Ahir vespre vam conèixer la mort sobtada d’aquesta noia italiana que ha passat 17 anys en estat de coma, la qual, en els seus darrers dies ha estat la causa d’un debat que demostra, no només les diverses tendències ideològiques que conviuen dins la nostra societat, sinó també el grau d’hipocresia de què som capaços els homes. Perquè que Berlusconi s’hagi mogut com ho ha fet, no respon tant al seu interès per servar la vida (si és que es pot dir vida) d’aquesta noia, sinó per consolidar el seu poder i treure prerrogatives al president de la República.
D’altra banda tenim l’Església que ha intentat una nova creuada en favor de la vida de les persones, com si molts dels qui hem comprès la decisió del Tribunal Suprem italià fóssim partidaris d’escampar la mort arreu del món. Sé que no és fàcil criticar l’Església i que sovint, en fer-ho, podem provocar alguna injustícia. Però fer un “casus belli” de la defensa del dret a la vida en aquest cas, quan la diguem-ne supervivència vegetal irreversible de la noia no podia ser de cap manera autònoma sinó que tan sols es podia mantenir artificialment, no deixa de ser xocant, un cop s’ha estès clarament el consens (a Espanya és ja legal) que no s’ha d’allargar la vida artificialment quan la mort esdevé irreversible, i que cal ajudar el malalt a no sofrir, encara que amb aquesta ajuda es pot precipitar indirectament la mort. I això no té res a veure amb l’eutanàsia, que és un concepte ben diferent.
Però més enllà del debat filosòfic o moral que aquesta decisió comporta, jo demanaria al papa Benet XVI (tan procliu a perdonar els bisbes que neguen l’Holocaust), al cardenal Bertone i a tot el col·legi cardenalici si davant un cas d’un papa amb mort cerebral i en la situació d’aquesta noia italiana, mantindrien també la posició que han mantingut ara. Acceptarien pacientment de mantenir un papa 17 anys en coma? Ho farien? M’agradaria que em responguessin amb la mà al cor.
Josep Maria Quintana 