Portugal tenia molts números per a l’hecatombe, començant per la seva situació endarrerida dins la UE pel que fa a la despesa publica en sanitat. Calia també sumar-hi deu anys de rescats financers, insolències i fortes retallades en la despesa publica. Això no obstant, la república veïna ha afrontat la crisi de la Covid-19 amb força més èxit que Itàlia, Espanya, França o el Regne Unit.
Extrapolant dades, pel que fa a Portugal, veí per l’oest de la nostra Espanya peninsular, Joaquín Luna assenyalava que la població de l’Alentejo, de 759.000 habitants, havia tingut un mort per la Covid-19 (un home de 87 anys), mentre la veïna Extremadura, amb 1,06 milions d’habitants, n’havia patit gairebé 500.
¿Les causes? És difícil destriar-les, però el periodista n’assenyalava tres: un calendari del confinament fet a hora –es va ordenar sense que s’haguessin produït morts, mentre que Itàlia i Espanya el van adoptar amb 463 i 191, respectivament–, una unitat de les forces polítiques (govern i oposició) digna d’Alemanya, i la por de la població que no dubtà de seguir les consignes del govern.
Portugal ha demostrat, certament, una remarcable fortalesa institucional davant la crisi. Amb un president de la República conservador, Marcelo Rebelo de Sousa, i un primer ministre socialista, António Costa, que divergien sobre la conveniència d’elevar l’estat d’alarma al d’emergència –sembla que es va imposar la tesi el cap de l’Estat–, un cop es va decidir pel primer, el país ha mantingut un clima de consens admirable.
Al país veí, tots els partits han anat en la mateixa direcció al Parlament, conscients que el soroll no ajudava a combatre el virus, fins al punt que el líder de l’oposició conservadora lusitana, Rui Rio, no ha abandonat la seva estratègia de suport al Govern durant la pandèmia. “Jo no estic cooperant amb el Partit Socialista -va declarar-, estic cooperant amb el Govern de Portugal, en nom de Portugal”. Pocs dies abans, en una intervenció al parlament portuguès, havia desitjat al primer ministre António Costa “coratge, nervis d’acer i molta sort (…) perquè la seva sort és la nostra sort”.
La posició de Rio ens resulta cridanera i fins i tot incomprensible fora de Portugal, però no és excèntrica en la seva trajectòria al front del PSD, després que en va prendre les regnes al febrer de 2018. Venia de Porto per succeir l’exprimer ministre Pedro Passos Coelho, esgotat després de dirigir el país durant els anys del rescat i d’austeritat imposada per la troica (2011-2015) i de veure, des de l’oposició, com el socialista António Costa liderava la remuntada portuguesa.
Diguem també que aquest elogi al líder conservador portuguès ha estat possible perquè, abans, el líder socialista es va entendre amb el president de la República, que era conservador, i perquè va assumir el comandament de la crisi amb una actitud que ha estat molt diferent de la que ha dut a terme el líder socialista espanyol que, potser sabent que la nostra dreta era força més reaccionària i, per tant, ben poc col·laboradora, ha adoptat una actitud tancada al diàleg, apuntant-se, no sé si conscientment, a un personalisme exagerat del qual en són una mostra evident les contínues compareixences públiques a la televisió dient en una hora el que podia dir perfectament en cinc minuts.
En una de les últimes, va voler refutar aquesta acusació de manca de diàleg afirmant que mai un inquilí de la Moncloa s’havia reunit tant amb els representants autonòmics i locals. Per bé que això pot ser literalment cert, també ho és que el format de les conferències de presidents autonòmics, tal com s’ha practicat fins ara, ha demostrat la seva ineficiència més absoluta. Algú ha dit amb encert que aquestes trobades s’han convertit en un frontó mutu i són molts els presidents -no sols els conservadors o nacionalistes- que es queixen que Sánchez pren nota, però fa el que vol, ja que, en cap moment, s’ha produït una anàlisi compartida de la situació i dels problemes que pateix la ciutadania.
Penso que el convenciment que té Sánchez de la impossibilitat que progressi una moció de censura contra el Govern, l’ha envilit, cosa que l’ha empès a actuar, de fet, amb menyspreu fins i tot als partits que li van donar suport i gràcies als quals va assumir la presidència. ERC i PNV, que van ser dues de les crosses en què Sánchez es va recolzar per a la investidura han estat oblidats d’una manera incomprensible, fins al punt que van amenaçar de votar no a la pròrroga que va demanar al Congrés el passat dimecres per prorrogar l’estat d’alarma. Tanmateix, el PNV n’ha sabut treure partit i, votant sí a la darrera pròrroga, ha deixat ERC en mala posició.
Parlava jo el passat diumenge que Sánchez havia perdut una magnífica ocasió per demostrar que creia realment en l’Estat de les autonomies. I creure-hi no s’aconsegueix amenaçant que, si no donaven suport a la proposta que ell feia, no seria possible la distribució dels 16.000 milions d’euros que havia decidit repartir a fons perdut entre les Comunitats autònomes. Això és, simplement, un xantatge. A més, ¿què hi guanya perdent el suport dels presidents autònoms quan sap perfectament que amb la dreta de PP i VOX no hi pot comptar?
¿Era necessari que, pel seu compte, decretés la província com a unitat de la desescalada? No dubto que aquesta era una de les possibilitats, tan vàlida com qualsevol altra, i fins és possible que presenti certs avantatges respecte d’unitats més petites per la complexitat de les relacions que comporten les mesures que s’hauran d’aplicar, però si més de mitja dotzena de presidents autonòmics consideraven que aquesta era una decisió que hauria de recaure en ells, que coneixen més bé la casuística sobre el terreny, ¿per què no va intentar de parlar-ho primer i de trobar un acord?
¿Té sentit que els dissabtes aparegui a la televisió per dir-nos quines són les mesures que s’aplicaran i que es reuneixi després el diumenge amb els presidents de les Comunitats autònomes? ¿No tenen raó Torra, Urkullu, Feijóo i tants altres quan es neguen a ser convidats de pedra en aquest festí?
Si el diàleg hagués estat més constant entre Govern i oposició, entre Govern i Comunitats autònomes ¿no és possible que s’hagués pogut evitar aquest aire de precipitació d’algunes mesures que s’han hagut de rectificar sobre la marxa i han desgastat el crèdit del Govern?
No vull defensar l’actitud de Pablo Casado durant tota la crisi, ja que em sembla que ha estat desencertada tant en el to de la crítica com en el contingut de moltes de les seves acusacions. Però l’entenc quan diu que no és acceptable que s’assabenti de tot pels comunicats que el president fa per televisió. L’entenc, doncs, quan diu que aquest darrer invent -el de la cogovernança- que Sánchez s’ha tret de la màniga davant les grans crítiques de les Comunitats autònomes és un concepte que, si no se’l desglossa amb mesures concretes, no vol dir absolutament res. L’entenc quan diu que el “jo o el caos” no és acceptable en una democràcia.
Penso, doncs, que si els portuguesos estan d’enhorabona perquè tenen un líder de l’oposició sensat i responsable, molt probablement també hi estan perquè tenen un president del Govern que mereix gaudir d’aquesta oposició.
Josep Maria Quintana 