Una de les coses que podem observar aquests dies de pandèmia que sofrim es repeteix en totes les grans desgràcies que afecten la humanitat, ja siguin d’ordre sanitari, com aquesta, bèl·lic, penseu en les guerres, o bé econòmic, recordem la crisi financera de 2008 o remuntem-nos, encara que ningú de nosaltres la va viure, a la crisi del 1929, que va tenir el seu epicentre a la borsa de Nova York, que deixà molta gent a la misèria. I totes les crisis presenten sempre aspectes contradictoris i solen mostrar una doble cara, ja que treuen el millor i el pitjor de nosaltres.
Basta mirar les televisions que, com és normal amb tant de sofriment, no parlen de cap altra cosa, per veure com d’abnegada és la tasca que està duent a terme tot el personal sanitari del nostre país, com també l’estament militar, les forces policials, o bé els treballadors i treballadores que no poden deixar els seus llocs de feint tot exposant-se molt més que els qui restem confinats a les nostres cases.
No són, però, només aquests els que donen el millor de sí, també ho fan tantes i tantes persones que mantenen una serenitat encomiable a pesar que veuen preocupadament com estan sofrint les conseqüències d’un ERTO que els deixarà amb un sou més reduït durant els mesos que duri la pandèmia, i els que, pel fet de tenir treballs encara més precaris o bé perquè treballen fora del sistema sense cap tipus de cobertura legal, poden quedar -de fet estan quedant- sens cap protecció.
Són també d’admirar les mostres de solidaritat entre les famílies i entre els amics, que es telefonen i es conforten, i les que duen a terme aquelles persones que, emparades en la seva fe, preguen perquè això passi el més aviat possible i demanen a Déu que els doni força i els conforti en els moments de desesperació o d’absoluta soledat, com ho són els dels malalts aïllats a l’UVI dels hospitals, que romanen conscients i saben que ningú dels seus els podrà visitar; o les dels qui, amb dolor i potser fins i tot amb ràbia, observen de lluny com una persona estimada mor i és duta al cementiri o al crematori sense haver-la pogut confortar i donar-li un càlid adéu per acomiadar-se.
Però ben al costat de tots aquests exemples trobem també els oportunistes, els que, sense cap mena de sentiment, malden per treure benefici de la desgràcia, o s’aprofiten del dolor aliè i actuen sense entranyes.
Enric Juliana, en una de les cròniques que ha publicat al llarg de la setmana a “La Vanguardia”, ens recordava que, si la lluita amb el Covid-19 és una guerra, no hem d’oblidar que, a la guerra, floreix l’especulació, i es referia a Calouste Gulbenkian, aquell empresari armeni que es va fer milionari durant la Primera Guerra Mundial amb el tràfic de petroli. Tant, que fins en l’argot periodístic de l’època se’l coneixia com Mr. Fivepercent (Mister 5%), ja que era el benefici que es quedava per subministrar el carburant als britànics des de la companyia turca d’hidrocarburs.
I l’exemple li venia a tomb per denunciar que també alguns intermediaris internacionals havien guanyat diners aquestes darreres setmanes amb la venda de mascaretes als països europeus, quan demanaven de cobrar en cash i tancaven contractes amb el millor postor. També hi ha, doncs, apuntava Juliana, Gulbenkians de les màscares i dels respiradors, ja que estem en una guerra, malgrat que aquesta expressió no agradi a algunes ànimes sensibles. I això perquè un carregament de 680.000 mascaretes adquirides per Itàlia a la Xina va ser interceptat la setmana passada a la República Txeca i es va distribuir entre els hospitals locals.
També la nostra classe política ha mostrat, en ocasions, aquest doble vessant. La cosa començà molt malament quan, durant les primeres setmanes, en què el govern es mostrava força despistat respecte de les mesures que havia de prendre, Pablo Casado iniciava els seus discursos amb un atac immisericorde a Pedro Sánchez per a dir tot seguit que no era el moment de fer retrets sinó de remar junts. ¿No maduraràs algun cop?, vaig pensar aleshores. I sí, va madurar, però ha tornat a l’atac el passat dimecres, tot i que ha mostrat finalment lleialtat institucional en aprovar la proposta del govern. Té raó, doncs, quan diu que lleialtat no és complicitat, i em sembla bé que exerceixi la crítica per denunciar els errors que s’han comès, però això exigeix aportar solucions i alternatives, que jo no he escoltat. I dubto molt que estigués essent lleial Teodoro García Egea quan afirmà rotundament que Pedro Sánchez és l’únic responsable de la crisi, d’una crisi que, no ho oblidem, afecta avui a un terç de tota la humanitat. Com és també mesquí afirmar, com ha fet un dels col·laboradors d’aquest diari, que la pandèmia que sofrim “és es virus des comunisme”.
No ha estat, doncs, Quim Torra l’únic que ha mostrat el llautó en aquesta pandèmia, per bé que, ves a saber si, finalment, el govern de l’Estat no acabarà prenent per a tota Espanya les mesures que, des del primer dia, la Generalitat demanava que s’apliquessin a Catalunya.
Aquesta crisi m’ha fet pensar en una altra gran crisi que els menorquins vam sofrir diversos cops al llarg del segle XVI, quan les esquadres turques van assaltar la nostra illa, tant del costat de Maó com de Ciutadella. En els dos casos es produí una gran desolació, amb setges, assalts, morts i segrests de béns i de persones. I estic segur que, en ambdós casos, hi deuria haver grans mostres de solidaritat. Però també sabem que, en tots dos hi va haver actuacions deshonestes, potser fins i tot alguna fellonia, actituds absolutament egoistes i apropiacions indegudes de propietats. I el més lamentable és que alguns dels qui, amb manya, astúcia, mala fe o, simplement, perquè la sort els va afavorir, en sortiren indemnes, sovint van disfressar el seu egoisme amb mostres patriòtiques que volien fer veure un dolor, que deuria ser fictici, perquè la desgràcia de molts els va procurar enormes fortunes.
Que a l’amillarament de 1600, el major propietari de l’illa i un dels majors creditors de la Universitat de Menorca fos el nebot del paborde Martí, de l’home més poderós que hi hagué a la nostra illa al final del segle XVI i en qui, durant més de cinquanta anys, es va concentrar el poder religiós (era paborde i vicari general) i l’inquisitorial (fou el comissari de la Inquisició), demostra que les coses no es van fer tan bé com durant segles se’ns han volgut fer veure.
Deixant, però l’anècdota -que tanmateix és més que això- i tornant a la realitat d’avui, penso que, com ha escrit algú darrerament, tot i que cito de memòria, són la solidaritat, la responsabilitat, el compromís i la col·laboració les armes com podem conjurar aquest virus que malmet les nostres vides. I en aquest temps de tribulació és il·lusionant veure com el millor de nosaltres, el millor d’aquesta Espanya que formem entre tots, està responent a l’Espanya de la discòrdia que tan sovint podem contemplar a la vida política.
I acabo aquesta reflexió amb un text de Fèlix Riera que m’ha semblat fonamental: “La política no hauria de dilapidar aquest capital social que ha canviat la relació que tenim amb la nostra realitat. Els polítics han d’advertir que, cada dia que passa estant aïllades les persones, més forta es fa la societat que conformen i més connectades se senten amb la sort dels altres.”
Josep Maria Quintana 