Les eleccions municipals i autonòmiques, una mirada.

by

Després del gran desplegament informatiu que va fer el diari “Menorca” dels resultats electorals a les nostres illes, i dels ajustats comentaris que ens van oferir els seus periodistes, poca cosa podem dir els qui, setmanalment,  posem la nostra mirada sobre la realitat i exposem la nostre manera d’interpretar el món. Per tant, i atès que alguna cosa he d’opinar del que va succeir a les eleccions del passat diumenge, intentaré fer-ho parlant de les europees, municipals i autonòmiques, prescindint del que ha succeït a les Balears.

Europa.- La principal novetat de les eleccions al Parlament europeu és que, si bé el domini absolut que conservadors i socialdemòcrates havien tingut els darrers quaranta anys s’ha acabat, els pitjors auguris sobre un possible triomf dels euròfobs no s’ha produint al nivell que molts temíem, ja que més enllà de les victòries de Le Pen a França i de Salvini a Itàlia, els euroescèptics i populistes han aconseguit uns 171 diputats, és a dir un 23% dels escons. No és poc, certament, però en quedar aquests repartits en tres grups diferents, segurament tindran una capacitat d’influència limitada.

El major grup serà el popular, amb 180 diputats (en tenia 217), i el seguirà el socialista, amb 145 diputats (en tenia 187). Són els dos col·lectius que més han perdut, mentre que ha augmentat molt el grup liberal gràcies als diputats que hi ha aportat el president Macron. Aquest en tindrà 109 (abans en tenia 69), els quals es convertiran en la frontissa indispensable per a molts dels acords que s’haurà de prendre. També cal remarcar l’auge dels Verds, impulsat especialment per l’èxit que han tingut a Alemanya, que els permetrà obtenir 69 diputats. Aquests seran, doncs, els grups més importants. Si a tots hi afegim els 171 obtinguts pels euròfobs i els que no responen a cap d’aquests grups, tindrem un parlament molt plural, que avui és tendència general a Europa des que les majories absolutes han pràcticament desaparegut. El diàleg, doncs, serà absolutament necessari.

Espanya.- Gran victòria socialista si ens atenem al que acabem de dir: que les majories absolutes han pràcticament desaparegut i que els governs que s’hauran de formar a ajuntaments i comunitats autònomes seran, com a norma, governs de coalició o en minoria amb suports parlamentaris d’altres partits. No hi ha dubte, per tant, que el PSOE de Sánchez ha sabut capitalitzar el govern del país que ostenta des de fa un any i l’èxit de les passades generals, que el situa en una posició de privilegi, per bé que amb un cert sabor agredolç si tenim en compte que la divisió del país en dos blocs i l’opció de Ciutadans de situar-se clarament en el de dreta, dificulta acords cap al centre, la qual cosa sembla que implicarà que els socialistes perdin l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid a mans d’una dreta que, si les coses no canvien (que podrien canviar atesa la volatilitat de Rivera) necessita forçosament pactar amb Vox.

El PP de Pablo Casado, que havia perdut més de la meitat dels diputats a les eleccions generals d’abril no ha tret un bon resultat. Molt per sota del PSOE, ha aconseguit tanmateix frenar la caiguda gràcies a dues dades que poden ser suficients (si més no per una temporada) perquè el jove líder es mantingui en el càrrec: la possibilitat de governar l’Ajuntament i al Comunitat de Madrid. Ara que, com va succeir a Andalusia, Madrid no pot ser de dretes si no és amb la foto de Colón. Per això mateix, auguro que li serà molt complicat seguir venent que és de centre si pacta amb els que ha considerat durant la campanya com a radicals de dretes. I vendre que emprendrà una refundació del partit en semblant posició de debilitat, em sembla que només pot ser vist com un exercici temerari.

Centrant-nos ara en Ciutadans, el fet que fa quatre anys no tingués presència als municipis espanyols no catalans i tampoc a les comunitats autònomes, ha implicat que els seus líders expliquin els resultats obtinguts com una gran victòria. Estan en el dret de fer-ho, però per poc que observem críticament les dades, veurem de seguida que la victòria no és tal, ja que si bé és cert que han obtingut 7 diputats a les europees (en tenien 2), baixen del 16% de vots que van obtenir el 28-A a un 12’2% ara. I la major decepció (i preocupació) és el que ha passat a Catalunya, on Ciutadans puja en nombre de regidors, òbviament!, però es queda molt lluny del milió de vots que va obtenir el 21-D, ja que no arriba als 280.000 a les municipals. A la província de Barcelona, per exemple, bastió de la victòria d’Arrimadas a les autonòmiques catalanes, Ciutadans ha quedat relegada a cinquena força. A més, Rivera s’ho havia jugat tot (també la seva ideologia primigènia, si és que mai n’ha tinguda cap) a fer el dit “sorpasso” al PP i ha quedat molt per davall d’aquest, tant a Europa com a les autonòmiques i generals, i això, per més que ara ho dissimuli, acabarà per passar-li factura.

Quant a Podemos, és sens dubte el gran derrotat després de perdre diverses alcaldies del canvi. A més de Madrid capital, els morats s’han deixat pel camí la Barcelona d’Ada Colau (encara que en aquesta pot haver-hi sorpreses), i la Saragossa de Pedro Santiesteve. Només els alcaldes del canvi José María González, ‘Kichi’, a Cadis, i Joan Ribó, a València (tot i que aquest és, pròpiament, de Compromís, no de Podemos), han sobreviscut.

Catalunya.- En aquesta comunitat, que tanta influència està tenint darrerament en l’esdevenir polític d’Espanya, hi ha hagut uns perdedors clars: Ada Colau (amb l’advertiment que acabo de fer); Manuel Valls, per qui havien apostat les elits econòmiques; Junts per Catalunya, que ha perdut centenars de regidors, encara que és el qui en té més a tot el país, però ha passat a ser tercera força; la CUP, que ha perdut la meitat dels vots; i Vox, que ha obtingut només 3 regidors a tota la comunitat. (En això, els menorquins encara els hem guanyat, en no donar-los cap regidoria ni cap lloc al Consell ni al Parlament. És una gran notícia).

També hi ha hagut guanyadors. Aquest són ERC, gran vencedora a tot Catalunya, amb victòries importants, com la de Barcelona, Lleida o Manresa, i essent una alternativa clara a Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Badalona o Sabadell. També el Partit dels Socialistes PSC, que ha quedat segon a les municipals traient cap a Barcelona i recuperant posicions a l’àrea metropolitana o a Girona. De fet, el PSC ha recuperat molts dels vots que li va prendre Ciutadans a les darreres autonòmiques. I per últim, contra molts pronòstics i amb l’impagable ajut de la Junta Electoral Central, també resulta vencedor Carles Puigdemont, que ha recollit, ell sol, un milió de vots (cent mil de fora de Catalunya) tot superant els obtinguts per Oriol Junqueras, la qual cosa li donarà força per seguir internacionalitzant la causa catalana a Europa, pugui o no recollir l’acta de diputat (ell diu que sí encara que, mirant la llei, sembla impossible, però parlant de Puigdemont ja no m’atreveixo a dir res) i seguirà, doncs, essent una veu imprescindible en el diàleg que algun dia s’haurà d’encetar, i també un enorme maldecap per a l’Estat, dels que no es curen amb dues aspirines.

Anuncis

%d bloggers like this: