Des de la detenció i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ara fa un any, els jutges a qui ha correspost actuar contra ells i els altres polítics processats han mantingut de manera unànime que aquests han comès un delicte de rebel·lió, criteri del qual també participen amb joia una gran majoria d’espanyols no catalans, la premsa de Madrid i els polítics del PP i de C´s. En realitat, un cop el jutge Pablo Llarena assumí la instrucció del procediment després que el cas va passar al Tribunal Suprem, les diferents peticions d’excarceració que han dut a terme els advocats dels acusats sempre han estat rebutjades tot argumentant el risc de fuga i la possibilitat de destrucció de proves, i fins al·ludint en algun cas a l’ “ideari sobiranista” dels acusats pel fet d’haver concorregut a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de l’any passat en una llista independentista, fet que -segons argumentava el jutge- “resulta constitucionalment vàlid, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva que es tindria respecte de qui professi la ideologia contrària”.
Pel que hem vist, doncs, en les accions dutes a terme pel jutge instructor i pels magistrats que han format part de la Sala d’Apel·lacions del T.S., sembla que els magistrats no dubtin respecte del gravíssim delicte de rebel·lió que s’imputa als acusats, criteri que també defensen els mitjans periodístics madrilenys, els partits a què he fet referència i molts altres personatges de la vida política espanyola. I dic això perquè no fa gaire, un bon amic em va dir que acabava de sopar amb un exministre socialista a qui no va poder convèncer respecte de l’error que, a criteri seu, era imputar el delicte de rebel·lió als encausats. Però la resposta d’aquest va ser inequívoca: “Presó, presó i presó”, sense contemplacions de cap casta.
Aquest sembla ser també el posicionament dels fiscals del Tribunal Suprem, ja que els quatre encarregats del cas –Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno– tots els quals fa un any que treballen sobre l’afer (tot i que no van elaborar la querella que va donar origen al procediment), sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats van constituir un delicte de rebel·lió. I no sembla que estiguin disposats a canviar de criteri, cosa complica certament l’actuació de la Fiscal General, senyora Segarra, que, si bé podria donar-los instruccions en aquest sentit, difícilment ho farà, ja que, de fer-ho, segurament quedaria molt sola i enfrontada a la majoria de companys de carrera. I això explica que la ministra de Justícia, que en teoria podria també incidir sobre la Fiscal General, hagi assegurat que la Fiscalia exercirà la seva tasca sense influències externes i no donarà instruccions sobre què s’ha de fer en el cas 1-O.
En aquest sentit, doncs, es evident que la ministra ha decebut als que desitjarien que el Govern central fes una interpretació extensiva de les seves possibilitats de comunicació amb els fiscals, fins al punt de demanar-los “gestos” coherents amb la voluntat de distensió política amb les institucions catalanes. Més encara, sembla evident que l’executiu que presideix Pedro Sánchez, per més que estigui convençut que la presó preventiva de tots els encausats no ajuda a resoldre el gravíssim problema polític que té Espanya amb Catalunya, no farà res en aquest sentit, encara que això impliqui un “no” als pressupostos dels grups del PdeCat i d’ERC al Congrés.
Tanmateix, no deixa de ser indicatiu que cada dia siguin més les persones i els col·lectius que, sense tenir res a veure amb els catalans partidaris de la independència, qüestionen aquest procés, començant per la presó preventiva decretada, no sols contra els polítics, sinó també contra els dits Jordis, que no exercien cap tipus de responsabilitat política i eren només presidents de dues entitats de caràcter civil, i critiquen també alhora que es mantingui per part de la judicatura l’acusació de rebel·lió (que és a la base de la presó preventiva i que pot comportar penes de 30 anys de presó si es confirma a la condemna).
Deixant de banda les resolucions dels jutges alemanys, belgues i escocesos, que no han acceptat d’extradir els pròfugs al·legant que no constataven la possibilitat d’acusar-los de rebel·lió o de traïció, d’altres institucions independents, com Amnistia Internacional, també s’han pronunciat de manera clara en aquest sentit. Amnistia, en efecte, acaba de distribuir un comunicat a la premsa internacional, signat pel director adjunt a Europa, Fotis Filippou, en el qual afirma que els delictes que s’imputen al líder d’Òmnium i a l’ara president del grup parlamentari de Junts per Catalunya són “infundats i han de ser retirats”, i que, en tot cas, si s’arriba a demostrar que van fer una crida a impedir l’acció policial el 20 de setembre del 2017 davant la Conselleria d’Economia, aquest acte “podria constituir un delicte de desordres públics”, però no de rebel·lió ni sedició.
No em sorprendria que la judicatura, els polítics del PP i de C’s, així com la premsa espanyola amb seu a Madrid decidissin menysprear l’opinió d’Amnistia Internacional acusant-la de ser una organització radical, tot i que jo pugui pensar que en l’única cosa que és radical és en la defensa dels drets humans, però tinc la impressió que se’ls ha de fer molt més difícil pair l’opinió que, fa només uns dies, acaba d’expressar Pascual Sala, en una entrevista que se li va fer a l’emissora catalana RAC1.
Pascual Sala no és, certament un no-ningú. I no és tampoc un company de viatge, ni un amic, ni un parent dels polítics catalans empresonats. Pascual Sala és un magistrat de gran prestigi personal, que va ser president del Tribunal Suprem i, després, del Tribunal Constitucional, i que interrogat sobre el procés, no ha dubtat de manifestar la seva opinió, tot i que, lògicament, ha puntualitzat que no volia esmenar la plana a ningú.
“Para mí -ha dit- es muy difícil –por no decir imposible– que exista un delito de rebelión, por no decir que me parece problemático que exista un delito de sedición”.
Com és lògic, Sala ha apel·lat al respecte degut a les institucions judicials, però no s’ha tallat un pèl en afirmar que“sin perjuicio del derecho que se tiene para opinar de sus decisiones, (…) las prisiones no ayudan a resolver los problemas políticos”. I ha tancat la seva intervenció dient que el que està succeint a Catalunya “es una cuestión eminentemente política, aunque tiene derivas judiciales. Pero no son los jueces quienes deben resolver ese tema”.
Josep Maria Quintana 