Josep Maria Quintana

La meva dona em passa una citació de Bertolt Brecht: “La crisis –diu- se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer”. I res no ve més a tomb quan estic llegint un reportatge al Courrier International (nº del 25 al 31 d’octubre) intitulat molt pròpiament “L’automne des femmes” (la tardor de les dones) per comparació al que hem vingut designant com “La primavera àrab”.

En efecte, el que està succeint als països que, des de la revolta de febrer de 2011 a Tunísia, han viscut transformacions polítiques de signe democratitzador (parlo especialment d’Egipte, el Líban, la mateixa Tunísia, el Iemen o Síria, encara que en aquest darrer país la primavera no podem dir que hagi arribat encara), és un exemple clar del que expressa la frase de Brecht: el món vell no acaba de morir i el món nou no acaba de néixer. I si apliquem aquest aforisme al món de les dones, aleshores, haurem de ser encara més pessimistes i concloure que “allò que és vell perdura i s’imposa sobre allò que vol néixer de bell nou”.

Sota el títol provocador de “Per què ens odien” –títol que no es formula com a pregunta sinó com a asseveració i que cal relacionar amb els debats que van seguir a l’11 de setembre de 2001 per explicar les raons de l’odi contra els americans que ha niat en el món musulmà-, la periodista egiptoamericana Mona Eltahawy parla de l’odi a les dones en el món àrab en un text que ha provocat fortes reaccions i ha obert un gran debat en aquestes societats.

Ningú no ha de negar que, de Tunísia a Bengasi, o del Caire a Sanaa, les dones es van adherir –també les islamistes- a les revoltes que avui coneixem com la “primavera àrab”. Això no obstant, les primeres eleccions democràtiques a Tunísia i a Egipte han escombrat ràpidament les esperances que les dones hi havien dipositat, ja que un vent de conservadorisme bufa avui sobre tots els països de l’Orient Mitjà.

Encara viva l’eufòria de l’alliberament de Líbia, Mustafa Abdel Jalil, aleshores president del Consell Nacional de Transició (CNT) va prometre l’aplicació de la sharia i el retorn a la poligàmia. I alhora que les dones de Tunísia eren envejades a tot el món àrab per mor de la seva condició, eren ja assetjades tant a les universitats com al carrer i corrien el risc de perdre els drets adquirits, si fa no fa com les egípcies, en nom del rebuig provinent de l’antic règim.

La tesi de Mona Eltahawy és la següent: “Les primaveres àrabs no tindran èxit si no s’acompanyen d’una revolució cultura, social i sexual”. I té raó. És cert que alguna cosa s’ha començat a moure. El 16,5% de dones han estat elegides el passat 7 de juliol 2012 després del primer escrutini lliure que s’ha fet a Líbia, i ocupen 33 llocs sobre els 200 que té el parlament. A Egipte, les eleccions de novembre de 2011 van donar a les dones 61 escons dels 217 que composen la cambra. 40 són representats d’Ennahda, el partit islàmic guanyador dels comicis. Menys representació tenen al Líban, ja que, dels 128 escons amb què compta el Parlament libanès, només 4 els ocupen dones des de l’elecció de 2009. Cap, però, és coneguda per preses de posició feministes. Hi trobem la vídua d’un president assassinat, la germana d’un primer ministre assassinat i la filla d’un diputat que també va córrer la mateixa sort. I no cal parlar de l’Aràbia Saudita on les dones tenen prohibit fins i tot conduir.

“No és perquè som lliures que ells ens odien, com afirma el vell clixé nord-americà post 11 de setembre –escriu Mona Eltahawy-. És perquè ens odien que nosaltres no som lliures”. D’aquí que parli de la “tardor de la dona àrab”, una tardor on la llibertat, com el sol, declina en lloc d’enlairar-se. Per això es rebel·la contra un sistema polític i econòmic –em nego a conceptuar-lo com a “cultural” perquè em sembla la negació de la cultura- que tracta la meitat de la humanitat com animals i la sotmet a la tirania.

Nascuda el 1967 a Port-Saïd (Egipte), Mona Eltahawy estudià periodisme a la Universitats americanes del Caire i de Jerusalem, i s’instal·là a Nova York l’any 2000, on començà a escriure per diaris com The New York Times o The Washington Post. El 2011 va anar al Caire per cobrir les manifestacions de la plaça Tahrir, on va ser detinguda per la policia, colpejada i violada. El mes de setembre de 2012, va ser també arrestada per la policia nord-americana en el metro de Nova York quan intentava esborrar eslògans publicitaris favorables a Israel.

Les dones tenen problemes a tot el món –constata Mona Eltahawy-. Sense anar més lluny, els Estats Units no han elegit encara cap dona per ocupar la presidència del país i també allí les dones continuen essent tractades com a objectes, com succeeix a d’altres països occidentals. Aquesta –diu- serà la conclusió a la qual conduirà ben segur qualsevol conversació que tingui per objecte l’odi a les dones en el món àrab. Però no ens hem de confondre. I en això és clara: “Citeu-me un país àrab –diu Mona Eltahawy -i jo us desgranaré una lletania d’abusos alimentats per una mescla nociva de cultura i de religió que pocs semblen capaços de criticar. Quan les dones egípcies que gosen expressar-se ben alt i fort [a les manifestacions] són sotmeses a humiliants ‘tests de virginitat’, és hora de rompre el silenci. Quan un article del Codi penal egipci afirma que una dona colpejada pel seu marit ‘amb bones intencions’ no pot reclamar danys i perjudicis, al diable el políticament correcte! Per cert, de quines bones intencions es tracta? Doncs segons la llei, es tracta de cops ‘no severs’ o que no siguin ‘fets directament a la cara’.”

Així, és clar, ningú no sap que el marit les ha colpejat.

El primer contacte amb l’obra que vam presentar ahir a la Fundació Rubió i Tudurí, de Maó –Sense alè, de Josefa Contijoch (Edicions de 1984, Barcelona 2012)-, va tenir lloc fa dos estius, quan vaig tenir a les mans el text mecanografiat, la lectura del qual em va deixar, precisament, sense alè. Per què? Per moltes raons. Potser perquè em va fer rellegir un món que jo també havia viscut, encara que d’una manera diferent al de l’autora; però que, tot i així, era el meu món. També perquè tota l’obra –que no era, i em sembla que continua no essent una novel·la- era un text escrit a cremadent en torn del “jo”, en una mena de monòleg interior pulcre, incisiu, elegant, cru i sense concessions a la galeria, que havia sorgit a partir d’un fet excepcional, definitiu i terrible:  la mort d’una amiga en un crim –o potser (i més probablement) d’un doble crim, amb l’aparença, però, d’una mort passional seguida després d’un suïcidi-, en aquella Espanya de 1974 on “els serveis secrets anaven de corcoll esbrinant un mapa carregat de dobles i triples sentits”.

  Però no estem parlant de la crònica d’un temps, sinó d’un entotsolament en el “jo” de l’escriptora.  “Recordar –diu- és l’única forma d’eternitat que conec”. I ella recordarà des de l’escriptura, entesa sempre com un “acte reflex de la pròpia necessitat”, ja que “la veu de l’inconscient [és] l’única que permet abordar l’indecible”. Tota la narració, doncs, gira entorn del “jo”, perquè “no existeix més centre que el jo giravoltant en la galàxia de la biografia; la resta és perifèria i planta farratgera de l’univers”.

El llibre és un passeig sense concessions entorn d’aquest jo que ha quedat marcat, definit, estorat, per un fet terrible que ho transcendirà tot; un fet –el de l’assassinat de l’amiga-, que, inconegut el què i el com, serà narrat en dotze versions diferents, en dotze versions possibles, encara que cap d’aquestes pretén trobar la dada objectiva. “L’anar donat versions de l’escena de la teva mort –escriu- no pretén fer progressió ni aclariment ni discerniment ni encertar la veritat. Només vol especular, influïda com estic per l’obsessió, limitada per la limitació, basant-me en una rastellera de possibilitats sense fi”.

El monòleg que en sortirà –transformat sovint en un diàleg amb textos (cartes, notes, i fins i tot records) de l’amiga morta i d’altres persones amb les qui també mantindrà una interlocució- la durà a la infantesa –a aquell Manlleu llunyà d’on recorda tantes coses: la casa, el pare, la mare, aquells éssers estranys, que eren els rojos, “amb als quals es fèiem, però poc”, el farmacèutic Mercader, el fill querubinesc d’aquest que un dia la va convidar a berenar, el metge menorquí Bartomeu Llabrés, el primer encontre amb la mort d’aquella nena veïna, amb les revistes que arribaven a la llibreria del pare, amb aquelles fotografies que “contenen –diu- la teva emoció no saps per què” –una de les quals explica, per cert, la portada del llibre-, i també amb el descobriment de la poesia, primer en llengua castellana fins que, una tarda, a casa d’en Martí Pol, algú dels allí reunits li farà una pregunta definitiva: “Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?”

Parlarà del primer enamorament, dels poetes que l’agombolen, de les lectures imprescindibles, del cinema que li obre els ulls a una vida que és –diu, recolzant-se  en Shakespeare- “polivalent i brutal”. I de com es tornarà escèptica i refractària al poder en descobrir que amb la poesia sovint es vol fer país, o dur a terme un encàrrec o fins un mandat. “Jo escrivia des de dintre –afirma- i no podia entendre que la llibertat pogués resultar sospitosa”. Però era difícil desmarcar-se dels signes dels temps, que exigien (a la gent de la nostra generació) conèixer aquell conjunt de textos que conformaven la literatura política, la que –diu Contijoch- et conduïa a l’infinit. I “l’infinit era lluitar contra el règim franquista i, per tant, lluitar contra les famílies respectives, lluitar a la contra d’allò que ens havia nodrit”.

Com no m’havia de sentir atret jo per aquest text que em parlava d’un temps i d’un país, el meu, on “els cossos s’abraçaven i copulaven convulsament, a la recerca d’alguna alliberació, mentre al plat dels tocadiscs cantaven Raimon, Pi de la Serra, Guillem d’Efak, Serrat, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beatles, Joan Baez, Guillermina Motta, Paco Ibáñez, Jacques Brel…” I on “el cinema era germà bessó del vici de llegir: de Truffaut a Antonioni, de Visconti a Godard, de Pasolini a Bergman…” Sí Josefa, sí, “ens ho empassàvem tot”.

Però al costat del temps i del país, o més aviat en el temps i en el país, hi ha les persones que s’han relacionat amb el “jo”, que és el subjecte clau de la narració; aquelles persones que –més enllà de l’amiga, la mort de la qual justificarà el relat- aniran també desapareixent: el poeta, que la durà a París el 68 i que, “un cop passat l’entusiasme de la revolució, se sentirà acabat”; el pare (“llaços de sang. No hi ha tràfec ni desgavell que desequilibri la nostre fidelitat”); l’amiga morta…, i tanta gent que ha desaparegut, com aquell “senyor que besava les mans a les senyores” a qui va ajudar en la transcripció d’unes memòries. “Les lentes mirades dels ulls blau-estantís-decadent…, els llargs silencis, el tic-tac del rellotge marcant la cadència de la tarda, asseguts a les butaques, prenent te, animant la conversa amb deseiximent, entrant a poc a poc en l’entrellat de l’enigma sense acabar-lo de desvelar”; un senyor, aquest, que s’emocionava i plorava –també jo m’havia emocionat i plorat- veient The Dead (1987) de John Huston a partir d’aquella bella narració de Joyce. Tots, doncs –cadascú al seu lloc i sense conèixer-nos-, havíem plorat quan, al desaparegut CAPSA de Barcelona, aquella doneta “comença a cantar l’ària de Bellini i la càmera va pujant l’escala i retrata estrats de vida morta”.

Serà, però, molts anys més tard quan Josefa Contijoch es posarà a escriure aquest llibre. “En la tarda solellada i tranquil·la […], vaig pensar que ara sí que podia escriure això que escric. Perquè m’ho havia d’inventar.” En efecte, s’ho havia d’inventar, per això era precís posar-se a escriure. Com Hesíode i Homer, que es van posar a escriure perquè tot és inexplicable. Per això existeix la literatura. “Ja t’ho deia –escriu Contijoch-: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d’històries. Per això m’agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència”. Tornem, doncs, al “jo”. A aquest jo que es va dessagnant per les desaparicions dels homes i de les dones que t’han estat propers; desaparicions que et “deixen un gran sentiment de culpa i un aplec de recances indescriptibles”.

Va ser unes setmanes després de llegir el text mecanografiat, però sense signatura, quan em vaig posar en contacte amb l’autora, que no coneixia. Sabia, però, que era dona, que era de Manlleu, que havia nascut “l’any de l’aiguat” de la negra postguerra. Sabia també que era poeta no sols perquè ella ho confessava, sinó perquè el mateix text que acabava de llegir era –com molt bé es diu a la contraportada-  fronterer, en el fons i en la forma, entre la prosa i la poesia. I quan la vaig identificar, li vaig escriure un correu, que no guardo per aquelles coses estranyes de la cibernètica, que sovint no harmonitzen prou bé amb les facultats informàtiques d’aquells que hem conegut –Temps era temps– “Kubala, Moreno y Manchón”. Li volia dir que el seu llibre m’havia emocionat i que d’alguna manera sentia enveja d’aquell senyor pulcre “que besava les mans a les senyores” amb qui ella havia tingut llargues converses prenent el te. I així va néixer la nostra amistat. I em fa molt feliç que aquell contacte hagués servit a Josefa Contijoch per no desistir i per decidir-se cercar un editor dels que no pensen tan sols en el negoci, i estimen la literatura.

Comentava no fa molt a un destacat periodista gironí que escoltar les emissores catalanes (de fet, des de Menorca només captem Catalunya Ràdio) em cansa, però que escoltar les espanyoles (RNE, ONDACERO, SER) m’irrita. I això perquè hem entrat en una dinàmica la fi de la qual no podem preveure, però que, a mesura que passen els dies, constatem que tindrà un difícil i tortuós recorregut.

D’entrada, no hi ha dubte que aquest procés que s’ha posat en marxa (em fa la impressió que de manera natural i no per l’acció programada dels partits, que hi van a remolc) ha provocat una il·lusió que no havia detectat de feia molts anys, encara que no exempta de pors, que, com era previsible, l’adversari, tracta de nodrir.

Una enquesta que publicava el passat dimecres La Vanguardia, ens deia que en l’escenari actual, el 53% de catalans votaria a favor de la independència, el 39,4% en contra, el 5,9% no ho tenen decidit, però anirien a votar i el 1,7% votaria en blanc. I concretava: “En cas de celebrar un referèndum en un escenari de garanties de seguir a la UE, el ‘sí’ a la independència s’elevaria fins al 62%, però s’enfonsaria fins el 44,7% en cas de no seguir a la UE.

Les incògnites

Tot i les dades que acabo d’oferir, no sabem prou bé com anirà el procés, encara que jo estic segur que, a pesar del que va dir el president Mas, la consulta, quan es faci, es farà de manera legal. Com? No ho sé, però el govern de l’Estat haurà de reaccionar si les eleccions del proper 25 de novembre donen com a resultat un Parlament amb dos terços de diputats que són partidaris de fer la consulta.

Tanmateix, aquesta presenta molts interrogants més enllà de la legalitat en què s’haurà d’emparar. I de manera especial, pel que fa al contingut de la pregunta. Perquè no serà suficient demanar als catalans si opten o no per la independència, ja que, a l’hora de votar, el ciutadà ha de saber on quedarà Catalunya si opta pel sí. Ha de tenir clar, doncs, si quedarà en els llims i en les tenebres, com asseguren des del govern de l’Estat i del PP Rajoy, García-Margallo, Ruíz Gallardón, etc., o podrà seguir en el marc de la Unió Europea, com va predir la comissària Viviane Reding i opina també –ho va fer el passat dimarts- el comissari Almunia, que en un cicle de ‘Diàlegs’ organitzat per la Fundació Ernest Lluch, va afirmar que “no es pot donar una resposta taxativa i dir que si un [territori] se segregra es queda fora i no sabrem res més d’ell pels segles dels segles.” Catalunya, doncs, ha de saber si les coses són com assegura el Govern o com va reiterar l’eurodiputat. Encara que  arribar a saber qui té la raó, no és fàcil, perquè els tractats pels quals es condueix la UE no han previst una situació com la que vol plantejar Catalunya, com tampoc havien previst què havia de succeir quan un Estat membre (la RFA) incorporava –en una “fusió per absorció” (ho dic en termes mercantils)- un Estat no membre de la UE, com era la RDA. Aleshores es va resoldre el problema, i ara també s’haurà de contemplar una solució. Per això em sembla molt correcte que Mas viatgi a Europa (ho començarà a fer per Brussel·les) per preparar el camí.

Però aquest no serà fàcil perquè ens topem amb moltes incògnites, fins i tot en el cas que les Corts acceptin que Catalunya es pugui interrogar sobre el seu futur amb la mateixa llibertat que ho farà Escòcia el 2014. I en dir això m’he de referir novament al comissari Almunia, que ha posat el dit a la llaga (del govern de Rajoy), en afirmar que, una vegada més, el Regne Unit ha donat a l’Estat espanyol una lliçó de democràcia amb l’acord que van signar David Cameron i Alex Salmond per pactar el referèndum d’Escòcia. “Quan es llança un debat com el que hi ha a Catalunya, Flandes o Escòcia, s’ha de fer amb tots els elements sobre la taula, no es pot deixar res sota la taula –ha dit-. Els britànics ens han donat una lliçó de democràcia.” Tots sabem –ha afegit Almunia- que “la situació [de Catalunya] és diferent perquè [els britànics] no tenen una Constitució com la nostra, però han arribat a un acord i s’ha vist a Cameron i Salmond donant-se la mà i pactant la pregunta, que és una pregunta inequívoca”.

Les males maneres

Aquí, però, les coses es resolen de més mala manera, perquè les persones que ostenten el poder formal (els membres del parlament i del Govern) o virtual (els periodistes que parlen, critiquen, dogmatitzen i estigmatitzen des de les ràdios i les televisions) han iniciat una campanya molt dura; una creuada que ha començat a mostrar com pot arribar a ser de visceral, de poc elegant i plena de cops baixos, com ara el del president Rajoy, que ha desvelat una versió molt personal del seu encontre amb Mas a la Moncloa; una versió que, pel fet d’haver-se desplegat sense testimonis, no pot ser contrastada més que pel seu interlocutor. I tots sabem que succeeix en els casos de “la meva veritat contra la teva”. Sempre són irresolubles i fan que cadascú opti per l’opció que més li agrada, sense saber si respon o no a la veritat.

Ho vam comprovar la mateixa nit del dimarts, quan a les emissores i als diaris de Madrid, les paraules de Rajoy eren el testimoni fidel d’un “xantatge” inqualificable de Mas, mentre que, en la versió d’aquest, no es va produir cap xantatge, sinó un diàleg en el qual la negociació no va ser possible en afirmar Rajoy que “no vull negociar perquè jo crec que Catalunya no està tan maltractada com dieu.”

Sigui com vulgui, és evident que a les dificultats d’ordre constitucional, caldrà que hi afegim les d’ordre polític i personal, que seran tant o més dures que les primeres. I a més, les incògnites a què m’he referit respecte de la integració de Catalunya a la Unió Europea.

El repte, doncs, de l’emancipació és difícil i complex, però té la virtut d’haver creat una il·lusió en molts catalans i en els qui mai no hem militat en el jacobinisme; una il·lusió semblant a la que vam sentir de joves quan vam viure la transició del franquisme a la democràcia. Aleshores sabíem que ens enfrontàvem a un gran desafiament: el de construir un món nou que sintetitzàvem en aquell lema que tots vam corejar de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que no era sinó un crit per la llibertat i per la democràcia. Avui, però, els catalans volen donar una passa més en el seu camí vers la llibertat: el de l’emancipació, i s’enfronten a un repte gens fàcil. Veurem si tenen la capacitat i la fortalesa de sortir-se’n.

 ——-

P.S. La matèria que ens ocupa és tan complexa i cantelluda, inflama tants sentiments en un sentit i en el contrari, provoca tantes reaccions viscerals, que no admet errors de cap mena, si és que vol assolir l’èxit. Per això, actuacions com la del conseller Puig i de la diputada Badia són contràries al bon sentit i esdevenen condemnables.

Reflexionar serenament sobre el que està passant a Catalunya és difícil perquè es tracta d’un procés polític de desencontre que ve de lluny (formalment el primer acte va tenir lloc en signar les Bases de Manresa, el 1892), que afecta als sentiments íntims de molta gent (en un sentit i en el contrari) i apunta en una direcció: la del “dret a decidir” sobre el propi futur, encara que l’objectiu final que es pretén amb l’exercici d’aquest dret no sigui unívoc.

Vull dir amb això que mentre Esquerra Republicana de Catalunya i alguns altres sectors del país reclamen clarament la independència respecte d’Espanya i, per tant, la creació d’un Estat amb la mateixa sobirania que ara té l’espanyol, d’altres partits, com Convergència i Unió, parlen d’obtenir estructures d’Estat i la integració de Catalunya a Europa, però no reclamen formalment la independència. De fet no sabem molt bé (o prou bé) què demanen, tret del “dret a decidir” –Mas ha promès convocar un referèndum- i, per tant, fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu propi futur.

Més enllà d’aquestes posicions hi ha la dels socialistes del PSC, que no volen la independència de Catalunya però reclamen la transformació de l’Estat dit de les Autonomies en un Estat Federal (alguns parlen també de la necessitat d’asimetria dins aquest), i encara que es manifestin com a no independentistes, també els socialistes reclamen, com els anteriors, el “dret a decidir” dels catalans i, per tant, la possibilitat de convocar un referèndum.

Davant aquestes posicions més o menys clares, el Govern espanyol ha respost amb un no rotund a tot. I si deixem de costat els improperis, les desqualificacions i, el que és pitjor, les ironies més o menys cíniques que hem hagut d’escoltar, l’únic argument sòlid que s’ha formulat en defensa d’aquest “no a tot” és que la Constitució no recull el dret dels ciutadans d’un territori a decidir sobre el seu propi futur. Per tant, no els permet autodeterminar-se. I no sols això, sinó que la Constitució no permet tan sols convocar un referèndum consultiu (¡!) sobre la qüestió.

És ben cert que la Constitució espanyola no admet la secessió de cap territori per decisió unilateral. Com tampoc admet la convocatòria d’un referèndum pel president d’una comunitat autònoma, i exigeix alhora (art. 92) que als referèndums votin tots els espanyols (no els d’una sola comunitat). Així doncs, deixant de banda les sortides de to (que n’hi ha hagut moltes) ens trobem davant un problema teòricament irresoluble (uns ciutadans volen una cosa que la Constitució no permet), que, com tots els problemes d’aquesta mena, s’agreujarà –i no poc- si a les eleccions del 25 de novembre una majoria qualificada de catalans decideix votar a favor dels partits que volen la independència, demanen estructures d’Estat o volen una Espanya Federal, però que, tot i aquestes grans diferències, estan d’acord en la necessitat que la Constitució Espanyola permeti el “dret a decidir” o, el que és el mateix, que a Catalunya (perquè ara parlem de Catalunya) es pugui fer una consulta, pacífica i democràtica, als ciutadans demanant-los sobre el seu futur. I dic que el problema s’agreujarà perquè aleshores ningú no al·legarà la manifestació de l’11 de setembre com a font d’autoritat, sinó la decisió –segurament molt majoritària- d’un Parlament democràticament elegit.

Si el panorama que acabo de descriure esdevé una realitat i, per tant, es dóna aquesta majoria que reclama el dret del poble de Catalunya a ser consultat sobre el seu futur, i el Govern de l’Estat segueix entestant-se a dir que no a tot emparant-se en la Constitució, haurem de demanar-nos què succeirà. I la resposta em sembla fàcil: doncs que, en el millor dels casos, el país –Espanya- entrarà en una profunda crisi política i moral (per no parlar de l’econòmica que ja ho és i que, sens dubte, s’intensificarà encara més); crisi que no podrà resoldre cap general de brigada ni, tampoc, una aplicació estricta del Codi Penal, com ha insinuat –per mi incomprensiblement- el centrista (¿?) Ruíz Gallardón.

L’única sortida sensata davant aquest quadre més que probable és la d’un diàleg entre les parts en conflicte que ens dugui vers una modificació de la Constitució.

La Constitució de 1876 (i totes les constitucions del món vigents en aquella època) negaven el dret de votar a la dona. Donar el vot a la dona era, com va dir un il·lustre diputat d’aleshores, “permitir que la histèria llegue al poder” (i es va quedar tan ample). Però un dia, la Constitució es va canviar, i l’any 1932 les dones espanyoles van acudir a votar amb els mateixos drets polítics que els homes. Tanmateix, això no es va aconseguir sense dolor, perquè hi va haver actuacions governamentals que –emparant-se en constitucions tan democràtiques com la dels Estats Units, van provocar morts i fins i tot massacres de sufragistes, però el “dret a decidir” de les dones un dia va ser realitat.

I digui el que digui avui la Constitució espanyola de 1978, un dia (no sé quan, però un dia) el dret dels pobles a decidir també serà constitucional, perquè no té cap mena de lògica que si el president d’una comunitat autònoma, recolzat per una majoria clara de diputats elegits democràticament, vol consultar als ciutadans d’aquell poble “com es volen governar en el futur”, no tinguin la possibilitat de fer-ho, o bé la decisió d’aquests hagi de dependre del que pensen la resta de ciutadans de l’Estat.

En definitiva, que si la Constitució no permet que “el dret a decidir” sigui possible, vol dir que té un dèficit democràtic que, entre tots, hem de resoldre, a menys que preferim que la convivència es deteriori i la situació s’acabi podrint.

El “dret a decidir” és, doncs, el que vertaderament importa. I reconegut aquest, la independència podrà ser-ne una conseqüència, però no una conseqüència necessària ni, menys encara, evident. Ara que, tan com més trigui el govern espanyol a afrontar el problema, tan com més trigui a dialogar amb els interessats per resoldre el dèficit democràtic de la Constitució, més anirà aplanant el camí als partidaris de la secessió i de la ruptura. I és probable que, quan en veure’s perdut canviï de criteri, aleshores ja sigui massa tard.

Si a algú ha deixat descol·locat la decisió de Mas, de dissoldre el Parlament de Catalunya i de proposar una consulta sobre l’autodeterminació, aquest és el PSC-PSOE, que es mostra no sols desconcertat, sinó pràcticament dividit. No ho dic tan sols pel manifest dels dissidents encapçalats per Ros, Geli i Castells (per citar alguns dels socialistes més rellevants, que, amb aquest escrit, d’alguna manera s’alien amb Ernest Maragall), sinó per com afronten la situació els personatges clau d’aquest partit: Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba i, darrerament, la fins ara callada exministra Carme Chacón. Això per no parlar dels grans barons o exbarons del PSOE, com José Antonio Gruiñán, José Bono, Joaquín Leguina, Alfonso Guerra i, finalment, Felipe González.

Els artífexs màxims de l’Espanya de les autonomies –del “cafè para todos”– que tenim avui són els dos grans partits de la Transició: UCD i PSOE. I els caps pensants més remarcables d’aquesta cosa que ara està petant per tots costats foren Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Felipe González i Alfonso Guerra.

De fet, l’estructura autonòmica d’Espanya no difereix molt del que hauria pogut ser una estructura federal. Però aquesta darrera era innombrable a finals dels anys setanta, i es va optar per una possibilitat que la Constitució no preveia clarament però que trobava empara en el Títol VIII de la Constitució. Catalunya, el País Basc i, en molta menor mesura, Galícia, havien demostrat clarament i històricament el seu desig autonòmic. A les Balears, els autonomistes cabíem en un microbús, i a Andalusia, les dues Castelles, l’Aragó i no parlem de Madrid, Cantàbria (que era aleshores Santander), Astúries, La Rioja, Múrcia i Albacete (que formaven un matrimoni fins que l’autonomia els va divorciar) i Extremadura “que eran dos, Cáceres y Badajoz”, el clam per una “España de las Autonomías” o per “una España Federal” era inexistent. No em refereixo a Navarra, perquè aquesta, silenciosa i conservadora, a la Història d’Espanya sempre ha estat un punt i apart.

Després del “cafè para todos”, que va tenir la virtut (¿?) de fer néixer pertot el país el desigs “de no ser menos que Cataluña” (que en això radica el sentiment autonòmic espanyol), Martín Villa i Alfonso Guerra van ser els artífex de la LOFCA (Ley Orgánica 8/1980, de 22 de septiembre, de Financiación de las Comunidades Autónomas), que va passar el ribot damunt el magma autonòmic (que començava a fer por als seus mateixos creadors) i ens va deixar a tots “igualados con el rasero”, per dir-ho en la llengua més estimada del senyor Bauzá.

Avui, els hereus de l’UCD (que són la gent del PP en bloc) parlen com un sol home en defensa de la “unitat inquebrantable de España”, i ho fan sense fissures. Alguns (i no pocs) creuen fins i tot “que hemos ido demasiado lejos y hay que rectificar”, mentre els socialistes, immersos en una gran contradicció interna (Zapatero i Montilla han deixat el partit i la ideologia socialista esquarterats) difícilment se’n sortiran.

Per una banda, tenim el bloc nítidament nacionalista espanyol, que, com la gent del PP, no cedeixen un àpex. Griñán (d’entre els encara vius i amb poder) al capdavant, seguit per Guerra, Bono i Fernández Vara, tenen un concepte patrimonial d’Espanya. I això els impossibilita entendre res que no sigui el que ells sempre han entès. Curiosament, Felipe Gonzalez, que presumeix de comprendre el problema, se’ls ha unit darrerament tot convertint-se en profeta “de lo que no pasará”.

Per una altra costat tenim a Pere Navarro, l’home que, segurament, experimentarà sobre seu el pes d’una futura i enorme derrota, el qual, movent-se entre el dubte i l’error, vol i dol alhora, mentre apunta la solució federal com l’única que pot resoldre els problemes del país. I per acabar de complicar les coses, ha emergit del silenci Carme Chacón (la pretendent al papat socialista espanyol), la qual, després d’assegurar que amb ella de ministra de defensa s’hauria expedientat el coronel Alemán (aquell que volia enviar els tancs a la plaça de Sant Jaume), ha pregonat que és en el federalisme asimètric on Espanya trobarà la solució. És a dir, que al president Maragall li ha sortit una aliada que no podia esperar, encara que –com sol succeir en aquests casos- li ha sortit “tarde y mal”.

Jo no sé que ens  portarà el futur perquè no tinc el do de profecia de què fa gala Felipe González, però no m’estaré de dir que no em doldria gens (recordeu que parlo des de Menorca; sóc, per tant, súbdit del senyor José Ramón Bauzá) una solució federal per a Espanya. I si aquesta fos possible, no em molestaria gens que fos asimètrica, perquè asimètrica i plural és la nostra realitat. I per evitar malentesos, he de dir també que encara m’incomodaria menys que els socialistes tinguessin un èxit i no un fracàs electoral a Catalunya, però això no em treu de fer una pregunta: És creïble que Rubalcaba i Navarro creguin que Espanya es podrà dotar d’una estructura federal, i que la senyora Chacón cregui que, a més, aquesta podrà ser asimètrica (decisions que exigirien una modificació substancial de la Constitució), quan el president Rajoy i les seves hosts es neguen tan sols a estudiar un règim fiscal diferenciat per a Catalunya (semblant al que tenen Euskadi i Navarra) i  barren el pas a l’autorització d’un referèndum consultiu dels catalans, opcions –les dues- que es podrien dur a terme, si hi hagués bona voluntat, sense necessitat de violentar la Carta Magna?

La crisi de Cuba i Filipines del 1898, que comportà la pèrdua de les darreres colònies de l’antic Imperi espanyol -aquell on antigament “no se ponía el sol” en frase atribuïda del rei Felip II-, va implicar una severa derrota militar front als Estats Units, amb la desfeta de l’armada espanyola d’ultramar i la derrota moral d’un estat -Espanya- que no havia assimilat encara que havia deixat de ser una potència de primera fila en el món occidental. Ens trobem, doncs, davant un fet de primera magnitud des del punt de vista polític, que s’emmarca en un moment de la història d’Espanya que estava presidit per un règim, el de la Restauració borbònica, que se sustentava en la Constitució de 1876.

