Josep Maria Quintana

L’onze de setembre no és, només, la data de la derrota que celebren els catalans en forma de diada nacional per la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V el 1714, és també la data en què, a Xile, es va produir el cop d’estat que enderrocà Salvador Allende de la presidència del país per entronitzar-hi Augusto Pinochet, trencant així la tradició d’un Estat que, fins aleshores, havia estat exemple de democràcia a Llatinoamèrica i encetant una dictadura que ha durant molts anys i que, d’alguna manera, condiciona encara l’actual democràcia. I no hem d’oblidar que, aquest any 2023, commemorem el cinquantè aniversari d’aquell fet luctuós que a mi em va enganyar fent el servei militar a Toledo.

Voldria parlar, doncs, avui, d’aquells dies que, en la meva història particular, lliguen també amb un moviment que va tenir gran transcendència al si de l’Església catòlica: els protagonitzat per Cristians pel Socialisme (CpS), no sols perquè m’hi vaig sentir proper, sinó també perquè, segurament per aquesta raó, em va servir de leitmotiv per escriure “Cartes de combat” (Ed Pagès, 2020), una densa novel·la que, al darrer capítol, desplega l’amarga aventura d’Andreu Montsalvatge, un mossèn de caràcter més aviat conservador i fidel a l’ortodòxia, que parteix cap a Xile per cercar el seu germà Oriol, també prevere com ell, però compromès clarament amb CpS, que ha desaparegut amb el cop d’estat i del qual la família no n’han tingut més notícies.

No he parlar de la novel·la però sí voldria dir alguna cosa de CpS i de Salvador Allende perquè va ser el Moviment Obrer d’Acció Catòlica (MOAC) el que, des del 1969, optà pel socialisme i, per tant, per la Unitat Popular (UP), el col·lectiu polític d’Allende, que coincidia amb la utopia d’una societat socialista que, per a CpS, s’inspirava en l’Evangeli del Crist. L’opció, doncs, que va prendre el MOAC xilè el va situar com a part preponderant de CpS, i la seva militància va desplegar grans esforços per veure coronat el somni dels pobres.

De 1969 a octubre de 1971, la UP apareix triomfant i a l’ofensiva, però ja des del mes de juny d’aquest darrer any, la dreta xilena comença a aixecar cap i es produeix un empat polític. És en aquesta etapa que es mostra públicament el moviment CpS, que defineix la seva línia fonamental en el moviment obrer, enfrontat ja clarament amb la jerarquia catòlica molt alineada amb la Democràcia Cristiana.

Al novembre de 1971, la dreta passa a l’ofensiva i, des de la famosa marcha de las cacerolas, les classes dominants comencen a reorganitzar-se. El 5 de novembre d’aquell mateix any, Fidel Castro visita Xile durant un mes i, pel febrer de 1972, un grup de CpS va a Cuba i llença un missatge a tots els cristians d’Amèrica llatina. Això els empeny a celebrar a Santiago el I Encuentro latinoamericano de Cristianos por el Socialismo que donà al moviment una dimensió continental que ja no perdria mai més.

Entre maig i novembre de 1972, en el terreny polític es produeixen dos moviments successius, íntimament lligats entre sí. El primer (maig-juliol) està centrat en el “diàleg” entre les associacions polítiques de la Unitat Popular i el Partido Demócrata Cristiano (PDC). La UP cerca un enteniment amb el sector “progressista” i “democràtic” de la burgesia per enfrontar-se amb força a l’imperialisme i a la burgesia monopolista (en el llenguatge de l’època). Però aquest sector “progressista”, intenta debilitar el govern, dividir l’esquerra i impedir el compliment del programa de la UP. La conseqüència del “diàleg” va ser una segona i més feroç ofensiva de la dreta durant els mesos d’agost a octubre de 1972.

Tot i així, en un crida que farà l’esquerra durant el mes d’octubre, aquesta presentarà cara a la dreta amb una resposta poderosa que provocarà un clar i dur enfrontament entre la “burgesia” i el “poder popular”. 

En la successió d’aquestes dues conjuntures —de diàleg i d’enfrontament—, el moviment CpS passarà també per dues etapes successives de desenvolupament. Durant el “diàleg” oficial, CpS realitzarà aquest diàleg amb les seves bases i creixerà en els ambients populars. I durant l’ofensiva de la dreta, CpS participarà de manera activa en l’enfrontament i farà un salt qualitatiu cap endavant en la seva definició “socialista i proletària”. Aquest treball de base i de definició interna de CpS serà recollit i avaluat a la “Jornada Nacional” de novembre de 1972, una de les més importants que va constituir una mena de segon naixement de CpS a Xile.

El 2 de novembre, Salvador Allende, que té grans dificultats per governar amb la burgesia en contra, incorpora els militar al govern per instaurar, diu, una “pau social” i cercar una sortida “democràtica” a la lluita de classes. El 4 de març de 1973, Xile celebra eleccions parlamentàries i la UP obté un triomf espectacular, en pujar la seva votació del 36,3% (setembre de 1970) a un 43%, i això en condicions molt desfavorables per al govern. Tot i així, aquest triomf no donava a la UP la majoria absoluta necessària per seguir avançant per la via legal vers el socialisme. Però la dreta tampoc havia obtingut una votació suficient per derrocar “legalment” el govern. Es produïa, per tant, un impàs institucional.

D’aleshores ençà, la burgesia va decidir que prescindia d’una democràcia que ja no li servia i cercà la manera d’aixafar directament i per la força el govern i el moviment popular. Per contra, Allende decidí perseverar en la via legal i tractà d’establir un consens democràtic de mínims.

Durant aquest procés d’enfrontament directe amb el bloc burgès, el moviment democràtic de masses es va enfortí enormement i assolí el nivell més alt de la seva història, però no aconseguí dotar-se de la conducció política adequada per dur el conjunt del poble a la construcció de la societat socialista que anhelava. I les mesures polítiques que va prendre, els canvis socials que provocà, l’estatització de les riqueses naturals, l’expropiació de la banca i de la gran indústria, van provocar una violenta i despietada reacció de la dreta i dels poderosos que, amb el suport i el finançament dels Estats Units, aconseguiren desencadenar sobre Xile el terror i la barbàrie.

Va ser en aquesta situació de debilitat i d’enfrontament que la dreta utilitzà els generals per donar el cop d’estat i reconstruir, amb terror i fam, el sistema capitalista a Xile per mitjà de la dictadura que tingué com a gran prebost Augusto Pinochet. 

No cal dir que, en els mesos anteriors al cop, CpS va experimentar un desenvolupament profund i accelerat i actuà amb una identitat pròpia gestada en la convergència d’una pràctica política revolucionària i una pràctica radical de l’evangeli. Naturalment, van ser perseguits i molts d’ells torturats i assassinats. Com era de preveure, el MOAC també va pagar les conseqüències de la seva gosadia; a pocs dies del cop d’estat, patí la detenció del seu Assessor Nacional, el Pare Joan Alsina, de Castelló d’Ampúries, el qual va ser bestialment assassinat al pont Bulnes de Santiago.

No cal dir que la figura del pare Alzina i de tants altres catòlics compromesos amb el socialisme que van ser assassinats, van inspirar, a la meva novel·la, el personatge d’Oriol Montsalvatge, el mossèn que, compromès amb CpS, desapareix a Xile l’11 de setembre de 1973, un fet cruel i dramàtic que produirà una catarsi en la persona del seu germà Andreu, quan aquest se sent víctima d’una clara manipulació i observa, sobretot, una manca de compromís amb l’Evangeli de les altes jerarquies eclesiàstiques xilenes durant el seu periple entre Santiago i Valparaiso, seus episcopals regentades aleshores pel cardenal Silva i pel bisbe Tagle Covarrubias.

El professor de filosofia, Antoni Barber, publicava el passat diumenge a les pàgines del diari “Menorca” un article que intitulà “El problema identitari” en el qual constatava, crec que molt encertadament, que el tret més característic de les societats contemporànies és el dinamisme intern afegit al fet de la diversitat, un fet, aquest, que, tant per un costat com per l’altre, afecta a la qüestió de la identitat nacional.

Deia: “Si parlem a nivell estatal, els partits polítics es poden classificar en dos grups: els enyoradissos de l’Estat-nació en termes d’unitat nacional, i els oberts al reconeixement de la pluralitat —inherent a la vida social mateixa— i diversitat nacional de l’Estat espanyol. Filosòficament, aquesta negació del fet plurinacional s’ha d’equiparar a la negació de l’alteritat, però assumint que aquesta negació es pot produir per part dels dos costats, impossibilitant la convivència.” I després de fer aquesta afirmació, en feia una altra per alertar-nos, perquè —deia— que “un fracàs polític en aquest terreny és un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses, i no ja en uns termes —només— teòrics o conceptuals, sinó —a més— pràctics i ètico-polítics.”

