De la prosa inflamada de Vox a la tragicomèdia de Torra

by

Analitzant la trajectòria de Vox, Sebastià Alzamora ens advertia de com l’extrema dreta es retroalimenta: “cada vegada que una formació d’aquesta corda apuja l’aposta -escrivia al diari Ara-, l’altre la dobla, i així successivament, en una espiral populista i antipolítica que es desencadena amb una gran facilitat i que quan ja està en funcionament és molt difícil d’aturar.”

Ho hem vist, sens dubte, contemplant el míting que, el passat diumenge, aquest partit d’ultradreta va fer a Vista Alegre, recolzat per milers de persones que s’han apuntat a la dialèctica feridora i extremista d’un moviment que té els dos partits de dreta espanyols francament preocupats i que, el que és encara pitjor, influeix de manera decisiva damunt ells per tal que es radicalitzin cada dia més. Això fins al punt que aviat no sabrem si els dirigeixen Casado i Rivera o estan ja en mans de José María Aznar y, ves a saber, si del mateix Steve Bannon. I em refereixo a Bannon perquè, després de fer guanyar Trump als Estats Units, aquest ideòleg ara sembla que pul·luli per Europa per incitar totes les polítiques d’extrema dreta que, en alguns estats, han assolit el poder i ha esdevingut també el referent del partit de  Santiago Abascal, que no es tallà un pèl i proclamà una sèrie de principis en línia amb el que segurament subscriurien Francisco Franco o José Antonio Primo de Rivera si el poguessin escoltar.

De fet, davant de milers de seguidors, el passat diumenge es va dur a terme a Vista Alegre un acte important i farcit de retòrica filofeixista, on s’anuncià que Vox tenia la intenció de competir per l’electorat conservador i reaccionari espanyol davant “la dretona covarda” (el PP) i “l’oportunista taronja” (C’s). I això perquè, segons Santiago Abascal, president de Vox, estem vivint en una Espanya malalta.

Tanmateix, si intentem aprofundir en aquest missatge, aviat ens adonarem que, potser sense tanta parafernàlia, els discursos d’Abascal no són gaire diferents dels que estan fent darrerament Pablo Casado i Albert Rivera quan parlen del desafiament separatista i de la immigració, per més que les receptes d’Abascal siguin força més expeditives, ja que ha demanat la supressió de les comunitats autònomes i la necessitat de fer deportacions massives, cosa que ni Casado ni Rivera han dit… encara.

Observem que al míting no hi mancà tampoc el recurs a l’èpica patriòtica, aquesta que tant ha agradat sempre als feixistes espanyols, ja que el secretari general de la formació, Javier Ortega Smith, va recórrer fins i tot al mite de Lepant (1571) en intentar desmentir que ells no estan contra Europa. ¿Com hi hem d’estar -va dir- si la vam salvar a Lepant, si vam salvar la civilització de la barbàrie?”.

Casado i Rivera no s’han atrevit a tant, però s’acosten cada dia més al discurs d’Abascal, perquè sense demanar la dissolució de les comunitats autònomes, el jove president del PP ha advocat per treure a la Generalitat la competència sobre les presons (transferida el 1983, però que ell, curiosament, veu com un tribut que està pagant Pedro Sánchez als independentistes), i el president de C’s repeteix cada dia la necessitat d’invocar una nova LOAPA unificadora que, entre altres coses, acabi amb el que ell defineix com una clara discriminació lingüística dels castellanoparlants.

Sense anar més lluny, durant la clausura del congrés del PP de Castella-La Manxa, en què María Dolores de Cospedal es va acomiadar de la presidència del partit, Pablo Casado va centrar el seu discurs en la necessitat que hi hagi eleccions i guanyi el PP per posar en marxa de nou el 155 a Catalunya. Conscient que el PSOE no reactivarà aquest article si no hi ha un trencament constitucional clar, ell reclama la intervenció del Govern de la Generalitat simplement per guanyar-se l’electorat més a la dreta i arrabassar aquesta bandera a C’s, que també l’ha assumit en defensa de la unitat d’Espanya com el seu objectiu polític més apreciat. Encara més, si guanya les eleccions i governa, Casado assegura que aplicarà immediatament el 155 “sense esperar el PSOE i C’s”, i sense tantes consideracions com va tenir Rajoy perquè la seva aprovació fos per consens. S’ha acabat, doncs, el mirament en aquest pas cap a la dreta, que -agafeu-vos fort- li va permetre de comparar Oriol Junqueres amb el tinent coronel Tejero sense despentinar-se.

Diguem, però, que tot aquest moviment podria esdevenir anecdòtic i fins menyspreable si no fos perquè, cada dia que passa, l’independentisme català esdevé més i més absurd i surrealista. Perquè surrealista va ser l’ultimàtum que Torra va fer a Pedro Sánchez en seu parlamentària, seguit immediatament d’una carta on, sense cap referència a aquesta amenaça, li demanava una reunió per a parlar dels problemes que afecten al seu país. Com surrealista és també l’ultimàtum que ha fet l’ANC (un col·lectiu que ningú no ha elegit) al govern de Torra, a no ser que, com diu Joaquín Luna amb ironia, tingui com a finalitat aixecar una altra cortina de fum per guanyar temps i evitar que s’escampi el desengany “al poble”, que s’ho empassa tot perquè es necessita fe per no veure que aquest conte s’ha acabat. I malament. Potser, doncs, té raó el periodista quan conclou que, del pas que anem, acabarà sent més suportable el mandat de Trump que el de Torra.

En realitat, no cal ser de la corda de Casado, de Rivera o d’Abascal per veure amb claredat el desastre d’aquest govern vicarial de Torra que, empès per la seva obsessió de “fer república” s’oblida fins i tot d’assistir a la magna reunió d’empresaris i polítics que, des de València, es van traslladar a Catalunya per defensar la necessitat del “Corredor Mediterrani”, una reivindicació crucial del llevant espanyol (i, naturalment, de Catalunya). Però no, a Torra, això ben poc l’amoïna, ja que ell preferí d’anar a un col·legi per reivindicar uns professors independentistes, deixant de banda aquesta reunió fonamental per a l’economia del país.

No ens hem d’estranyar, doncs, que pensadors catalanistes (però lúcids) com Antoni Puigverd parlin no sols d’una tardor còmica, sinó tragicòmica en contemplar les inextricables accions de la majoria parlamentaria independentista que causen vergonya aliena. Perquè… ¿com hem de qualificar que el Parlament hagi estat tancat dos mesos i que, quan es torna a obrir per a un ple, s’hagi de suspendre la sessió perquè els grups independentistes no estan d’acord respecte del que s’ha de fer?

En paraules d’aquest pensador gironí que tant aprecio, els independentistes “tot ho bloquegen. El Govern és un rellotge aturat; suspenen el Parlament com qui apaga la llum a casa seva; i, per descomptat, tenen el país abandonat. Continuen sense reconèixer els catalans que no combreguen amb la independència. Ni una paraula per a ells! Exactament el mateix que, al revés, feia Rajoy. Ignoren tot allò que no forma part del cercle independentista. Obliguen a tot el país a contemplar les seves comèdies d’embolics, però prescindeixen olímpicament dels que no voten o no comparteixen les seves emocions o excitacions. I tot això amb una majoria parlamentària tan minsa que no els serviria per canviar la llei electoral. Una majoria que, pressionada arbitràriament pel jutge Llarena, queda fàcilment en minoria.”

Anuncis

%d bloggers like this: