Pocs mesos després de proclamada la Segona República, desenganyat de com anaven les coses, el filòsof espanyol José Ortega y Gasset publicà al diari El Sol (9/9/1931) un article que es va fer famós i donà ales a la dreta antirepublicana, sota el títol “No es esto, no es esto”.
Quelcom de semblant ha tingut lloc aquests dies quan els inductors intel·lectuals del partit que duu el nom de Ciudadanos (C’s) han sortit a la palestra esverats davant la possibilitat que la criatura que van engendrar i deixaren en mans d’un polític molt limitat intel·lectualment i sense una ideologia sòlida, però xerraire i ambiciós, de nom Albert Ribera, acabés pactant amb PP i Vox per fer fora els socialistes de la Junta d’Andalusia. Avui, el pacte ja és un fet, a pesar que C’s intenti disfressar la realitat afirmant que ells no hi tenen res a veure. Ens creuen estúpids?
Va ser el diari La Vanguardia que posà aquests intel·lectuals davant el mirall i els va fer dir una sèrie de coses ben interessants, encara que poden ser objecte de crítica, perquè -com intentaré demostrar- obliden que potser ells són també responsables del que està passant, i molt bé haurien de recordar aquell refrany castellà que diu “de aquellos polvos estos lodos”, o bé aquell altre, força més cruel encara, que diu “cría cuervos y te sacarán los ojos”.
C’s, en efecte, va néixer -així ho explicita, si més no, el dit “Manifiesto de los 15”– per combatre el nacionalisme a Catalunya, fos aquest de dretes o d’esquerres, i alhora per defensar a la plaça pública “las libertades, la justicia y la equidad entre los ciudadanos”.Ves per on, uns anys més tard d’aquell sonor manifest, C’s s’ha beneficiat del pacte amb Vox perquè les dretes governin Andalusia, i això ha irritat els pares de la gran idea, els qual consideren que aquest pacte va contra l’essència del que ells van contribuir a crear perquè, segons diu Francesc de Carreras, “a més del seu nacionalisme ranci, com el de l’independentisme català, Vox va contra alguns dels valors fonamentals de la Constitució del 78. Per tant, C’s no pot estar al mateix lloc”.
Un altre dels flagel·ladors de l’independentisme i inspirador de C’s va ser el periodista Arcadi Espada, que també ha posat el crit al cel per dir que“Vox és un partit nacionalista i C’s no ho és. C’s -assegura- no hauria de tenir res a veure amb el nacionalisme. No entenc com podria arribar a pactar amb un partit nacionalista”. D’ací que consideri preferible que C’s romangui a l’oposició abans de donar suport a un partit que ell -Espada- no ha dubtat de qualificar de “fems”. En això, Espada ha estat taxatiu: “C’s no pot i ha d’impedir que Vox decideixi votar el pacte de govern entre PP i C’s a Andalusia”.
Un altre del pares de la criatura, Ferran Toutain, assegura que “Vox té una ideologia ultraconservadora. Els seus atacs als valors de la Constitució el fan incompatible amb C’s. No pot haver-hi pacte de govern amb Vox”. En el mateix sentit, Félix Ovejero, que també va ser promotor intel·lectual de C’s, diu ara que aquest ha de mantenir distàncies amb Vox, entre altres coses perquè aquest altre abandera a Espanya el “nacionalpopulisme” que governa als Estats Units, Polònia o Itàlia. I va encara més lluny en la crítica tot afirmant que el debat intern que viu C’s, i la situació d’incomoditat a què s’enfronta en veure’s fotografiat al costat de Vox, es deu a un “error” de Rivera: el que va cometre quan decidí allunyar-se, en el congrés de Coslada (febrer de 2017) de l’essència socialdemòcrata de C’s. Aquest partit -assegura Ovejero- “hauria de liderar l’esquerra antinacionalista, que es troba orfe”.
