Puigdemont avança cap a l’esperpent

by

La Mesa del Parlament de Catalunya va acordar el passat 9 d’octubre, amb els vots d’ERC i PSC, retirar el vot delegat als diputats processats per rebel·lió i suspesos per ordre del jutge Pablo Llarena. De no fer-ho, s’enfrontava directament amb els tribunals i és evident que tots els seus membres havien pres nota del que els podia succeir si no acataven la decisió del magistrat. Però mentre els dos parlamentaris presos d’ERC, Oriol Junqueras i Raül Romeva, consentien a cedir els seus drets parlamentaris per preservar la majoria independentista a la Cambra, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, tots ells membres de JxCat, es negaven a fer-ho, amb la qual cosa deixaren el Govern en precari.

Davant aquesta situació, els republicans van tractar de pressionar els posconvergentes, amb el plàcet dels lletrats de la cambra, perquè presentessin un relat en el qual fixessin la “designació d’un substitut” per als seus quatre processats, ja que, si ho feien, mantenien així l’aritmètica parlamentària intacta i, per tant, la majoria de la cambrda. Però JxCat es va negar a fer-ho i, a conseqüència de la negativa, ERC es va alinear amb el PSC per deixar “sense efectes jurídics” el text presentat en el qual reclamaven mantenir la delegació del seu vot sense ser substituïts.

La maniobra no va agradar als posconvergentes i, des de Bèlgica i Lledoners, no van donar el braç a tòrcer. Encara més, van emetre una missiva exprés, escrita per Rull, en la qual “assumien” que els seus vots no fossin comptabilitzats, encara que això comportés perdre la majoria, tot argumentant que la seva decisió estava “perfectament ajustada al dret”. Això va provocar un empat a l’hemicicle, ja que a les quatre baixes de JxCat calia afegir-hi la de Toni Comín, que feia mesos que no participava en les votacions, pendent del recorregut de la seva causa judicial a Bèlgica.

La augurada situació de col·lapse es va traslladar a la següent sessió plenària i això va significar que l’oposició aconseguí tirar endavant 27 resolucions (7 de Ciutadans, 8 de Catalunya en Comú-Podem, 8 del PSC-Units i altres 4 transaccionades amb el PSC i els “comuns”). I el desenllaç de la pugna va implicar que es rebutgés el dret a l’autodeterminació. El text presentat per la CUP en aquest sentit va quedar, doncs, anul·lat, tot i que obtingué el suport de JxCat i ERC perquè, després de repetir la votació fins a tres vegades, tal com estableix el reglament en casos d’empat, va quedar rebutjada. (Això a pesar que la cupaire Maria Sirvent va dir que quedava “legítimament aprovada pel ple”, ja que, en la seva vida virtual, els anticapitalistes es neguen a acceptar que els vots dels suspesos no siguin comptabilitzats). En canvi, una proposta d’ERC va ser aprovada gràcies a l’abstenció dels “comuns”, que va decantar la balança deixant en minoria els dits constitucionalistes. I és que els de Catalunya en Comú-Podem, sense voler-ho, s’han tornat decisius en una legislatura que penja d’un fil.

La seqüeles de la topada van fer perdre a l’independentisme una altra de les seves resolucions estrella: la reprovació del rei Felip VI pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017 (uns dies després van rectificar), alhora que van aconseguir abraçar una moció a favor d’un “referèndum pactat” amb l’Estat, decisió que va irritar als anticapitalistes de la CUP, obcecats en seguir, sempre i en tot cas, la via unilateral.

Per si tot això no fos ja prou increïble, fa uns dies, Puigdemont s’ha desmarcat dels altres quatre diputats afectats per la decisió de no poder votar (Sànchez, Turull, Rull i Comín), i ha entaulat una batalla jurídica per lesió dels seus drets contra la Mesa del Parlament. Encara que sembli esperpèntic (però res en Puigdemont ja no ho és) l’expresident i líder de la “Crida per a la República”, ha interposat, doncs, un recurs d’empara davant el Constitucional (aquest que per a ell és “il·legítim”) tot denunciant que la Mesa i el seu president, Roger Torrent (ERC), van obrar “de manera totalment arbitrària, sense cap garantia i prescindint absolutament del procediment establert per reglament”. Els acusa, en concret, de vulnerar els drets fonamentals dels diputats suspesos, consagrats per la Constitució i el Conveni Europeu de Drets Humans.

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que l’atac a Torrent anticipa la inevitable ruptura del Govern, prèvia renúncia de Quim Torra i, segurament, una altra investidura fallida de Puigdemont que no sembla que tingui altre interès que d’estigmatitzar ERC de cara a les properes eleccions municipals i europees.

De fet, no deixa de ser extravagant que Puigdemont, que a la seva demanda contra Llarena titllava Espanya, d’ “Estat delinqüent” i deixava la justícia espanyola com un drap brut, ara elevi el plet contra els seus socis d’Esquerra al Tribunal Constitucional, una instància jurídica que va desafiar, i més extravagant és encara que culpi de violar els seus drets la Mesa del Parlament que el va investir. Una cosa mai vista.

No ens hem d’estranyar que els grups de l’oposició hagin qualificat de “ridícula” i “esperpèntica” l’enèsima crisi entre els grups de Govern. De fet, la socialista Eva Granados ha dit que “aquest és un nou episodi de l’engany al que tenen sotmesa a Catalunya”, alhora que, amb ironia, subratllava la “contradicció” que comporta el fet que Puigdemont demani empara al TC quan ha impulsat al Parlament “iniciatives que afirmen que els tribunals espanyols no tenen competència ni legitimitat a Catalunya” .

Molt agudament, el director d’El Periódico, Enric Hernández, ha fet una dissecció de l’esperpent al què està conduint Puigdemont amb aquestes paraules: “Just quan creies haver-ho vist tot, descobreixes que encara et queda tot per veure. Un Parlament que es declara en rebel·lia davant el Tribunal Constitucional (9 de novembre de 2015). Un president que desacata els requeriments de l’alt tribunal i presumeix d’això (11 abril de 2017). Un candidat a Brussel·les que promet als seus votants tornar per encapçalar el Govern però planta la Cambra catalana el dia de la seva investidura (30 de gener de 2018). I, finalment, un expresident que demanda el president i la Mesa del Parlament català … davant el Constitucional espanyol.”

I això no és tot, perquè dimarts passat, teníem també notícia que Carles Puigdemont havia sostingut en unes declaracions fetes al diari rus Komsomólskaya Pravda, queuna Catalunya independent hauria de tenir “relacions estretes i amistoses” amb Rússia amb l’argument que és “un dels països més influents de la Terra”.

Amb defensors com Puigdemont, a Catalunya no li calen adversaris (que, dit sia de passada, són molts, són forts i estan decidits a abatre el catalanisme fins on els sigui possible).

Anuncis

%d bloggers like this: