Algú sap on va a raure Espanya?

by

Qui sigui lector dels meus articles dominicals sap que no he estat amable en les valoracions que he fet de l’actuació política de Pedro Sánchez. Potser m’hi he sentit justificat pel fet d’haver-li donat el vot, tant al passat més de desembre com al mes de juny, i m’hi sento encara més ara vista la seva actitud després dels pèssims resultats que el PSOE ha recollit tant a Euskadi com a Galícia, on l’han superat altres forces d’esquerra i, especialment, la de Podemos que, a la fi, ha pogut fer –ni que sigui en clau autonòmica- el desitjat sorpasso.

Sánchez, envoltat dels seus lleials –és curiós que els polítics sempre es rodegin d’un equip d’incondicionals, no precisament els millors, sinó els més fidels, els qui ho aguanten tot i saben que els defensaran passi el que passi- i ha decidit enrocar-se en la possessió del càrrec desdient-se del que havia promès –que no convocaria eleccions primàries fins que Espanya tingués un govern estable-, decisió que respon a una voluntat de seguir com a líder i com a candidat peti qui peti, caigui qui caigui, i a pesar que la seva actitud ens condueix inevitablement a unes properes eleccions, les terceres en un any.

Allò que succeeix a la majoria da països de tradició democràtica –que el líder dimiteix després d’haver tingut uns resultats dolents (no sempre escandalosos, com els que ha obtingut Pedro Sánchez)- aquí no s’estila. I mira que n´és, de sa, per a la vida política del país, però ell fa com si res no succeís, com si res no anés amb ell, com si fos del tot aliè a les derrotes, com si estigues convençut que fora d’ell només hi cap el diluvi a la formació socialista, que certament va heretar ja tocada d’ala, però que ara coixeja de les dues cames, arrossega els peus i és a punt de fer els ous en terra, com diem aquí en expressió tan vulgar com didàctica.

Sánchez ha decidit morir matant, que és el pitjor que pot decidir un polític, i a menys que el PSOE sigui capaç de reaccionar –cosa que comporta un inevitable dalt-a-baix dins la formació política, i, per tant, un enfrontament que deixarà nafres i més nafres- ell seguirà fidel al camí emprès, prometent-nos que el país necessita un Govern del canvi –és a dir un Govern liderat per ell-, com si això fos factible quan C’s ha dit ben clarament que no votarà un Govern sustentat per Podemos, i quan ell mateix –vull dir Sánchez- es nega a rebre els vots dels catalans independentistes que, evidentment, estarien disposats a donar-los al PSOE sempre que aquest permetés el famós referèndum d’autodeterminació a Catalunya, referèndum que, per activa i per passiva, Pedro Sánchez (i la gran majoria de socialistes espanyols) ha dit que no pot acceptar.

Desconec, doncs, en escriure aquest article -avui és dijous 29 de setembre- què passarà al si del Comitè Federal del PSOE –màxim òrgan socialista entre Congressos-. I no sé, per tant, si l’enrocada de Pedro Sánchez li haurà servit per guanyar o bé serà el partit que li haurà fet tòrcer el braç, encara que ell ha dit que no dimitirà, ni en el cas que se’l desautoritzi, per més que hauria de ser conscient que deixarà malmesa aquesta formació que ha estat clau per a la governabilitat democràtica del país i que, sinó al temps, el país enyorarà si un dia deixa de ser rellevant per al poder o l’oposició.

Dit això, no ens hem de quedar, però, amb la idea que, ara i aquí, l’únic que ho ha fet tot bé és Mariano Rajoy, perquè també ell va perdre bous i esquelles a les eleccions de desembre i de juny, encara que, en cada cas, hagi estat el més afavorit pels electors.

Però Rajoy no ha estat capaç de cedir en res per obtenir el Govern. A la primera ronda es negà de sotmetre’s a una investidura tot al·legant que no tenia ningú –és fort això, ningú!- que li volgués donar suport; i quan ho intentà Pedro Sánchez després d’haver aconseguit aquest un pacte amb el ciutadà Rivera, Rajoy va fer el mateix que ara fa Pedro Sánchez: “no, no i no”. ¿Per què, si tant important era la governabilitat del país –que ho era-, no s’abstingué? Perquè s’hauria pogut abstenir, tot propiciant un govern de centre-esquerra, forçosament moderat, com sens dubte havia de ser el constituït pel binomi PSOE-C’s.

Però no ho va fer. Suposo que ell, sempre tant donat a les frases fetes, deuria pensar que havia de votar no perquè “era de sentido común”, o bé perquè aquell no seria un Govern “como Dios manda”. Perquè en la seva mentalitat, només estarem davant un govern assenyat si el presideix, no ja el PP, sinó ell. I ho dic, això, perquè no m’hauria sorprès que, si també Rajoy hagués acceptat que ell i el PP havien tingut un fracàs electoral de grans proporcions (el juny de 2015 va perdre 63 diputats), i hagués deixat el testimoni a un altre polític del seu partit, tot hagués resultat més fàcil, i fins és possible que, a hores d’ara, ja tinguéssim govern.

I no vull tancar aquest article sense referir-me també a Pablo Iglesias, aquest que tot ho sap i que tot ho fa bé –fins són modèliques -o així ens ho vol fer creure- les seves discrepàncies per twitter amb Errejón-, aquest que ara demana –exigeix!- a Pedro Sánchez que sigui valent i faci amb ells un pacte de govern, com si aquest fos possible amb 156 diputats, sabent que Rajoy (que és el que se sent més fort, i s’hi sentirà cada cop més) votarà que no, i que també votaran negativament els nacionalistes, si no accedeixin a les seves pretensions de referèndum. Però, si tan bo per al país era un govern de Sánchez, ¿per què Iglesias i els seus van votar no a la seva investidura quan aquell presentà una alternativa amb C’s que sumava 132 diputats i que, si ell s’hi hagués afegit, n’hauria computat 204? ¿Per què no ho va fer aleshores i ho exigeix ara quan el PSOE és encara més dèbil (i el PP més fort) i ell –Iglesias- no millorà el passat mes de juny els resultats que havia obtingut el mes de desembre?

És evident que no estem, només, davant un sol responsable del fracàs polític que Espanya està vivint. Sánchez no ho fa bé, d’acord. Però no és l’únic que no ho fa bé.

Dono, per tant, la raó a l’amic Foix quan, fa uns dies, escrivia al seu bloc que, davant els embussos que, de tant en quant, sofreix la democràcia, s’exigeixen esforços per part de tots si es que realment la volem dur a bon terme. “Que se quiera responsabilizar a Pedro Sánchez de que no tengamos gobierno en nueve meses es legítimo pero precipitado –apuntava-. La responsabilidad es también de Mariano Rajoy y del resto de partidos que pueden influir en una investidura que es necesaria para formar gobierno. Todos tienen sus razones. Pero ninguno ha querido priorizar lo que objetivamente conviene a un país que es tener gobierno, oposición, que las instituciones funcionen y que sepamos más o menos hacia dónde vamos.”

 

Anuncis

%d bloggers like this: