El passat 24 de febrer em demanava si, com s’opina des de l’independentisme, la democràcia és superior a la llei, i concloïa negant l’afirmació, com també hem de negar que la llei pugui subsistir sense democràcia, ja que aleshores estaria mancada de la raó per la qual, en un estat democràtic de dret, les decisions que pren el poble, que ostenta la sobirania nacional, legitimen la llei que, una volta aprovada, tots hem de respectar. Val a dir també que, en una democràcia, les lleis no tenen un valor absolut, que, per això mateix, es poden interpretar i modificar, però del que no tinc cap dubte és que no pot haver-hi democràcia sense que es compleixin les lleis.
Aquesta reflexió preliminar ve a tomb arran dels fets que s’han produït durant les darreres setmanes i, especialment, amb motiu de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha desestimat la demanda presentada per Carme Forcadell i altres 75 diputats del Parlament de Catalunya pel fet que el Tribunal Constitucional suspengués el ple del 9 d’octubre de 2017. Si feu memòria (que tot ho esborra el temps), aquest ple no es va dur a terme, però sí el dia 10, on s’acceptà la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que va ser paralitzada per Carles Puigdemont als pocs segons d’haver-se aprovat.
La sentència és molt important perquè podem ja donar per fet que la que pronunciarà el Tribunal Suprem en el judici del Procés que és a punt d’acabar la fase oral, serà recorreguda al TEDH, i aquest primer tast no deixa de ser interessant, ja que posa els punts sobre les is, i segurament no haurà deixat satisfet els independentistes.
La demanda va ser interposada l’11 d’octubre de 2017 pels parlamentaris catalans, els quals van al·legar que, amb la decisió de suspendre el Ple i amb la sentència del Tribunal Constitucional que va seguir a aquesta decisió, el T.C. vulnerava els drets polítics dels diputats nacionalistes, protegits pel Conveni Europeu de Drets Humans. En concret, els drets a la llibertat d’associació i a la llibertat d’expressió, ja que el Parlament, actuant com ho feia, acatava -deien- la voluntat dels ciutadans que van participar al referèndum de l’1-O. Com podeu veure, l’argument de fons és el que he criticat al primer paràgraf d’aquest article. Segons Forcadell, Puigdemont i els altres diputats, l’únic que feien era respectar el principi democràtic, que els empenyia a violar la llei perquè així ho havia decidit el poble de Catalunya.
Doncs bé, el TEDH ha estat tan clar com contundent, ja que la Cort europea argumenta que la suspensió era “necessària en una societat democràtica” per “el manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres” -cal remarcar aquest “dels altres”-, en línia amb el que estipula l’article 11 del Conveni, i que la base jurídica del Constitucional es recolza en la legislació espanyola.
D’altra banda, el Tribunal observa que la decisió de la Mesa del Parlament de convocar una sessió plenària va suposar un “incompliment manifest de les sentències anteriors del Tribunal Constitucional, que tenien per objecte protegir l’ordre constitucional”. I conclou que “els tribunals constitucionals poden adoptar mesures apropiades per garantir el compliment de les seves sentències.
No cal dir que la sentència del TEDH va ser rebuda amb goig pels representats de l’Estat i amb un gran sentiment de frustració pels independentistes, sentiment que va provocar fins i tot una sèrie d’invectives entre l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, i el d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ben poc exemplars, per cert. Mentrestant, el govern de Torra va intentar passar-hi com de puntetes mentre la seva consellera portaveu, Meritxell Budó, assegurava que acataven la decisió del TEDH alhora que vaticinava victòries futures de l’independentisme, tot esperant -va dir amb sorna- que quan aquestes els siguin favorables, també seran respectades pels que ella va definir com a “unionistes”.
Poques hores després de rebre aquesta dutxa d’aigua freda, des de l’independentisme -TV3 en va fer un ample reportatge a les notícies del vespre- es va destacar l’informe que a l’ONU s’havia emès tot exigint la llibertat dels presos a la recta final del judici. El conseller Alfred Bosch, d’ERC, va dir que aquest provenia d’un organisme oficial de les Nacions Unides, institució garant dels drets humans que havia elaborat “un informe molt contundent”, un “dictamen” d’obligat compliment per a Espanya que, si aquesta no el tenia en compte, es veuria forçada a abandonar l’ONU.
Més enllà de dir que, des del meu punt de vista, l’Estat ha actuat molt parcialment en el procés de què estem parlant, no sols per les penes que demana el Ministeri Fiscal sinó també per haver exigit que, des del primer moment, els imputats estiguessin en presó preventiva, i continua mostrant-se del tot contrari a la possibilitat que els dirigents polítics que han estat elegits a les darreres eleccions puguin exercir els seus càrrecs mentre no tinguin en contra seva cap mena de condemna ferma, més enllà, dic, de tot això, el que no té cap sentit i forma part d’una premeditada estratègia d’estendre tinta de calamar per confondre el personal, és que des de la Generalitat es menyspreï la sentència del TEDH i es lloï aquest dictamen de l’ONU que, com hem pogut saber, no sols no és d’obligat compliment, sinó que té molts trumfos perquè diguem que és parcial i dictat pràcticament a instància de part.
En realitat, el presumpte dictamen no és tal, i no mereix tan sols el caràcter d’informe, sinó que es tracta d’una simple opinió de les persones que el signen. Aquestes, que s’autodenominen “experts” (i no seré jo que digui que no ho són, perquè no els conec) no fan sinó traslladar el seu criteri personal al Comitè de Drets Humans, que -aquest sí- és un òrgan oficial de l’ONU, per si el vol tenir en compte.
No vull anar més enllà, però pel que he pogut llegir, temo molt que sigui molt difícil qualificar aquests “experts” de persones neutrals i independents de criteri, ja que, segons sembla -ningú no ho ha desmentit- els seus autors estan vinculats a Ben Emmerson, un influent advocat britànic que ha estat contractat per la Assemblea Nacional Catalana (ANC) i per Òmnium Cultural per a internacionalitzar la causa dels presos, cosa que segurament faran molt bé i que és fins i tot necessària. Però el pes d’aquest “informe” i la “sentència” del TEDH no admeten cap mena de comparació.
Josep Maria Quintana 