És possible que alguns dels meus lectors diguin que tinc una certa fixació a criticar el poder judicial i, especialment, la cúpula del Tribunal Suprem. Ho he fet en diversos articles, però repassant el que he escrit no crec que hagi de corregir-me gaire ja que estic convençut que, des de l’arribada al poder de José María Aznar el 1996, l’executiu espanyol va treballar intrèpidament en la configuració d’un Tribunal Suprem francament escorat a la dreta, conservador i incapaç d’entendre mínimament la diversitat ideològica que hi ha al nostre país i, menys encara, els contraposats punts de vista existents pel que fa al model territorial. Alhora, és incapaç d’entendre res del que demana Catalunya.
L’actuació del jutge Llarena com a instructor del que serà un judici de gran transcendència per als polítics presos acusats del greu delicte de rebel·lió, les confirmacions que, de les seves actuacions processals, ha fet en tot cas la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, així com la denegació constant de qualsevol petició per part dels processats perquè s’aixequi la presó provisional que pateixen des de fa ja gairebé un any, contrasta amb la laxitud mantinguda davant de gravíssims casos de corrupció que han afectat a membres del PP i d’altres menys greus, però francament sorollosos, com els referits als twits que magistrats en exercici crítics amb el “Procés” s’intercanviaven per mitjà del correu professional, o bé el cas del màster de Pablo Casado, el qual s’ha pogut escapar de la imputació pel fet de ser aforat, mentre que les seves companyes d’estudis segueixen processades per l’Audiència Nacional per uns fets anàlegs.
El cas dels magistrats twiters és particularment greu ja que, a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre, diversos jutges van compartir, a través d’un xat intern, correus electrònics en què asseguraven que “amb colpistes no es negocia ni es dialoga” i comparaven el que ha passat la tardor passada a Catalunya amb “el que va passar a Alemanya en èpoques remotes”.
Tot i la gravetat (i impropietat) de tals manifestacions quan qui les fa és algú que ha de ser absolutament imparcial i independent de qualsevol posicionament polític, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha entès que les manifestacions dels jutges podien quedar emparades pel dret a la llibertat d’expressió, atès que es van abocar en un xat intern. I en el cas que poguessin constituir una falta, ha decidit no actuar contra ells ja que aquesta hauria prescrit. Més encara, el CGPJ no preveu mesures per controlar l’ús del xat professional dels jutges per intercanviar missatges i opinions perquè això suposaria una forma de censura.
Una cosa semblant ha passat en el cas del màster de Casado, el qual, per la seva condició de diputat, no ha estat enjudiciat per la jutge Carmen Rodríguez-Medel, magistrada titular del Jutjat d’Instrucció Número 51 de Madrid, que ja va instruir el cas del màster que acabà amb la imputació de l’expresidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes, per falsificació documental i suborn, i que, després d’observar prevaricació administrativa i suborn impropi en el “regal” del màster a Casado, va posar el líder popular contra les cordes, però no va poder prosseguir la instrucció atès que aquesta corresponia al Tribunal Suprem a causa de l’aforament, tribunal que s’ha oposat a investigar el president del Partit Popular després de rebre l’informe de la Fiscalia, per a la qual es tractava d’una investigació prospectiva i entenia que no es donaven els delictes de suborn ni prevaricació apreciats prèviament per la jutge de Madrid. No obstant això, després d’exculpar absolutament Casado, l’alt tribunal ha accedit fer un retret “moral”, que no jurídic, en reconèixer que s’aprecien “indicis de tracte de favor” que poden merèixer “un altre tipus de consideracions alienes al Dret Penal”.
Ara bé, ¿ens podem estranyar que el Tribunal Suprem actuï com ho està fent quan està presidit per un magistrat, Carlos Lesmes Serrano, que en accedir al poder José María Aznar el 1996 va estar al servei de la seva activitat política, primer com a director general d’Objecció de Consciència, sent ministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante, i després com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, sent ministre Ángel Acebes Paniagua, l’home que va intoxicar l’opinió pública en succeir l’atemptat d’Atocha, el 2004, intentant fer creure a la ciutadania que el causant del mateix havia estat ETA sabent que la notícia era falsa? ¿Ens podem, doncs, estranyar?
Amb l’arribada de Rajoy a la Moncloa amb majoria absoluta conservadora pel desembre de 2011, el PP va redoblar el seu interès per dominar el Tribunal Suprem, conscient que, de ser-li afins els seus membres, aquest seria molt més benvolent amb els procediments que podien afectar-lo i que, al llarg d’aquests anys, s’han anat desenvolupant (Operació Púnica, Lezo, Gürtel…), la qual cosa comporta, en sentit contrari, que seria implacable amb els polítics catalans que intentessin desafiar la llei en el que s’ha vingut a denominar el “Procés per a la independència”.
Per aquest motiu, la cúpula política que dirigia el país des de Gènova 13 i des de la Moncloa llençà una ofensiva sense precedents per controlar (i en alguns casos reforçar) la seva presència al poder judicial. En realitat va entrar fins al fons de la Sala II del Tribunal Suprem (la Sala Penal) situant-hi com a president un jutge conservador com Manuel Marchena, que els va obrir les portes de bat a bat. Immediatament van situar al capdavant de la Sala Penal de l’Audiència Nacional Concepción Espejel, una magistrada recusada per les seves entusiastes complicitats amb el PP, que van catapultar fins a llocs que per currículum mai hagués pogut imaginar. També hi van introduir Enrique López, un jutge que, després de la seva lamentable episodi de carrer embolicat en litres d’alcohol, va haver de dimitir com a magistrat del Tribunal Constitucional i va tornar a l’Audiència Nacional. I per si això no bastava, van posar el ja desaparegut José Manuel Maza al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat, amb l’objectiu de nomenar Manuel Moix, frustrat fiscal en cap d’Anticorrupció i així poder desactivar el treball d’anònims fiscals que estaven qüestionant l’actuació que es duia a terme des de Gènova 13. I finalment, han anat reubicant jutges afins en molts altres llocs de la carrera judicial, incloses la major part de les presidències dels Tribunals Superiors de Justícia. I tot això sota l’atenta mirada de Carlos Lesmes, aquest jurista compromès durant vuit anys amb la política de José María Aznar, que, des l’11 de desembre de 2013 (amb Mariano Rajoy al poder), presideix el Consell General del Poder Judicial i ostenta la Presidència del Tribunal Suprem.
Josep Maria Quintana 