No és cap secret que, en la segona dècada del segle XXI, el catalanisme polític ha mudat en gran part de l’autonomisme al secessionisme, i és probable que no li hagin mancat raons per fer aquest canvi ja que l’Estat -sobretot el regit pel PP- no sols no ha fet mai cap esforç per entendre la diferència i per cercar solucions que donin una resposta intel·ligent a la diversitat, sinó que ha fet tot el contrari (recordeu la recollida de signatures contra Catalunya dirigida pel mateix Mariano Rajoy, la sentència del T.C. de 2010 a instàncies del PP, la negativa a donar una sortida política basada en el diàleg, etc. etc.), i tot aquest desencontre ha acabat produint un decantament de l’autonomisme vers el secessionisme que, com a ideologia o projecte polític, és legítim i es troba emparat per la Constitució.
Ara bé, aquesta mutació ha anat evolucionant cada cop més fins al punt que un sector molt majoritari del secessionisme ha deixat d’actuar seguint el procediment democràtic, que mai no pot defugir tres premisses: el diàleg, el respecte al posicionament dels altres i la subjecció a la llei, i ha optat (irresponsablement des del meu punt de vista) per l’unilateralisme, tot pensant (val a dir que ingènuament) que l’Estat es plegaria als seus plantejaments sense tan sols pipellejar.
¿Hi havia un altre camí? És evident que sí, encara que llarg i difícil, però més segur i, per damunt de tot, més democràtic. Pau Luque l’ha descrit molt bé. El camí de l’independentisme democràtic és -diu- el que duen a terme els que saben que una cosa és fer la independència comptant, en els procediments, ambels catalans anti-independentistes, i una altra cosa molt diferent és fer la independència contraels catalans anti-independentistes. I això significa que, per als primers -per als que volen seguir el camí de l’independentisme democràtic-, els mitjans (és a dir el procediments per dur-lo a terme) són tan importants com l’objectiu. I això no sols perquè sempre cal actuar respectant la democràcia i, en definitiva, “els que no pensen com ells”, sinó també perquè, en tot moment, cal evitar que el país es trenqui en el camí cap a la independència, ja que no és possible iniciar un “nou país” on la meitat d’aquest no s’identifiqui amb el nou Estat, o que fins i tot estigui disposat a combatre’l perquè creu que aquest és un Estat que s’ha construït “contra ells”.
Des de fa dos anys hem vist, però, com aquesta mutació del catalanisme polític vers l’independentisme democràtic ha estat minoritària, ja que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”, sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa”) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.
Luque, en un raonament molt ben articulat, diu que si algú creu que la seva és una “causa justa” (Torra ho ha dit més d’un cop en aquests termes i és el que han vingut a afirmar els processats en els al·legats finals davant del Tribunal Suprem quan han ratificat que tornarien a fer el que van fer), i que, com a conseqüència d’aquesta valoració, està convençut de trobar-se al costat correcte de la història, també creu que tots els altres van errats i, per això mateix, considera que és innecessària la aquiescència d’aquests altres (ni que aquests siguin la meitat dels catalans) respecte dels seus plantejaments. S’explica, doncs, plenament, que l’independentisme unilateralista -el que va proclamar la DUI i ara té la meitat dels seus dirigents a la presó i l’altra meitat a l‘exili- menystingui les formes i els mitjans per dur a terme el seu propòsit i hagi decidit dur-lo a terme sense mirar prim.
És cert que, en l’exercici d’aquesta actuació tan irresponsable, no és només l’independentisme unilateralista el responsable únic (encara que sí el més important) del que ha succeït, perquè, per a desgràcia de tots, hem tingut també un Estat incapaç de fer res per evitar la catàstrofe i això ens ha dut a un diàleg de sords en el qual, com ha escrit aquest bon constitucionalista que és Xavier Arbós, des del Govern central s’ha actuat com si només existís la llei i des del Govern de la Generalitat com si la llei no existís.
Però el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat de veure que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap altra sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees, encara que un gran sector de gent (l’ANC, per exemple) s’entesti a no voler-ho creure i, obcecats, segueixin insistint en la via unilateral (“ho tornarem a fer!”), oblidant que els més elementals principis democràtics impedeixen endegar un legítim programa polític de separació unilateral d’Espanya sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, sense un preparació institucional adient que el faci viable (no actuant “de farol”, com va reconèixer la consellera Clara Ponsetí), i, més important encara, sense respectar democràticament la llei i els drets, les opinions, la legitimitat i fins i tot la mateixa existència de més de dos milions de votants catalans que han donat el seu suport a partits que no volen la independència.
I un apunt final pel que fa a això que jo he definit com “un suport rotundament majoritari”. Fa dos-cents cinquanta anys, Jean-Jacques Rousseau escrivia que quan es tracta d’ harmonitzar la voluntat particular i la voluntat general en les deliberacions públiques, cal tenir en compte una pauta que mai no s’hauria d’oblidar: que com més greus i importants són les deliberacions, més s’ha d’aproximar a la unanimitat de l’opinió dominant. I no hi ha dubte que són decisions greus les que afecten al contracte social, i per tant, al sistema constitucional i estatutari. I no hi ha dubte que la secessió d’un territori determinat d’un Estat afecta clarament la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya.
Més encara: si la simple modificació de l’Estatut exigeix el suport de dos terços de Parlament, ¿no cal primer obtenir una majoria que assoleixi com a mínim aquest nivell per posar en marxa els mecanismes democràtics que puguin conduir a la secessió?
Josep Maria Quintana 