He seguit per la premsa i pels mitjans de comunicació audiovisuals algunes de les principals cròniques del procés judicial a què s’ha sotmès fa poc l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau. Tots hem pogut veure la gran parafernàlia que va acompanyar als acusats fins a la seu del TSJC –diuen que uns 40.000 catalans independentistes-, i hem pogut seguir també l’estratègia de la defensa, que ha consistit a dir que no s’ha incomplert cap norma, que no hi ha hagut cap mena de desobediència al Tribunal Constitucional i que el procés participatiu del 9-N va ser dut exclusivament per voluntaris. A més a més, s’ha deixat anar pels advocats que aquest era un procés antidemocràtic contra el poble de Catalunya i s’ha posat en solfa la independència del poder judicial, ja que –s’ha dit i repetit- aquest ha actuat exclusivament a instàncies del Govern. Sense anar més lluny, el vicepresident Oriol Junqueras (ERC), ha advertit que “la democràcia no hauria de ser jutjada”, i ha assegurat que la Generalitat està “fermament compromesa” a construir una “república catalana” que permeti als ciutadans “exercir els seus drets lliurement”.
Alhora hem pogut seguit l’acusació del fiscal que, en nom de la legalitat espanyola, ha volgut deixar clar tot el contrari: es jutja –ha dit- uns polítics que van desobeir expressament el Tribunal Constitucional, que han actuat al marge de la llei i que han amagat la seva actuació sota l’aparença d’una actuació exclusivament de voluntaris. Segons ell, el procés en marxa és estrictament judicial i no ha sofert cap interferència del Govern.
Pocs judicis com aquest –i no serà el darrer, perquè el Tribunal Constitucional ja ha posat les bases per iniciar-ne d’altres- han estat vists –i també qualificats- des de punts de vista tan contradictoris. Per bé que, entre els dos posicionaments radicals, en trobem també d’altres que matisen. Aquest seria el cas del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que, repartint crítiques, ha afirmat que el judici per la consulta sobiranista del 9N de 2014 posa “en evidència un fracàs” dels governs central i de la Generalitat, que són “incapaços de dialogar”. I alhora s’ha mostrat contrari a la “judicialització de la política”, assegurant que “els problemes polítics s’han de resoldre a través del diàleg institucional”. Ha remarcat, però, que els dirigents “han d’actuar dins de la legalitat”.
En una línia semblant, des de Podem, Pablo Iglesias ha qualificat de “gravíssim” que es jutgi l’expresident català Artur Mas “per posar urnes”. Per a ell, doncs, aquest fet és un atac a la democràcia. “La democràcia espanyola està malament de salut”, ha finalment remarcat.
Però el president del Govern, Mariano Rajoy ho veu d’una altra manera, i ha publicat un article de premsa on, fidel al seu immobilisme respecte d’aquest contenciós i negant-se a reconèixer cap error en el seu comportament, ha parlat del “desafío a nuestra unidad y nuestras leyes protagonizado por algunos dirigentes de la Generalitat”. Cap menció, per tant, als fets que ens han dut fins aquí, dels quals ell i el seu partit en són, com a mínim, corresponsables.
Cadascú de nosaltres pot, doncs, pensar el que vulgui del fons de la qüestió, ja que el debat és obert, per més que, iniciats els procediments en marxa, en una primera etapa seran els jutges que decidiran amb sentències el futur dels dirigents catalans que es troben sotmesos a judici.
Sense entrar, doncs, a dirimir ara què s’hauria de fer o què s’hauria pogut fer –em sembla que al llarg d’aquests anys he dit el que pensava prou clarament-, voldria ressaltar avui només dues qüestions relacionades amb el comportament dels principals col·lectius protagonistes i formular unes preguntes:
Pel que fa al Govern de Rajoy, l’immobilisme polític que aquest ha adoptat des del primer moment i la seva decisió reiterada de negar-se a afrontar políticament el problema i d’acudir a la via judicial, revela un càlcul fred que, al meu entendre, no persegueix sinó que la situació política a Catalunya assoleixi un grau de degradació tal, que acabi provocant (ho aconseguirà o no, que no ho sabem) una reacció de fàstic i de cansament tan gran en la ciutadania que, com en altres èpoques –recordeu com es va forjar a Barcelona la dictadura de Primo de Rivera (sortosament ara no hi ha morts i només estem davant d’un fortíssim debat polític amb actuacions judicial)- aquest fàstic i cansament facin la vida insuportable als catalans, i aquests, majoritàriament, marginin els independentistes en unes eleccions ordinàries, perquè el referèndum no es farà. Menys encara quan Rajoy sap que una Europa ferida pel brexit, pels atacs de Trump i pels nacionalismes euròfobs d’avui no mourà un dit en favor del projecte secessionista.
Criticant, però, com sempre he fet, l’estratègia que ha seguit el Govern de Rajoy en aquesta matèria, he de dir també, que em sobta la que estan seguint el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport. Aquests –ningú no ho amaga- s’han proposat separar-se d’Espanya, i això –ells ho saben perfectament- no és possible per la via del consens en l’actual marc constitucional i polític, ja que no tenen el suport de la Constitució ni de cap partit polític no català (ni tan sols del Partit Nacionalista Basc). Per tant, no hi ha dubte que estan decidits a provocar la secessió justificant-la exclusivament en un mandat democràtic que, segons creuen, ells han rebut dels ciutadans de Catalunya, i entenen –ens ho repeteixen cada dia- que només el dèficit democràtic de l’Estat espanyol els ho impedeix. Això no obstant, davant tots els embats que estan sofrint dels tribunals (tant dels ordinaris com del constitucional), asseguren que actuen –i que sempre han actuat- amb respecte a la legalitat espanyola, i afirmen, per activa i per passiva, que no han desobeït ni contravingut cap llei ni cap mandat dels tribunals. Davant això em demano: ¿Per què han adoptat aquesta tàctica de defensa quan ells saben de més que, sense el suport del Parlament espanyol, l’únic objectiu possible per dur a terme el seu propòsit final és trencar amb la legalitat vigent? ¿Per què diuen que segueixen fonamentant la seva defensa en la legalitat espanyola vigent en lloc de desafiar de manera frontal les decisions dels òrgans polítics i judicials de l’Estat? ¿Què hi guanyen amb aquest doble joc?
Henry David Thoreau (1817-1862), que va viure en un temps on al seu país hi havia esclaus, criticà durament el sistema polític nord-americà afirmant que, en uns estats que permeten l’esclavatge, l’únic lloc digne d’un home honrat era la presó. Quan vaig llegir aquesta màxima em va impressionar. Per tant -i agrairia que s’entengués la metàfora, perquè sé molt bé que no parlem d’esclavitud-, si el Govern de la Generalitat i els qui li donen suport entenen que el sistema constitucional espanyol no és democràtic, estan convençuts que les lleis espanyoles ofeguen la seva llibertat de decisió i els seus drets fonamentals, i estan moralment persuadits que, ells sols, tenen dret a decidir el seu propi futur, ¿per quins set sous intenten emparar en aquesta legalitat espanyola (per a ells no democràtica) la defensa dels polítics responsables de bastir el projecte polític que han iniciat? ¿No seria més coherent –i testimonial davant el món!- negar ja aquesta legalitat espanyola, que entenen viciada d’arrel, tot acceptant de rebre els càstigs legals i penals que se’ls imposin en base a una normativa que ells qualifiquen d’injusta? ¿Si tan segurs estan d’haver procedit secundum legem (la seva, és clar) no seria la presó, la inhabilitació, la repressió… un testimoni de dignitat i coherència davant el que ells consideren una iniquitat flagrant contra els seus drets?
Josep Maria Quintana 