Escriu irònicament Carlos Zanón que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso “és una bona noia, estima la seva mare. Estima Jesús i també Espanya. És maca, jove i prima, està boja per ‘Los Secretos’, estima els gossos i també Jose Mari Aznar. (…) Igual Díaz Ayuso és la Núvia Universal. Aquesta mirada. No l’oblidin. Aquesta brillantor. ¿És estrany, no? Doncs els dic que si ja l’heu vista en una altra cara, aquesta brillantor -com l’altra Espanya-, ‘va a helarte el corazón’. Photocall Drama 24 hores al dia, set dies a la setmana. Tota l’atenció, per qualsevol cosa, sense més objectiu que de tornar-nos bojos. Literalment. Aconseguirà convèncer-nos que som culpables de tot -de l’assassinat de Kennedy i de la manca de tests per al coronavirus-, que tots els nostres amics li tenen mania i gelosia les nostres amigues.”
La referència indirecta a Machado (“Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón.”) em sembla francament encertada, ja que evoca l’Espanya dels enfrontaments i de les tensions, que el poeta andalús va viure intensament: rics contra pobres, feixistes contra rojos, catòlics contra ateus, monàrquics contra republicans. Albert Sáez es referia a aquesta España per acotar el concepte i puntualitzava que, avui, possiblement no hi ha dues Espanyes sinó més aviat una comunitat de Madrid partida per la meitat: “D’una banda -escriu-, el Madrid del barri de Salamanca que reivindica la llibertat per salvar el negoci encara que sigui a costa de la salut. I d’altra banda el Madrid d’Aluche que, com va explicar Carol Álvarez, posa al descobert la putrefacció de l’economia en negre que en aquesta emergència no té dret ni al subsidi. La bretxa entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% que en té menys és a Madrid la més gran de tot Espanya. Aquest deu ser, sens dubte, el model d’èxit de Madrid que, segons la presidenta Isabel Díaz Ayuso, la desescalada està posant en perill.”
Díaz Ayuso és una d’aquelles persones (no és l’única) que confon Madrid amb l’Estat (Juliana, sempre tan precís, en les seves cròniques parla últimament de la “ciutat-estat de Madrid”, potser perquè és també la seu principal de la “brigada Aranzadi”, una altra exclusiva de Juliana), i aquesta interpretació fa que la presidenta confongui -i potser també nosaltres- el mite de les dues Espanyes amb el Madrid polaritzat de les manifestacions on, per cert, els dos grans “Pablos” de la política espanyola (Casado i Iglesias) duen a terme una lluita que molt bé podria acabar “gelant-nos el cor”.
Ara que, si analitzem les enquestes que propaguen els diaris (no totes estan manipulades), sembla que hi ha força consens a l’hora d’afirmar que Madrid no és tan crític amb el que passa a Espanya com dona a entendre Díaz Ayuso. Perquè si acudim a l’última de Metroscopia (maig 2020), veiem que un 77% dels madrilenys està a favor de romandre en la fase 0 -en un percentatge tan alt ha d’haver-hi necessàriament molts votants conservadors, o a mi m’ho sembla-, i només un 20% està a favor de passar a la fase 1. No sembla, doncs, que per aquí pugui la presidenta trobar suport per al seu enfrontament amb el Govern, el qual acusa de frenar la desescalada per criteris polítics i perquè vol arruïnar Madrid. Tot i així, ella es fixa en aquesta gent del barri de Salamanca i, més en concret, en la que surt al carrer a Núñez de Balboa (sens dubte una les zones més benestants de la ciutat) on, cada nit, ressonen les cassoles en protesta contra el Govern, al qual titllen de “lliberticida”, “autoritari” i “socialcomunista” per haver “decretat” l’estat d’alarma. Aquesta és la causa que centenars de votants de PP i de Vox (no milers de persones) surtin al carrer trencant les normes del confinament, en una rebel·lió que els líders de les dretes aplaudeixen, obertament o tàcitament. (Dimecres passat, al Congrés, Abascal va culpar Sánchez de totes les morts que s’han produït a causa de la pandèmia).
No deixa de ser il·lustratiu contemplar els vídeos d’aquestes manifestacions del barri de Salamanca. Quina distinció! Quina classe! “Qué bonito -escriu Carmen García Casals- es observar esos hombros patriotas cubiertos por la bandera de España, o con un jersey anudado graciosamente al cuello. Esos sombreros combinados con tanta elegancia con la ropa ‘casual’ ideal para una manifestación. Ese jalear consignas que parecen salir de las voces de querubines con jersey Lacoste. Esa ansia de libertad que ya no puede mantenerse entre las cuatro paredes de esos pequeños pisos de 400 metros cuadrados.”
Però a mi, més que aquestes imatges, m’han emocionat la lloança que José María Aznar, el gran paladí de la confrontació a Espanya, l’home que va fer de l’enfrontament entre bons i dolents el lema de la seva política, ha fet d’Isabel Díaz Ayuso, que actua, com sabem, alliçonada per Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d’Estat de comunicació amb Aznar.
Fa poc més d’una setmana, en una sessió en línia de l’Aula de Liderazgo del Instituto Atlántico de Gobierno (IADG) i de la Escuela de Posgrado de la Universidad Francisco de Vitoria (UFV), el president de Faes (que ho és també d’aquestes institucions) va establir un paral·lelisme entre un episodi de la seva carrera política i el moment que està travessant ara la dirigent conservadora, durament criticada per l’esquerra. Aznar va recordar que el “dictador” Hugo Chávez es va dedicar a “insultar-me permanentment”, cosa que es va fer famosa quan el llavors rei Joan Carles li va deixar anar el “¿Por qué no te callas? ”. Conta l’expresident que per aquelles dates visità a Bill Clinton i que aquest li va confessar la seva “enveja” per ser el focus dels insults del veneçolà. “Avui dia jo hauria de dir-te [a Díaz Ayuso]: no saps com t’envejo perquè els fills de Chávez t’insultin cada dia a tu en comptes de a mi”, referint-se, esclar, a Pablo Iglesias i la gent d’Unides Podem.
Yolanda González, que va seguir detingudament aquella sessió en línia, explica que, al seu torn, Ayuso va carregar contra el tractament que des del Govern central s’ha donat a la Comunitat de Madrid. Va arribar a dir que era “despietat”. Que es tractava d’una “guerra desmesurada” amb la qual “una administració superior està competint amb una autonomia”. Sí Aznar havia parlat de “campanya” contra Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid no es va quedar enrere i va voler insistir en la mateixa idea. Va parlar de campanyes “tan canalles, tan dures”. Però va avisar que ella no es rendeix: “No s’ha de tenir por a la por”. A més, assegurà que defensaria “més que mai” la col·laboració “publico privada” i va presumir de “transparència”.
————–
N.B. L’acord formalitzat el passat dimecres entre el PSOE i Ciutadans, sense trencar el pacte amb Unides Podem, més el pacte amb Bildu (mantingut en secret durant el debat) per derogar la reforma laboral, modificat unilateralment de matinada pel PSOE és un joc de circ francament perillós. Perquè davant la consigna dels revolucionaris del 68 que ens deia “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, jo veig més encertada una frase que ens repetia el professor de lògica: “Per molt que us hi escarrasseu, us serà impossible aconseguir la quadratura d’un cercle”.
Josep Maria Quintana 