Catalunya – Estat espanyol: el xoc que sembla inevitable

by

Un grup d’actors es prepara per assajar una obra quan, de sobte, irrompen a l’escenari sis personatges de carn i ossos que han estat rebutjats pel seu autor i clamen la necessitat de viure i representar el seu drama. Aquesta seria la síntesi curta d’una obra teatral famosa de Luigi Pirandello, “Sis personatges en cerca d’autor”, que no sé si prou bé, però que a mi m’ha evocat l’aparició en escena d’aquest personatge de comèdia que és Santi Vidal. De fet, el ja exjutge, exsenador i expolític insigne que, amb la connivència i l’ajut de les emissores de ràdio i de televisió catalanes, ha acabat esdevenint un bocamoll megalòman, ambiciós i pagat d’ell mateix, s’ha cobert de glòria quan, dedicat a predicar la bona nova de l’independentisme, ha assegurat que, peti qui peti i caigui qui caigui, la Generalitat convocarà un referèndum per la independència i ho farà sense complexes després d’haver adquirit il·legalment les dades fiscals de tots els ciutadans que tenen dret de vot en aquella Comunitat autònoma.

Un referèndum que vulgui ser homologable i veraç s’ha de fer, tots ho sabem, amb les condicions més semblants possibles a la resta d’eleccions que tenen lloc habitualment. I, a més de fonamentar-se en la legalitat constitucional, ha de disposar d’una pregunta clara que provoqui una resposta binària (sí o no, d’acord o no d’acord, ho accepto o no ho accepto, etc.), perquè es pugui homologar internacionalment.

Pel que fa a les formes i a la legalitat, tots sabem que la cosa és dubtosa, ja que –ens agradi o no- el marc constitucional espanyol no permet un referèndum vinculant sobre una matèria vedada a la decisió parcial d’un grapat del que ella considera “espanyols” (en aquest cas els qui habiten a Catalunya), però resulta que, a més, un referèndum per a la independència fet amb totes les garanties (un cop en pressuposéssim la legalitat) exigeix disposar també d’un cens fiable, i la qüestió del cens està vinculada amb les dates fiscals dels ciutadans. I és molt dubtós que un govern que té només facultats per imposar alguns impostos propis i per gestionar-ne uns altres de cedits, sense competència sobre els grans impostos de l’Estat (l’IRPF o l’IVA, especialment), pugui disposar de les eines necessàries per a, des del dia següent, poder gestionar autònomament i amb encert el govern total d’aquella comunitat.

I no és tan sols això, perquè, segons Santi Vidal, el Govern de Puigdemont sap també quants jutges dels qui avui exerceixen a Catalunya restaran fidels al govern del nou Estat i quants hauran d’abraçar l’exili espanyol, cosa que em resulta francament difícil de creure, perquè les dades fiscals, dret o tort, poden furtar-se (¿no han entrat fins i tot al Capitoli els hackers informàtics?), però saber què pensen i què faran els jutges em sembla més difícil, ja que dubto molt que s’hagin prestat a respondre un qüestionari en aquest sentit.

Vaja, que estem davant un non-sense absolut, aquest del jutge Santi Vidal, que no ha fet sinó inflar les veles de les naus capitanes del senyor Rajoy i de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, que, d’aleshores ençà, ens mostren un somriure d’orella a orella, perquè ningú no els hauria pogut fer un regal més gran.

Ara que, tant o més lamentable ha estat la tímida resposta del vicepresident Junqueras, qui, després d’un silenci clamorós a les primeres hores, quan la gent del PDECat ja s’havia estripat els vestits per les insensates declaracions de Vidal, ha afirmat simplement que no compartia “la forma d’explicar-se” de l’exjutge i que “la manera com ho va fer no es corresponia amb la realitat”, per assegurar tot seguit que, malgrat les explicacions del personatge, el Govern no està cometent “cap il·legalitat”. I com si la cosa no fos compromesa, ha assegurat que el respecte a la legalitat vigent “és compatible amb fer la nostra feina molt ben feta”. Així que, tot i les paraules de Vidal, el conseller s’ha mostrat tranquil i obert al fet que des de l’Executiu central s’obrin les investigacions: “Que investiguin el que vulguin, que vinguin els tècnics de l’Oficina de Protecció de Dades, que facin l’auditoria que vulguin. Cap problema”, ha instat.

Contemplant el panorama polític que se’ns obre al davant, em sembla que ens queden encara moltes hores d’espectacle. I no del bo, precisament. Perquè els dirigents de la Generalitat s’han llençat de ple per un pendent de vertigen que ningú no sap on aboca, si tenim en compte que són moltes les adversitats que hauran d’afrontar, totes en contra: 1) tenen d’esquena la legalitat constitucional, 2) no disposen d’una majoria contundent que els garanteixi l’èxit, 3) es veuen involucrats en una sèrie de plets que comprometen alguns dels seus principals dirigents, ja que (encertat o no –jo crec que no-) el criteri que ha seguit el Govern de Rajoy ha estat el de judicialitzar un problema que és eminentment polític, però que els jutges no resoldran políticament sinó amb la legalitat vigent, única arma de què poden disposar, i 4) hauran de comptar amb un Europa empetitida i acollonida davant els embats que està sofrint (Brexit, auge dels partits euròfobs i, per si fóra poc, movent-se a rebuf del vendaval que ha provocat el nacionalisme antieuropeista de Donald Trump); una Europa, per tant, que no donarà el més mínim suport a un procés que desequilibraria Espanya i, de retop, també la Unió Europea en el seu conjunt, ja que despertaria les ànsies d’aquelles regions riques que es creuen injustament empobrides per altres de més pobres, les quals, a dir dels seus dirigents –recordeu-vos de Bossi i de la Padània- els xuclen la sang.

Dit això, no vull ni puc cercar culpables del que s’ha fet ni del que ens queda per veure, per més que, per a la gran majoria d’espanyols i per al Govern de Rajoy, els catalans siguin els únics culpables, i mentre que, per a una gran part dels catalans i per al Govern de la Generalitat, el responsable del desastre que s’acosta sigui exclusivament el Govern espanyol.

Tant se val! Aquesta és una qüestió irresoluble sobre la qual s’ha escrit molt –també jo ho he fet- i que, si hagués de concretar per predir-ne el futur, diria només que em sembla tan insensat el camí que s’ha emprès pel Govern de Catalunya, com la resposta (més aviat no resposta) que ha donat al problema el Govern de l’Estat, sempre insensible a qualsevol reivindicació, i alhora incapaç d’oferir una alternativa que pogués evitar el xoc que, a hores d’ara, ja sembla inevitable.

I ho dic perquè, un cop els cupaires han decidit aprovar els pressupostos, el Govern o el Parlament es veuran obligats a organitzar el referèndum tan sí com no, i l’Executiu de Rajoy també es veurà obligat a evitar-ho. Com escrivia un comentarista de La Vanguardia, ara sí que, parafrasejant Artur Mas, entrem de debò en territori desconegut A les bravates dels uns seguiran (de fet ja han començat) les amenaces els altres, amb imprevisibles conseqüències per a tothom. Sí, per a tothom, perquè els danys colaterals d’aquest xoc ningú no els pot preveure.

Advertisements

%d bloggers like this: