La bomba reial va explotar unes hores després que el drama del coronavirus ens fos anunciat amb pèls i senyals al costat de les mesures que acabava de prendre el Govern d’Espanya en una reunió que va durar 7 hores. I explotà en el moment precís en què el president del Govern anunciava l’ampli abast d’aquesta crisi sanitària (secundàriament econòmica) que afecta milers de persones sense distinció de classes ni de credos, una crisi que ens iguala a tots i que, en una societat hedonista i orgullosa d’ella mateixa com és la nostra, ens revela (i potser això sigui l’única cosa positiva de la pandèmia) com n’és, de vulnerable i contingent, la vida humana.
L’esclat de la notícia ens va arribar, doncs, en plena crisi, amb milers de persones afectades, que, segons ens asseguren els experts, eren encara una petita mostra de les que han de contraure la malaltia, i ens arribà en forma d’un comunicat, que la Casa del Rei feia públic per dir que Felip VI havia renunciat a l’herència del seu pare, Joan Carles I, i ordenava alhora que se li retirés l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia el rei emèrit amb càrrec a l’erari públic. ¿Coincidència de les dues crisis? Era inevitable, perquè fou un dia abans quan el diari anglès The Telegraph va destapar que el rei Felip era beneficiari d’una societat offshore (1) creada pel seu pare l’any 2008, per rebre una donació milionària de l’Aràbia Saudita.
Més enllà dels rumors i comentaris que, des de fa temps, corren sobre aquest tèrbol assumpte, les dades concretes que s’han revelat són les següents: el 3 de març (una setmana abans del comunicat reial), el diari suís Tribune de Genève informava que la Fiscalia suïssa seguia el rastre d’una donació de 89.700.000 euros que suposadament va rebre Joan Carles I, l’any 2012, del qui era aleshores rei saudita Abdullah bin Abdulaziz al Saud. D’aquests diners, 65 milions haurien anat a parar presumptament al compte de Corinna Larsen, de qui s’ha escrit fins a la sacietat que havia estat amant del rei. Dos dies després, el 5 de març, la Fiscalia Anticorrupció demanava a la Justícia helvètica els detalls de la investigació d’aquesta suposada donació milionària.
Segons ha informat La Vanguardia, no només la fiscalia espanyola investiga aquestes comissions (que se suposen il·legals per la concessió del AVE a la Meca), sinó també el fiscal suís Yves Bertossa, que es fixà en aquesta transferència feta a una fundació anomenada Lucrum, per possible existència d’un delicte de blanqueig de capitals.
A Espanya feia mesos que es parlava d’això, però el que ha provocat que el rei Felip VI prengués la decisió que ens va ser comunicada el passat diumenge, ha estat que The Telegraph afirmés que el rei emèrit era el primer beneficiari de la fundació, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari. A més, el diari El País ha sostingut que, en una altra fundació, anomenada Zagatka, el rei emèrit també apareix com a tercer beneficiari.
Qualsevol que sigui la veracitat de totes aquestes dades, és evident que l’abast i conseqüències jurídiques que comportaran, més prest o més tard seran determinada per la Justica (espanyola o estrangera), però el més transcendent al meu parer és que aquest comunicat reial, mitjançant el qual Felip VI renuncia a l’herència que li pogués correspondre del seu pare, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posa en relleu que el rei actual sospita o creu realment que el seu pare ha manejat fons opacs.
En aquest comunicat, Felip VI reconeix que va tenir coneixement de la fundació en la qual apareixia com a beneficiari fa aproximadament un any, i que tan aviat com ho va saber, va manifestar que tot s’havia fet sense el seu consentiment. Va ser, doncs, aleshores quan va renunciar notarialment a qualsevol dret que pogués correspondre-li.
Jo no dubto que vagi ser el que va fer, però és evident que la reacció pública no s’ha produït fins que la premsa britànica ha publicat aquests fets que tant li van doldre aleshores, i ha estat ara quan, amb la decisió presa contra el seu pare, ha destapat una acció francament tèrbola, amb el qual -i és això que vull destacar-, revesteix de veracitat uns fets que fins ara havíem de considerar tan sols com a presumptes.
D’altra banda, i encara que no tinc per què dubtar de la sinceritat del rei Felip VI, cal tenir present que la renúncia a l’herència futura avui no té cap efecte jurídic (només el te moral, que no és poc), ja que el nostre Codi civil, al seu article 991, estableix que “Nadie podrá aceptar ni repudiar sin estar cierto de la muerte de la persona a quien haya de heredar y de su derecho a la herencia”, i l’article 816 del mateix cos legal també estableix que “Toda renuncia o transacción sobre la legítima futura entre el que la debe y sus herederos forzosos es nula, y éstos podrán reclamarla cuando muera aquél…”
Sigui com vulgui, el que avui ningú no pot dubtar és que el comunicat reial ha estat un clar “tallafocs” que el rei ha posat en marxa per protegir-se a si mateix i també la institució monàrquica, malmesa per l’actuació de Joan Carles I, la dimissió del qual es va veure forçada l’any 2014 per una conducta impròpia que, amb tot el que ara estem coneixent, no ha fet més que empitjorar.
No sé si Felip VI aconseguirà amb aquesta actuació salvar-se a si mateix, alhora que enfonsa encara més al seu pare en el descrèdit. Però molt difícils deuen estar les coses quan un home tan ponderat com l’exdirector de La Vanguardia, Màrius Carol, que tothom considera un especialista en els temes relacionats amb la Casa Reial Espanyola, amb motiu de la crisi, hagi citat Paul Preston, que, a “Un pueblo traicionado” (Debate, 2019) ha escrit: “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”
I acabaré amb tres preguntes: ¿Hauria el rei denunciat aquests fets que coneixia de feia un any si The Telegraph no els hagués publicat el passat dissabte? I pel que fa al discurs a la nació sobre la pandèmia: ¿Es poden dir més obvietats en tan pocs minuts? ¿No hauria estat més instructiu que ens parlés dels problemes que haurà d’afrontar la monarquia?
—-
(1) Una societat offshore és una empresa que està registrada en un país on no realitza cap activitat econòmica. Els països que acullen aquest tipus de societats solen ser paradisos fiscals que ofereixen grans avantatges a aquesta mena d’empreses, bàsicament en matèria de protecció d’actius, de confidencialitat i privacitat, i d’avantatges fiscals.
Josep Maria Quintana 