En l’anterior crisi financera, sobretot en els anys 2011 i 2012, es van produir tensions extraordinàries en els mercats de deute públic. Molts inversors dubtaven de la capacitat de pagament de països com Grècia, Irlanda i Portugal. També Espanya i Itàlia ho van passar malament. Aquests països tenien cada vegada més difícil aconseguir diners prestats i, per descomptat, els tipus d’interès no paraven de pujar. Allò tenia tota la pinta d’acabar amb l’euro.
En un article molt aclaridor, Jesús Santidrián (El Liberal) ens recorda que el BCE va trigar molt a actuar. Alemanya era molt reticent a posar la política monetària al servei dels països en dificultats. Finalment, al juliol de 2012, Mario Draghi va pronunciar el seu ‘Whatever it takes …’ ( ‘Faré el que calgui’) en el sentit que el BCE compraria tot el deute que fos necessari per a sostenir als països. Això va ser suficient per calmar els mercats i rebaixar els tipus d’interès. Llavors el bonus espanyol a 10 anys pagava el 7%. I Draghi va ser decisiu per a nosaltres: va marcar la fi del austericidi i el principi de la recuperació.
La intervenció de el BCE va adquirir dimensions descomunals a partir de març de 2015 mitjançant un programa de compres massives en el mercat secundari de deute públic conegut com a Public Sector Purchase Programme (PSPP). Aquest Programa s’ha anat prorrogant fins al moment present en què el BCE (juntament amb els bancs centrals nacionals) disposa de 2,5 bilions d’euros de deute públic europeu. I ha complert perfectament l’objectiu perseguit. Amb diferències de tipus més o menys acusades, tots els països aconsegueixen finançar-se als mercats de deute.
Cal dir que el PSPP és un programa compartit entre el BCE i els bancs centrals nacionals (com el Banc d’Espanya), que són els accionistes de BCE. De fet, el 90% de les compres programades pel BCE les efectuen els Bancs Centrals Nacionals sobre el seu propi deute nacional. I ells corren amb els riscos. D’aquesta manera, a finals de març de 2020 el Banc d’Espanya tenia al seu actiu 253.000 milions de deute públic espanyol (el 21% del deute total).
Aquest programa de compres massives no va agradar gens a alguns alemanys euròfobs. Al maig de 2016 diversos empresaris alemanys van recórrer a el Tribunal Constitucional Alemany (TCA) denunciant la inadequació del PSPP a la Constitució alemanya. Al·legaven que amb el PSPP el BCE vulnerava el seu mandat principal que és contenir la inflació una mica per sota del 2%. Però el que el BCE estava aconseguint -asseguraven- era situar els tipus d’interès a prop de el 0% en tota la zona euro. En la seva opinió, això era traspassar la política monetària per entrar en una política d’estímul fiscal dirigida a assegurar el finançament dels països, la qual cosa -al seu judici- produïa efectes adversos en l’economia, incentivava empreses inviables (que aconseguien crèdit a tipus ridículs) i perjudicava els estalviadors alemanys que veien com els seus dipòsits bancaris no rebien gairebé remuneració. (Aquí s’oblidaven de dir que el Tresor alemany aconseguia finançar-se a tipus negatius).
El TCA va plantejar una qüestió prejudicial a Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre aquest tema, i aquest va dictaminar el desembre de 2018 que el PSPP no excedia el mandat de el BCE d’assegurar l’estabilitat de preus i que estava plenament ajustat a la legalitat comunitària.
A pesar d’aquesta resolució, el TCA no s’ha deixat impressionar pel criteri del TJUE, i en la Sentència de 5 de maig, que estem comentant, entén que l’actuació del BCE, en implementar aquest volum de PSPP, no actua congruentment amb el mandat bàsic de BCE, que era de mantenir la inflació una mica per sota de el 2%.