Intel·lectuals catalans que induïren la creació de C’s
Molt més condescendent amb el que està succeint s’ha mostrat l’eurodiputada Teresa Giménez Barbat, la qual ens recorda que, a Holanda, el primer ministre liberal, Mark Rutte, governà fins al 2012 amb el suport de l’ultra Wilders. Curiosament, l’eurodiputada no es recorda que la dreta francesa -per citar una dreta sòlida i democràtica- mai no pactà amb el Front National de Le Pen, i que, l’any 2002, quan l’elecció de president es va fer entre el conservador Chirac i l’ultrannacionalista Le Pen, els socialistes van votar en massa Chirac, que fou elegit amb el 82 per cent dels vots. De fet, el no al pacte amb l’ultradreta de Vox és el que ha defensat també Manuel Valls des de Barcelona i Macron des de França.
En definitiva, que com Ortega, ara, els pares de la criatura diuen que “no era esto, no era esto”, mortificats pel pacte de la vergonya. Però jo els demano: ¿creuen certament que no era esto? ¿Creuen de veritat que C’s no era, no ha estat mai, i no és actualment un partit nacionalista i que no té res a veure amb el nacionalisme? ¿És possible que persones com de Carreras, Espada, Ovejero, i altres estiguin tan cecs davant la realitat d’un partit que, al meu entendre, ha fet del nacionalisme espanyol la bandera i el punt culminant de la seva ideologia? ¿Com és possible que creguin que C’s és un partit que ha assumit el liberalisme com a únic model ideològic?
Fa unes setmanes, Ignacio Sánchez Cuenca, es queixava públicament que, a Espanya, cap partit no hagi assumit el liberalisme per tal de trencar el binomi socialisme/conservadorisme que defineixen els que han estat els dos grans partits estatals des de 1978: PP i PSOE. I es lamentava d’aquesta mancança perquè -deia- un partit liberal contribuiria a enriquir el debat públic i, a més, podria ser decisiu per formar coalició, ja sigui amb els conservadors, ja sigui amb els socialdemòcrates.
I dit això observava que, curiosament, les dues experiències polítiques que aquests darrers anys han intentat ser una alternativa al binomi esmentat des del centre, han fracassat de manera estrepitosa, perquè en lloc d’assumir el liberalisme, han sacrificat aquesta ideologia al nacionalisme espanyol, que ha acabat engolint-los.
El cas d’UPyD, dirigit per una socialista rebotada com era Rosa Díez, és flagrant, perquè davant els esforços del president Zapatero per acabar amb ETA (cosa que finalment aconseguí), organitzà una oposició frontal als socialistes, que va tancar el seu partit en posicions ultres i cada cop més intransigents. “Cuanto más débil estaba ETA -ha escrit Sánchez Cuenca-, más duro (y delirante) se volvía el discurso de UPyD, metiendo en el mismo saco a ETA y al nacionalismo democrático vasco.” En definitiva, que UPyD enterrà el liberalisme per llençar-se als braços del nacionalisme espanyol més ranci, i acabà per desaparèixer.
Doncs bé, a pesar del que opinen De Carreras, Espada, Toutain i Ovejero, jo penso que la trajectòria política i ideològica que ha seguit C’s des que va néixer empès i estimulat per ells, ha estat la d’abandonar, no ja la socialdemocràcia -a la qual semblava que, en un principi, volia acostar-se-, sinó també el liberalisme, per acabar abraçant -com UPyD- el nacionalisme espanyol més ranci, més intolerant i més excloent (si més no, tan excloent com el que representen Puigdemont i Torra), que nega els valor liberals més bàsics.
En paraules de Sánchez Cuenca, que subscric íntegrament, “Ciudadanos ha adoptado un discurso extremista, basado en la confrontación entre los nacionalismos español y catalán. La insistencia en referirse a los líderes independentistas como golpistas, el deseo de aplicar de nuevo el 155 (ahora con máxima dureza), la propuesta de ilegalizar partidos políticos (como la CUP) y la retórica joseantoniana de Albert Rivera que tapa los conflictos (generacionales, de clase, de género, ideológicos) con la exaltación de la nación española aleja por completo a Ciudadanos de las coordenadas liberales. Que Rivera haya calificado el encuentro entre los presidentes Sánchez y Torra como una humillaciónal pueblo español es la confirmación definitiva de que el liberalismo inicial de Ciudadanos era una mera fachada.”
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.