Miquel Roca ho ha dit molt clarament: “En el conflicte obert entre el Govern de l’Estat i el de la Generalitat s’enfronten dues estratègies. Per un costat, els partidaris del diàleg i la negociació; per l’altre, els que s’instal·len en la confrontació. Les dues estratègies conviuen en cadascun dels escenaris. Així, en l’àmbit de la política espanyola, les posicions favorables al diàleg com a eina per a la superació del conflicte han de defensar-se dels atacs dels partidaris d’una rígida i fracassada confrontació. I pel que fa a Catalunya, els partidaris del diàleg, independentistes o no, s’han de veure atacats pels que estimen que només la confrontació i la unilateralitat pot resoldre el conflicte.”
Pel que fa a la primera part d’aquest text, no hi ha dubte: PP, Vox i C’s no sols neguen que s’hagi de procedir al diàleg, sinó que diuen que aquest és un atac a la sobirania espanyola. Fins al punt que un articulista proper a aquests partits ha gosat afirmar que a Catalunya no hi ha cap conflicte polític, només hi ha delinqüents.
Però pel que fa a la segona part del text, tampoc no hi ha dubte que trobem en el camp de l’independentisme sectors tan radicals com els que acabo de citar, que es mostren contraris al diàleg, amb l’agreujant que aquests, capitanejats per Puigdemont, s’asseuen a la mesa de negociacions en un exercici d’hipocresia tal que fa molt difícil que puguin arribar a bon port. Perquè… ¿com hem d’interpretar el discurs de l’expresident a Perpinyà davant gairebé dos-cents mil fidels quan assegurava davant el deliri d’aquests que “no podem renunciar mai a la via unilateral”?
Si és això el que realment creu Puigdemont, i si la seva correligionària i avui eurodiputada Clara Ponsatí -la mateixa que va confessar que el govern de l’expresident actuava de farol en declarar la independència-, dreta al seu costat, reclamava amb contundència que “no ens deixem entabanar per unes fotos i un diàleg enganyós”, ¿per quins set sous Puigdemont envia a la mesa de negociacions els seus incondicionals Elsa Artadi i Josep Rius al costat de Quim Torra?
¿És compatible la negociació amb la confrontació i la mobilització permanent que proclama Carles Puigdemont? Difícilment, encara que, posant cara de pòquer, la vicesecretària d’ERC, Marta Vilalta es vagi veure obligada a afirmar que “són dues cares de la mateixa moneda”.
No, realment no ho són, i ells ho saben, però el drama d’ERC és que està provant d’esgotar les oportunitats que li ofereix la seva presència en el Govern per fer visible una política alternativa respecte a l’Estat constitucional. Però Perpinyà va tornar dissabte a JxCat l’expectativa d’eliminar l’avantatge demoscòpic d’ERC, després de demostrar-se que els de Junqueras no poden fer valer els seus desitjos mentre no arribin a la presidència de la Generalitat. I l’acte de Perpinyà ens va fer veure que la rauxa populista que està envaint Catalunya (perquè no només hi ha populisme entre els conservadors nord-americans que adoren Donald Trump) està tallant totes les ales de la moderació i del possibilisme, i fa que un home independentista de tota la vida com Junqueras, que s’ha sotmès al veredicte de la justícia, sigui siulat pels partidaris d’un fugitiu com Puigdemont, que s’ha passat mesos afirmant que, per la banda de l’Estat, el diàleg era impossible, i que quan aquest l’ha ofert, diu aleshores que el diàleg no servirà per a res.
De fet, si us pareu a analitzar el que va ser aquest míting -a més d’un acte preelectoral de Carles Puigdemont, el qual és molt conscient que, en aquesta conjuntura, l’enemic a batre és ERC-, veureu que tot ell va ser un atac als postulats del partit de Junqueras. ¿Com hem d’interpretar sinó aquell raonament amb el qual va recalcar que, encara que l’independentisme superés el 50% dels sufragis, continuaria xocant una vegada i una altra “contra la paret de repressió de l’Estat”, per acabar preguntant-se: “¿De debò algú creu que llavors l’Estat estarà d’acord a negociar una separació amistosa?”
És obvi que una negociació –la que sigui– fracassa quan les parts, o alguna d’elles, volen que fracassi. I una manera molt eficaç de fer-ho és la de denunciar la negociació com a expressió de renúncia o de covardia. ¿No és això el que, de fet, insinuava Mònica Terribas quan, des de Catalunya Ràdio, digué amb contundència que “la defensa de la unilateralitat és sinònim de fermesa”?
Un fet que denigra la justícia
No només hem de referir-nos al míting de Perpinyà per trobar motius de desànim, també ens n’ha proporcionat la notícia que desvetllava eldiario.es d’acord amb la qual C’s va pagar de manera mensual a un vocal de la Junta Electoral espanyola (JEC) mentre participava en debats sobre el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol i les eleccions de 2017 i 2019. Aquest vocal era Andrés Betancor, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Pompeu Fabra, que va ingressar a la JEC l’octubre del 2017, proposat per C’s. Llavors ja tenia un càrrec d’assessor al partit i un despatx a les oficines del congrés espanyol, i fonts de la formació han explicat que el tenien en nòmina a la vegada que feia les seves funcions a la JEC.
Com sabem, la JEC va ser la institució que va treure l’escó de diputat al president Quim Torra i que ha imposat multes milionàries a polítics catalans involucrats amb el Procés. Per tant, el fet de conèixer que un dels membres de la JEC que va dictar aquestes resolucions estava a sou del partit que havia denunciat Quim Torra posa de relleu un fet gravíssim que deixa en entredit el bon funcionament d’aquest òrgan, que és -hauria de ser- garant dels procediments electorals.
No ens ha de sorprendre, per tant, que el president de la Generalitat hagi presentat un escrit davant del Tribunal Suprem amb el qual impugna el recurs presentat per la Fiscalia i l’acusació popular contra el que va presentar el cap de Govern en la seva defensa, al·legant la manca d’imparcialitat i contaminació política de la JEC. A l’escrit, els lletrats del president afirmen que la JEC no era un òrgan imparcial quan va resoldre la qüestió dels llaços grocs i va decretar la inhabilitació de Torra, ja que la resolució sobre la qual es va construir la condemna del president “no va ser més que part d’un pla ordit, com a mínim, per Betancor”.
Sigui quina sigui la resolució que acabarà prenent el T.S., el mal ja està fet i ens fa veure que, com reclamava no fa gaires setmanes en un article sobre els problemes que presenta la Justícia espanyola, un dia o altre haurem de posar-nos davant del mirall i decidir-nos per una reforma en profunditat del sistema.
Josep Maria Quintana 