La sentència de l’Audiència de Navarra que va condemnar a 9 anys de presó els cinc membres de “La Manada” per un delicte d’abús sexual i no de violació, rectificada més tard pel Tribunal Suprem, que els condemnà a 15 anys, aquest cop per violació, en apreciar que hi havia hagut “intimidació ambiental”, canvià els paràmetres d’aquest delicte en entendre que no només la violència física o les amenaces amb una arma són “violència”, i ha estat, probablement, la gota que ha fet vessar el got per tal d’afrontar d’una manera més adequada el gravíssim problema de la violència sexual que, de manera majoritària, pateixen les dones.
A intentar resoldre aquest problema s’encamina l’avantprojecte de Ley Orgánica de garantía de la libertad sexual, que va presentar el passat dia 3 de març la ministra d’Igualtat, Irene Montero, al Consell de Ministres, que s’ha publicat fa pocs dies a la web del Ministeri d’Igualtat perquè tots el poguéssim conèixer i opinar sobre el seu contingut.
No és un text curt ni fàcil, ja que la llei consta d’un títol preliminar, vuit títols (amb 58 articles), una disposició addicional, una transitòria, una derogatòria i vint disposicions finals, tot adoptant una perspectiva integral i innovadora en l’àmbit de les violències sexuals que es materialitza en la modificació de les disposicions de l’ordenament jurídic necessàries per dur a terme els objectius i principis d’aquesta llei.
A pesar que l’avantprojecte aborda també la qüestió de la igualtat entre homes i dones, atesa la desigualtat que, de fet, avui encara es dona, aquest s’encamina bàsicament, segons llegim al preàmbul, a “dar cumplimiento a las mencionadas obligaciones globales en materia de protección de los derechos humanos de las mujeres frente a las violencias sexuales y, siguiendo el mandato del artículo 9.2 de la Constitución, remover los obstáculos para la prevención de estas violencias, así como para garantizar una respuesta adecuada, integral y coordinada que proporcione atención, protección, justicia y reparación a las víctimas. Para ello, la Ley extiende y desarrolla para las violencias sexuales todos aquellos aspectos preventivos, de atención, sanción, especialización o reparación que, estando vigentes para otras violencias, no contaban con medidas específicas para poder abordar de forma adecuada y transversal las violencias sexuales.”
Concreta l’objectiu de la llei l’article 1 (“Objeto y finalidad de la ley”), que diu el següent: 1. La presente Ley tiene por objeto la protección integral del derecho a la libertad sexual de todas las personas mediante la prevención y la erradicación de todas las violencias sexuales, que afectan a las mujeres de manera desproporcionada, como manifestación de la discriminación, la situación de desigualdad y las relaciones de poder de género. – 2. La finalidad de la presente Ley es adoptar y poner en práctica políticas efectivas, globales y coordinadas entre las distintas Administraciones competentes, que incluyan todas las medidas pertinentes que garanticen la prevención y la respuesta frente a todas las formas de violencia sexual.”
No pretenc avui fer una anàlisi global de l’avantprojecte perquè no he tingut temps de fer-lo ni soc expert en la matèria, tanmateix penso que val la pena observar les modificacions que proposa del Codi penal vigent, alguna de les quals ha provocat, abans de publicar-se el text, fortes discrepàncies entre els ministres que n’han estat promotors més directes i altres membres del govern; discrepàncies -i és això que vull destacar- que han provocat que dirigents de Podem (i ho dic especialment per Iglesias i per Echenique), en lloc d’argumentar jurídicament o ideològicament contra els crítics de l’avantprojecte, hagin optat pel camí més fàcil (i erroni) que és el de l’atac ad hominem, titllant-los de “masclistes”.
Les reformes que proposa del Codi penal són vàries i també importants, tant pels casos que seran castigats amb penes de presó, com per l’ampliació de les accions i els comportaments impropis que podran ser penats, com també per la durada de les penes que s’imposin.
El més remarcable d’aquests canvis -concretant-nos en el delicte de violació- és la rellevància que es dona al “consentiment” en qualsevol relació sexual, adaptant així la llei al “Conveni d’Istanbul”, el qual determina que les Administracions Públiques han de considerar des de la perspectiva del gènere la violència contra les dones, establint que seran actes de violència “tots els basats en el gènere que impliquen o poden implicar per a les dones danys o patiments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces de realitzar aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, en la vida pública o privada.”
D’acord amb aquest principis, els promotors de la nova llei l’han batejada gràficament com la reforma del “només sí és sí”, donant, en matèria de delictes sexuals, tot el protagonisme al consentiment. Així, doncs, tornant al “Conveni d’Estambul” on s’estableix que “tota penetració sense consentiment és una violació”, en la futura reforma del Codi penal que proposa l’avantprojecte, la violació deixarà d’estar condicionada per si hi ha hagut o no intimidació i violència, circumstàncies que passaran a ser agreujants. Determinarà la violació que no hi hagi hagut consentiment de la víctima a la relació sexual.
L’article clau d’aquest canvi serà l’article 178 del Codi penal, que a l’avantprojecte es redacta amb el text següent: 1. Será castigado con la pena de prisión de uno a cuatro años, como reo de agresión sexual, el que realice cualquier acto que atente contra la libertad sexual de otra persona sin su consentimiento.” I tot seguit aclareix: “Se entenderá que no existe consentimiento cuando la víctima no haya manifestado libremente por actos exteriores, concluyentes e inequívocos conforme a las circunstancias concurrentes, su voluntad expresa de participar en el acto.”
Després, a l’apartat segon, amplia els casos que s’han d’entendre com de violència sexual. Diu: 2. A los efectos del apartado anterior, se consideran en todo caso agresión sexual los actos de contenido sexual que se realicen empleando violencia, intimidación o abuso de una situación de superioridad o vulnerabilidad de la víctima, así como los que se ejecuten sobre personas que se hallen privadas de sentido o de cuya situación mental se abusare y los que se realicen cuando la víctima tenga anulada por cualquier causa su voluntad.”
Res a dir sobre l’ampliació dels casos que es consideraran agressió sexual, i encara menys sobre l’èmfasi que la proposta fa del “consentiment” com a determinant de la violació. Cap crítica, doncs, sobre aquest “només sí és sí” que es posa com a clau de volta de la reforma, però ja que la ministra ha publicat el text perquè els ciutadans opinem, penso que, tot acceptant que les relacions sexuals entre dues persones sempre han de ser lliures i consentides i que, per tant, només el “sí és sí”, en determina la seva bondat, convé que no oblidem que, en legislar sobre una matèria tan sensible, cal també tenir en compte com es concretarà el possible delicte quan en una parella sorgeixi la controvèrsia sobre si s’ha donat o no el consentiment; és a dir, quan aparegui la discrepància i no hi hagi cap més prova que la paraula d’un contra la de l’altre, sense fets evidents d’intimidació o violència, com per exemple els que es van donar en el cas de “La Manada”. Tots sabem que, en aquest supòsit, que es donarà sovint, la veritat dels fets no sempre és fàcil de conèixer.
Per tant, la pregunta clau que, en debatre l’avantprojecte, els polítics hauran de respondre per sortir d’una injustícia -l’actual, que fereix bàsicament les dones- i no cometre’n una altra, és aquesta: ¿com es determinarà que, en una relació sexual entre un home i una dona (també entre dues persones del mateix sexe), el consentiment -aquest “sí és sí”- no s’ha produït? ¿S’acceptarà ulls clucs el que manifesti la dona? ¿Es presumirà iuris tantum que l’home és el violador? ¿Es passarà de no escoltar les dones -que és el que, malauradament, s’ha fet fins ara- a condemnar sistemàticament tota denuncia de violència sexual?
Penso que és indispensable respondre amb arguments aquestes preguntes. No bastarà que els polítics se les treguin de sobre titllant de “masclista” qui les ha formulat.
Josep Maria Quintana 