El pensador Tzvetan Todorov ha mort als 77 anys d’edat. Francès d’origen búlgar, nascut a Sofia el 1939, era un teòric i un crític de la literatura que s’havia especialitzat en l’estudi de l’alteritat i en les experiències totalitàries. Considerat un dels més grans intel·lectuals del nostre temps, havia impartit classes a l’École Pratique des Hautes Études (París) i a la Universitat de Yale. Les seves lliçons magistrals s’havien escoltat també a les universitats de Nova York, Columbia, Harvard i Califòrnia. Des de 1987 dirigia el Centre d’Investigacions sobre les Arts i el Llenguatge del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), i entre d’altres reconeixements, havia estat distingit amb la medalla de l’Orde de les Arts i de les Lletres a França i amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials 2008.
Todorov va haver d’esperar fins a la caiguda del Mur per abordar la seva experiència com a ciutadà d’un estat totalitari i, per això, es va centrar en la seva faceta com a historiador a partir dels anys noranta. L’experiència de l’exili durant la seva joventut el va convertir en un militant infatigable contra els totalitarismes i en un crític ferotge pel que fa a les atrocitats comeses en nom de la utopia revolucionària, cosa que va reflectir a La experiencia totalitaria (Galaxia Gutemberg, 2010). Es va oposar també a la doctrina ultraliberal, que li semblava igual d’inhumana, i advocà sovint per la recerca de terceres vies. Durant els anys setanta va recolzar la intervenció nord-americana a Vietnam, però no la segona guerra de l’Iraq. “El dret d’ingerència –va escriure- és un concepte perillós, que pot ser utilitzat per justificar qualsevol agressió, com ho va ser el concepte de civilització en temps de les guerres colonials.”
Només conec parcialment l’obra de Todorov, del qual em van captivar dos llibres que vull remarcar: un és L’esprit des Lumières (Robert Laffont, París 2006), en el qual, entre moltes altres coses, l’autor ens diu que “no podem assolir un fi noble per mitjans innobles, car aquest fi es perdrà durant la ruta”. I com a explicació afegeix: “Així procedien els colonitzadors, que sotmetien pobles sencers sota el pretext d’aportar-los la igualtat. I d’aquesta manera procedeixen també avui els exèrcits que, aquí i allà, pretenen aportar la llibertat als pobles i, amb aquesta finalitat, llencen sobre seu bombes humanitàries.”
Quan Todorov va escriure aquests mots tenia molt present l’experiència nord-americana de l’època de George W. Bush, que mai no va dubtar d’acudir a la força per aconseguir el “bé superior” de la seva seguretat, la qual cosa no deixava de ser un escarni quan, per justificar aquell comportament –el de la intervenció a l’Iraq-, havia optat per una gran mentida (la possessió d’armes de destrucció en massa), tot al·legant la voluntat d’alliberar el poble de la dictadura per tal que pogués gaudir d’una democràcia en llibertat.
I en un llibre anterior a aquest, Le Nouveau Désordre mondial. Réflexions d’un Européen (Le Livre de poche, Paris 2003), reflexionava també sobre la realitat política i, en un dels seus capítols, analitzava el que ell va denominar “la fragilitat de l’imperi”, per desmuntar, un a un, els principals arguments amb què el president Bush va justificar la intervenció militar a l’Iraq.
Un altre aspecte que em va impressionar de l’obra de Todorov va ser l’advertiment que ens fa, als homes, sobre la necessitat de recordar. El seu és, sens dubte, un al·legat contra l’oblit, alhora que ens prevé contra el que ell qualifica com “abusos de la memòria”. Todorov, en efecte, distingeix, pel que fa a aquest advertiment, dos tipus de memòria: una de literal i una altra d’exemplar. La primera, diu, és intransitiva i no condueix més enllà d’ella mateixa, però la memòria exemplar converteix el passat en principi d’acció per al present, perquè la memòria s’ha convertit en un exemplum del que puc extreure’n. En una lliçó.
A aquesta memòria s’hi referia, precisament, el filòsof Lluís Duch a l’assaig Un extraño en nuestra casa (Herder, 2007), tot posant com exemple el de l’escriptor francès David Rousset, que va poder fer ús de les seves macabres experiències als camps nazis per denunciar i ajudar als milions d’éssers humans captius als camps de mort de Sibèria; fet, per cert, que li va comportar l’atac de molts intel·lectuals comunistes francesos de l´època, que eren absolutament acrítics amb la política soviètica i l’acusaren, des del diari Les Lettres françaises, de desinformar i de calumniar la URSS. D’aquí que Todorov afirmés en referir-se a aquest cas que “commemorar les víctimes del passat és gratificador; mentre que resulta incòmode ocupar-se de les d’avui en dia”.
Per tant, enmig d’una “civilització de l’oblit” com és la nostra, Todorov ens diu que convé “recordar”, perquè la memòria és causa de vida i de renovació. Potser, doncs, estaria bé fer present aquestes reflexions als nous prototips de la desmemòria, polítics populistes com Marine Le Pen (Front National), Nigel Farage (Ukip), Geert Wilders (PVV holandès) o Viktor Orban (Llei i Justícia d’Hongria), els qual sembla que s’hagin convertit en els interlocutors més estimats de Donald Trump, aquest altre gran manipulador de la memòria i gran tergiversador de la realitat que, com Bush, però en grau superlatiu, ens assegura que tota la seva política d’apartheit –la que vol prohibir l’accés als Estats Units als que ell considera terroristes perillosos- comporta, en realitat, un benefici per a la seguretat i la llibertat dels nord-americans.
No em sorprendria que, si Todorov hagués tingut més temps de vida, aviat es posicionés contra la política del nou president dels Estats Units, ja que és aquest un exemple dels qui, en nom del bé, segurament faran molt de mal.
En un article d’urgència que publicà a La Vanguardia Lluís Foix dimarts passat, parlava de la seva relació intel·lectual amb Todorov i ens recordava que el pensador desaparegut ha dit que, si bé la democràcia no produeix els mateixos efectes que el totalitarisme, els nens morts per la violència no discriminen entre bombes totalitàries i bombes humanitàries, atòmiques o convencionals, que, pel que sembla, havien de salvar nombroses vides i instal·lar el regnat de la justícia i de la moral.
Això mateix recordava Todorov en el discurs en què acceptava el premi Príncep d’Astúries, quan parlà del tracte que Europa ha donat als immigrants. I tenia raó perquè, tret de l’alemanya Angela Merkel –que sí s’ha mostrat generosa i, per cert, això li pot costar la pèrdua del poder-, els altres dirigents europeus han mostrat una actitud que fa avergonyir. Com ens avergonyeix el que, respecte dels immigrants, diu i fa Donald Trump. Té raó, per tant, Lluís Foix quan, prenent les paraules de Todorov, ens diu que “la por als que creiem bàrbars ens està convertint en bàrbars als europeus”.
Josep Maria Quintana 