He volgut complir el que m’havia imposat: detenir els meus articles entre el Nadal i el Cap d’Any, encara que les notícies seguien i Espanya continuava amb el seu principal contratemps sense resoldre, amb la ferida catalana que li sagnava per un costat i amb un problema afegit: que el Govern del senyor Rajoy havia sortit gran perdedor de l’envit que ell mateix va fer a la societat en demanar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i decidir -no sabem si constitucionalment o anticonstitucionalment- la destitució del Govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament. De fet, serà interessant el veredicte del Tribunal Constitucional si acaba per pronunciar-se i dicta una sentència interpretativa sobre l’aplicació d’aquest polèmic i, fins avui, inèdit article. Caldrà que hi estiguem atents.
De tota manera, fos constitucional o no la decisió de Rajoy, la cosa ja està dada i beneïda, i molt em temo que no a gust del president del Govern, ja que, si se’m demanés de posar un títol sorollós al que va succeir a Catalunya el passat 21 de desembre, jo suggeriria aquest: “El 155 esclata a la cara de Rajoy”.
Dit això, i essent molt conscient que els resultats es poden llegir de maneres diverses -i sempre a gust del consumidor-, em sembla que hi ha quatre conclusions que són difícils de negar:
La primera: Que la participació d’un 82% indica que va votar tothom. Per tant, tot allò de “la minoria silenciosa” s’ha acabat. Si es pretenia comptar els catalans i enquadrar-los per grups ideològicament definits, ara tenim uns resultats inapel·lables, que, per a més inri, no ha modificat la situació que teníem abans: la suma dels independentistes assoleix el 47’49%, mentre que la dels grups que van propiciar l’aplicació de l’article 155 es queda en el 43’48%.
La segona: Que el 47’49%, tot i que és una xifra molt alta -la més alta-, no comporta una majoria absoluta de ciutadans i no permet als independentistes -com no els ho permetia abans- imposar el seus plantejaments als altres, encara que aquests vots els hagin donat la majoria absoluta de diputats al Parlament. Els permet governar, i bé (si es posen d’acord), però no aprovar unilateralment lleis que siguin contràries a l’Estatut d’Autonomia vigent i/o a la Constitució, ja que si ho fan, novament s’enfrontaran als tribunals i a un Estat que té rere seu la llei, el Govern, pràcticament tot el Parlament espanyol, la immensa majoria de ciutadans espanyols i totes -sí totes- les autoritats de la Unió Europea. Per tant, seria bo que s’oblidessin ja de frase fetes com el mantra del “mandat democràtic” o de “la voluntat del poble”, perquè ni el mandat que tenen ni la voluntat del poble que s’ha manifestat a les urnes exigeix –ni permet, ara per ara- la constitució de “la República de Catalunya”.
La tercera: L’enfrontament radical entre independentisme i antiindependentisme ha forjat la consolidació d’un projecte proespanyol sense fissures que és Ciutadans, un partit que va néixer precisament a Catalunya per lluitar contra la política nacionalista que ha dut a terme Convergència, que ells consideraven abusiva i invasora dels drets de molts ciutadans que, essent catalans, no són ni volen separar-se de l’Estat espanyol. I de la mateixa manera que jo no m’atreviria a dirimir quina és la ideologia del PdeCat des del punt de vista social o econòmic -sé que són independentistes i poca cosa més-, Ciutadans és també un partit que es mou de manera transversal. Passa de la socialdemocràcia al neoliberalisme com qui gira un calcetí, i ben poc li importa, perquè, com el PdeCat, és un partit obsedit ideològicament i el seu ADN és l’antinacionalisme català (i suposo que basc, gallec, etc.), i la defensa de l’ultranacionalisme espanyol, que ells no consideren un nacionalisme, sinó una manera clara de ser patriotes. I aquest partit és -no havia passat mai- el que, individualment, ha tret més vots a Catalunya.
La quarta: El PP ha quedat en braceroles. Ni tan sols ha obtingut prou diputats per formar grup parlamentari. És, doncs, la negació del no-res a Catalunya, i reflecteix el desprestigi d’un partit tacat per la corrupció i d’un president del Govern immobilista, que ha preferit humiliar l’enemic a resoldre el problema. I el fet que el Ministre de Cultura, en tant que conseller en funcions de la Generalitat, ordenés el trasllat dels objectes religiosos de Lleida a Sigena com si fos el rescat d’un botí de guerra, n’és, de la seva actitud, un exemple paradigmàtic. Si a això hi uníem la incompetència, la verbositat i l’estultícia d’un candidat impresentable com era el senyor Albiol (ben ajudat per la senyora Sáez de Santamaria), ens explicarem l’èxit del discurs de Ciutadans i de la seva candidata Inés Arrimadas (una dona amb gran projecció per a la política del futur, amb carisma, amb naturalitat i claredat d’idees), que ha deixat el PP com una antigalla, com un estri inútil que cal guardar en el baül dels records. Ara bé, tot i la gran victòria de Ciutadans, aquesta no deixa de ser pírrica, perquè Arrimadas serà incapaç -per la seva radicalitat antinacionalista- d’atreure vots per a la seva investidura. No dubto que el partit farà estralls a la política espanyola ben aviat, però no governarà per ara Catalunya. 36 escons són molt pocs al costat dels 66 que sumen Junts x Catalunya i ERC. Més 4 de la CUP.
La gran incògnita: A diferència d’aquestes quatre constatacions que em semblen poc discutibles, el que se’ns revela més difícil d’escatir en aquests moments a causa del comportament estrafolari que van prendre alguns dirigents de l’independentisme (em refereixo als qui, amb Puigdemont, es van “exiliar” a Brussel·les), i també a causa de l’empresonament de molts altres que, amb Oriol Junqueras, el líder d’ERC segueixen mancats de llibertat, és com es podrà constituir el Parlament i formar un nou govern. ¿Poden elegir Puigdemont si aquest no torna i, si torna, és encarcerat? ¿Podran, si de cas, elegir Junqueras si segueix a la presó? ¿Podran assumir els càrrecs de diputats els altres empresonats?
L’exili i les presons són, doncs, dos esculls importantíssims, tant per a Catalunya com per al Govern espanyol que, atesa la dinàmica que van prendre els fets amb l’actuació del Fiscal General (que -aquest sí- actuava amb clara connivència amb el Govern), han traslladat tot el pes de les decisions a la judicatura i, per tant, ni el Parlament ni el Govern espanyols poden ara fer res per evitar que els magistrats jutgin d’acord amb la llei i els seus criteris propis, perquè els jutges, encara que independents dels altres poders de l’Estat -que jo crec que ho són (contràriament al que pensa molta gent)-, també tenen ideologia, que pesa molt en les seves decisions quan aquestes es relacionen netament amb la política. I això es fa molt evident en la decisió d’aplicar o no la llibertat provisional a un imputat, perquè si en una cosa el jutge té un marge d’actuació amplíssim és, precisament, a l’hora de decidir entre la presó provisional i la llibertat sota fiança, i tots hem vist com han actuat fins ara la senyora Lamela i el senyor Llaneras. Ells han optat per mantenir a la presó diputats electes “no condemnats per cap tribunal”, tot i saber que, amb aquesta decisió, poden alterar greument la constitució del Parlament de Catalunya.
Continua essent, doncs, molt gran la nuvolada que enfosqueix el panorama polític de Catalunya. I no només per culpa del senyor Rajoy. Puigdemont (a causa de l’exili voluntari), i els magistrats Lamela i Llaneres (per la seva decisió d’aplicar la presó als imputats) hi tenen molt a veure.
Josep Maria Quintana 