscalia va decidir acusar-la tan sols -com si el canvi no tingués importància- d’un delicte de “distribució o difusió pública de consignes que inciten a la comissió d’un delicte de desordres públics”. L’acusació de terrorisme i de rebel·lió van desaparèixer.

Sortosament, la sentència l’ha absolt, i no per dubtes provocats per l’absència de proves, sinó perquè totes les accions que ella havia dut a terme -ens agradin o no- eren perfectament legals. Per això, en unes frases molt dures contra la Guàrdia Civil i la Fiscalia, diu la sentència que “resulta poc seriós que en una investigació policial per delictes tan greus com terrorisme, rebel·lió i sedició no s’indiqui la font per la qual es va obtenir un missatge que és la base de tota la investigació i de l’acusació penal” i retreu a la Fiscalia que no hagi aportat “cap prova” sobre el fet que, en les accions de protesta dels dies 26 i 27 de març de 2018, “es cometessin delictes d’alteració de l’ordre públic”.

No hi ha dubte, per tant, que els recels que aporten totes aquestes actuacions judicials sobre el recte procedir de la Justícia Espanyola, així com l’intent de manipulació dels tribunals pels partits i l’ús que aquests han fet -i segueixen temptats de fer- per resoldre els problemes polítics del país, creen en la ciutadania un estat de gran desconfiança que acaba per malbaratar-ho tot. Vet-aquí, doncs, la pregunta formulada al començament: A Espanya, quis custodiet ipsos custodes? ¿Qui ha de vigilar els nostres vigilants?.

Ara bé, em sembla evident que la solució que proposen Sánchez i Iglesias de modificar el sistema d’elecció del CGPJ reduint l’actual majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per la majoria absoluta d’aquestes no és, però, una solució, ja que, de fet, posarà en mans del Govern de torn la seva elecció. És, per tant, un disbarat majúscul. El remei serà pitjor que la malaltia. Ara bé, ¿no s’adonarà Pablo Casado que són ell i el Partit Popular els qui, amb el xantatge que estan fent per no renovar les institucions, han provocat que s’acabi duent a terme aquesta proposta que malmetrà encara més la divisió de poders i reforçarà el desprestigi a la Judicatura? 


%d bloggers like this: