La pretesa “Llei de desconnexió” unilateral és un despropòsit

by

Encara que molt poc convençut de la seva viabilitat, al meu darrer article de diumenge parlava de la tercera via que, per a Catalunya, pregonava un sector de juristes entre els quals hi havia el catedràtic Xavier Arbós. Curiosament, el mateix diumenge, sortia a “La Vanguardia” un article d’aquest professor, alhora que el diari dedicava el seu editorial –“Encara hi som a temps”- al mateix assumpte tot mostrant una preocupació molt crítica respecte del futur immediat que, si no s’hi posa remei –i no sembla que els qui podrien fer-ho en tinguin cap ganes- pot conduir el país –no només Catalunya- a un cul-de-sac de difícil pronòstic.

Tant el meu article com els altres dos altres esmentats criticaven la política de la Generalitat –que és la que duu la iniciativa en aquesta qüestió-, però també criticaven durament l’actitud del Govern d’Espanya, cosa que no trobem diaris de Madrid –i m’imagino que, en general, als de la resta d’Espanya-, per als quals els únics responsables del desencontre són els catalans. Però la cosa no és tan simple com ells creuen, perquè l’únic que fins ara ha ofert Rajoy és fum: Que Puigdemont acudi al Parlament a presentar una oferta que, “en nom de la llei”, se li negarà sense cap concessió, com si aquesta fos immutable.

Comprenc que, davant el posicionament tancat i barrat que ha decidit mantenir l’home que, des de l’època Aznar, en què ja era ministre, no ha fet sinó burxar contra Catalunya, impugnar la reforma de l’Estatut per fer-lo descarrilar i negar-se a concedir fins i tot allò que l’Estatut reconeix com un deure de l’Estat envers aquella comunitat autònoma, comprendreu –dic- que aquest home no creï gens d’empatia i que el seu recurs a la llei (i a la consegüent judicialització del problema) com a únic referent per resoldre una qüestió tan complexa, negant-se a la via política (que vol dir negociació amb possibilitat i voluntat de trobar acords), condueixi a un desencontre absolut.

Rajoy, doncs, no ha volgut en cap moment fer política en el millor sentit de la paraula, perquè no ha tingut cap interès a arribar a un punt de trobada amb els catalans, convençut (potser erròniament) que, en el fons i a la llarga, això l’afavoria –i afavoria també el seu partit- per consolidar posicions en una Espanya que aboca la seva simpatia als polítics de manera proporcional a la negació que aquests fan de la diferència que pugui significar Catalunya respecte dels altres territoris espanyols.

Ara bé, la defensa que, a ultrança, està fent el Govern de la Generalitat i els parlamentaris que el sustenten de respondre al “no diàleg” de Rajoy amb l’amenaça de proclamar la independència de manera unilateral i, per tant, contravenint tots els principis jurídics que sostenen la Constitució, són clarament rebutjables perquè trenquen els fonaments del sistema, violen l’Estat de Dret i fan saltar pels aires la seguretat jurídica.

L’argument dels independentistes d’acord amb el qual la “Llei de transitorietat” (que secretament elaboren) implicarà un pas “de la llei a la llei” sense problemes, era analitzat molt críticament per Xavier Arbós tot afirmant de manera contundent que, lluny d’aconseguir això que pretenen, “La llei de transitorietat jurídica, o com sigui que es digui en el moment en què la treguin del seu amagatall, equival a un salt al buit”, i això perquè no pot haver-hi seguretat jurídica si s’ignoren els procediments que regulen la reforma del dret vigent en un moment donat.

Els independentistes que defensen el pas sense acord amb l’Estat afirmen –val a dir que molt ingènuament- que, proclamada la República Catalana, només la legislació que emani d’aquesta serà la vigent i aplicable. Serà, diuen, el pas “de la llei a la llei”, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom –funcionaris i ciutadans- que se sotmetran immediatament a la nova legalitat i abandonaran l’antiga; i creuen també que les institucions fins ara vigents de l’Estat donaran l’esquena, de cop i de bon grat, al Butlletí Oficial de l’Estat i se sotmetran exclusivament i sense dubtar-ho al de la Generalitat.

Creu algú que això pot succeir sense traumes? La garantia última de qualsevol sistema jurídic és la capacitat de coerció de l’Estat del qual emanen les normes –ens recorda Xavier Arbós-. Considerem, doncs, de passada i per un moment, el desequilibri que, a l’hora de poder coercir, hi hauria entre el Regne d’Espanya i la nounada República catalana. Però abans d’arribar a aquest nivell de conflicte, anguniós i de resultats previsibles (a menys que vulguem tancar els ulls), es produirien altres situacions menys dramàtiques en les quals la falta de seguretat jurídica apareixeria com a efecte inevitable de la desconnexió unilateral. ¿Acceptaran sense pipellejar els magistrats, els jutges, els notaris, els registradors, la policia dita nacional, la Guàrdia civil i els militars una legislació emanada d’un Parlament que trenca amb la Constitució que han jurat defensar i aplicar en l’exercici de les seves funcions? ¿Deixarà l’Agència Tributària estatal d’enviar requeriments i d’ordenar embargaments per impagament dels deutes tributaris? ¿Es comportarà també així l’Institut Nacional de la Seguretat Social? És probable algunes institucions i alguns funcionaris segueixin la consigna catalana, però em sembla evident molts altres es negaran a fer-ho. I què succeiria aleshores? D’entrada, una completa inseguretat jurídica; i de sortida… bé, de sortida no ho vull pensar.

La proclamació unilateral de la independència per uns diputats que tenen majoria al Parlament de Catalunya (encara que ells saben que no representen tan sols el 50 per cent dels catalans) no ens conduirà, com asseguren, “de la llei a la llei”. Ens conduirà “de la llei al buit”, com assegura Arbós. I per molta que hagi estat la irresponsabilitat de Rajoy i del PP en aquest camí de despropòsits, la il·lusió no ens hauria d’obnubilar ni fer-nos veure blanc el que és negre.

I veure blanc el que és negre és el que acaba de fer Puigdemont quan afirma que la Comissió de Venècia, organisme dependent del Consell d’Europa, que havia empès molt sensatament al diàleg entre les institucions de Catalunya i les d’Espanya, els dóna la raó. No, la lectura de la carta que Gianni Buquicchio ha dirigit a Puigdemont en resposta a la que aquest li va adreçar el passat 29 de maig –que els diaris han publicat íntegra-, comença agraint la informació que li remet Carles Puigdemont en relació als acords adoptats pel Parlament i “pren nota” de la intenció del Parlament de cooperar amb la Comissió de Venècia sobre les modalitats d’ “un referèndum pactat” per al qual remet al codi de bones pràctiques de la mateixa Comissió. No obstant això, Buquicchio subratlla que “la cooperació (del Govern o el Parlament) amb la Comissió s’ha de fer amb l’acord de les autoritats espanyoles”. I recorda finalment que la Comissió de Venècia “ha posat especial èmfasi en la necessitat que qualsevol referèndum es faci amb el ple compliment de la Constitució i la legislació aplicable”.

Per tant, un canvi radical per a Espanya i Catalunya com el pretès no el pot fer una “llei de desconnexió” que, per a més inri, els partits de l’oposició catalana desconeixen i que es vol aprovar per sorpresa. No, això no és viable ni acceptable democràticament. És, simplement, un despropòsit.

Advertisements

%d bloggers like this: