Aquests dies ha acabat la llarga vista oral del judici que se sustenta davant del Tribunal Suprem pel que hem denominat “el procés”, en què un bon grup de polítics catalans van desobeir les lleis del país i van desafiar l’estat de dret vigent emparant-se en el que ells han definit com un “mandat democràtic” de la ciutadania. Ja he dit en més d’una ocasió què penso d’aquest mandat i del valor que pot tenir quan es pren contra la legislació democràtica vigent i per unes majories importants però no suficientment aclaparadores (en el cas de Catalunya, per diputats que representaven una mica més del 47 per cents dels vots obtinguts a les eleccions al Parlament, que ostentaven, però, la majoria absoluta de la cambra).
Tot i així, no hi ha dubte que, encara que critiquem el que van fer i siguin jutjats per la seva conducta, el cert és que no van actuar amb armes i no van usar la violència física contra ningú, però és incontestable que no van guanyar ni reeixir en el seu intent de proclamar i consolidar el que ells van definir com la República catalana, ja que ni arriaren la bandera espanyola, ni demanaren que cap estat estranger els reconegués, ni res va canviar per a la integritat d’Espanya i per a la posició d’aquesta en el context internacional. El fet és que el Govern de la Generalitat va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot.
Hem vist aquests dies que, a l’acusació final, els fiscals ha decidit no rebaixar un sol grau els seus plantejaments inicials i els han mantingut en el seu grau màxim (rebel·lió, sedició, malversació i desobediència), acusacions que han d’alguna manera condicionat fins ara la Sala del Suprem que, en cap moment, ha cedit a deixar sense efecte la presó preventiva dels acusats, tot mostrant-se des del primer dia extremadament garant dels drets dels “altres” (entenent per “altres” els espanyols que, teòricament, podíem sortir perjudicats per la segregació d’una part del territori nacional de manera il·legítima), i molt dura amb els presumptes infractors de la llei, que estan privats de llibertat sense que pesi encara contra seu cap sentència ferma.
Les defenses, en canvi, totes sense excepció, han argumentat amb un gran convenciment la impossibilitat d’acreditar la concurrència d’alguns elements que configuren els delictes de què s’acusa als processats. I de manera especial, per la seva importància i gran transcendència jurídica, el que fa referència a la violència imprescindible en el delicte de rebel·lió, així com també han negat l’aixecament tumultuós, que és la característica bàsica del de sedició. Alhora han intentat demostrar que no hi va haver cap mena de malversació en tot el que van fer per organitzar el referèndum de l’1-O. Només accepten que hi va haver desobediència.
No tinc una bola de vidre per saber què acabarà dient la sentència, però davant la persistència dels fiscals per elaborar la teoria del “cop d’estat”, acudint a les tesis de Kelsen perquè se’ls fa difícil utilitzar tan sols les circumstàncies que determina el Codi penal per tipificar el delicte de rebel·lió, m’han semblat molt interessants els plantejaments que les defenses han fet durant tot el judici i, especialment, els al·legats finals, que desbrossaren el passat dimarts davant el silenci atent de la Sala i dels acusadors.
Del que jo he pogut veure i escoltar dels al·legats de la defensa, el que més interessant (i intel·ligent) m’ha semblat és que tots els defensors, a diferència dels fiscals, que van farcir el seu discurs de connotacions polítiques per decorar i revestir penalment el “cop d’estat”, abonant-se a la “via política”, s’han apuntat a la “via tècnica” i, per tant, a les tipificacions penals, conscients que, com pensem molts juristes, aquest judici mai no s’havia d’haver dut a terme, i -sobretot- mai amb els càrrecs que han dibuixat les acusacions.
El més brillant dels advocats ha estat, al meu entendre, Xavier Melero, que, des del primer moment fins al darrer, ha intentat fer veure al Tribunal que no estàvem davant d’un judici polític sinó penal, d’ací que finalitzés el seu al·legat plantejant com n’era, d’absurda, la situació, si teníem en compte l’absurditat dels càrrecs demanats per la fiscalia. Melero, reconduint les coses al camp estrictament penal i defugint el polític, no s’ha estat de dir que el Govern de la Generalitat i els acusats van mentir públicament a la ciutadania en prometre l’impossible, però és evident que aquests posicionaments polítics, que podran tenir la consideració negativa que vulguem des del punt de vista moral o de credibilitat política, no són un delicte. És delicte el que, com a tal, tipifica el Codi penal. I partint d’aquest plantejament tècnic, Melero ha posat contra les cordes la fiscalia.
L’advocat ha descrit els fets de manera pedagògica i -com ha observat Carlos Zanon a “La Vanguardia”-, encara que ni a la Fiscalia ni a Puigdemont no els agradi escoltar-ho, Melero ha dit alt i clar que els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot. De la mateixa manera que es va acatar el 155. “Condemnin, doncs, els acusats per desobeir el TC, pels delictes de desordres públics, però res més, perquè no hi va haver res més”, ha estat la seva conclusió amb la qual tancava una hàbil defensa.
Correspondrà, doncs, a la Sala determinar el significat global del que va succeir a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. I segons quina sigui la seva versió dels fets provats, tindrem una sentència o en tindrem una altra. Ara, doncs, no ens queda altra cosa que esperar aquesta en un procés que és -hauria de ser- estrictament un “judici penal”, però que molts (tant d’un costat com de l’altre) han intentat vendre com un “judici polític”. Per tant, la sentència no serà bona de posar ni serà rebuda dòcilment per tota la ciutadania.
I no puc acabar aquest escrit sense referir-me, ni que sigui succintament, als al·legats finals dels acusats, que no poden deixar indiferents a ningú. D’aquests diré -sumant-me al seu criteri- el que n’ha escrit un dels més reputats penalistes catalans d’avui, l’advocat Marc Molins: “Des de l’impacte que a mi personalment m’han provocat les enormes dosis d’honestedat i de dignitat amb què s’han dirigit al tribunal, voldria concloure remarcant que si volem donar una passa al front en la resolució d’aquest conflicte que ha fracturat la convivència hem de comprendre que la sentència que s’ha de dictar no és un punt final, sinó, precisament, el punt d’origen des del qual els independentistes han de seguir lluitant pels seus ideals sense cometre errors, i els constitucionalistes han d’iniciar una reflexió que els permeti comprendre fins a quin punt han contribuït a crear aquesta situació”.
Josep Maria Quintana 