Avui, a Espanya, Vox és un partit que, indiscutiblement, podem situar en el primer grup que descriu el professor Barber —el dels enyoradissos de l’Estat-nació en termes d’unitat nacional—, i crec que el PP també ha de situar-s’hi si tenim en compte les declaracions que aquests dies escoltem als seus dirigents contra la possibilitat d’un pacte amb els nacionalistes (independentistes) catalans i bascs, els quals, lògicament, hem de situar en el segon grup —el dels que creuen en la diversitat nacional de l‘Estat espanyol—. 

I si hem de fer cas al professor, l’article del qual estic comentant, no hi ha dubte que el xoc entre els dos grups —la impossibilitat d’arribar a un acord i, en alguns casos, fins i tot de diàleg— l’haurem de conceptuar com un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses.

I el PSOE? Em fa de mal dir perquè, si més no fins avui, el PSOE, encara que amb un llenguatge no tant directe ni radical, també s’ha situat tradicionalment en el costat dels qui es mostren enyoradissos de l’Estat-nació, tot i que amb algunes excepcions… diguem que moderades (per exemple la mallorquina Armengol o el valencià Ximo Puig), però amb altres que en són clarament partidaris (García Page o Lambán, per parlar de líders actuals, perquè si cerquem en els antics, en trobaríem molts més, com Guerra, Rodríguez Ibarra o Bono, per citar-ne tan sols alguns). I fins és possible que fins i tot i hauríem pogut ubicar també el mateix Pedro Sánchez a l’època que pretenia formar govern amb Ciudadanos d’Albert Rivera, encara que un bany de realitat —aquesta capacitat de comprensió de les coses, de què parla el professor Barber— l’ha situat davant una perspectiva diferent, ja que, davant la possibilitat de formar un nou govern, sembla que estigui disposat a tractar la idea d’una Espanya plurinacional que, en un grau o un altre, d’alguna manera haurà d’assumir si vol el suport dels nacionalistes bascs i catalans.

El panorama és, per tant, complicat perquè aquest “tocar de peus a terra” en un sistema democràtic com el nostre no es pot fer al marge de la Constitució, i val a dir que tenim una Constitució que, entre moltes virtuts, presenta, al meu criteri, un defecte molt important: que és pràcticament immodificable en els seus trets fonamentals. No tenim, doncs, una constitució de les que, atenent al procediment de reforma, pugui qualificar-se de “flexible”, com és el cas de la Carta Magna del Regne Unit (signada al segle XIII), que pot ser modificada pel Parlament sense una tramitació especial; sinó que tenim una constitució “rígida”, que contempla procediments especials que, recollits a la mateixa Llei fonamental, preveuen la seva modificació seguint uns tràmits específics i, en la major part dels casos, agreujats o més complexos en comparació amb els procediments legislatius ordinaris. De fet  i per simplificar, avui, la Constitució espanyola, en qüestions fonamentals, és pràcticament immodificable.

Això significa que els pactes que pugui signar Pedro Sánchez amb els partits nacionalistes difícilment poden acceptar un referèndum d’autodeterminació, com el que exigeix Junts i també Esquerra Republicana, perquè, en l’esquema vigent, la sobirania recau en el poble espanyol en el seu conjunt, i això significa que una part no pot decidir sense l’acord del tot. I també presenta dificultats una amnistia, com la reclamada per aquests mateixos partits, encara que en aquest punt la qüestió no està tan clara, a pesar que hi ha constitucionalistes que la refusen de manera radical.

De tot això en sembla conscient el mateix Junqueras que, en unes declaracions a “La Vanguardia” del passat diumenge, diu: “l’amnistia és fonamental i en els últims quatre anys hem desbrossat el camí perquè ara sigui possible. Però també és rellevant que la qüestió del dret a decidir estigui present a la mesa de negociació política entre els governs d’Espanya i Catalunya”. No és gaire diferent del que —amb més soroll i parafernàlia— ha dit també Puigdemont, en aparcar el referèndum i reclamar una llei d’amnistia “que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9-N del 2014”.

És com si diguessin: l’amnistia és innegociable i de l’autodeterminació n’haurem de parlar, però no per formar el nou govern. Tanmateix, serà en el marc força encotillat de la Constitució que s’haurà de produir el diàleg entre el PSOE i els independentistes catalans, i és també en aquest marc que hem de llegir la proposta feta pel lehendakari del govern basc, Íñigo Urkullu i pel president d’aquest partit, Andoni Ortuzar; proposta que parteix de la idea que la negociació de la investidura de Pedro Sánchez pot obrir una oportunitat per repensar el model d’Estat.

En efecte, ens agradi més o menys, el que no crec que pugem acceptar és que el fet de negar-se Pedro Sánchez a donar suport a l’oferta feta per Feijóo impliqui “evitar la democràcia”, com s’ha escrit en un article del diari “Menorca”. Com si només PP i PSOE en fossin els garants. Perquè també els partits nacionalistes són democràtics i poden defensar un sistema plurinacional que no concordi amb el que ha estat vigent fins avui. I aquest és, si més no a nivell teòric, el que, des de la capital alabesa, seu de la Lehendakaritza, Urkullu ha intentat fer recuperant la iniciativa amb una proposta de repensar el model d’Estat per mitjà d’un instrument singular com seria la “convenció constitucional”. Es tracta, evidentment —i aquesta és la qüestió més problemàtica— d’una fórmula que beu de la tradició política anglosaxona i que té també recorregut a la Unió Europea, que cerca un nou consens en clau plurinacional, però dins el marc de la Constitució.

La fórmula basca, que tindrà, certament, moltes dificultats per ser viable, perquè no sols el PSOE diu que no és la seva, sinó que també Junqueras no la veu factible des de posicions catalanes, pensa més a “reinterpretar” la Carta Magna que no a “reformar-la” (conscient de la rigidesa constitucional a què m’he referit), però té, encara que a Esquerra i a Junts no els convenci, molt en compte l’escenari català. El lehendakari fa, en realitat, una lectura general de la problemàtica territorial, atén als números que calen per aconseguir majories i pensa buscar solucions conjuntes i de calat, ja que una renovació del marc d’autogovern basc no exigiria un plantejament tan profund com el que proposa.

És, doncs, evident que el PNB no vol una repetició electoral i, sens dubte, com ha subratllat per activa i per passiva, no recolzarà la investidura de Feijóo. La seva única alternativa passa per buscar que es reediti un govern de caràcter progressista que obri la porta a la plurinacionalitat. Vol que aquesta opció prosperi i per això es mostra constructiu i propositiu. Però és evident que aquesta via no funcionarà sense Junts i Esquerra a l’equació. I no oblidem que, també el PSOE, és imprescindible per provocar un canvi que, si no s’aconsegueix, implicarà un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat de què ens parlava el passat diumenge el professor Antoni Barber.

Constituït el nou Parlament espanyol i elegida la persona que haurà de presidir el Congrés dels Diputats per una clara majoria del bloc format per PSOE, Sumar, Junts, Esquerra, Bildu, PNB i PNG, es posà en marxa el mecanisme constitucional previst a l’article 99 de la Constitució, l’apartat primer del qual diu: “Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, i en els altres supòsits constitucionals en què sigui procedent, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.”

En virtut, doncs, del dit article, el rei no només ha actuat d’acord amb el que s’hi disposa sinó que, a través de la Casa Reial, ha emès un comunicat en què anunciava que, “després de la ronda de contactes amb els representants de els grups polítics, Felip VI ha proposat el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, com a candidat a la Presidència del Govern.”

Fins aquí, no crec que es pugui objectar res al rei ja que és possible (encara que a mi em resulti estrany) que el monarca consideri que Feijóo té possibilitats d’obtenir la investidura. Però el que sí em sorprèn és que, a la nota emesa per la Casa Reial, es recordi que el PP va ser la força més votada a les passades eleccions del 23 de juliol, i que, “tret de la Legislatura XI, a totes les eleccions generals celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució, el candidat del grup polític que ha obtingut el nombre més gran d’escons ha estat el primer a ser proposat”. Per acabar dient que aquesta pràctica “s’ha anat convertint amb el pas dels anys en un costum”.

Tot i així, al mateix text, s’assenyala que a la ronda de consultes “no s’ha constatat, avui dia, l’existència d’una majoria suficient per a la investidura que, si escau, fes decaure aquest costum”.

Certament, el rei no podia tenir constància que Pedro Sánchez tingués lligada la possibilitat de formar govern ja que, en cap moment, Junts i Esquerra han dit que el votaran. Encara més, els dos grups s’han mostrat distants, exigents i, a més, han posat d’entrada dues condicions que, preses strictu sensu, són difícilment acceptables pel PSOE: l’autodeterminació (que és clarament inconstitucional) i l’amnistia (de la qual la Constitució no parla i la seva constitucionalitat genera dubtes en determinats sectors doctrinals).

En aquestes circumstàncies, és possible que el rei cregués que Feijóo té més possibilitats que Sánchez de sortir airós del tràngol, però no és de rebut que l’argument per encarregar a Feijóo la tasca de formar govern sigui el “costum”, ja que aquest és un concepte jurídic completament aliè a l’article 99 de la Constitució, i si l’encàrrec ha recaigut habitualment sobre el líder del partit més votat, això no es deu al “costum” sinó perquè, en tots aquests casos, el líder del partit més votat a les eleccions era el que, raonablement, tenia més possibilitats de formar govern. I el que demostra l’absurditat de l’argument esgrimit pel monarca és el que va passar el 2016, quan Rajoy, tot i que era el líder del partit amb més diputats, en rebre l’encàrrec de formar govern, va declinar la invitació real perquè era conscient que no tenia cap possibilitat de formar-lo.

En el nostre sistema parlamentari, encara que, des de la mateixa nit electoral, Feijóo i el seu equip van proclamar que havien guanyat les eleccions i que, per tant, li corresponia rebre l’encàrrec de formar govern, les coses no funcionen constitucionalment així. No necessàriament és el líder del partit més votat qui té possibilitat i formar-lo, ja que la té el líder del partit que aconsegueixi més suports. I si els obté, és aquest qui gaudeix de la legitimitat constitucional per formar-lo.

Repeteixo, doncs, que, en no tenir Sánchez lligada i ben lligada la possibilitat d’aconseguir un suport de la majoria per a la seva investidura, era lògic que el rei encarregués aquesta funció a Feijóo, però no al·legant que ho va fer així perquè aquest és un “costum” que s’ha de seguir, ja que si el “costum” fos la font de dret aplicable en aquest cas, no caldria que el rei actués. Bastaria constatar qui és el líder del partit més votat perquè aquest, sense necessitat de rebre l’encàrrec del rei, intentés aconseguir la investidura.

Dit això i, per tant, criticant la raó que el rei ha esgrimit per designar Feijóo (que més que una “raó” sembla una “excusa” per justificar-se), cal preguntar-se per què Feijóo, si, com ell mateix ha dit, creu que no podrà aconseguir el seu propòsit, ha manifestat tant d’interès en rebre l’encàrrec reial.

Encara que el que ara diré comporta un judici d’intencions, crec que m’hi he d’arriscar perquè em sembla obvi. Feijóo sap (pel que pensa, pel que ha dit i perquè no pot prescindir de Vox) que no pot pactar amb Junts ni amb Esquerra després que, des que va ser elegit per presidir el seu partit, ha assegurat que aquests col·lectius defensen postulats inconstitucionals que són inacceptables per a ell. I també ha dit el mateix de Bildu, amb el representant del qual s’ha negat a negociar. En aquestes circumstàncies, quin és, doncs, l’objectiu “real” de voler fer front a una investidura que sap per endavant que serà fallida?

Al meu parer, Feijóo pretén carregar-se de raons per afirmar, un cop hagin fracassat les negociacions amb Junts i amb Esquerra, que els postulats que aquests partits defensen són netament inconstitucionals, i que només la defensa de la integritat de la pàtria i de la Constitució són les causes que li fan impossible d’acceptar els seus plantejaments, la qual cosa comporta una afirmació de caràcter subliminal: que si Sánchez acaba formant govern, serà a causa d’haver “venut Espanya” als seus enemics, cosa que el durà a la conclusió que Espanya tindrà novament un “govern il·legítim”.

I no ens hem d’estranyar que sigui això que pretén perquè, en realitat, per poca memòria que tinguem, hem de recordar que aquesta és una afirmació que, al llarg dels darrers vint anys, ha estat utilitzada pel Partit Popular i per la premsa que li és afí cada cop que han governat els socialistes.

Vegem-ho. El 2004, després del gran atemptat gihadista de Madrid i de l’engany a què ens va voler sotmetre el govern d’Aznar, guanyà les eleccions Rodríguez Zapatero, que formà govern quan Rajoy i el PP tenien coll avall que serien ells els vencedors. No va ser així, però el nou govern va haver de fer front a una gran campanya duta per la premsa conservadora amb el suport del PP, en la qual s’afirmava que la victòria de l’esquerra s’havia aconseguit fraudulentament. D’aquí va néixer una “teoria de la conspiració” que mai no s’aconseguí demostrar davant dels tribunals de justícia, però amb la qual vam haver de conviure molts anys.

Celebrades les eleccions del 2019, que van donar novament el poder al PSOE amb el suport directe o indirecte de Podem i d’altres forces polítiques nacionalistes, el líder del principal partit de l’oposició, Pablo Casado, no es va atrevir a qualificar d’il·legítima la investidura de Sánchez, però es va veure empès per Vox a utilitzar un tipus d’artilleria desconeguda fins aleshores. Estressat després per la pressió de Vox (i aquest continua essent el problema que té ara Feijóo), Casado no trigaria gaires setmanes a acusar Sánchez de “president il·legítim”, qualificatiu que, injustament, han repetit fins a la sacietat durant tota la legislatura. 

Es repetirà la mateixca cantarela, un cop fracassi Feijóo, Sánchez aconsegueix formar govern? Tot fa pensar que sí, tret que Feijóo aconsegueixi que quatre diputats socialistes votin contra el que van prometre en presentar-se a les eleccions i, amb una inacceptable funció de transfuguisme —recordin el tamallazo de Madrid—, donin suport al PP. Cosa que no crec que succeeixi i que, si es donés, seria lamentable.

En un article publicat fa uns quinze anys, Lluís Foix citava un comentari de Claudio Magris a l’obra de Max Weber La política com a professió, en la qual es distingeixen dues formes fonamentals de l’acció política, inspirades respectivament en l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat.

Els que segueixen l’ètica de la convicció actuen obeint fins al fons únicament els seus propis principis sense pertorbar-se per les conseqüències de les seves decisions. L’ètica de la responsabilitat pensa, en canvi, no sols en la puresa dels seus valors, sinó també i sobretot en les conseqüències dels seus actes.

I Foix afegia que, segurament, Weber se sorprendria en comprovar l’escassa responsabilitat dels nostres polítics que no mesuren l’abast de les decisions que prenen en funció de les seves conviccions sense tenir en compte els efectes que produeixen en la societat.

Res no ve més a tomb per explicar el moment polític que estem vivint aquests dies després de l’acord a què van arribar polítics pertanyents a diferents ideologies (algunes de les quals francament contraposades), per elegir Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés dels Diputats, però quan més bé podrem comprovar per quina classe d’ètica es regeixen els polítics serà en el moment en què hagin de decidir si confien la direcció del Govern a Pedro Sánchez (a partir dels acords a què hauran arribat), ja que els punts de partida i les conviccions, són en alguns casos, com ja he dit, contraposats.

Ja fa temps que Pedro Sánchez ve renunciant a l’ètica de les conviccions per assumir la de la responsabilitat. Primer va acceptar formar un govern amb Pablo Iglesias i el seu equip després d’haver afirmat que, de fer-ho, no podria dormir tranquil. Més tard va decidir els indults als condemnats en el “procés” després d’haver afirmat que mai no els indultaria, i va prosseguir la seva marxa eliminant del Codi penal el delicte de sedició per aconseguir pacificar la situació catalana, i cal dir que amb força èxit, perquè no sols ha desinflat el globus independentista que, al 2017 va estar a punt d’esclatar, sinó que ha aconseguit que el seu partit obtingués 19 diputats en aquella comunitat mentre els dos partits independentistes (Esquerra i Junts) només en sumaven 14, i la CUP no n’obtenia cap.

Sens dubte, des de l’oposició conservadora, no s’han escatimat les crítiques a aquesta política, titllant al president de “vendepatrias” i en algun cas, fins i tot de “traïdor”. Tanmateix he de dir que aquesta crítica radical i gens mesurada és la més fàcil de fer, quan potser el que ha empès a Pedro Sánchez a actuar com ho ha fet hagi estat, precisament, d’haver adoptat l’ètica de la responsabilitat.

Respecte d’això, jo recordaria a Felipe González i a alguns vells socialistes (que, sens dubte, no ha estat tan durs en les seves crítiques a Pedro Sánchez com la gent del PP i Vox, però Déu n’hi do, el que han arribat a dir!), que, al seu moment, també ells van optar per l’ètica de la responsabilitat quan van empènyer el PSOE a renunciar al marxisme i, anys més tard, a votar en favor de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. En efecte, no crec que, en prendre aquelles decisions (la primera va implicar fins i tot la dimissió de Felipe González  i un congrés extraordinari del partit), ho fessin en funció dels seus interessos personals, sinó basant-se en l’ètica de la responsabilitat que els va dur a canviar les velles doctrines, deixar de costat les seves conviccions i posar en moviment les energies socials que van impulsar la modernització del nostre país.

A nivell teòric, també va abordar aquesta qüestió Raymond Aron, un dels intel·lectuals conservadors més influents en el govern de França a la segona meitat del segle XX, en afirmar que la divisió entre les dues ètiques potser no és tan clara com alguns creuen perquè “no hi ha moral de la responsabilitat que no estigui inspirada en conviccions”.

Sigui com vulgui, la veritat és que el pacte —qualsevol pacte polític i, sens dubte el que poden dur a terme el PSOE amb els independentistes catalans (a més de Sumar, PNB, Bildu i BNG) no pot emparar-se tan sols en l’ètica del convenciment, ja que, sense renunciar a cap dels postulats que uns consideren indispensables mentre d’altres els titllen d’inassolibles, el pacte no podria donar-se, però no necessàriament aquestes renúncies, que sens dubte poden contradir els principis amb els quals aquests partits es van presentar a les eleccions, han de ser una traïció ni una manera espúria d’aconseguir el poder, com afirmaran segurament, si l’acord arriba, els portaveus de la bancada de la dreta, perquè no hi ha dubte que també poden ser una mostra d’haver optat per l’ètica de la responsabilitat després d’haver arribat al convenciment que l’altra alternativa política podria ser pitjor per al nostre país.

Dit això i acudint novament a Max Weber, penso no obstant que no hauríem de frivolitzar en l’anàlisi d’aquests dos tipus d’ètica, que fàcilment poden convertir-se en un clixé, ja que el pensador alemany traça molt sàviament el contrast entre tots dos, i una lectura atenta basta per posar en dubte aquest clixé. Diu Weber a La política com a vocació: “No és que l’ètica de la convicció sigui idèntica a la falta de responsabilitat o l’ètica de la responsabilitat a la falta de convicció. No es tracta en absolut d’això”, i menys encara treu conclusions que puguin oferir-se als uns i els altres com a recepta, ja que “no es pot prescriure a ningú si cal actuar segons l’ètica de la convicció o segons l’ètica de la responsabilitat, ni dir-li quan [s’ha d’actuar] segons una i quan segons l’altra.” Weber no creu, doncs, que estiguem davant una ètica bona i una altra dolenta, per dir-ho així, ni dona per descomptat la superioritat d’una sobre l’altra.

A més, ens prevé d’un possible error d’interpretació quan confonem l’ètica de la responsabilitat amb l’ètica de l’èxit. La política és, en un cert sentit, l’art del possible (d’aquí l’ètica de la responsabilitat), però no és tan sols la cerca del “èxit” el que la justifica. “Personalment —escriu Weber— per res del món voldria que la nació s’apartés del reconeixement que els actes no sols tenen ‘valor pel seu èxit’ (o resultats), sinó que també són valuosos per la convicció que encarnen”.

No és fàcil, doncs, dirimir sobre la bondat en el cas concret d’un comportament basat en l’ètica de la convicció o de la responsabilitat. I no obstant això, l’home ha de decidir, i ha de fer-lo honestament. Al cap i a la fi, Weber és un pluralista axiològic que contempla el conflicte de valors com l’ordit fonamental de l’experiència humana. Com ell diu molt bé, “la vida no coneix sinó aquesta eterna lluita entre déus”, i és impossible unificar els punts de vista que poden tenir-se sobre la vida. El xoc entre les dues orientacions de valor que representen l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció és, per tant, una manifestació més d’aquest pluralisme agònic traslladat a la vida política.

Sens dubte, en els dies que estem a punt de viure, tindrem l’oportunitat de contemplar com es desenvolupa aquesta lluita i de valorar quin ha estat el comportament dels qui, aliens a ella, haurem de sofrir (i acceptar, ni que sigui críticament) les conseqüències dels seus resultats.

Recordo que el meu sogre, el doctor Mateu Seguí Mercadal, quan era director del diari “Menorca”, va mantenir, juntament amb un grup d’empresaris de la incipient indústria turística de la nostra illa, una reunió amb el ministre del ram, Alfredo Sánchez Bella. Hi havia en el món empresarial un gran interès per potenciar el turisme a Menorca que, a diferència del que havia succeït a les illes de Mallorca i Eivissa, s’havia mantingut aliena al procés i, per tant, a la riquesa que aquest comportava.

Encara que ningú no preveia aleshores que el turisme podia arribar a ser un problema de massificació, van demanar al ministre què es podia fer perquè el procés que per aquells anys s’iniciava es pogués contenir en un turisme selecte i de qualitat. La resposta del ministre, segons em va explicar el doctor Seguí, va ser tan sincera com demolidora (a més de cínica, ja que provenia del responsable màxim de la política turística de país). En el món del turisme —va dir— són els rics els que descobreixen els llocs paradisíacs i opten per establir-hi el seu negoci. Aquest, però, quan es desplega amb èxit, atrau tota casta de gent fins que es produeix una massificació que fa que el lloc deixi de ser atractiu per al turisme de qualitat, que marxa a cercar un lloc nou per reiniciar el procés.

No deixa de ser curiós que el ministre d’Informació i Turisme, és a dir la màxima autoritat política en aquest ram, no pensés que, des del ministeri (recordeu que aquella era una Espanya centralitzada on tot el poder es concentrava al Consell de Ministres), es podia dur a terme una política per evitar que passés això que Sánchez Bella considerava inevitable, i es limités a ser un gestor de l’economia que generava el turisme mentre creava riquesa per a, finalment, donar fe de la seva mort el dia que col·lapsava.

Aquesta anècdota em duu a pensar que no necessàriament el turisme és un fenomen social i econòmic que té una dinàmica fixada al seu ADN en la qual ningú no pot intervenir i ens empeny a aprofitar-nos-en mentre dura i a resignar-nos quan el procés ha finit. 

Avui, penso que és majoritària la creença que els governs hi poden dir la seva i tenen la possibilitat (i el deure) d’incidir en els processos turístics per tal que no esdevinguin la gallina dels ous d’or que —la faula és vigent des d’Isop— després de fer-nos rics, ens pot empobrir i fer que ens sentim desgraciats.

Si contemplem el panorama polític actual arribem, sens dubte, a la conclusió que els governs són conscients que poden incidir en el desplegament de la realitat turística d’un territori i orientar-la en un sentit o un altre, i saben també que en una terra com la menorquina on la indústria ha anat desapareixent i, de manera progressiva, ens hem anat decantant cap al sector de serveis, el turisme, ens agradi o no, s’ha convertit en el pilar de l’economia i, per tant, en l’eix vertebrador de la riquesa i del benestar dels ciutadans.

Si ens fixem ara en el que està succeint a casa nostra i, fent una ucronia, ens fos possible replegar novament aquell grup de menorquins que van reunir-se fa cinquanta anys amb el ministre Sánchez Bella, seria interessant descobrir què pensen del turisme que tenim i en quin estadi es troba el seu procés evolutiu, i no seria sobrer demanar-los si pensen que, realment, no s’ha de fer res —simplement deixar que es desplegui naturalment, sense posar-hi cap entrebanc— o potser creuen que, a través de la política (és a dir, de la presa de decisions) es pot fer alguna cosa perquè no col·lapsi.

Observant les polítiques que s’han dut a terme per part de les nostres institucions (bàsicament del Govern balear i del Consell Insular), veiem que els polítics que hem elegit per representar-nos-hi i per prendre decisions, han estat conscients que ells poden actuar —i han d’actuar— en un sentit o un altre, i que les decisions s’han de prendre sempre per afavorir el benestar dels ciutadans i l’economia del nostre territori que –això ningú no ho dubta— és un lloc dotat per la mà de Déu i que, a causa de ser considerat per molts com a paradisíac, ha provocat una gran atracció per ser visitat per gent de tot el món i, a conseqüència d’això, ha experimentat una transformació que abraça molts aspectes: s’hi han construït centenars d’hotels —milers, si parlem del conjunt de les Balears—, s’han construït pisos i xalets molt per damunt de les necessitats dels habitants, i s’ha abandonat la indústria alhora que moltes terres agrícoles han deixat de cultivar-se mentre la ramaderia i la indústria formatgera que se’n derivaven anava perdent cada dia més pes.

Davant aquesta realitat hem vist com, des de les institucions, es desplegaven dos tipus de polítiques: la que propiciava el creixement gairebé sense traves sota el paraigües ideològic de la “llibertat”, i la que, conscient del perill de sofrir un col·lapse, ha optat per una “regulació estricta”, que implicava protecció del territori (el PTI va ser a Menorca una mesura molt clara en aquest sentit), la moratòria en l’obertura de noves places, la limitació dels creuers per evitar els problemes de la massificació i d’atac al medi ambient, la prohibició de l’accés amb vehicle a platges verges, la restricció a l’entrada de vehicles etc. etc. i, per tant, comportava limitacions a la llibertat que, en la filosofia d’aquest sector, sempre ha d’estar al servei del bé comú i no és, per tant, absoluta.

Simplificant, és evident que els governs d’esquerra, amb més o menys fortuna, han intentat dur a terme aquesta darrera opció, mentre que els de dreta consideren que la llibertat és l’eix sobre el qual s’ha de desplegar l’economia turística.

Sense anar més lluny, el govern de la senyora Armengol, conscient i preocupat perquè en una població com la balear d’1,2 milions d’habitants, hi ha gairebé 500.000 places turístiques, havia aprovat un decreixement per tractar de contenir la saturació que les nostres illes presentaven. En canvi, el govern de la senyora Prohens que ha guanyat sobradament les passades eleccions autonòmiques però ha hagut de pactar amb Vox per poder governar en solitari, ha subscrit un acord que no fa basques a la construcció sense complexes de carreteres i circumval·lacions per combatre embussos, camps de golf, ports esportius etc., i aposta per un desplegament turístic sense gairebé limitacions.

N’és una prova que el nou conseller balear de Turisme, Jaume Bauzà, hagi anunciat reformes profundes que afectaran a la llei del fre turístic aprovada a l’anterior legislatura, que establia un mecanisme d’eliminació progressiva de places hoteleres, alhora que les places d’hotels obsolets tornaran a formar part d’una bossa que podrà adquirir-se quan es vulguin construir nous establiments.

I no ens hem d’estranyar, perquè la senyora Prohens creu —com molt bé ha escrit Nekane D. Hermoso— que les polítiques de decreixement turístic que postulava l’esquerra suposen també decreixement econòmic. Per això defensa aquesta nova regulació que anuncia el seu conseller de Turisme amb reformes de calat, com la que preveu la possibilitat que els allotjaments turístics i la oferta complementària puguin créixer en places sempre que la renovació suposi un augment de categoria i la incorporació de mesures d’eficiència energètica.

El temps ens dirà qui té raó. Per ventura Sánchez Bella anava errat i el turisme no té per què col·lapsar necessàriament, facin el que facin les institucions, perquè el creixement sense traves té una capacitat connatural per autoregenerar-se, cosa que dubto, si observem la massificació que, sobretot a Mallorca, sofreixen les platges i els llocs més emblemàtics del seu magnífic paisatge. Però… i si l’exministre tenia raó i el turisme col·lapsa? Aleshores només ens quedarà el consol de contemplar els ous d’or que durant uns anys va pondre la gallina que entre tots haurem mort i, com els protagonistes de la faula, només ens quedarà la possibilitat de lamentar-nos-en.

El que ha succeït a les darreres eleccions generals ens demostra que en aquest Madrid de què parlava al meu darrer article —el Madrid dels poderosos, de la gran banca, dels grans diaris que s’autoqualifiquen de “nacionals” i, en definitiva, en el Madrid que sap que disposa de tot el poder— es fa molt difícil entendre què ha passat realment. I els costa d’entendre per què Feijóo no ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta, com preveien algunes enquestes, emulant així els resultats que, a l’ajuntament i a comunitat autònoma que duu el nom de la capital, van treure Almeida i Ayuso. Alhora, se’n fan creus que un candidat que suma 171 vots garantits (els 137 del PP i els 33 de Vox) no pugui ser investit president del govern d’Espanya.

González, Zapatero, Rajoy y Sánchez accediren a La Moncloa amb menys vots. Què és, doncs, el que dificulta que un home que presumia de moderat com Feijóo tingui tantes dificultats per aconseguir-ho? La resposta ve de l’aïllament que li provoca el seu maridatge amb Vox, i d’haver assumit gran part del seu bagatge ideològic que una gran part dels ciutadans considera que posa en perill els avenços socials i institucionals sorgits de la Constitució.

No basta, en efecte, afirmar, amb Feijóo, que no pot pactar-se amb els “enemics d’Espanya” tot referint-se als partits nacionalistes (alguns independentistes) de Catalunya i Euskadi, i no veure que, molt provablement, més enemic de l’Espanya plural que reconeix la Constitució ho és Vox, que demana suprimir les autonomies, retornar al model unitari de l’Estat que va regir durant el franquisme i dissoldre, tot declarant-los il·legals, els partits nacionalistes, alhora que el seu líder, Santiago Abascal, afirma que “les tensions tornaran a Catalunya si a La Moncloa cohabiten PP i Vox” i assegura que, si governen a Espanya, “es viuran moments pitjors que els que van succeir el 2017”.

Incapaços de veure quin és el mal que els afecta, i a pesar dels resultats electorals que han deixat el PP en estat de shock després que molts dels seus votants potencials van decantar-se per l’abstenció o bé optaren per donar suport al PSOE a les passades eleccions, el partit de Feijóo no modifica el seu rumb, com hem vist amb els pactes signats a Castella-Lleó, Extremadura, Balears, València i, darrerament, a l’Aragó.

En aquest darrer, tot i que el president del PP i candidat a la presidència del Govern autonòmic, Jorge Azcón, representa, segons he pogut llegir a la premsa, l’ala més liberal i menys dretana dels populars, l’acord aconseguit per ocupar el Pignatelli és una victòria ideològica sense pal·liatius dels postulats de Vox. Potser per això, l’home que ja presideix el govern regional no va voler acudir a la firma del pacte, evitant una foto que, tanmateix, s’haurà de produir tard o d’hora.

En una ressenya de l’acte en qüestió feta a partir de la lectura atent del pacte signat, podem llegir que, en comptes d’un projecte capaç de resoldre els problemes de l’Aragó i situar-lo en una tònica de modernitat d’acord amb els temps, conservadors i ultradreta han optat per fer gala d’una retrotopia de manual, dibuixant un Aragó que retrocedeix dècades. A l’habitual neoliberalisme que tanquen els seus acords, aquesta vegada construït a base de xecs escolars i bonificació dels impostos de donacions, successions i patrimoni fins als 700.000 euros (en això, doncs, molt semblantment a la nostra Comunitat autònoma), han consumat una tornada a l’imaginari més reaccionari de l’Aragó tardofranquista, quan el món rural era considerat, des del paternalisme de la capital, una mena de població indígena a la qual es pot prometre aigua per a regadius sense rendibilitat, sense cap model de desenvolupament ni cap alternativa.

En coherència amb això, PP i Vox han acordat derogar la Llei de Memòria Democràtica en una comunitat on la Guerra Civil va ser especialment dura, i en què, segons l’última actualització del mapa de fosses elaborat per mandat de la llei esmentada, quedarien pendents d’exhumar les restes de més de 10.000 aragonesos assassinats i llençats a més de 600 tombes anònimes.

Penso, doncs, que Feijóo no sols ha estat incapaç de desvincular-se de Vox i de la seva ideologia ultra que és, en alguns aspectes, marcadament anticonstitucional, sinó que ha acceptat de ser esclau d’aquest Madrid que, des dels anys 90 del segle passat, es proclama guardià de les essències d’Espanya al dictat d’un looby  de periodistes i mitjans de comunicació que fixen en cada moment qui és un bon espanyol i qui és enemic d’Espanya. Un looby que, en paraules d’Albert Sáez, “està finançat per grans empreses que fa anys havien estat públiques o que d’una manera o d’una altra tenen negocis vinculats a les disposicions que es publiquen al BOE perquè són concessions de serveis públics o proveïdors de l’Estat. I tenen bona relació amb alguns cossos de funcionaris, com ara els advocats de l’Estat i alguns membres de la judicatura.”

Aquest looby es el que va propagar la “teoria de la conspiració” arran de la victòria de Zapatero el 2004, i va declarar “il·legítim” el que Sánchez formà el 2019, i és també el que ha creat el mot “sanchisme”, que defineixen com una amalgama de “rojos i separatistes” en la qual ara es veuen forçats a incloure fins i tot un partit burgès com el PNV, un cop aquest també ha decidit barrar-los el pas.

El “Vota Txapote!” que cantaven a cor les bases del PP davant el balcó de la seu madrilenya al vespre de les eleccions és segurament el lema que ha fet que molta gent moderada s’allunyés dels postulats que deriven de l’aliança dels populars amb Vox, una aliança que mantén i reforça la divisió d’Espanya en dues meitats: la que formen aquests dos col·lectius i la més plural que engloba pràcticament tots els altres grups polítics, creant entre una i altra un fossat d’incomprensió.

Les dificultats que implica aquest fet les comprovarem aquesta setmana amb l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats. I després, en l’elecció —si acaba essent possible— d’un president que pugui formar un govern estable.

Tret, doncs, que es produeixin canvis que, ara per ara, semblen impossibles, en l’elecció de la Mesa, el PP, grup majoritari de la Cambra, només comptarà amb el suport de Vox, la qual cosa l’allunya d’obtenir la presidència. I aquí el PSOE ha de decantar-se sense saber si acabarà aconseguint també la presidència del Govern. Tot indica que la primera contrapartida serà permetre tenir grup parlamentari propi als grups independentistes que no compleixen els requisits. I després quedarà per definir el repartiment dels membres de la Mesa i el nom del candidat o candidata a la presidència.

Un cop resoltes les primeres incògnites el proper dia 17, podrem besllumar una mica el que ha de venir després, però sense cap garantia d’endevinar-ho, perquè si bé sembla evident que, mentre Feijóo no sàpiga treure’s de damunt el pes insuportable de Vox, no assolirà la presidència del Govern, Sánchez no ho té gaire més fàcil, perquè ha de recollir els vots de tots els partits que ja li van donar suport a la passada legislatura, i haurà de comptar també amb els diputats que estan a les ordres de Puigdemont, un home que, des de 2017, està vinculat a la dinàmica de la confrontació amb l’Estat i que, de moment, no sembla que es conformi amb les ofertes de plurilingüisme a les Corts i amb la condonació del Fons de Liquiditat autonòmica.

La conferència que se’m va encarregar dins el cicle “40 anys de  l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”organitzat per l UNED (Illes Balears) que el lector pot llegir si té interès a fer-ho en aquest mateix bloc, la vaig titular “Menorca i l’autonomia 40 anys després” i en la seva elaboració vaig intentar construir un text que fos útil per comprendre, sobretot, el paper que l’Estatut de 1983 i l’actual de 2007 donen als Consells insulars (de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) dins el marc autonòmic.

Més enllà de fer una lleugera aproximació històrica al sistema de govern de les Illes Balears i del de cadascuna d’elles des de la conquesta catalana, que no sempre va ser el mateix, ja que el procés històric seguit per cadascuna de les illes és força particular i, en molts casos, ben diferenciat, m’interessava sobretot enfocar la conferència a partir de la meva experiència personal, ja que vaig intervenir molt directament en els debats sobre aquestes institucions que van tenir lloc entre 1975 i 1979 i he seguit estudiant la seva evolució jurídica i política d’aleshores ençà. Considero, per tant, que sense conèixer el rerefons d’aquests debats, que expliquen els canvis que s’han produït en la concepció dels “consells”, es fa difícil entendre la seva naturalesa jurídica i el paper que, sobretot des de les illes menors, hem volgut atorgar a aquestes institucions.

La conferència parteix, doncs, del passat històric més llunyà, però vol sobretot fer comprendre el perquè dels Consells Insulars i el paper que, en el futur, han de seguir representant com a institucions que són (des de 2007) de la Comunitat autònoma, al mateix nivell que el president, el Parlament i el Govern de la Comunitat.

Cent anys enrere, a l’Espanya que vivia sota el règim de la Constitució de 1876, la sobirania residia en el Parlament i en el Rei, i no era difícil dirimir quina de les dues institucions l’exercia amb més força, ja que havent acordat tàcitament prescindir de la voluntat del poble, el rei tenia sempre la darrera paraula i era el qui, arbitràriament, encarregava la formació de govern a un dels líders de la cambra baixa. Tot seguit, aquest el formava i dissolia les Corts, convocava eleccions generals i, indefectiblement, les guanyava el partit del líder que estava al capdavant del país per designació règia. Sorpreses, per tant, com les que vam tenir els espanyols el passat 23 de juliol no eren possibles. Guanyava sempre el candidat i el partit que el rei havia decidit que havia de guanyar. 

Hem, doncs, avançat i no poc amb la Constitució de 1978, aquesta que persones que encara no havien nascut aquell any o bé que amb prou feines tenien ús de raó quan va promulgar-se, de vegades critiquen durament parlant del “règim del 78”, quan aquest règim, amb totes les seves virtuts i defectes, és el més gran que li ha succeït al poble espanyol durant els darrers cent anys, precisament perquè no ha segrestat la sobirania política als ciutadans i permet que, tot i les crítiques de tupinada com les que va fer Ayuso dos dies abans del 28 de maig —“Sánchez se va a ir como llegó: con un intento de pucherazo”—, hagi de veure com a l’ajuntament de Madrid el PP treia una majoria absoluta. De tupinada, per tant, no n’hi va haver. L’acusació era falsa, una nova mentida.

També pot passar el que hem vist el passat 23 de juliol: que el partit (o la coalició) que havia de foragitar del poder els socialistes perquè “el pueblo ja no puede soportar el sanchismo”, no ha aconseguit prou vots per fer-ho d’entrada, com havien suposat, i ho tindrà molt difícil si les coses no canvien o no acaben produint-se unes noves eleccions que li siguin més favorables.

Aquestes sorpreses no s’haurien donat amb la Constitució de 1876, perquè el rei Felip VI hauria pogut “borbonejar” a plaer, com feia el seu besavi Alfons XIII, i ara podria decidir sense més discussió qui havia d’ocupar el poder. Avui, en canvi, el rei no pot fer el que li doni la gana, sinó que s’ha d’ajustar a un mecanisme constitucional que diu clarament com s’ha de procedir en aquest cas, tot i que, en el sistema que ens vam donar de democràcia representativa en el qual no elegim el president del govern sinó el Congrés dels Diputats, i són aquests els qui, un cop s’ha constituït el nou parlament, elegeixen la persona que ha d’estar al capdavant de l’executiu, el rei no pot “borbonejar”, però té un marge per decidir a qui encarrega el govern, ja que no hi ha cap norma escrita que digui que, forçosament, l’ha d’encarregar al líder del partit que més diputats ha aconseguit, perquè es podria donar el cas que, tot i així, aquest no tingués cap possibilitat de formar-lo.

Regula la qüestió l’article 99.1 CE, que posa en marxa el mecanisme de l’elecció de president un cop s’ha constituït el nou parlament, que, en el nostre cas, emprendrà la legislatura el proper 17 d’agost. Serà aleshores quan el rei proposarà, a través del president del Congrés, un candidat a la presidència del Govern, sabent que no hi ha, com he dit, a la Constitució cap article que l’obligui a proposar el candidat més votat. El rei té, per tant, un marge per actuar, la qual cosa no vol dir que es pugui guiar per les seves preferències polítiques personals que, com a tot ciutadà pot tenir-ne, però no pot exhibir ni, encara menys, ha de guiar-s’hi. 

No oblidem que l’article 56.1 CE diu que el rei “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”, i per això imposa al cap de l’Estat una obligació genèrica, que no és sinó la de fer possible que les institucions funcionin amb normalitat. I perquè funcionin normalment, el rei ha de proposar un candidat que, dins el marc d’allò que és possible —o previsible—, sigui viable.

Aquest sol ser el líder del partit que ha tingut més vots, però no sempre és així. Com no sempre, atesa la complexitat de la composició parlamentària, hi ha un candidat viable. És aleshores quan, havent transcorregut dos mesos sense que cap dels candidats que el rei ha proposat obtengui el suport de la majoria absoluta del Congrés en una primera votació, o bé de la majoria simple a la segona, es dissol novament el parlament i es convoquen noves eleccions. De fet, els espanyols ja en som experts, perquè hem passat per aquest tràngol dos cops durant els darrers deu anys.

El 2016, el rei optà per Mariano Rajoy per formar govern, però aquest, que representava la força més votada, declinà la invitació. Encarregà tot seguit la comesa a Pedro Sánchez i aquest no obtingué la majoria necessària. Però gràcies a haver-ho intentat, obrí la via d’un nou procés electoral.

Què succeirà ara? Ho desconeixem. Sabem, només, que Feijóo demana que sigui ell l’elegit en primer lloc per intentar el que, ara per ara, sembla impossible. I el rei pot encarregar-li aquesta difícil missió. Però també podria encarregar-la a Pedro Sánchez, si cregués que té més possibilitats per formar govern. I val a dir que tots dos ho tenen prou difícil després que el sistema d’elecció proporcional (amb lleugers retocs en favor de les províncies menys poblades) que ens vam donar a la Constitució de 1978, ha provocat la paradoxa d’un empat entre les forces de dreta (PP i Vox) i la coalició que ja donava suport al govern actual (PSOE, Sumar, PNV, EH Bildu i ERC), amb 171 vots cada grup. 

Desconeixem avui si aquesta mateixa coalició que va donar suport a Sánchez pot reeditar-se novament, però sí sabem que cap d’aquests partits donarà suport al PP més Vox, ja que així ho han manifestat. Tenim, doncs, que, si la coalició es reedita, tot queda a les mans de Junts, el partit que lidera Puigdemont des de Waterloo, que ha de votar sí o bé ha abstenir-se depenent del que voti Coalición Canaria.

Què decidirà Puigdemont? Ara per ara, sembla impossible saber-ho. És evident que, si ell ho vol, pot fer president Pedro Sánchez, però, com deia Albert Sáez a la seva tribuna de El Periódico, no ho farà perquè l’hi exigeixi la direcció del seu partit. No ho farà només per evitar que Vox governi Espanya i no ho farà d’esquitllentes. Per tant, molta feina té Pedro Sánchez per esbrinar per què ho farà o no ho farà Puigdemont.

El que sí sabem és que Sánchez no podrà treure el peu de la Constitució. Com no l’ha tret fins ara a pesar de les crítiques. No el va treure amb els indults, que tant han contribuït a la pau a Catalunya i a l’apaivagament de l’independentisme que, en conjunt, ha tret cinc diputats menys que el PSC. El marc jurídic està, doncs, molt taxat, i tanmateix hi ha camí a fer per la via política, i aquest camí ara només el pot intentar Pedro Sánchez amb el suport dels partits que han estat amb ell els darrers quatre anys.És cert que la imprevisibilitat de Puigdemont, que està pendent de resolucions judicials, europees i espanyoles, és l’únic factor que ningú no discuteix, i això fa que molts ens demanem a canvi de què podria donar suport a un nou govern socialista. La resposta no és fàcil, però estic convençut que, amb la Constitució de 1978 a la mà, hi ha encara moltes possibilitats de fer camí. I crec que seria un èxit per a aquesta Constitució i per a l’Espanya plural de la què jo em sento partícip que el president del Govern  es pogués elegir amb el vot dels nacionalistes bascs i catalans, perquè això capgiraria damunt davall l’esquema sobre el qual se sustenta l’Espanya única que tant de poder ha concentrat a Madrid i ha provocat un enfrontament entre dos blocs irreconciliables des que José María Aznar va besllumar que era aquest enfrontament i la negativa al diàleg amb els qui tenim una diferent concepció de l’Estat, el que podia encimbellar la dreta al poder. 

El Madrid que es confon amb el poder econòmic i polític, el Madrid on periodistes de premsa i radiofònics consideren que representen l’Espanya real, el Madrid —encara pitjor— que es confon amb Espanya (“Madrid es España” Ayuso dixit) ha topat amb un mur que no esperava el passat diumenge després que es van obrir les urnes. De fet, tampoc jo no l’esperava, aquest mur, però no us estranyareu si us dic que la meva reacció davant la “sorpresa” no va ser la mateixa que vam poder llegir a les cares dels qui, fent saltirons, o el que és el mateix, fent de la necessitat virtut, van sortir al balcó del carrer Génova madrileny per dir que havien guanyat les eleccions. I aquest cop no mentien, perquè realment havien guanyat, si ens ateníem als resultats obtinguts. Els 136 diputats del PP eren 12 més que els 122 que havia tret el PSOE, i els 33 del seu aliat Vox eren 2 més que els 31 de Sumar. Per tant, la victòria era clara, però no era la que havien predit i desitjaven. Perquè l’objectiu de Feijóo no era vèncer el PSOE sinó derrotar el “sanchisme” (com si amb aquest concepte es definís una ideologia), i per poc que fossin capaços de sumar, tots sabien que el resultat obtingut no era suficient per aconseguir-ho sense problemes. N’hi havia prou amb la simple observació de les cares i els rictus que no podien amagar perquè els espectadors veiéssim clarament que les paraules que allí es van pronunciar no es corresponien amb els sentiments que els dictava el cor. En  definitiva, n’hi havia prou per comprendre que, dient aquest cop la veritat, novament mentien.

Quan en un discurs molt desafortunat Feijóo va dir que, si no aconseguia formar govern seria la primera vegada que, a Espanya, el líder del partit més votat no accediria a la Moncloa —sens dubte una veritat com un temple—, jo li recomanaria que n’assimilés una altra, de veritat, perquè si finalment no hi accedeix, serà ell qui tindrà el (des)honor de ser el primer líder del partit més votat que ha estat incapaç de formar govern perquè té el rebuig de gairebé totes les forces parlamentàries. I aquest no és un problema menor. I no ho és perquè, contràriament a l’aposta profundament democràtica que han fet els líders de les dretes francesa i alemanya de barrar el pas a l’extrema dreta, Feijóo ha llençat el seu partit als braços de Vox, i un cop ha fet aquesta opció, només té la possibilitat d’aportar al seu projecte el vot de UPN (1), que sumat als que han tret finalment PP i Vox després del recompte del vot estranger, que n’ha afegit un als populars a costa dels socialistes, dona 171 diputats.

Li ho va dir ben clar Andoni Urtuzar el passat dilluns quan Feijóo intentà aconseguir el suport del Partit Nacionalista Basc (PNV). I també li ho ha dit Coalición Canaria (CC). Amb Vox no van ni a missa, encara que siguin ultracatòlics els seus diputats.

Què és, doncs, el que ha succeït? Per què un Partit Popular al qual tot semblava que li venia de cara s’ha estrellat contra un mur? La resposta no és fàcil i suposo que tampoc unívoca, encara que és més senzill fer-la a posteriori que intuir-la abans de les eleccions. Per tant, em trec tot el mèrit respecte del que ara diré. I tanmateix hi ha una sèrie de factors que segurament han estat clau perquè s’hagi produït aquest resultat insatisfactori per a la dreta espanyola. Els analistes polítics n’han esmentat alguns, comesos sobretot durant la darrera setmana de la campanya electoral: no anar al debat a quatre de TVE, que va tenir un rellevant 34% de ‘share’, va provocar la sensació que Feijóo defugia la trobada perquè temia perdre. I els desmuntatge de la mentida sistèmica que li va fer la presentadora de TVE Silvia Intxaurrondo respecte de l’actitud del PP en els debats sobre les pensions, va deixar ben nu el personatge. En realitat, la periodista va aconseguir el que no va saber fer Pedro Sánchez en el cara a cara que van tenir a La Sexta: demostrar que Feijóo no és fiable. Aquell “No. Mis datos son correctos, señor Feijóo. Ni en 2012, 2013, ni en 2017 [el PP vvotó como dice Vd. en los debates sobre las pensiones]” va ser demolidor.

Tot i això, crec que el més decisiu perquè, contra pronòstic, el PSOE aguantés el vendaval que empenyia  Feijóo a La Moncloa van ser els pactes amb Vox a València, Extremadura i les Balears. Potser no tant pels pactes en si mateixos, sinó perquè els nous alts càrrecs de Vox d’aquestes comunitats van abocar ràpidament idees tan oposades a la modernitat i tan sectàries —sobre el paper de la dona, prohibint obres de teatre, segrestant llibres d’algunes biblioteques públiques etc.— que van enervar molts moderats. I el resultat ha estat evident: menys confiança en Feijóo com a president, menys vots al PP (dels que el partit esperava) i majoria insuficient per formar govern. Els electors van protestar contra Sánchez en les municipals de juny, però a les generals del juliol no han donat prou confiança a Feijóo per les excentricitats de Vox que ha contaminat la gent del PP (el “vota Txapote” de la nit electoral n’és un exemple).

No voldria oblidar, però, un altre element, de força més calat, que demostra que el pacte amb Vox no era només una “excepció” que es veien necessitats d’afrontar, sinó —i això em sembla greu— una constatació que molts dels postulats de l’extrema dreta havien ja estat assimilats pel PP —per aquest PP en el qual no es reconeixia José María Lassalle i la gent demòcrata i moderada com ell, segons explicava a l’article que vaig esmentar fa un parell de setmanes—. I aquest biaix, aquest corriment cap a l’extrema dreta, s’ha vist de manera molt nítida en el suport que, abans de les eleccions, donà a Georgia Meloni i a les seves tesis favorables a l’ingrés de l’extrema dreta en el grup que, a Europa, té l’actual Partit Popular Europeu.

Aquest suport, que passà inadvertit a molts comentaristes espanyols (i no diguem a les forces polítiques i econòmiques del Madrid que es confon amb Espanya) el va veure clarament Enric Juliana. “Quina no seria la meva sorpresa —ha escrit a La Vanguardia—, quan la setmana passada, dos dies abans de les eleccions, el Corriere della Sera reproduïa a tota pàgina una entrevista del diari El Mundo amb Alberto Núñez Feijóo, en què aquest es pronunciava obertament a favor de l’ingrés de Meloni al Partit Popular Europeu.” És a dir que el “moderat” Feijóo feia campanya pels Germans d’Itàlia, que presideix la primera ministra italiana, i per Llei i Justícia, el partit de l’ultradretà Mateusz Morawiecki, que ha seguit amb molta atenció la campanya espanyola i ha manifestat el seu suport a Vox. Vet-aquí, doncs, la importància que, per a la democràcia europea, ha tingut aquest resultat electoral. 

No vull, però, acabar aquest article sense advertir que, a pesar del que he dit fins ara, soc molt conscient de la gran dificultat que tindrà Pedro Sánchez per formar Govern. Avui només sabem que Feijóo no pot aconseguir més de 171 diputats, xifra que difícilment li pot donar la presidència, però això no significa que l’alternativa sigui clara, perquè Sánchez no ha obtingut tampoc la confiança necessària per aconseguir-la fàcilment, ja que s’ha quedat amb 121 diputats (1 més que el 2019), que, afegits als 31 de Sumar, fan 152, per sota, doncs, dels 171 del PP, Vox i UPN. Però és cert que, si Sánchez aconsegueix sumar els socis de la legislatura passada (Sumar, ERC, EH Bildu, PNV y BNG), amb un total de 171 diputats, necessitarà també per ser elegit els vots positius de Junts (7), el partit de Puigdemont, que, si hem de creure el que diuen els seus representants, converteix aquesta possibilitat en una quimera. O potser no, com diria Mariano Rajoy. Però d’això en parlaré un altre dia.Avui em limitaré a constatar que la gran diferència entre Feijóo i Sánchez és que el primer, tot i guanyar, ha sortit molt tocat, mentre que Sánchez, que ha perdut, ha vist reforçat el seu posicionament com a líder de l’esquerra. Ara que, si finalment Sánchez aconsegueix ser investit, preparem-nos, perquè allò de “Sánchez ha vendido su alma a los independentistas, los terroristas y a los enemigos de España” serà un martelleig tan continu com inaguantable. 

El marge d’error de les enquestes fa que arribem al dia de les eleccions amb els escenaris oberts. Tanmateix, a pesar que les sorpreses sempre es poden donar, sembla dat i beneït que es produirà una gran victòria del PP de la mà d’Alberto Núñez Feijóo, ja que cap sondeig, excepte l’enverinat CIS de Tezanos, la posa en dubta. I tots deixen molt clar que la recuperació que anhelava Pedro Sánchez per al bloc de l’esquerra no arriba per cap banda. Fins i tot és improbable que la suma de les esquerres pugui configurar una minoria de bloqueig que eviti la majoria absoluta de les dretes sumant PP i Vox.

L’únic dilema que tenen, per tant, els espanyols —que es resoldrà aquesta nit—, és si Feijóo necessitarà o no de Vox per governar i, si es dona aquest supòsit, quina serà l’actitud del PSOE: permetrà, abstenint-se, un govern de Feijóo en minoria o forçarà l’acord d’aquest amb Vox? 

El que sí sembla clar abans de saber quina serà la nova composició del Parlament és que haver-nos enfrontat els espanyols en dos blocs irreconciliables no ha estat en cap cas una bona idea, ni tan sols per a aquells que esperaven obtenir un benefici electoral amb el dit enfrontament. És, mutatis mutandis, el que ja va passar a Catalunya amb els independentistes i els dits constitucionalistes, i aquell enfrontament tampoc va ser bo per a ningú. A més, ressaltar el perill de Vox (exercici que jo he practicat a consciència), no sé si ha estat una bona idea, ja que no ha estimulat els votants del PSOE i, en canvi, ha col·laborat a presentar Feijóo com el vot útil davant de l’extrema dreta, com va succeir a Andalusia a les passades eleccions d’aquella comunitat autònoma.

Per això, si es produeix una contundent victòria de la dreta (jo no descarto fins i tot una possible majoria absoluta de Feijóo) i aquest necessita de Vox per formar govern, crec que seria un error que l’esquerra s’enroqués en el “no és no” afavorint aquest pacte, com ha passat a Extremadura, Aragó, València i les Balears, perquè el pacte acabarà per donar un poder i una visibilitat a Vox que no es mereix. I encara menys ens mereixem els espanyols que es provoqui un bloqueig (si les xifres el permeten, cosa que dubto) que ens empenyi a unes altres eleccions, com va succeir el 2018-2019. El bloqueig d’Espanya en plena presidència europea seria una irresponsabilitat, com també ho seria haver d’acudir novament a les urnes quan cap partit té res nou a oferir, excepte més enfrontament, més insults i més mentides disfressades amb mitges veritats. Aquest no seria un bon panorama per al futur del país.

Vist el que ha passat a la campanya electoral, crec que tots els grups, excepte Vox, que ha actuat de manera previsible oferint als electors la imatge d’un país que no es correspon amb la realitat, envoltant els seus missatges amb un llenguatge d’odi, menyspreu, venjança i nostàlgia d’un passat imperial que ni va ser el que ells prediquen ni podrà ser-ho en el futur, la decepció m’ ha vingut de la mà dels dos grans partits: PSOE i PP.

Des del meu punt de vista, Pedro Sánchez ha estat incapaç de veure l’allau que li queia damunt i, encara menys, ha sabut comprendre i acceptar el que li estava succeint, i aquesta és la causa que, com deia gràficament Albert Sáez, hagi posat cara d’esbojarrat, de persona que no entén el que li està passant i hagi caminat malhumoradament i reclamant totes les complicitats que ell no ha tingut en aquests cinc anys.

No hi ha res pitjor, en política, que considerar-se injustament incomprès, res pitjor que creure que la gent —aquella per a la qual has treballat amb ganes— es mostra incapaç de veure les bondats d’una política que, al teu judici, l’afavoria i, això no obstant, et dona l’esquena o no respon favorablement als avisos que tu li estàs fent perquè entengui que el que ve serà molt pitjor. En aquestes situacions, el polític acaba sent incapaç de copsar els propis errors i perd l’orientació, i això és francament perillós, ja que, davant d’un resultat electoral negatiu —el que, segurament, es produirà avui vespre per a Pedro Sánchez— difícilment s’actua amb la claredat de mires que s’exigeix en situacions difícils i compromeses.

Però no seria honest si no digués també que m’ha sorprès la campanya de Feijóo que, sens dubte, ha estat un èxit per a ell i per al seu partit, però que ha creuat totes les línies vermelles que un polític moderat (sigui conservador o progressista) mai no ha de creuar. I ho dic perquè crec que el PP ha construït la seva exitosa campanya electoral sobre la deslleialtat més profunda, i és precisament això el que ha dut a terme Feijóo: mentir amb aplom i serenitat, fins i tot amb aquell estudiat mig somriure que li va fer guanyar el debat amb Sánchez de manera contundent.

Feijóo, doncs, va noquejar Sánchez que estava segur de no perdre, però això no treu que el vagi guanyar mentint en qüestions de gran calat econòmic i social, i fent una cosa pitjor encara —que ha prodigat al llarg de tota la legislatura—: negar els encerts del Govern d’Espanya i soscavar així la seva autoritat ètica, tant davant dels espanyols com de les institucions de Brussel·les. Ara bé, també nosaltres hem de passar-nos la mà pel pit, ja que no és només culpa seva que venci la mentida, ja que aquesta mai no triomfaria si tinguéssim la capacitat crítica de detectar-la i denunciar-la.

I no podria concloure aquest article sense esmentar d’altres intervinents en la campanya que mereixen la meva crítica, com l’arquebisbe d’Oviedo, que ha decidit entrar-hi de ple amb un article publicat a ABC amb el qual s’alinea amb la dreta sense fer tan sols distinció entre PP i Vox. Sens dubte, amb l’article que ha intitulat “De incendios y elecciones generales”, l’arquebisbe s’ha posat al capdavant de la manifestació contra el Govern de Sánchez, a qui, sense nomenar-lo expressament, envesteix sense pietat, pel fet de provocar el ” desplazamiento calculado de la presencia cristiana en la sociedad”, i perquè “lo que la comunidad cristiana pueda hacer o decir, sufre una censura implacable al ser expulsada del paraíso de la modernidad donde se autoentronizan en su templo los nuevos predicadores”.

No es priva, doncs, l’arquebisbe d’envestir contra ells membres del Govern socialista afirmant que són “los amigos de todos los excesos paniaguados, las malas compañías que imborrables tienen en sus genes la sangre de sus actos terroristas o la rentable monserga de sus aspiraciones ‘indepes’, aliñadas concesiones y bendecidas con indultos como moneda de cambio”.

O sigui que la gran desinflamació de l’independentisme que s’ha produït gràcies a la política del Govern de Sánchez, que obté la crítica diària i contundent de Carles Puigdemont i dels seus amics, als quals, per cert, inflamà la nefasta actuació de Mariano Rajoy amb el seu no fer res, excepte crear una policia paral·lela pagada amb els fons reservats, no s’ha de tenir en compte perquè, segons l’arquebisbe, la maldat de l’esquerra es troba en els seus gens. Tanta caritat m’esborrona!

També rep la seva crítica —i aquest cop en to de befa—l’activisme de Greta Thunberg “con sus cambios climáticos y demás corifeos que la jalean”, i perquè ningú no s’enganyi, el monsenyor conclou la seva particular campanya electoral dient-nos en favor de qui hem de votar, perquè cal que triem “entre el desastre trucado y mendaz y el cambio deseable”. Per tant, “hay que escribir pacientes un itinerario juntos […] lejos de los pirómanos mendaces”. “España lo necesita y se lo merece”.

Comprendrà el monsenyor que, a aquestes paraules, jo no puc respondre dient Amèn.