¿Són “robats” els béns que ha immatriculat l’Església catòlica?

by

Roca Sastre, els llibres del qual vaig estudiar quan, fa gairebé quaranta anys, preparava el meu ingrés al cos de registradors de la propietat, definia la “immatriculació” dels immobles en el Registre com “el ingreso de una finca en la vida registral, realizado en virtud de una primera inscripción de su dominio a favor del inmatriculante, la cual abre folio de registro particular, es obtenido por medios particulares y surte efectos específicos”.

La immatriculació comporta, per tant, l’ingrés de la finca a la vida registral, ingrés que s’ha de dur a terme en virtut d’una primera inscripció del seu domini, ja que -per exigència legal- no s’admet la inscripció d’una finca a la vida registral sense que aquesta ja sigui propietat d’algú.

La immatriculació, doncs, no determina ni genera la propietat de la finca que s’inscriu en favor del titular. No és, per tant, un acte constitutiu del domini, sinó que es limita a constatar erga omnes aquella titularitat, que s’ha adquirit fora del registre, mitjançant alguns del procediments prevists a la legislació. D’aquí que el legislador, prevegi que, en molts casos, la immatriculació no estarà protegida per la fe publica fins que hagin transcorregut dos anys des de la seva data (art. 207 L.H.).

La llei regula com poden accedir per primer cop (immatricular) les finques al registre de la propietat, i un d’aquests procediments –el més especial, podríem dir- és aquell que concedeix a les Administracions Públiques i a les entitats de Dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades o dependents de qualsevol d’aquelles administracions, de fer-ho per mitjà d’una certificación administrativa”, a la qual s’exigeix força garanties (art. 206 LH)

En la seva versió primitiva, la Llei Hipotecària atorgava aquesta facultat immatriculadora a l’Església Catòlica. Sens dubte, aquest era un privilegi que no s’ha sostingut amb el temps i que, a partir de les darreres reformes, se li ha retirat. Avui, per tant, l’Església només pot immatricular les finques (no inscrites) de la qual n’és propietari utilitzant els mitjans ordinaris que corresponen a qualsevol particular.

Ara bé, atès que la immatriculació no era –ni és- constitutiva del domini en favor de l’Església (ni de cap altre titular que immatricula una finca) i l’únic que comportava (i comporta encara) és la publicació en el registre d’una titularitat dominical sobre un immoble (amb les presumpcions derivades del principi de legitimació i, si s’escau, del de fe pública en favor del titular), em sembla fora de lloc l’afirmació feta per la portaveu de Podem, Laura Camargo, quan, sens cap mena de reserva, ha titllat de “apropiaciones indebidas que se pueden llamar robos” les immatriculacions que l’Església ha fet a l’empara de la legislació que estava vigent (afirmación -la de la diputada- que abraça totes les immatriculacions, tant les fetes per certificació com les altres que hagi dut a terme).

Camargo, emparant-se en la immunitat parlamentària, ha acusat l’Església catòlica d’haver comès un o mots delictes –perquè el robatori és un delicte tipificat i castigat pel Codi penal- i, conseqüent amb aquesta manifestació que ella mateixa ha titllat de “valenta”, ha demanat que es reclami la titularitat del domini o dels drets reals immatriculats en favor de l’Església. Segons publicaven els diaris, ha dit que “tenemos que dar apoyo a que se devuelvan todos estos bienes a la ciudadanía y por ello pediremos un listado completo”.

En definitiva, la diputada, ha donat per suposat que tots els béns que avui consten inscrits per immatriculació en favor de l’Església catòlica van ser “robats a la ciutadania”, que, en la seva concepció del món, deu tenir –se suposa- un títol de propietat immanent sobre aquestes propietats sense necessitat de demostrar-ho. Perquè el cert és que, fins ara, la senyora Camargo no ha demostrat que la ciutadania –la gent, com els agrada de dir- tingui un títol de propietat sobre els béns avui immatriculats en favor de l’Església.

La cosa no hauria passat d’anècdota si, uns dies després, el Parlament no hagués aprovat una proposició no de llei de MÉS per Mallorca i Podem “per reclamar la titularitat del domini o dels altres drets reals immatriculats en favor de l’Església catòlica a Balears des de l’any 1998 al 2015”. És cert que la informació periodística que m’ha arribat diu que la proposició ha estat aprovada amb els vots en contra del PP i amb la “transacció de diverses esmenes de PSIB, MÉS per Menorca i PI”, esmenes que desconec i que no sé si posen una mica de seny a la desaforada manifestació global i absoluta de “robatori” de tot el que l’Església ha immatriculat, feta per aquells dos grups parlamentaris. Però no cal dir que em sorprèn que una manifestació com aquesta, amb la radicalitat que s’ha fet, no hagi tingut una resposta jurídica fonamentada contundentment.

La senyora Camargo denuncia un frau per part de l’Església per haver immatriculat molts béns “sin información pública y sin pasar por notaría”, tot pressuposant -segurament per ignorància- que tots els documents que tenen accés al registre han de ser notarials, quan això no és cert. Hi poden també accedir documents judicials i administratius, sempre que estiguin autoritzats per l’autoritat o el funcionari competent, en la forma i amb les solemnitats que prescriuen les lleis. D’ací la funció qualificadora del registrador de la propietat que, en nom de l’Estat, és el garant del compliment de la legalitat de les formes extrínseques dels documents en virtut dels quals se sol·liciti la inscripció, així com també de la capacitat dels atorgants i de la validesa dels actes dispositius que contenen (art. 18 LH).

Dit això, no hi ha dubte que, com en tota actuació humana, no s’ha de descartar que en alguna immatriculació dels molts immobles que l’Església ha fet accedir al registre de la propietat (i quan dic l’Església, he de dir també l’Estat, la Diputació, els municipis i, en definitiva, tots els qui podien immatricular les seves propietats), s’hagin produït errors. Doncs bé, en aquest supòsit, res no impedeix d’iniciar una investigació i, si s’escau, els procediments d’alteració de la inscripció efectuada previstos a la legislació immobiliària i registral per al cas que la inscripció d’una finca no sigui concorde amb la realitat extra registral.

Ara bé, em sembla inacceptable que, en un parlament es facin afirmacions tan rotundes,  tan poc matisades i, segurament, tan injustes com la de la senyora Camargo, quan acusa de lladre l’Església (poca broma amb aquesta acusació!), i quan pressuposa que tots els béns que aquesta ha immatriculat pertanyien a la ciutadania (afirmació, per cert, que hauria de concretar, perquè la ciutadania no és cap subjecte amb personalitat jurídica), i també quan demana que tots aquests béns objecte d’espoli (ja que no es pot qualificar d’altra manera el fet que l’acusació denuncia) han de ser retornats, se suposa que als seus propietaris legítims. Titularitat que, sens dubte, haurà de demostrar.

Anuncis

%d bloggers like this: