Josep Maria Quintana

Fins l’any 1988, la Llei de societats anònimes espanyola no va admetre les accions rescatables, i quan ho va fer va establir que només podien ser utilitzades per societats cotitzades i amb un límit del 25% del capital social. No hi havia, per tant, a la normativa espanyola, una escletxa perquè una societat anònima, qualsevol que fos la seva activitat, pogués emetre accions rescatables que formessin part dels recursos bàsics, i això era una limitació que afectava molt negativament als bancs, però sobretot a les caixes d’estalvis, ja que aquestes, per la seva pròpia configuració jurídica, no podien emetre cap mena d’accions, qualsevol que fos l’adjectiu que les acompanyés.

Aquesta impossibilitat va fer que, en una gran demostració d’enginyeria jurídica, moltes entitats bancàries constituïssin filials en un país estranger (millor si tenia grans avantatges fiscals i molta flexibilitat normativa, per exemple les illes Caiman), a l’objecte social de les quals hi figurava la possibilitat d’emetre el que es va conèixer amb el nom d’accions preferents. Un cop aquestes eren subscrites, la filial estrangera dipositava l’import aconseguit a la matriu espanyola, a canvi d’una remuneració, import que coincidia amb la que percebien dels adquirents: els dits preferentistes. D’aquesta manera, no només se superava la barrera de la restrictiva legislació mercantil espanyola, sinó que també s’obtenia un tracte fiscal generós.

Mitjançant aquest subterfugi, entre 1999 i 2003 els bancs van realitzar 24 emissions que es van subscriure, avaluades en molts milions d’euros. Com era inevitable, ben aviat s’aixecaren veus que van advertir dels perills que tenia actuar d’aquesta manera i, fent-se’n ressò, el 31 d’octubre de 2000, la Comissió d’Hisenda del Senat denuncià els bancs per escudar-se en l’estrangeria d’aquestes filials, de les quals eren accionistes únics, i dirigien des de la seu central de la matriu, per negar-se a donar informacions sobre les seves activitats i els seus clients a les autoritats fiscals.

Davant aquest panorama, l’any 2003, el govern va dissenyar uns canvis normatius d’índole mercantil i fiscal amb l’objectiu de permetre l’emissió de preferents des de territori espanyol i fins i tot per afavorir el trasllat al nostre país de les societats instrumentals creades a l’estranger. Amb això es netejava la cara a unes pràctiques estèticament dubtoses i jurídicament fraudulentes. El primer pas va consistir a reformar l’article 7 de la Llei 13/1985 perquè el que a Espanya es van conèixer com a participacions preferents (s’obvià el terme acció) poguessin ser comptades com a recursos propis, però sense donar cap indicació sobre el seu règim legal. Poc després, la Llei 19/2003 sobre règim jurídic dels moviments de capitals i de les transaccions econòmiques amb l’exterior, introduïa una disposició addicional sobre els requisits que havien de complir les participacions preferents per formar part dels recursos propis computables de les entitats.

El més destacable del cas es que, ara fa vint anys, essent ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro i president del govern José María Aznar, el Parlament espanyol, amb majoria absoluta del PP, aprovà una llei que exonerava de qualsevol responsabilitat administrativa o penal totes les entitats que havien fet ús del disseny anterior, amb indubtables conseqüències recaptatòries negatives per al Tresor espanyol, decisió que implicava l’acceptació per part del legislador (és a dir pel PP i pel govern d’Aznar) de l’argument esgrimit per les entitats afectades que van justificar-se dient que s’havien vist obligades a sortir a l’estranger per emetre accions preferents per l’estretor del marc legal nacional; argument que era cert, però que era també un eufemisme per no dir, ras i curt, que havien actuat contra la llei o, si més no, en frau de llei. I posats a ser generosa amb els bancs que havien actuat contravenint la llei, la nova normativa incloïa un tracte fiscal favorable a l’emissió des de territori espanyol d’aquesta categoria de títols que, per cert, a la llarga van causar greus problemes a molts ciutadans que, pocs informats pels bancs respecte de la seva naturalesa, com a conseqüència de la crisi van perdre els seus estalvis.

Val a dir que no tothom va veure amb bons ulls aquella mesura del Govern d’Aznar, com es pot veure en un article que, el 17 de desembre de 2003, va publicar J. Hernández Vigueras, com a membre d’ATTAC (Associació per la Tributació de les transaccions financeres i l’acció ciutadana), en el qual es demanava el perquè d’aquella llei que es promulgava contra els criteris defensats per la Fiscalia Anticorrupció.

Deia Hernández Vigueras: “Personalidades de los poderes fácticos —que ahora son los financieros— se movilizaron para que se abordase este tema que tenía en juego muchos miles de euros. Y el Gobierno movilizó a sus peones parlamentarios y aprovecho la Ley de blanqueo de capitales (…) para que aprobaran además de la Ley sobre los movimientos de capitales (BOE 5/07/2003) una serie de modificaciones de otras leyes, regulando la emisión de participaciones preferentes por entidades financieras y empresas; prohibiendo que en adelante se emitan en paraísos fiscales, y aprovechando estos cambios legislativos para aprobar e incluir una AMNISTÍA para todas las cajas, bancos y empresas que habían utilizado la emisión de este tipo de acciones preferentes vía paraísos fiscales, que de esta manera se veían libres de la reclamación tributaria, con graves pérdidas de ingresos para la Hacienda española.

Y es que, según cálculos de expertos, estaban en juego entre 3.000 y 6.000 millones de euros que los bancos y cajas habrían tenido que pagar si Hacienda hubiera seguido adelante con la reclamación. Evidentemente, de no haber mediado esa vergonzante amnistía, esas entidades financieras habrían tenido que aprovisionar contra resultados esas cantidades, con independencia de los recursos judiciales que se hubieran planteado. La razón de fondo: el sistema bancario hispánico podría haberse tambaleado (…). Y ya sabemos que el neoliberalismo está para proteger al gran capital.”

Observarà el lector que, stricto sensu, i a pesar de l’opinió d’ Hernández Vigueras, l’amnistia mai no va existir formalment, perquè no es pot amnistiar persones que no han estat prèviament condemnades, encara que no hi ha dubte que aquella llei va exonerar de qualsevol responsabilitat administrativa o penal totes les entitats que havien actuat en frau de llei, i que haurien estat condemnades si els fets s’haguessin jutjat als tribunals. Per tant, el que el govern d’Aznar els va concedir era, si no una amnistia, sí un perdó encobert que, si ens atenem als seus efectes, no és una mesura de gràcia gaire diferent.

No dubto que, amb aquella llei, el Govern d’Aznar pretenia —busquem, amb bona voluntat, una raó per justificar-la— evitar el que hauria pogut ser un col·lapse del sistema bancari espanyol, ja que, a la pràctica, tots els bancs i caixes havien acudit a paradisos fiscals per fer aquelles operacions que, molt detalladament, explica l’exrector de la Universitat de Barcelona i expresident de Catalunya Caixa, Antoni Serra Ramoneda, en un llibre titulat “Preferentes y subordinadas. Una tragedia española” (Ed. El espejo i la lámpara, 2016).

Avui, doncs, veiem que la voluntat d’evitar el col·lapse de la banca va ser, per al Govern de José María Aznar, un argument vàlid en favor de la pau social, que és, ni més ni menys, el que pretén Sánchez amb l’amnistia. Ara que, acceptem o no el plantejament que Aznar va fer aleshores, com a mínim haurem de reconèixer que va ser més hàbil que Rajoy, ja que va prendre ex ante una decisió que Rajoy també hauria pogut prendre el 2017, però va preferir inhibir-se en favor dels jutges. I un cop aquests van dictar sentència, només una llei d’amnistia pot resoldre el que, al seu dia, no va resoldre la política i havia d’haver resolt.

Potser la cosa ve de lluny, però a efectes pràctics, el desassossec va començar el 23 de juliol passat quan el partit que estava segur de guanyar les eleccions les va perdre… a pesar de ser el més votat en aquells comicis, oblidant —el candidat, els correligionaris de base i els dirigents del partit, presents i pretèrits— que en una democràcia parlamentària guanya qui pot formar govern. I Feijóo no podia formar-lo, perquè la investidura depèn de tots els patits que són a l’hemicicle, també dels independentistes, nacionalistes o regionalistes, que, en aquest cas, són els que han tingut la clau d’una nova legislatura. 

Però el que podia haver estat un emprenyament comprensible, una rebequeria que, en refredar-se els ànims podia anar decaient, s’ha convertit en un clam, en un atac frontal que va més enllà del que és políticament acceptable, frega la irresponsabilitat i pot tenir conseqüències, perquè les paraules, quan pugen de to, quan no es mesuren, poden acabar produint una tragèdia. De fet, la història n’està plena d’exemples, encara que ens consti d’acceptar.

És cert que el PSOE, de la mà del seu líder, ha dut a terme uns pactes arriscats i no fàcils d’entendre per tothom, uns pactes —sobretot el referent a l’amnistia dels condemnats pel Procés— que poden merèixer la crítica raonada, tant des del punt de vista de l’ètica política com de la constitucionalitat, encara que, com en tota proposició de llei, la constitucionalitat no pot ser valorada fins que la llei s’ha publicat al BOE i la determina, no un periodista, no el líder de l’oposició, no un expresident del Govern, sinó el Tribunal Constitucional.

Però el PP no ha esperat tan sols a conèixer els termes amb què el govern de Pedro Sánchez volia aprovar la llei d’amnistia, sinó que, des del primer moment, s’ha dedicat a fer una desqualificació que va molt més enllà de la norma, la inconstitucionalitat de la qual afirma, i ho fa dedicant al govern tots els epítets negatius possibles després d’esbombar una visió apocalíptica de la realitat.

Potser no en són conscients, però penso que ho haurien de ser si no volen que, en un moment donat, les seves proclames surtin de mare i ens aboquin en una situació que tots lamentarem. Ho dic perquè em sembla un insult a la intel·ligència —i també al sistema democràtic— negar que els vots dels partits amb els quals no combreguem no són tan vàlids com els dels partits que ens donen suport, i afirmar, com va fer l’expresident Aznar el dia 2 de novembre, que estem assistint a un “cambio de régimen”, per demanar tot seguit als espanyols que “no se inhiban” davant el tracte de Sánchez amb Junts i ERC, perquè “la continuidad de España se puede deshacer”.

“Si la casa se está quemando no caminaremos con matices”, reflexionava Aznar assegut al costat d’Alberto Núñez Feijóo a l’aula magna de la Universitat Francisco de Vitoria. I ni  l’un ni l’altre van escatimar hipèrboles en el diàleg sobre l’amnistia que van compartir. “El candidato [Pedro] Sánchez es un peligro para la democracia constitucional española”, va dir Aznar. I Feijóo va afegir que la mesura de gràcia és “la humillación más grande a España en buena parte de sus siglos de historia”. Després, ja desfermat, l’expresident del Govern va anar encara més lluny que l’actual líder popular, en advertir que Espanya es troba “en territorio de una crisis constitucional extraordinariamente grave”, i per això instava a “actuar” per intentar salvar la Constitució espanyola de la seva “liquidación”. I encara que no va concretar com s’havia d’actuar, en donava pistes, ja que empenyia els espanyols a manifestar-se de manera continuada contra el govern que es formaria aviat.

Per la seva banda, al discurs de resposta al de la investidura de Sánchez, Feijóo afirmà que aquesta investidura era un exemple de “corrupción política” perquè “nace de un fraude”. I explicà per què: perquè “tomar decisiones contra el interés general a cambio de beneficios personales es corrupción política”. I afegí: “Se humilla él mismo y a su partido, pero no tiene derecho a humillarnos a los españoles. Es lo que ha hecho. No os equivoquéis, el señor Sánchez no ha conseguido el soporte de nadie. Lo ha comprado, que es diferente, firmando cheques que pagaremos todos”, va ser la seva conclusió.

Partint d’aquestes paraules, el que hem vist d’ençà les sessions d’investidura no ens hauria de sorprendre. No tant per les dues grans manifestacions que el PP ha organitzat a Madrid per protestar pacíficament, cosa que és del tot acceptable, sinó per una sèrie de fets que el PP no controla, però que, amb el brou de cultiu que està creant per deslegitimar el nou govern, s’estan produint. Ho dic per les manifestacions davant la seu del PSOE, que no es diferencien gairebé gens de les que va sofrir Barcelona després de la sentència pels fets de l’1-O, que van ser considerades com a “terrorisme”, i han estat força més violents que aquella per la qual es condemnà els “Jordis” a molts anys de presó.

I em demano: ¿Podem esperar que la gent fidel al PP cregui en el nostre sistema constitucional després que un home com González Pons, en un vídeo oficial, hagi acusat el PSOE d’haver causat una “humillación sin precedentes” a Espanya, i després d’afirmar que “deroga la división de poderes para comprar la Presidencia del Gobierno”, ha acabat la seva intervenció intimidant el Tribunal Constitucional dient que aquest “tendrá que decidir de qué lado está: de los constitucionalistas o de los enemigos de la Constitución”?

¿Pot sorprendre que, davant declaracions com les que he transcrit, el passat dissabte 19 de novembre, a la manifestació davant la seu del PSOE a Madrid es detingués un alferes que esgrimia una pistola? ¿Pot sobtar que, després de l’atemptat contra l’exlíder del PP a Catalunya, Alejo Vidal-Quadras (que ell mateix va derivar a una acció promoguda per Iran), a la xarxa social X, els usuaris llencessin missatges que comparaven aquest intent d’assassinat amb el magnicidi de l’exministre d’Hisenda Calvo Sotelo el 1936? ¿Pot sorprendre que un columnista com Alfonso Ussía escrivís el passat dia 10 que “Mientras Sánchez entregaba España a sus enemigos delincuentes y separatistas, Alejo recibía un disparo en la cabeza”? ¿Pot estranyar-nos que, enmig d’aquest clima apocalíptic, algú tingués la idea de llençar el hastag #Calvo Soteloimmediatament després que comencés a circular la noticia d’aquest atemptat?

Més encara, ¿no veuen els dirigents del PP que, en assegurar que “nosotros devolveremos golpe por golpe”, com va dir Ayuso (encara que dies més tard ha intentat treure ferro a l’expressió), s’incita a la violència i es facilita el camí perquè cinquanta militars retirats reclamin que l’Exèrcit destitueixi Pedro Sánchez a causa del “acoso al Estado de derecho, al copar el poder Ejecutivo la mayoría de los órganos judiciales”? (Per cert, ¿ho diuen pel CGPJ, que el PP es nega a renovar des da fa cinc anys contravenint així la Constitució?)

¿Els pot sorprendre que, si el vicesecretari del PP, Miguel Tellado diu públicament “creo que Sánchez debería irse de este país en un maletero”, Laura del Río, exalcaldessa i avui regidora del PP en un poble de Segovia, hagi desitjat que algú li pegui “un tiro en la nuca” perquè “es lo que se merece”, o que, a Gimenells i el Pla de la Font, província de Lleida, el primer tinent d’alcalde i membre del PP, Roberto Martínez, difongués un muntatge fotogràfic substituint la figura de John F. Kennedy per la de Pedro Sánchez muntat en el cotxe on va ser assassinat amb frases com “He tenido un sueño”. “Espero que tenga la misma puntería”, encara que hores després l’esborrés de la xarxa?No, no ens hauria de sorprendre, perquè saben molt bé que les paraules no són innocents. I utilitzades de manera irresponsable poden causar un mal irreparable.

Tot i que al llarg de la meva carrera jurídica, de més de quaranta anys, la meva especialitat contemplava bàsicament el que coneixem com a Dret privat, i a pesar que el Dret públic i, dins d’aquest, el Dret Constitucional m’ha interessat especialment ja que afecta a la res pública, que és la que vinc comentant des d’aquestes pàgines, he de reconèixer que els meus coneixements de la matèria són francament limitats. No ha d’estranyar, doncs, al lector que, fins l’any 2020, no tingués coneixement del que significava el “lawfare”, concepte sobre el qual aquestes darreres setmanes tots hem assistit a un curs accelerat.

l vaig entendre llegint a “El Economista” un article en què el periodista Mario Becedas l’explicava d’una manera molt clara. Per aquells dies de 2020, dirigents d’Unides Podem havien esgrimit el concepte de “lawfare” per defensar-se de les acusacions que l’oposició havia llançat al Govern de coalició, especialment per la gestió del coronavirus i els seus efectes derivats.

Què significa el terme “lawfare”? es preguntava el periodista, conscient que es tractava d’un concepte poc conegut pels seus lectors, que havia sorgit de l’àmbit acadèmic i aparegut per primera vegada a mitjans dels anys 70. El terme “lawfare”, que procedia d’una barreja de les paraules en anglès “law” (llei) i “warfare” (àmbit de guerra), es podria traduir com a “guerra jurídica” i podria definir-se com una manera de denunciar l’intent de desgast del Govern o d’opositors a través dels tribunals.

Així doncs, mantenint una aparença de legalitat i a través del sistema jurídic —però amb l’acord dels jutges i comandaments policials—, amb el “lawfare” es buscaria la caiguda d’oponents polítics amb detencions innecessàries o aparatoses dins d’una investigació judicial feta, però, amb intencions polítiques. El concepte, doncs, hauria d’associar-se amb la més coneguda teoria del “cop suau”, que busca els efectes del clàssic cop d’Estat, però sense que es produeixi un enderrocament exprés del poder vigent.

Per posar uns exemples d’abast internacional, des de l’esquerra es va fer servir el terme amb freqüència pel context llatinoamericà amb el que va passar amb Lula da Silva (que va ser processat i condemnat) a Brasil. I molt probablement també es podria aplicar a les condemnes d’opositors fetes pels tribunals a Nicaragua, que, en els últims anys, s’han convertit en el braç executiu del matrimoni Ortega sota un mantell d’aparença legal.

Baixant a l’arena espanyola, el 2020, des d’Unides Podem es va plantejar el “lawfare” quan, enmig de gran tensió política i a l’inici de la pandèmia, va aparèixer un informe de la Guàrdia Civil sobre la marxa feminista del 8-M a Madrid assenyalant el Govern per haver permès aquesta manifestació davant l’agreujament de la situació sanitària, mentre que altres actes havien estat cancel·lats. Els morats van veure en aquest informe un instrument de l’oposició per, amb la complicitat dels tribunals, culpar el Govern.

Més explícit va ser llavors el portaveu d’Unides Podem al Congrés, Pablo Echenique, qui va denunciar que l’informe de la Guàrdia Civil era “un pastiche de bulos” propi d’una estratègia de “lawfare” impulsada des de l’oposició conservadora.

Però va ser Jaume Asens, portaveu parlamentari d’En Comú, qui va assimilar aquesta teoria sostinguda per Podem amb el cas dels independentistes catalans, i ho va fer amb aquestes paraules: “Primer, la caverna mediàtica construeix el marc. Després, la dreta l’eleva. I més tard, el seu braç judicial li atorga certesa. És el mateix esquema que es va usar abans contra altres adversaris polítics, com els independentistes. Ara és en contra el govern de coalició. Lawfare”.

També des de la branca catalana dels “morats”, el membre de la taula del Congrés Gerardo Pisarello va atribuir a determinades actuacions judicials la pràctica de “lawfare” o “guerra jurídica” en actuar —va dir— com a “braç judicial i policial” de la dreta per “realitzar operacions obscenes de persecució” contra el Govern de coalició “democràticament elegit”. Més clar va ser encara Juan Carlos Monedero, que, el 2020, va assenyalar explícitament el PP: “Fa temps que el PP està preparant el ‘lawfare’ a Espanya, en utilitzar els jutges per, com fan a Amèrica Llatina, aconseguir als tribunals el que no són capaços d’aconseguir a les urnes. Els cops d’Estat ara són blans, però són cops d’Estat”.

Comprendrà el lector que, un cop aclarit el concepte de “lawfare”, em preocupés enormement que, en el comunicat conjunt de l’acord entre el PSOE i Junts que obria el camí a la investidura de Sánchez, es digués que “les conclusions de les comissions d’investigació d’aquesta legislatura es tindran en compte en l’aplicació de la llei d’amnistia en la mesura en què es puguin derivar situacions compreses en el concepte de ‘lawfare’ o de judicialització de la política, amb les conseqüències que, si procedeix, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives.”

Una lectura literal i honesta d’aquest paràgraf (malgrat que no és un bon exemple de claredat ni de sintaxi) permetia intuir que s’obria la possibilitat que la llei d’amnistia pogués beneficiar persones que estiguessin sent investigades, o que haguessin estat condemnades, per actuacions que no res tenien a veure amb els esdeveniments vinculats directament amb el moviment independentista, és a dir amb el Procés.

De ser així —que amb l’amnistia es pogués amnistiar a persones per delictes que no tenien res a veure amb el Procés— significaria que podria aplicar-se a casos de “lawfare”, és a dir, de judicialització de la política que suposarien un ús desviat del poder judicial per perseguir adversaris polítics. Aquest seria el cas —posem un exemple— de Laura Borràs, condemnada per corrupció a causa d’haver trossejat contractes públics, però que, en la seva opinió, aquesta condemna no respon sinó a una persecució política del Tribunal Superior de Catalunya. Si amb l’amnistia es pogués amnistiar Laura Borràs, estaríem en un cas evident de “lawfare”, ja que voldria dir que el tribunal hauria actuat al marge de la llei, i això ens portaria directament a acusar els jutges que el composen de prevaricació per haver dictat, conscientment, una sentència injusta.

No és, doncs, estrany que, davant el comunicat del PSOE i Junts, jutges i tribunals s’hagin sentit incòmodes, però el cert és que, en llegir la proposició de llei d’amnistia que s’ha presentat al Congrés per al seu debat i posterior aprovació, el concepte de “lawfare”, pel qual tant han bregar Puigdemont i el seu entorn en les últimes setmanes, no apareix enlloc després que, segons sembla, el PSOE —amb molt bon criteri— s’hagi negat a especular amb aquest concepte, que suposaria admetre a priori que hi ha hagut una persecució judicial (per tant prevaricadora) contra l’independentisme.

Una cosa és, per tant, que creguem que tota l’actuació judicial relacionada amb el Procés no ha estat modèlica i una altra que afirmem que els jutges que hi ha intervingut han prevaricat. Ara que, dit això –i que quedi clar—, penso també amb Xavier Melero que, “quan en plena negociació sobre la llei d’amnistia veig alguns moviments extravagants al CGPJ i resolucions judicials [com la de García Castellón] que treuen del barret de copa el socorregut conill del terrorisme o es coordinen temporalment amb una sincronització més que sospitosa, miro atònit la meva pròpia cara al mirall i no la reconec: em comença a convèncer, malament que em pesi, l’argument de Puigdemont.”

Hi estigui o no d’acord tothom, em sembla imprescindible que, per difícil que es presenti la cosa, els partits que ens representen al Parlament tenen l’obligació de trobar una sortida al greu problema que viu Espanya des que, el 2017, els catalans van prescindir de les normes constitucionals per endegar un procés d’independència que, a més dels efectes personals de presó que ha tingut per a molts dels seus partícips, ha fet que l’estat entrés en una crisi institucional que d’alguna manera s’havia de resoldre.

Un primer pas en aquest sentit —i crec que molt important— el va dur a terme el govern amb els indults que, si el lector fa memòria, van provocar duríssims atacs del Partit Popular, de Vox i d’algunes institucions judicials, semblants als que ara escoltem davant la possible llei d’amnistia. I, tanmateix, avui no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui dubtar que l’efecte que van produir aquells indults ha estat molt beneficiós per a la pau social, ja que desinflamà la situació catalana, va fer que els partits independentistes perdessin centenars de milers de vots i la vida va prosseguir sense que res no es trenqués: ni Espanya, ni la Constitució, ni la democràcia.

Les passades eleccions del 23 de juliol van tenir, però, un efecte inesperat per a gairebé tothom, val a dir que amb conseqüències diverses, perquè no és el mateix estar convençut que aniràs a governar i no poder-ho fer (i aquest seria el cas del PP i de Vox), que tenir assumit que molt provablement passaràs a l‘oposició i trobar-te amb la possibilitat de poder formar govern (i aquest és el cas del PSOE i de Sumar). Ara bé, perquè això fos possible, no sols els calia pactar un programa de govern, sinó també obtenir el suport de PNB, Bildu, BNG, i dels dos partits catalans independentistes: ERC i Junts; i la possibilitat d’un pacte amb aquests darrers passava per l’aprovació d’una llei d’amnistia respecte de la qual el PSOE sempre s’havia mostrat en contra.

Conscient d’aquesta realitat, i perquè l’acord polític a què s’ha arribat fos perdurable i sòlid, no es podia limitar a la investidura –de fet, no sembla que s’hi limiti, ja que parla d’estabilitzar la legislatura—, i per aconseguir aquest objectiu havia d’establir mecanismes legals que poguessin revertir una situació molt complexa que presenta aspectes polítics, jurídics i, també, de naturalesa penal, que afecten a les persones que van sofrir les conseqüències d’unes duríssimes sentències del Tribunal Suprem, i també a moltes altres que encara no han estat jutjades però sobre les quals pesa una imputació. 

Ara bé, no m’he d’estar de dir que també ha contribuït a la complexitat a què faig referència la manera com ha actuat el sistema legal espanyol i, per tant, la judicatura, ja que, per poc crítics que siguem, hauríem de ser capaços de veure que hi ha algunes ombres que afecten el procediment que es va dur a terme pel Tribunal Suprem, començant per la mateixa competència d’aquest tribunal, ja que —i perdoneu-me la claredat— si el Fiscal General del Regne, José Manuel Maza, en un ambient retòric de “cop d’estat” que va crear el govern de Mariano Rajoy, no s’hagués tret de la màniga l’acusació d’un inexistent “delicte de rebel·lió”, els encausats no haurien estat jutjats pel Tribunal Suprem i tampoc haurien sofert els encarceraments preventius que se’ls van aplicar, amb les corresponents inhabilitacions que els van impedir de fer política des de les institucions.

Ho dic perquè, si bé he cregut —i en tot moment he manifestat— que els polítics catalans van actuar contra la llei i el dret amb les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017 i amb el referèndum de l’1 d’Octubre, també he de dir que el sistema judicial espanyol no ha estat certament modèlic, com confio que ho acabin demostrant les institucions judicials europees que, més prest o més tard, s’hi hauran de pronunciar.

Amb uns antecedents tan complexos com els que acabo d’expressar, només ens calia el resultat electoral del 23 de juliol per complicar les coses, perquè, si bé va implicar una severa derrota per als dos partits independentistes, l’aritmètica electoral els donà la clau per investir Pedro Sánchez com a president del govern, i, des del primer moment, ERC i Junts van dir que l’elecció passava necessàriament per una llei d’amnistia.

No he de negar que, d’entrada, aquesta llei d’amnistia acordada (encara que en desconeixem l’articulat) en benefici d’uns personatges que en cap moment han reconegut que havien actuat fora de la llei, no em fa feliç. I no me’n fa perquè una llei d’aquesta naturalesa no es pot justificar només per evitar un govern del PP amb Vox. Exigia renúncies d’ERC i de Junts a actuar, en el futur, al marge de la Constitució i, per tant, a fer un referèndum unilateral, renúncia que, fins al passat dijous, només Esquerra havia fet, però llegint els fulls de l’acord, sembla que també Junts ha cedit, ja que aquest diu textualment que “Junts propondrá la celebración de un referéndum de autodeterminación sobre el futuro político de Catalunya amparado en el artículo 92 de la Constitución”. I l’article 92 diu: “2. El referèndum serà convocat pel Rei a proposta del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats. 3. Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de referèndum previstes per la present Constitució.” Certament em costa d’entendre com es podran complir aquestes premisses, però si es materialitzen, el referèndum serà constitucional.

Més enllà, doncs, que la constitucionalitat no és l’única condició que ha de respectar la llei d’amnistia, que determinarà exclusivament el Tribunal Constitucional (no els periodistes ni tampoc els polítics), centrem-nos ara en les dificultats que aquesta presenta per no contradir dos principis bàsics regulats per la mateixa Constitució: el que dona en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat, i el que declara també la igualtat de tots els espanyols davant la llei.

Tenint en compte aquests principis i el silenci de la Constitució respecte d’una mesura de gràcia tan excepcional, hem de convenir que els arguments en contra són potents, encara que potser no són insuperables si ens atenem al corrent constitucionalista que creu —i ho raona—que, si la proposició de llei justifica degudament el perquè de la mesura, l’amnistia no ha d’usurpar necessàriament la labor exclusiva dels tribunals ni tampoc ha d’afectar a la igualtat dels espanyols.

Val a dir, però, que la gravetat del moment no deriva tan sols del debat jurídic sobre la legalitat o il·legalitat de la futura llei d’amnistia que, recordem-ho, acabarà dirimint el Tribunal Constitucional, sinó bàsicament del terratrèmol que han provocat els qui hi estan en contra sense esperar tan sols a conèixer el text que l’ha de regular.

Que aquest terratrèmol el provoquin PP i Vox, que sagnen per la ferida de no haver pogut formar govern, potser és comprensible, encara que no és justificable, però que siguin les associacions de jutges i un Consell General del Poder Judicial caducat de fa cinc anys els qui, sense conèixer el text de la llei, declarin impunement que aquesta “serà el principi del fi de la democràcia” i comportarà “l’abolició de l’Estat de Dret a Espanya”, no té nom. Això sí que és una intromissió del poder judicial en el camp legislatiu sense tenir competències per fer-ho, i ens demostra que el camí perquè els acords signats el passat dijous es puguin dur a terme estarà fressat de dificultats cada cop que el cas concret de la persona a amnistiar arribi a un jutjat. I per a mostra, l’actuació preventiva de García Castellón que, a corre-cuita, ha decidit imputar Puigdemont i Marta Rovira per “delictes de terrorisme” amb l’oposició del Ministeri Fiscal.

Ho dic perquè estic convençut que l’enginyeria jurídica que veurem en molts tribunals a l’hora d’inaplicar (o d’aplicar a la seva manera) la llei d’amnistia deixarà petita la que hauran de dur a terme els partidaris d’aquesta per elaborar la llei i obtenir la benedicció del Tribunal Constitucional.

Es fa molt difícil dir res que sigui original sobre el que està succeint a l’Orient mitjà després de l’atac de Hamàs a Israel i la resposta del govern de Netanyahu, tret de constatar que els jueus han optat per la llei del talió, “ull per ull, dent per dent”, que no sols no resoldrà el problema sinó que deixarà un camp devastat amb milers de morts sense que cap dels dos contendents aconsegueixi el seu objectiu, si és que en la ment dels uns i dels altres hi ha algun objectiu defensable.

Xavier Mas de Xaxàs, en una de les seves cròniques de la guerra que ens ofereix a “La Vanguardia” feia tres afirmacions que em semblen remarcables: 

a) El 7 d’octubre Hamàs va posar de genolls l’exèrcit més poderós de l’Orient Mitjà i va evitar un acord entre Israel i l’Aràbia Saudita que es donava per fet, però que ara Israel sap que no sobreviurà a la guerra.

b) Israel esclafarà Hamàs perquè la seva capacitat militar és molt superior, però també sap que no viurà en pau ni tindrà una relació normal amb els seus veïns àrabs fins que no resolgui el conflicte palestí. I

c) El somni ultrasionista d’un país entre el mar i el Jordà, el gran Israel que el Govern Netanyahu ha perseguit des de la seva constitució al passat desembre, tampoc no serà possible. Els aliats d’Israel li ho impediran.

I pel que fa a la situació d’avui, no podem sinó ser pessimistes, tot i que estic convençut que Netanyahu no sobreviurà políticament a aquesta guerra, perquè és responsable no sols del col·lapse de les defenses militars israelianes que es van veure sorpreses pel brutal atac de Hamàs, sinó també perquè ha venut als israelians la il·lusió que no passava res por ocupar Cisjordània i aïllar Gaza, quan veiem que sí que passava alguna cosa, i que la cosa era greu.

I ho era perquè, tot i condemnant absolutament l’atac perpetrat per Hamàs, tots sabíem —també els israelians i també els Estats Units— que la barbàrie contra els palestins ve de lluny, per poc que analitzem com s’ha produït la colonització de les terres ocupades contràriament als acords internacionals i observem com s’han anat repetit les humiliacions per part del sionisme des de la fundació de l’estat d’Israel i, especialment, des de la Guerra dels Sis Dies de 1967.

Ara bé, la resposta de Hamàs amb el seu atac contra les poblacions israelianes fet per sorpresa va ser de tal magnitud que va deixar en estat de xoc el món occidental i provocà una onada d’indignació i condemnes unànimes. I la reacció israeliana, amb el suport dels Estats Units, no ha suportat els matisos, sinó que s’ha basat en la llei del talió. I per molt que ho desitgem, podem estar segurs que la cosa no té marxa enrere. I no en té tant pel costat d’Israel com pel de Hamàs, perquè els guerrillers d’aquesta organització que duu terroritzant i sotmetent els palestins de Gaza des de 2007, lluitarà fins a l’últim home, i les forces especials israelianes no en deixaran cap de viu… encara que per aconseguir-ho hagin de destruir tota Gaza i matar milers de palestins que res no tenen a veure amb els terroristes de Hamàs.

 I de què servirà aquesta llei del talió més enllà de provocar destrucció i mort d’innocents i culpables? No ho sé, però no conduirà a la pau, perquè mai no hi condueix una política basada en la venjança. “Ull per ull, deia Gandhi i el món acabarà cec…”

Tenim com a lliçó —encara que als humans aquestes lliçons ens serveixen de ben poc— l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001. Aleshores, algunes potències occidentals (França, bàsicament, ja que l’Anglaterra de Blair i l’Espanya d’Aznar es van aferrar a la mentida de les armes de destrucció massiva) van recomanar prudència als Estats Units, però Bush i els seus aliats van creure que l’única solució viable era l’ull per ull i van decidir emprendre la guerra a l’Afganistan contra Al Qaeda per derrocar el govern dels talibans, que protegia determinats grups terroristes arreu del món. Amb quin resultat? Doncs amb cap. Perquè de res no han servit els centenars de milers de morts, que no han evitat que, novament, siguin els talibans els qui ocupen el poder en aquell territori.

El messianisme que va fer servir Bush (i també Blair i Aznar) explicant al món que la seva guerra implicava una “lluita del bé contra el mal” era tan fals com irracional i, a més, era políticament estèril. Com també ho serà aquesta guerra d’Israel contra Hamàs que no té en compte cap de les restriccions que la moral i el dret internacional han establert, restriccions que comencen per la necessitat de distingir entre combatents i no combatents, entre els terroristes i la població civil. I quan no es tenen en compte aquestes premisses, també la política d’un estat pot esdevenir terrorisme. 

Isabelle de Gaulmyn, que escriu en una publicació francesa catòlica que llegeixo per mitjans digitals, afirmava fa uns dies que l’explosió de violències a l’Orient proper ens demostra que, tristament, les fonts apassionades d’odi són ben presents entre nosaltres. I tot seguit acudia al filòsof romanès, naturalitzat francès, Pierre Hassner, que va sortir al pas de la política de Bush arran dels atacs a les Torres bessones, per tal de remarcar el perill que implica deixar-se arrossegar per les passions. Recordem-ho. En aquell moment, els Estats Units només tenien una idea en la seva ment: venjar-se. I això, que podia ser humanament comprensible, no ho era políticament, i no era tampoc racional ni ètic, perquè la venjança, a més de plantejar problemes morals, generalment no és productiva en termes de resultats.

De fet, fins i tot Joe Biden ha advertit Netanyahu que no es deixi arrossegar per les passions. Però l’advertència ha estat debades, entre d’altres raons perquè també Joe Biden és hostatge del poderós lobby jueu dels Estats Units i les seves paraules han llenegat sobre la consciència del primer ministre israelià que ha decidit optar per la venjança i per la crueltat.

Sigui com vulgui, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar una reflexió que feia Isabelle de Gaulmyn a l’article a què m’he referit, una reflexió de caire moral que em sembla francament assenyada. “Es evident —escriu— que es necessita violència per fer la guerra, però la violència també és necessària per construir la pau”. I explica tot seguit aquest aparent oxímoron afirmant que, a la guerra, la violència s’exerceix contra l’altre, mentre que, a la lluita en favor de la pau, la violència ha d’exercitar contra un mateix, perquè només violentant-nos som capaços de superar el ressentiment i renunciar a la venjança. En el primer cas, la violència és física i provoca destrucció i mort. En el segon, en canvi, la violència és interior, però necessària per abordar el control de les pròpies passions.

I tornant, doncs, a la guerra de Gaza, veiem que Israel no té cap interès d’exercir aquesta violència per moderar la set de venjança contra Hamàs; però no em sorprendria que, en un moment o altre —segurament quan ja sigui massa tard per evitar el desastre—, hagi de cedir a la pressió internacional —i crec fins i tot que dels Estats Units—, ja sigui per facilitar l’alliberament dels ostatges o per evitar que l’Iran i els seus aliats a la regió, sobretot Hizbul·làh, obrin el front nord a la guerra. Perquè si la guerra s’estengués a aquest front, el risc de violència que s’acabaria produint abraçaria una regió molt més ampla que faria perillar seriosament l’estabilitat mundial.

Oh, Déu, tan respectat dels meus pares, t’escric perquè, un cop he mirat entorn meu i sé que res no puc esperar, he pensat que potser només tu hi podries fer alguna cosa, perquè ets el Déu a qui invoquen els jueus, a qui preguen els cristians i el mateix a qui advoquem els musulmans, encara que tots ho fem amb noms diversos.

Vaig néixer a Gaza fa només 15 anys, deu mesos més tard que Hamàs prengués el control d’aquesta terra després de xocs violents amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina que liderava Fatah. Però la meva història —com la de tants i tants palestins— ve de més lluny, perquè el meu pare va néixer l’any 1968, poc després de la Guerra dels Sis Dies, quan Israel ocupà Gaza, Cisjordània i l’Est de Jerusalem, marcant així el començament de l’ocupació israeliana de la nostra terra. Aleshores havien passat vint anys des que el meu avi patern es va veure forçat a abandonar la ciutat palestina on va néixer quan Israel es declarà independent i va prometre lluitar contra aquell nou estat que, per a nosaltres, els palestins, implicava l’inici del que coneixem com la Nakba, és a dir la catàstrofe.

D’aquest avi no et puc explicar gaire cosa, tret que va ser el primer a covar un odi cerval després de sentir-se expulsat i oblidat de tothom, encara que va servir-li ben poc aquella ira, perquè morí en un dels atacs a Jerusalem el juny de 1967 deixant la mare embarassada.

Més de prop he seguit, en canvi, la vida del pare, que, ja de fillet, compassà la seva residència a Gaza amb la misèria i un odi irreductible a l’ocupant, que el van empènyer a ser un més en aquelles intifades que, des del 1978, es van anar reiterant fins als primers anys d’aquest segle.

Il·lús, el pare va sentir un cert alleujament quan, el 1993, es van signar els Acords d’Oslo i, uns anys més tard, el 2005, els israelians van abandonar Gaza. Em diu que plorà en veure com, davant seu, els colons evacuaven els assentaments, les forces militars d’Israel es retiraven i el nostre petit territori quedava a les mans de l’OLP.

És cert que gairebé no ens hi podríem moure, dins aquella estreta franja, perquè dos milions d’habitants difícilment poden viure dignament en tres-cents seixanta quilòmetres quadrats, però si més no era nostra, la terra. I serien palestins els seus governants.

Novament vam ser il·lusos, oh Déu dels uns i dels altres, perquè, no sé molt bé per què, però cada cop que les coses sembla que milloren al nostre país, de seguida algú les descompon i ens sumeix altre cop en el marasme, l’horror i la barbàrie. Per tant, en el dolor i la misèria, quan no ens empeny directament a la mort. I ho dic perquè, l’any abans de jo néixer, en unes eleccions que volien ser democràtiques, va aparèixer a casa nostra un nou subjecte polític, Hamàs, tràgica figura del nostre existir, que, al juny de 2007, va prendre el control del territori amb violència, després d’enfrontar-se amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina. I amb el teu nom sempre als llavis, va decidir que tots havíem de sotmetre’ns a la teva llei… tal com ells la interpretaven. Cridaven i criden encara Al·lahu-àkbar amb una familiaritat que espanta, i sempre en nom teu, s’han fet amos de Gaza.

Amb ells, la proposta de les Nacions Unides per construir dos estats que puguin conviure pacíficament quedà liquidada per sempre, perquè en l’univers ideològic de Hamàs només hi cap el desig d’esborrar Israel de la faç de la terra per instaurar en el mapa un únic Estat palestí. I com era d’esperar, la resposta jueva a Hamàs, que va ser immediata, comportà un bloqueig absolut de la Franja de Gaza, que destrossà l’economia i va obligar-nos a viure en unes condicions que atempten contra la nostra dignitat.

Amb el govern de Hamàs, els palestins hem sabut que qualsevol esperança de futur s’esdevé una quimera, perquè ells, en nom teu, oh Déu bondadós, ens han reprimit i esborrat tot intent democràtic, i després  d’ocupar els ressorts del poder, han imposat un control absolut de la vida política i també la quotidiana al nostre petit territori, amb una estructura militar que, amb el suport d’estats autocràtics propers, no té cap altre objectiu que destruir Israel, sense que li importi un borrall el que ens pugui passar a nosaltres.

Considerat Hamàs pel món occidental com un grup terrorista, aquest concepte s’ha estès injustament a la gent que habitem en aquest territori, com si en fóssim un apèndix, quan Hamàs ens té subjugats i ens aplica la sharia, sempre, oh Déu, en el teu nom.

Encara no fa un mes ens arribà la notícia d’un possible apropament entre Israel i l’Aràbia Saudita, i vam escoltar com Netanyahu afirmava que aquest acord de pau contribuiria a posar fi al conflicte entre àrabs i jueus, aquest que el meu avi, el meu pare i jo hem viscut de manera cruent i continuada. Imagina’t, oh Déu, com ens va alegrar aquesta notícia amb la qual s’afirmava que l’acord també serviria perquè altres estats del món àrab normalitzessin les seves relacions amb Israel, millorant així les perspectives de pau entre els israelians i els palestins de Gaza i Cisjordània. He de dir que ens costava de creure-ho, però ho volíem creure, aferrant-nos a una esperança que sempre ha esdevingut irreal.

Però era massa preciosa la història perquè s’acabés afirmant. Ho hem vist, oh bon Déu, el passat 7 d’octubre, quan, agafant distret el govern d’Israel, homes de Hamàs van entrar al seu territori a mata-degolla sacrificant més de mil quatre-cents israelians de la manera més horrible, i segrestant dos centenars d’innocents per fer-los servir d’escuts humans. Digue’m, tu, oh bon Déu, què pretenia Hamàs matant els nadons, degollant els pagesos i occint aquells joves que assistien a un festival. Destruir l’estat d’Israel? Alliberar-nos de la seva opressió ominosa?

No, no ho crec, perquè els fanàtics botxins de Hamàs no són estúpids i l’únic que ells pretenien és que succeís el que ara està succeint: que nosaltres siguem massacrats, víctimes d’una revenja bíblica que Israel ha començat, i que no deixarà pedra sobre pedra al territori de Gaza. Però a ells —i en dir ells penso en els dirigents de Hamàs i també d’Israel— els llenega el nostre dolor, com ben poc els importa també als països d’Occident, com hem comprovat en escoltar les primeres declaracions (les sinceres) de Biden i Von der Leyen, que van condemnar els horrors de Hamàs però no s’atreviren a dir que la resposta d’Israel no podia emparar-se tan sols en la venjança, afegint morts i més morts a una acció injustificable.

Aquests dies, oh Déu, hem emprès la ruta cap al sud, tal com ens ha indicat Israel abans de sollar amb les botes d’un exèrcit, el més poderós, les nostres terres. Alguns, però, han decidit no moure’s d’on són, perquè saben que la vida no els pot oferir un consol superior a la mort. Però jo sí que he partit cap al sud, encara que ho faig sense esperança. Estimo massa la vida per retre’m en silenci a l’acció del botxí. Tanmateix soc conscient del que m’espera, avançant sense llum, sense aliments, sense aigua i, pràcticament, sense res. Tindré la sort de creuar la barrera que separa Rafáh d’Egipte? I si ho faig, què m’hi trobaré? Qui m’acollirà? Perquè digue’m, on Déu de jueus i cristians, digue’m, oh Déu que et vas manifestar a Mahoma, el profeta: què serà de mi un cop hauré traspassat l’última frontera? M’hi estaràs esperant?

Enmig del tens escenari polític que és Espanya, on les aigües turbulentes de la discòrdia amenacen amb ofegar la possibilitat d’entendre’s, s’ha desencadenat una ferotge disputa sobre un tema central: l’amnistia. Aquest, abans xiuxiuejat en passadissos foscos, ha emergit ara en el discurs públic amb força controvèrsia. I a mesura que els líders polítics s’enfronten en un camp de batalla ideològic, el país es troba en una cruïlla on la política i l’orgull nacional xoquen de front.

Pedro Sánchez, el president en funcions, ha pronunciat finalment la paraula “amnistia” en un escenari internacional, com és la cimera de Granada, marcant així un gir significatiu en la seva postura tradicional. Tanmateix, aquest pas audaç ha estat rebut amb crítiques ferotges, tant dels seus detractors més acèrrims com dels qui, amb la bandera de la integritat nacional enlaire, s’oposen a qualsevol forma d’indulgència, incapaços de corejar altra cosa que “Puigdemont a prisión”.

L’arrel del conflicte es troba en l’espinosa relació entre Sánchez i els independentistes catalans, especialment Junts per Catalunya. Ja que la proposta d’amnistia s’ha convertit en el centre de les negociacions i en un requisit sine qua non per a alguns sectors de l’independentisme. Però, què significa realment l’amnistia en aquest context?

Des d’un punt de vista pragmàtic, alguns argumenten que l’amnistia podria ser un mitjà per evitar mals majors. Així, en oferir un camí legal i democràtic per reintegrar aquells que han desafiat la llei cercant objectius polítics, es podria evitar una confrontació més severa en el futur. A més, en establir mesures legals clares, es podria prevenir la repetició de tals accions, proporcionant a l’Estat una eina eficaç per preservar la seva integritat.

No obstant això, l’amnistia no és només un tema de lleis i regulacions; també és avui —negar-ho implicaria tancar els ulls— un assumpte profundament arrelat en l’orgull nacional. Els opositors a l’amnistia argumenten que aquesta mesura comprometrà la sobirania nacional i violarà els principis constitucionals, sobretot el d’igualtat davant la llei. Per a ells, cedir davant les demandes independentistes seria un acte de traïció, una rendició davant aquells que desafien la unitat d’Espanya. I per als partidaris és, potser, l’única via per incorporar els que van trencar la legalitat a la política.

Enmig d’aquesta controvèrsia, Sánchez es troba, sens dubte, en una posició delicada. Els seus intents per arribar a un acord han estat rebuts amb escepticisme i desconfiança per part de molts. Està disposat a sacrificar l’orgull nacional en nom de la pau i l’estabilitat política? Actua impulsat simplement pel seu desig de mantenir-se en el poder?

La resposta no és fàcil ja que, com escrivia no fa gaire un periodista del qual ara no recordo el nom, el discurs de Pedro Sánchez quan es refereix a l’amnistia sona una mica postís, forçat i interessat, ja que se l’acusa (no sense arguments) de canviar de criteri segons la seva conveniència personal. És probable que tinguin alguna raó en aquestes observacions, però mereix Pedro Sánchez aquesta crítica més que els seus antagonistes del PP? Mereix més consideració Feijóo, qui, després d’acceptar el resultat de les urnes que li ha permès preparar i defensar la seva candidatura a la presidència del govern amb l’absolut respecte dels seus adversaris, considera ara que les urnes no avalen un possible govern de Sánchez i exigeix que se convoquin eleccions sense esperar que aquest intenti formar-lo? Per què demonitzar els contactes del PSOE amb Junts quan el mateix Feijóo s’acostà (absurdament i matussera) a aquest partit en els prolegòmens de la seva fallida investidura? Per ventura portava Feijóo en el programa sol·licitar el vot del PSOE perquè li permetés formar un govern durant dos anys? Té cap sentit llançar-se al carrer donant per suposat que la futura norma que reguli l’amnistia serà necessàriament un “cop d’estat” quan, dia rere dia, el president en funcions afirma que la seva proposta serà constitucional?

Tinc la impressió que, un cop Feijóo no ha aconseguit els suficients suports parlamentaris per aconseguir la investidura, el que realment li importa no és assegurar la governabilitat d’Espanya i, per tant, una convivència pacífica entre els espanyols, sinó, ben al contrari, cerca indissimuladament posar en marxa una campanya per mobilitzar els espanyols amb l’objectiu d’evitar que Pedro Sánchez pugui ser investit president del Govern. El que persegueix, doncs, és que Sánchez fracassi en les seves negociacions amb Bildu, ERC, BNG, PNV i Junts per Catalunya per anar a la repetició electoral, i en el cas que Pedro Sánchez aconsegueixi ser investit, crear les condicions socials i el relat polític necessari per posar en marxa una oposició dura i constant perquè la legislatura duri poc en considerar il·legítim (una vegada més) el govern que es pugui formar.

Sap molt bé el lector que no crec que sigui gens fàcil articular una llei d’amnistia que, amb un adequat raonament en la seva exposició de motius, pugui superar amb èxit les barreres jurídiques i polítiques que trobarà, amb un Tribunal Suprem molt escorat a la dreta, un Consell del Poder Judicial segrestat pel PP des de fa gairebé dos anys, i una premsa majoritàriament decidida a carregar-se qualsevol intent de resoldre per la via pacífica la crisi que es va desencadenar a Catalunya el 2017. Però no crec que sigui acceptable que, ab initio, se li negui el pa i la sal a Pedro Sánchez, o el que és el mateix, la possibilitat d’intentar la recerca d’un camí que ajudi a resoldre aquest greu problema que afecta la nostra societat.

No té, doncs, sentit aquesta intransigència absoluta d’inhabilitar el camí de l’amnistia, de no voler tan sols considerar-la com una opció política, i plantejar-la exclusivament com un simple mercadeig consistent entre el jo et dono els meus vots i tu m’amnisties de les causes i delictes que tinc oberts. No, això no és una raó suficient. I no ho és perquè l’independentisme i l’Estat espanyol duen anys establint una dialèctica que consisteix a moure’s en un equilibri inestable a l’espera de trobar una solució per a les dues parts.

En aquest sentit, crec que tenia molta raó Félix Riera quan escrivia a “La Vanguardia” que, si el que busquen els que aprofiten la discussió i la polèmica al voltant de l’amnistia és acabar amb tota opció perquè aquesta es pugui arribar a concedir, corren el perill de deixar sense possibilitat a l’Estat de poder utilitzar en el futur un mecanisme legal que, com s’ha demostrat en altres països —i també a Espanya en temps passats—, pot ser clau per preservar la integritat nacional. O el que és el mateix, poden malbaratar el que cerquen apassionadament.

Tot i que el panorama polític espanyol presenta no poc interès després que Feijóo hagi estat derrotat al Congrés dels Diputats i comenci l’aventura de Pedro Sánchez a qui el rei ha encarregat la missió d’intentar formar govern, la cimera que s’ha celebrat aquesta setmana a Granada m’han empès a fixar la meva atenció en tres països membres de la Unió Europea que d’alguna manera desentonen en el panorama polític global. Els tres procedeixen del que era l’Europa de l’Est i els tres són fronterers amb Ucraïna.

Començaré, doncs, per Eslovàquia, un país menys poblat que Catalunya, que deu la seva existència com a estat sobirà a la caiguda del bloc de l’Est el 1989, que va significar també la fi de Txecoslovàquia com a tal i la creació de dos estats successors: Eslovàquia i Txèquia, els quals es van independitzar l’un de l’altre l’1 de gener de 1993.

M’ha cridat l’atenció aquest país per les notícies sorgides durant les últimes setmanes en les quals, ha resultat guanyador en les eleccions generals un personatge la trajectòria política del qual el situa en la línia d’aquests països europeus que duen a terme una política que s’està separant de la que han decidit els òrgans de la Unió Europea i els acosta espiritualment a Rússia.

Aquest moviment no és nou, tot i que ha anat creixent en intensitat a causa de la guerra d’Ucraïna, en la qual tant els Estats Units com la Unió Europea s’han decantat clarament a favor d’aquest país, no només criticant la invasió russa, sinó donant un suport incondicional en diners i armes a Volodymyr Zelenski, que, contràriament al que preveia Putin quan va decidir la invasió d’Ucraïna, s’ha consolidat com un líder que, sense guanyar la guerra, és evident que no l’ha perduda i que, molt probablement, no la perdrà, encara que això no significa que hagi de guanyar-la.

El cert és que la victòria de Robert Fico a les eleccions eslovaques ha tornat a posar el focus a l’est d’Europa davant un possible apropament de la regió a idees prorusses, generant incertesa i inquietud a la Unió Europea.

Fico s’ha manifestat en diverses ocasions contrari a recolzar el poble ucraïnès amb comentaris com “Eslovàquia té coses més importants de les quals preocupar-se que Ucraïna”. A més, segons he pogut llegir als diaris, ha manifestat públicament que no pensa enviar “ni una sola munició” a Kiev, la qual cosa no converteix necessàriament Eslovàquia en un país prorús, però sí contrari a Ucraïna, sobretot pel desgast de la guerra en la seva població.

És cert que la victòria de Fico no ha estat absoluta sinó relativa, d’aquí que, com ha sostingut Simón Suárez, professor d’Història i Cultura de Rússia de la Universitat de Granada, d’entre les dues opcions que té per formar govern, n’hi ha una més proeuropea i una altra més prorussa, i encara està per veure què succeirà al país, ja que no hem d’oblidar que Eslovàquia pertany a la Unió Europea i a l’OTAN, i les accions que pugui dur a terme en favor de Rússia difícilment podran anar més enllà d’evitar l’enviament d’armes a través del seu país, d’evitar l’estacionament a Eslovàquia de tropes de l’OTAN i d’evitar també l’acolliment de refugiats.

Situats a molts quilòmetres d’Ucraïna, nosaltres tenim segurament una visió molt menys compromesa amb el conflicte, perquè no en patim directament les conseqüències, o no les patim amb la intensitat i proximitat de països com Eslovàquia, Polònia o Hongria que sí limiten amb Ucraïna. I el cert és que a mesura que la guerra s’enquista, la despesa de la Unió Europea per defensar el seu aliat es dispara, augmenten els preus als estats més propers, que són els més perjudicats a l’hora de rebre refugiats i tot plegat fa que s’erosioni el suport d’aquests a Kiev. I això perquè l’opinió pública és cada vegada més escèptica, tot i que, majoritàriament, segueix apostant per impulsar les ajudes econòmiques i militars. Però els discursos favorables a Rússia tenen cada vegada més força en les posicions de poder.

Tornant a Eslovàquia, la victòria de Fico amb el 23% dels vots després d’estar cinc anys a l’oposició, el situen en un status que, lògicament, ha d’incomodar Brussel·les, ja que, fins ara, el país havia advocat per exportar armament a Ucraïna i accentuar les sancions contra els actius russos, però això podria canviar. Tot i així, no hem d’oblidar que Fico, a pesar del seu populisme i d’haver-se pronunciat clarament contra les mesures que acabo d’exposar, també ha replicat les falses tesis del president rus amb les quals culpava els “feixistes i neonazis ucraïnesos” de l’inici de la invasió.

Carles Planas, enviat d’El Periódico a Ucraïna, escrivia aquesta mateixa setmana comentant la victòria de Fico a Eslovàquia que, tot i que la seva posició és fràgil, el seu triomf electoral podria inclinar el país cap a una postura similar a la d’Hongria, on Viktor Orbán fa més d’una dècada que està instal·lat en el poder. Allí, el primer ministre d’ultradreta —tan lloat per Santiago Abascal entre nosaltres— al qual els seus correligionaris consideren un gran defensor de la democràcia il·liberal, és, en realitat, el garant d’un model polític autoritari que dins la Unió Europea ha retallat drets i llibertats i ha emmordassat la justícia, pretenent que aquesta se subordini al poder polític, fets que li han reportat sancions per part d’aquesta.

I pel que fa a la seva política exterior en relació a Ucraïna, cal dir que, si bé s’ha posicionat contra la invasió russa i ha rebut un bon nombre de refugiats ucraïnesos, Orbán ha tendit ponts econòmics amb Rússia i ha bloquejat i reduït les sancions al seu principal proveïdor energètic. Sense anar més lluny, la setmana passada, Orbán va assegurar que no donarà suport a Ucraïna en “cap assumpte internacional”, en relació a la cimera europea de desembre en què els 27 han de decidir si permeten iniciar negociacions per a una futura adhesió del país a la Unió Europea.

En aquest grup de països limítrofs amb Ucraïna que estan prenent decisions que inquieten les autoritats europees de la Unió també hi ha Polònia, un país que, en benefici seu, hem de reconèixer que és, dels europeus, el que més refugiats ucraïnesos ha rebut des de l’inici del conflicte. Però és també un país que, des de fa gairebé dues dècades, l’ultraconservador partit Llei i Justícia (PiS) i la conservadora Plataforma Cívica han instal·lat un bipartidisme que ha escombrat l’esquerra del joc polític. I on frases com “a la nostra dreta ningú, més enllà només hi ha un mur”, pronunciada pel líder del PiS fa uns mesos, no són preses com a una mostra d’extremisme, sinó de solidesa ideològica. En canvi, recolzar els drets de la comunitat LGBT, declarar-se ecologista o a favor d’una societat laica són idees pròpies que col·loquen la persona que les defensa en una posició gairebé marginal.

Com sempre passa en conflictes com l’actual d’Ucraïna, que comporten veritables servituds per als països més propers, sembla clar que l’ajuda que havia ofert Polònia a l’hora de fer arribar el gra ucraïnès a la resta de països d’Europa s’ha traduït finalment en un clar perjudici als seus propis agricultors. A causa d’això, alguns politòlegs experts en la zona assenyalen que, a les eleccions al Parlament Europeu que es celebraran el 2024, els partits polítics més anti europeistes podrien assolir molt bons resultats, i si la predicció es compleix, podria inclinar la balança d’Europa cap a una posició més prorussa.Tot i així, no hem de desesperar si tenim en compte el cas d’Itàlia, on l’actual primera ministra, Giorgia Meloni, que estant fora del govern era potser la política europea més prorussa, un cop va assolir el poder, s’ha posicionat clarament contra el líder rus. Sempre hi ha, doncs, una finestra oberta a l’esperança.

Sé que és molt difícil contemplar el panorama polític espanyol des d’una certa perspectiva per no quedar immers en aquesta mena de cafarnaüm en què vivim que fa molt difícil saber realment on som, què esperem i què ens ha de succeir, perquè sembla que els polítics, més enllà de la missió que tenen de representar-nos i de defensar els nostres interessos per ajudar-nos a viure en un món més habitable, s’han entestat a construir una realitat virtual on res no és el que sembla i on, en lloc de maldar per fer real el que és possible i convenient, prefereixen forçar aquesta realitat i basar el seu discurs en una quimera.

Perquè és una quimera —i pitjor si no ho fos, perquè voldria dir que hi ha hagut traïdors— que Feijóo es presentés a la investidura per assolir la presidència del govern quan sabia que no disposava dels vots necessaris per ser elegit com a tal; i la demostració que això és cert la trobem en el discurs del passat dimarts al Congrés dels Diputats on, més que exposar un programa de govern, actuà assumint el que la realitat sembla que l’obligarà a ser: el líder de l’oposició, ja que el nucli fort del seu parlament no es va basar en un programa econòmic, polític i social per al país, sinó en un atac frontal al que sembla que ha de ser —ell ho dona per fet— el programa que Pedro Sánchez exposarà a la cambra quan, d’aquí a unes setmanes, pugi a la tribuna per defensar el programa que el pot dur a la presidència.

També és una quimera afirmar, com si sigui una veritat absoluta, que, en un sistema parlamentari com el nostre en què el president no l’elegim directament els ciutadans, qui té més vots en un escrutini és qui, no sols ha guanyat les eleccions, sinó qui ha de formar govern, tot afirmant que, si això no succeeix, s’està fent un frau. Per poca memòria que fem, si contemplem el nostre passat des de 1978 i observem què ha succeït a molts parlaments autonòmics, als consells insulars o als ajuntaments, sabem que aquella afirmació no és certa, ja que forma govern —i el mateix pot succeir al Congrés dels Diputats— qui és capaç de reunir entorn seu una majoria de vots. I no deixa de ser absurd que un líder com Feijóo, que ha permès que a parlaments com el de Canàries o d’Extremadura i a molts ajuntaments, com per exemple el de Valladolid, els seus correligionaris assolissin la presidència no sent el PP el partit més votat, mantingui aquesta teoria pensant que nosaltres, els electors, ens l’hem de creure. Potser per convèncer-lo  que no és així, li haurà estat útil el discurs d’Oscar Puente a la sessió del passat dimarts on —“de guanyador a guanyador” (la ironia de vegades és molt saludable)— va intentar fer-li veure com n’era, d’absurd, seguir defensant que ell tenia tot el dret del món a ser elegit president.

No és, en canvi, una quimera, sinó una falsedat, assegurar que, si Feijóo ho hagués volgut, tindria els vots necessaris per ser elegit president, i que si no els tenia era perquè no es volia sotmetre al xantatge dels partits independentistes que posen com a condició l’amnistia i l’autodeterminació, peticions que trenquen els principis constitucionals i que, d’acceptar-los, comportarien per a ell la realització d’un acte immoral que mai no durà a terme.

Prescindint de dir el que penso de l’amnistia i de l’autodeterminació, perquè ja ho he expressat prou clarament en anteriors articles, la immoralitat de Feijóo radica en la falsedat manifesta d’aquesta afirmació, perquè no és cert que, si ell hagués volgut cedir al xantatge dels independentistes hauria pogut ser elegit president, ja que aquests —com tampoc el PNB— mai no li han ofert els seus vots. El PNB li els va negar expressament, i amb Junts i Esquerra ni tan sols hi va parlar, i no em consta —i crec que no consta a ningú— que aquests partits li haguessin fet una oferta sabent que, a l’equació que presentava el candidat, hi anava inclòs un pacte amb Vox, del tot inacceptable pels nacionalistes.  

El que no és tampoc una quimera però sí revela una gran hipocresia (perquè no crec que es tracti de falta de memòria) és la veneració i el respecte que Feijóo va mostrar al PSOE d’antany, tan ple de virtuts, segons ell, tan respectuós amb la moral, l’ètica, la integritat i la honestedat, per contraposar-lo al PSOE d’avui, al de Pedro Sánchez, un home que és, en opinió del PP, l’encarnació de tots els vicis que pot acumular un polític.

Més encara. Per al líder del PP, no sols Felipe González o Alfonso Guerra, a qui no va al·ludir expressament però els noms dels quals planaven en la ment de Feijóo quan va fer aquestes referències a l’actual partit que governa, encarnarien aquest PSOE respectable i venerat. Fins i tot Rodríguez Zapatero, tan criticat fa uns anys, seria un exemple de virtuts si el comparàvem amb el maquiavèl·lic Pedro Sánchez, quan tots sabem, perquè tenim memòria, com en va ser, de dur, José María Aznar amb aquell PSOE —recordeu el martelleig continuat del “¡Váyase señor González!” i les gravíssimes acusacions de què va ser objecte pels dirigents del PP quan retreien a aquells dirigents socialistes avui notables per a Feijóo, que havien estat els responsables de la “cal viva” amb què van ser enterrats José Antonio Lasa i Ignacio Zabala, després que van ser segrestats, torturats i assassinats sembla que per membres de la Guàrdia Civil el 1983.

És clar, però, que no només Feijóo i el PP han estat aquesta setmana víctimes d’una gran quimera, perquè, si bé Pedro Sánchez se n’ha salvat en esquivar l’escenari polític amb la maniobra (val a dir que reeixida) de fer que vagi ser Oscar Puente el bel·licós contrincant de Feijóo a la tribuna del Congrés dels Diputats, això no ens ha evitat de veure i escoltar parlamentaris nacionalistes que segueixen pensant que el seu plantejament de l’amnistia i l’autodeterminació són realitats que es poden implementar sense cap mena de problemes com si fossin estris que es poden comprar en un mercat. 

Sense anar més lluny, dimarts passat, a la mateixa hora en què Feijóo lluitava per aconseguir l’impossible, com si fos un jove abrandat del Maig parisenc del 68, Pere Aragonés, des de la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya, exigia a Pedro Sánchez un compromís ferm per “fixar les condicions” per a un referèndum d’autodeterminació dins la propera legislatura.

Atesa la competència ferotge que enfronta Esquerra amb Junts, els de Junqueras han passat ja la pantalla de l’amnistia, que donen per amortitzada després de donar suport a Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés, i aposten clarament per l’autodeterminació, per a la qual exigiran a Sánchez que fixi una data dins el propers quatre anys.

I per si en aquesta puja a la subhasta la proposta d’Aragonès no fos suficient, la presidenta de la cambra catalana, Anna Erra, de Junts, flirtejà clarament amb la idea de la desobediència.

Amb això vull dir que, si bé el que hem vist aquesta setmana ha estat una sessió d’investidura passada per aigua que sonava més a censura que cap altra cosa, el món de les quimeres està lluny d’haver-se difós en el panorama polític que els espanyols ens veurem forçats a viure durant les properes setmanes.

A la que acabem de passar, Pedro Sánchez, que s’ha mostrat des de fa temps com un dels deixebles més avantatjats de Maquiavel, ha estat molt hàbil en no pujar a la tribuna per respondre a Feijóo, perquè així s’ha estalviat haver de respondre qüestions que el candidat va rebatre sense que Sánchez encara les hagués plantejat. Però aquestes qüestions segueixen i seguiran presents, com ens han fet veure els polítics catalans en la mà dels quals hi ha la clau d’una possible investidura de Sánchez, i d’ara en endavant, el futur candidat socialista a la presidència no les podrà defugir.

Més enllà de l’absurd en què es converteix el fet que avui, diumenge, només a dos dies que Feijóo hagi de defensar davant el Congrés dels diputats la seva candidatura a la presidència del govern, el líder del PP hagi convocat una gran manifestació contra una llei d’amnistia que, en tot cas, hauria de promoure un govern presidit per Pedro Sánchez; més enllà, dic, de l’absurd que això representa, perquè ens demostra clarament que Feijóo no creu en les seves possibilitats de ser elegit i utilitza, per tant, el mecanisme constitucional com a diversió per a un objectiu diferent del que marca la Constitució espanyola, el cert és que, si demà passat succeeix el que ell mateix preveu, ens trobarem amb una gran paradoxa que ha provocat el mecanisme constitucional vigent.

Atès el que diu la nostra llei fonamental, el rei encarregarà a Pedro Sánchez que explori les possibilitats que té de formar govern, i tots sabem molt bé que, amb l’aritmètica parlamentària sorgida de les passades eleccions del 23 de juliol, Sánchez només pot assolir la presidència si, a més d’aconseguir el vot favorable de Sumar, PNB, Bildu, ERC i BNG, obté també el vot de Junts, el partit que dirigeix Carles Puigdemont, un home —no ho oblidem— que ha defugit la Justícia espanyola (en la qual no creu) i també el marc constitucional espanyol (que troba injust), i que, per a més INRI, a les passades eleccions va treure el pitjor resultat que mai no havien tret els hereus de Convergència (un 11,16%), que el situa com a cinquena força a Catalunya, per darrere del PP, que va treure un 13,34%. Tot i així, els seus 7 diputats són els qui tenen la clau de la votació, els qui, finalment, han de decidir si voten o no Pedro Sánchez.

I tots sabem també, perquè llegim diaris i escoltem les ràdios, que Carles Puigdemont, que de cop i volta s’ha convertit (a pesar dels seus errors i del seu mal resultat electoral) en un estadista que rep a Waterloo els polítics d’alt nivell que el visiten com si fos l’oracle de Delfos, ha dit (per ara) que només donarà el vot a Sánchez si aquest aprova una llei d’amnistia que l’afecti a ell i a tots els processats, d’una manera o altra, a causa del “Procés”, per tal que, més endavant, es pugui abordar l’autodeterminació de Catalunya. I ha dit encara més coses, perquè, a diferència d’Esquerra Republicana, ell ha afirmat que, si no es fa el que ell demana, el seu partit no renuncia a un trencament amb Espanya de manera unilateral.

Abans d’entrar en l’amnistia, voldria prevenir d’una altra paradoxa que hem de lligar a la possible investidura de Sánchez. O potser no és una paradoxa sinó, realment, un absurd: creure que el futur “encaix” de Catalunya dins Espanya es resoldrà amb la investidura de Sánchez, perquè aquest “encaix” (mot que ja defensava Nicolau M. Rubió l’any 1932 en un llibre intitulat “Catalunya i Espanya Societat Anònima”) no és, en els termes que presenta Puigdemont, realment un “encaix”, sinó una “separació” després d’un referèndum d’autodeterminació, ja que el seu objectiu és la independència. I hem d’estar convençuts que, ens agradi o no, amb l’actual sistema constitucional espanyol i, per tant, respectant l’estat de dret vigent, si bé aquest “encaix” seria possible (depenent dels termes que s’acordessin), no ho és un referèndum d’autodeterminació sense una reforma prèvia del text constitucional, cosa que, com vaig explicar diumenge passat, s’esdevé impensable si tenim en compte el complex mecanisme que regeix aquesta reforma i el mapa polític espanyol, tret que, amb força imaginació, decidíssim avançar a partir de la proposta (poc explicada però interessant) que, en nom del PNB, van exposar fa un parell de setmanes el lehendakari Urkullu i el president Urtuzar, proposta que, d’entrada, tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueres han desestimat.

Per tant, mala peça al taler!

I ara, passem a parlar de l’amnistia, perquè aquest és, si més no d’entrada, el cavall de batalla amb el qual haurà de lluitar Pedro Sánchez si és finalment investit president, per fer ajustada a la Constitució una llei d’amnistia que, òbviament, no es dirà “llei d’amnistia” però que, ens agradi o no, també té difícil encaix en el nostre sistema constitucional, com no n’ha tingut, per cert, l’amnistia fiscal, aprovada per Rajoy i Montoro el 2012 (que tampoc es va dir amnistia sinó, eufemísticament, “Declaración Tributaria Especial”), que el Tribunal Constitucional (no el d’ara, de caire més progressista, sinó l’anterior, molt favorable als conservadors) va declarar inconstitucional perquè —va dir textualment— “viene a legitimar como una opción válida la conducta de quienes, de forma insolidaria, incumplieron su deber de tributar de acuerdo con su capacidad económica, colocándolos finalmente en una situación más favorable que la de aquellos que cumplieron voluntariamente y en plazo su obligación de contribuir”.

Canviï el lector les paraules per adaptar-les als fets relacionats amb el Procés que van suposar malversació i desobediència i ja tindrà els termes de la sentència que, amb tota probabilitat, dictarà el Tribunal constitucional en una amnistia pels fets del 6 i 7 de setembre i l’1 d’octubre de 2017, que van implicar dures condemnes, tret que, com ens ha promès Pedro Sánchez, tot el que ell faci s’ajusti a la Constitució.

Tot i així, és evident que hem d’explorar la possibilitat d’una llei que ens ajudi a sortir del pas sense, però, que aquesta signifiqui un “pas en fals” i aboqui el país a una crisi institucional sense precedents. Crec, en efecte, que ho hem d’intentar a tota costa, conscients tanmateix que els límits del legislador espanyol no són, a diferència del que predica Puigdemont reiteradament, els tractats internacionals en matèria de drets humans. No, també la Constitució és un límit que no es pot superar. I a la Constitució (que no parla de l’amnistia, ni a favor ni en contra, però que, si fem memòria, haurem de recordar que, quan es va debatre el text de 1978, es van refusar dues esmenes que pretenien introduir-la), trobem, com ha destacat el professor Arbós, un article 117 que atorga en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat; també hi trobem un article 14 que proclama la igualtat de tots els espanyols davant la llei, que d’alguna manera es trencaria amb l’amnistia; i també un article 24, que reconeix un dret a la tutela judicial efectiva dels qui van ser part en els processos que s’arxivarien com a conseqüència de l’amnistia.

Els arguments contraris a aquesta llei són, per tant, molt potents, encara que potser no són del tot insuperables si ens atenem a d’altres constitucionalistes que, com el professor Nieva-Fonoll, no creuen que una amnistia usurpi per se la labor exclusiva dels tribunals, encara que sí ho faria si no s’hi posessin uns límits molt estrictes; ni creuen tampoc que pugui vulnerar necessàriament el dret a la defensa de l’article 24 de la Constitució, encara que sí s’haurien d’atendre les reclamacions econòmiques de les víctimes d’accions que els han perjudicat. Alhora, pensen que no necessàriament ha de vulnerar el dret a la igualtat, encara que reconeixen que aquest és, sens dubte, un argument molt potent contrari a l’amnistia.

Concloent, doncs, aquesta reflexió, el que sí vull dir és que crec del tot impossible que aquesta futura llei, si s’ha d’acabar aprovant, es pugui elaborar pels tràmits d’urgència, com reclama Puigdemont. La qüestió és massa complexa i pot produir conseqüències tan greus que exigeix un diàleg serè, cosa que resulta pràcticament impossible en el panorama actual (penseu, si més no, en la gran manifestació d’avui).

Penso, per tant, que ens caldrà molt de diàleg i aquest no serà gens fàcil pel soroll que vorejarà totes les conversacions. I pel que fa a l’actitud de Puigdemont, crec que l’endevinava Màrius Carol quan afirmava en un dels seus articles que, amb la investidura de Pedro Sánchez tot el món hi arrisca i pot perdre-hi molt. Junts —afegia— en té la clau, però en unes properes eleccions, si aquestes s’acaben produint a causa d’un fracàs de les negociacions amb el PSOE, Puigdemont pot perdre fins i tot el clauer.