En realitat, amb aquesta sentència, el TCA no afirma que el BCE hagi vulnerat el seu objectiu de vetllar per l’estabilitat de preus ni que hagi finançat als països il·legalment. Simplement es planteja la pregunta de si aquell programa (el de Draghi) va ser o no proporcionat i dona a entendre que no ho va ser. Per això, atribueix al Govern federal alemany i al Bundestag (Parlament alemany) l’adopció de ‘mesures’ per a ‘garantir que el BCE faci una avaluació de proporcionalitat’, a més de vigilar les decisions del banc i procurar que es mantingui dins del seu mandat. En conseqüència, el TCA requereix al BCE perquè, en el termini de 3 mesos, justifiqui que les compres del PSPP són congruents amb el mandat bàsic. Si no aporta justificació suficient, el TCA diu que el Bundesbank (BB, Banc Central Alemany) no podrà participar en endavant al PSPP i haurà desfer-se dels bons alemanys que actualment té en el seu poder.
La reacció del TJUE no s’ha fet esperar i va pronunciar-se el passat dimarts sobre la sentència del TCA. I si bé el tribunal europeu mai no fa comentaris sobre les sentències d’un òrgan jurisdiccional dels països membres de la UE, sí ha recordat que, d’acord amb reiterada jurisprudència del TJUE, una sentència dictada amb caràcter prejudicial per aquest Tribunal (la que pronuncià precisament a petició del TCA l’any 2018 a què m’he referit) vincula el jutge nacional per a la resolució del litigi principal. I afegeix que, per tal de garantir una aplicació uniforme del Dret de la Unió, el TJUE, que s’ha creat amb aquesta finalitat pels Estats membres, és l’únic competent per declarar que un acte d’una institució de la Unió és contrari al Dret de la Unió. I no s’està de dir que les divergències entre els òrgans jurisdiccionals dels Estats membres pel que fa a la validesa d’aquests actes poden arribar a comprometre la unitat de l’ordenament jurídic de la Unió i perjudicar la seguretat jurídica.
Per aquest motiu, com les altres autoritats dels Estats membres, també els òrgans jurisdiccionals nacionals estan obligats a garantir el ple efecte de el Dret de la Unió. Només així -assegura- es pot garantir la igualtat dels Estats membres a la Unió creada per ells.
Per si aquesta declaració no fos prou contundent, la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen (que ha estat 13 anys ministra a Alemanya), després de testificar que ha pres nota de la sentència, també n’ha sortit al pas afirmant que la Comissió Europea defensa tres principis bàsics: que la política monetària de la Unió és un assumpte de competència exclusiva; que el dret de la UE té primacia sobre el dret nacional i que les sentències de Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees són vinculants per a tots els tribunals nacionals. I ha conclòs afirmant que l’última paraula sobre el Dret de la UE sempre la té Luxemburg. Cap altre lloc.’
Tot i aquestes manifestacions, la qüestió és problemàtica, ja que no hi ha dubte que el TCA es fa ressò de bona part del opinió pública alemanya, fins i tot del opinió el president del Bundesbank. I no diguem el que pensen al respecte partits com AFD (neonazi), molts d’ells promotors d’aquesta sentència. Hi ha poca eurofília en tot aquest sector. Fins i tot els grans partits alemanys hauran de tenir cura en qüestions com aquesta, perquè la solidaritat no abunda i molta gent no és gens partidària de posar diners per salvar a altres països. De moment, la cancellera Merkel ha estat una gran defensora de la UE, però la sentència obre una escletxa contrària als interessos europeus.
Sens dubte, el més preocupant és que la decisió arriba a les portes de la pitjor depressió que ha patit la zona euro. I alguns analistes temen fins i tot que posi en perill l’actual programa contra la pandèmia, que ha fixat unes condicions de compra fins i tot més laxes que les anteriors. Aquest és el gran risc, perquè no dubteu que nous casos judicials arribaran a Alemanya immediatament contra el Programa de compres associat amb la pandèmia (PEPP). No ens quedarà més remei que confiar a Brussel·les i en el tribunal de Luxemburg.
Josep Maria Quintana 