Kerensky, Catalunya i el probable fracàs de la tercera via

by

Al maig de 1917, després d’una sèrie de tumults contra les mesures bèl·liques adoptades pel Govern de Rússia, que van provocar la caiguda de diversos ministres, Aleksandr Kerensky va ser nomenat ministre de Guerra i de Marina. Però la caiguda del tsarisme havia desfet l’estructura jeràrquica de l’exèrcit rus, i això va acabar amb qualsevol expectativa de refer-lo.

Cridat Kerensky al poder, va presidir una precària coalició de socialistes moderats i liberals i va intentar unir –en una espècie de tercera via- les diferents forces polítiques de la Duma per estabilitzar la situació política. Però aviat es va guanyar l’oposició dels liberals i de l’exèrcit, i també dels socialistes radicals davant la negativa a adoptar les mesures econòmiques i socials que aquests li exigien.

Kerensky no van aconseguir, doncs, refrenar el deteriorament de la situació política i social, cosa que va permetre que els bolxevics ataquessin el prestigi del Govern provisional i assumissin el control dels soviets d’obrers, soldats i camperols que sorgien en tota Rússia, fins a convertir-se en un poder paral·lel que escapava al control del Govern. Alhora que, des de la dreta, Kerensky patia també els continus envits del partit monàrquic i dels diversos grups tradicionalistes i liberals, que reclamaven una repressió immediata del moviment revolucionari.

El general Kornilov, líder dels monàrquics, va dirigir aleshores una marxa de la cavalleria contra el Govern, en un intent de proclamar una dictadura militar amb el suport dels liberals. I Kerensky, aïllat al Kremlin, va ser incapaç de prendre mesures eficaces contra l’intent colpista, que només va ser sufocat gràcies a la intervenció dels bolxevics. Tot seguit, aquests l’acusaren de complicitat amb la rebel·lió militar de Kornilov (cosa que no era certa) i ben aviat es feren amb el control del Soviet de Petrograd i de la majoria dels soviets del país.

En un darrer esforç per evitar el que avui en diem reiteradament un “xoc de trens”, Kerensky va convocar un pre-parlament amb representació dels principals partits i sindicats. Però Lenin va boicotejar l’intent, convocant al seu lloc un Congrés dels Soviets de tota Rússia sota el lema “tot el poder per als soviets”. La tercera via va sofrir, doncs un fracàs irremeiable, el tsar i la seva família van ser executats, Kerensky pogué fugir als Estats Units i els soviets imposaren a Rússia la dictadura del proletariat.

A què ve tot això? Doncs ve a tomb del xoc de trens que estem a punt de veure a Catalunya entre l’Estat i la Generalitat, un cop m’he convençut que una tercera via –que tanmateix hauria de ser possible- fracassarà irremissiblement perquè, davant aquesta mena de xocs, les terceres vies, que solen ser sensates des d’un punt de vista racional, sempre fracassen estrepitosament, ja que aquests enfrontaments no pretenen aconseguir cap acord, sinó la imposició a ultrança del criteri propi. Arribats, doncs, a aquest punt, les terceres vies sobren. Fan nosa. I s’imposa la força per damunt de la raó.

Baixant a l’arena, diguem que, davant les dues línies paral·leles que han traçat el Govern de la Generalitat i el Govern de Rajoy (“referèndum ja i, si no, proclamació unilateral de la independència”, en el primer cas; i “no hi haurà referèndum ni proclamació de la independència perquè l’Estat no pot aprovar una mesura inconstitucional”, en el segon), la tercera via que ha proclamat un grup notable de juristes, entre els quals destaca el catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós i l’exconsellera de justícia amb Artur Mas i advocada de l’Estat Pilar Fernández Bozal, podria sintetitzar-se en el següent eslògan: “Contra la Llei, no. Només amb la Llei, tampoc”.

Segons els seus impulsors, la via que proposen parteix de la base que “la llei és el producte jurídic de la democràcia”. En aquest sentit, doncs, carreguen les tintes contra la desobediència. “Una societat democràtica –diuen- no pot ni elogiar ni banalitzar la desobediència si no vol posar en risc, precisament, tota legitimitat democràtica”. I això és, des del meu punt de vista, impecable. Ara que també ho és l’afirmació que, si “el camí de saltar-se la llei no du enlloc (…), la simple veneració a la llei tampoc és suficient”. I és amb aquesta premissa que el manifest reclama “començar de nou pel principi”.

Per això requereixen al Govern de Rajoy que iniciï ràpidament la negociació de competències pendents i concreti l’execució de les inversions pendents de l’Estat a Catalunya. I al Govern de Puigdemont li reclama, no sols que suspengui el referèndum  i renunciï explícitament a la desobediència del marc legal, sinó que s’incorpori a la negociació d’un nou finançament autonòmic i treballi per a la concreció d’un acord a Catalunya per a una sortida acordada de l’actual crisi política.

En conclusió, el manifest no condemna la judicialització del conflicte, però assegura que aquesta “no aporta res de positiu” i advoca per una “reforma del marc institucional que, finalment, pugui comptar amb l’aval democràtic del conjunt de la ciutadania”.

Convençut, però, que aquesta tercera via –que jo també voldria sostenir- no tindrà recorregut perquè ni el Govern de Rajoy ni el de Puigdemont volen cedir en cap dels seus pronunciaments, m’he de manifestar francament pessimista davant del futur immediat –cada cop més immediat-, que apunta al pitjor dels escenaris possible. I si l’actitud inamovible de Rajoy em sembla inacceptable, encara m’intranquil·litza més de la Puigdemont quan diu que el “Govern no farà salvatjades”.

Més val així. I més val també que sigui creïble el president de la Generalitat quan ens assegura que la proposta de text legal que el diari “El País” va filtrar per a l’endemà de la declaració unilateral de la independència no és el definitiu, però no ens pot negar que, com a mínim, confirma els avenços que ens havien fet l’exjutge Vidal i el diputat Lluís Llach –que cap autoritat del Govern va desmentir rotundament-. I no és poca broma que al text filtrat hi figuri que el Govern de la Generalitat podrà suspendre la separació de poders –no ho diu així, però això és el que una lectura honesta ens dóna a entendre-, alhora que posarà en marxa una etapa (és, també, el que va dir Primo de Rivera l’any 1923) amb un control governatiu total de la justícia, mentre canalitza políticament els continguts dels mitjans de comunicació i efectua un filtratge (a la turca?) dels actuals funcionaris.

Negar-se a trobar una solució raonable al problema –cosa a la qual ha coadjuvat sens dubte Rajoy des que inicià la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya- és un signe de molt mal govern. Però considerar que, si l’Estat no aprova un referèndum d’autodeterminació, això dóna dret a la Generalitat a decidir unilateralment la separació d’Espanya i a fer-la de la manera que s’indica al text que s’ha filtrat a la premsa, és encara molt pitjor.

Per això defenso la tercera via, conscient, però, que, com ens demostra l’experiència de Kerensky i tantes altres que podríem també adduir, aquesta difícilment es podrà dur a terme.

Anuncis

%d bloggers like this: