Durant molts anys, Manuel Fraga va muntar tot el seu discurs polític sobre el que ell denominava la “majoria natural”. Ell no dubtava que, a Espanya, el gruix majoritari de la gent era de dretes perquè “és natural que sigui així”, encara que jo mai no he entès molt bé el mot “natural” quan s’empra en aquest sentit, perquè, si us hi fixeu bé, “natural” com a adjectiu és un concepte que no té un antònom fàcil, tret que optem per “antinatural”. I dic que no és fàcil perquè, mentre tots sabem que l’antònim de “bo” és “dolent”, i el de “vertader” és “fals”, difícilment trobem un mot que sigui antònim de “natural” en el sentit que li donava Fraga, que l’entenia com a “adequat a la naturalesa”, és a dir “normal”.
Per a ell, la gent normal havia de ser de dretes i per això no dubtava que aquesta gent formava la “majoria natural” del país, tot i que, curiosament, mai no va poder reunir entorn seu aquesta majoria a nivell de l’Estat, a diferència de Felipe González que, des de 1982 fins a 1996, aconseguí que, a Espanya, la “majoria natural” s’identifiqués amb el socialisme, tot i que al llarg del seu mandat, que molts van criticar per autoritari, per poc dialogant, per actuar displicentment amb l’oposició de dretes i moltes coses més, els que no formaven part de la “majoria natural” que governava, no se sentien exclosos, ni eren considerats “mals espanyols”, ni tampoc havien de refugiar-se en la bandera d’Espanya pe sentir-se vius, entre d’altres raons perquè la bandera d’Espanya presidia les institucions oficials i cap governant socialista d’aquest país se la volgué apropiar. Suposo que perquè els socialistes la consideraven tan seva com dels altres, i també perquè eren molt conscient que si un símbol (en aquest cas constitucional) com és la bandera, que ha de poder englobar tothom (siguis de dretes o d’esquerres, socialista o conservador), s’intenta patrimonialitzar per una ideologia determinada, aleshores es corre el risc de crear desafecció entre els qui no comparteixen aquella ideologia i poden acabar menyspreant aquest símbol que també els hauria de representar.
La patrimonialització de les banderes és, doncs, un fenomen que, no per corrent, deixa de ser perillós, ja que quan es duu a terme -cosa que succeeix en els populismes més exacerbats-, ràpidament estableix una divisió dins la societat entre els qui s’identifiquen amb aquell símbol, que consideren patrimoni exclusiu de la seva ideologia, i els qui, militant en un altre camp ideològic, acaben no sentint-se identificats amb la bandera que s’han apropiat els seus adversaris, quan, com ja he dit, la bandera és un símbol que, per se, no pretén identificar-se amb cap ideologia, sinó que té una missió constitucional força més simple i alhora més important: la de representar la pluralitat de l’Estat, que, com sabem, ha de poder englobar tothom i acollir totes les ideologies.
Malauradament, a Espanya estem vivint un procés de patrimonialització de la bandera espanyola per la dreta més radical, cosa que no sols dona arguments als qui no se senten identificats amb el símbol perquè voldrien trencar amb l’estructura de l’Estat per sortir-se’n (els independentistes), sinó també a molts altres ciutadans que, en no assumir poc ni gens la ideologia, les polítiques i les formes d’actuar d’aquests col·lectius que s’embolcallen literalment amb la bandera i en fan un símbol podríem dir exclusiu de la seva manera de pensar, lentament se’n van distanciant i acaben per sentir-se exclosos del que aquell símbol hauria de ser, ja que tenen la impressió que l’han prostituït i ha deixat de ser el que preveu el marc constitucional.
A Espanya, la dreta sempre s’ha identificat molt clarament amb la bandera nacional i ha estat sovint temptada de reduir-ne el seu significat simbòlic. I si tenim en compte que aquest corrent ideològic -penseu en l’exemple que he esmentat de Manuel Fraga- considera com una cosa natural que sigui ella la que comanda el país, la que talla el bacallà i la que distribueix butlles i prebendes, quan això no succeeix, quan es veu fora del poder, sempre tendeix a radicalitzar-se i un dels primers errors que comet és el d’embolcallar-se amb la bandera nacional per a titllar de mals espanyols, d’incompetents, d’estúpids i fins i tot d’assassins els polítics d’esquerres que governen. I no exagero, perquè si heu tingut la paciència de seguir les imatges que s’han gravat de la manifestació motoritzada que venir lloc a Madrid ara fa vuit dies, haureu tingut la possibilitat d’escoltar crits com “Sánchez a la cárcel” o “Asesinos de mierda” alhora que feien voleiar la bandera espanyola; crits que no sols demostren un nivell d’educació lamentable i una intolerància fora mida, sinó també l’odi i la ràbia que els provoca la seva impotència per a governar.
El que estem veient aquests dies -i amb això no pretenc defensar els errors del Govern, que són sovint clamorosos- està fora del que pot admetre’s en una confrontació civilitzada d’idees i de parers, que és, precisament, el que demanda i exigeix la confrontació democràtica.
El drama que viu la dreta espanyola és que la moció de censura que la foragità del poder i les posteriors eleccions democràtiques van deixar el Parlament espanyol dividit, però sense cap possibilitat de conformar un govern de dretes, i aquesta circumstància, que no es deu a cap altra cosa que a la voluntat dels espanyols, ha fet que Vox i PP es trobessin davant un horitzó d’impotència que els desespera i els ha llençat a una lluita despietada contra el Govern, no sols aprofitant els errors d’aquest, que són molts, sinó utilitzant mecanismes de desestabilització de qualsevol mena, ja que, després que s’han convençut que no tenen cap possibilitat de governar amb la composició actual de la cambra, ho fien tot a fer ingovernable el país, per tal que Sánchez es vegi forçat a posar fi a la legislatura i a convocar eleccions anticipades, amb l’esperança que, aleshores, la “majoria natural” que ells creuen representar, pugui sortir guanyadora.
Sentir com la dreta de Vox, hereva del franquisme, crida “llibertat” a cops de clàxon i amb el suport de cassolades de la classe alta de Madrid és d’un cinisme que no té color, i si tenim en compte els discursos que els líders de Vox han fet al Parlament, haurem de constatar que res no han tingut de constructiu fins ara, ja que els seus diputats no es comporten com a membres d’un partit d’oposició sinó de destrucció, que -i això és encara més trist- arrossega sovint als seus veïns de bancada del PP, que, oblidant que han estat i que poden ser un partit de govern (després de Fraga), actuen sovint mediatitzats per la irresponsabilitat de la dreta més extremista.
I acabo novament referint-me a la bandera que, no sé si sabent-ho o inconscientment, la dreta està exhibint com un símbol ideològic (el de la seva ideologia), el qual presenten amb crits d’odi i rancor als qui no pensen com ells, provocant una divisió maniquea que pot acabar produint en els seus adversaris un desafecte comprensible a una bandera que hauria de ser de tots però que ells estan convertint en el símbol exclusiu de l’ultradreta.
Josep Maria Quintana 