Diguem, però, que el marc polític i democràtic derivat d’aquesta constitució no era compartit per tothom. Ja el 1892, i precisament durant el primer torn canovista sota la regència de María Cristina, es redactaren a Catalunya les “Bases de Manresa”, punt de partida del modern catalanisme polític. I el 1893, Sabino Arana publicava el seu llibre “Por Bizcaya”, que és a la base del moviment nacionalista basc, que cristal·litzà l’any següent en l’Euskaldun Batzokija. En qualsevol cas, ambdues formulacions -la catalana i la basca- anaven més enllà del marc que delimitava la Constitució.

El recurs als límits constitucionals

Si el centralisme de la Restauració (és a dir el marc legal i constitucional vigent aleshores) ja semblava poc acollidor als bascos i catalans perquè no els permetia acomplir els seus anhels, aquest resultava encara més inacceptable als ciutadans de les dites “províncies d’Ultramar”, reconegudes definitivament com a tals a la Pau de Zanjón, el 1880. I no deixa de ser curiós que, a partir del reconeixement de Cuba com a “província”, els cubans (que –com els catalans d’avui- devien ser insensats i contraris al sentit comú –com s’assegura des de La Razón-) es van mostrar disconformes i demanaren l’autonomia; petició que se’ls va negar perquè no cabia a la Constitució espanyola (ni més ni menys que el que li ha succeït al pacte fiscal que proposava Artur Mas). Tanmateix, avui, cent vint-i-cinc anys més tard, hi ha acord entre tots els historiadors que es va desaprofitar una possible via de solució: donar-los l’autonomia administrativa que proposava Antoni Maura quan va ser ministre d’Ultramar del Govern Sagasta, entre 1893 i 1895.

La historiografia actual culpa d’aquest fet (em refereixo a la negativa de donar l’autonomia a Cuba) a la resistència dels interessos afectats -bàsicament els dels sucrers espanyols, aferrats a una situació que els permetia disposar de Cuba com d’un gran latifundi propi-, a la intransigència del partit Unión Constitucional (el PP d’aleshores), i a l’afany de Sagasta per estalviar-se problemes no sols en la seva relació amb els conservadors, sinó també en les seves pròpies files liberals. També aleshores “España tenía otros problemes más importantes que la autonomia de Cuba”, com hauria dit avui Rajoy.

L’error del Govern

Ha escrit el professor Seco Serrano que, fins i tot l’any 1903, Máximo Gómez, un dels forjadors de la independència cubana, afirmava que, d’haver-se implantat a temps les reformes de Maura, la revolució cubana hauria estat impossible. No sé si realment hauria estat així, però és un punt de vista que posa en evidència que el fracàs de Maura va implicar l’ascendència definitiva del Partido Revolucionario Cubano per sobre del Partido Liberal Autonomista i, en definitiva, el triomf de les tesis independentistes o secessionistes per sobre de les autonomistes.  Cuba optà -com no podia ésser d’altra manera- per l’autonomia política i va provocar una confrontació amb Espanya que li agreujava la seva situació política, no sols pel gravíssim problema que comportava el fet de sostenir una guerra colonial a un altre continent, sinó també perquè en aquell joc d’interessos i de sentiments hi entrava un tercer interessat: els Estats Units d’Amèrica, que (això no ho hauria d’oblidar el senyor Mas), tenien més interès en la independència de Cuba del que la Unió Europea pugui tenir avui en la de la de Catalunya.

Quan començà la segona guerra cubana d’independència, l’any 1895, molt pocs espanyols podien imaginar que acabaria amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. La premsa oficialista i l’opinió política ortodoxa eren (fervorosament i unànimement) favorables a la guerra per defensar la “legalitat constitucional espanyola”. La unanimitat abraçava des dels partits republicans de l’esquerra fins als carlistes de la dreta. Entre els primers, només els federalistes de Pi i Margall (sempre hi ha algun traïdor) s’oposaven a la solució militar i proposaven que es concedís a les colònies un estatut d’autonomia similar al dels dominis britànics.

El professor Balfour ens recorda que els partits republicans s’allunyaren ràpidament de la posició de principis propugnada per Pi i Margall per tal de llençar una bel·ligerant campanya nacionalista en defensa de la sobirania espanyola sobre Cuba. I encara que sempre s’havien mostrat contraris a la “Constitució monàrquica de 1876”, en aquells moments no l’atacaren, sinó que s’afegiran a la defensa d’un imperi anquilosat i acusaren el govern de no ser prou agressiu en la defensa d’aquest imperi (També ells pensaven, com pensa avui un eurodiputat, que calia enviar-hi “un general de brigada de la Guàrdia Civil”). Emilio Castelar, expresident de la Primera República, si bé criticava el règim per haver donat lloc a la rebel·lió colonial a causa de no haver acordat les reformes pertinents, també es va mostrar partidari fervent de mantenir la sobirania espanyola sobre les colònies. Bon i florit orador que era, va dir: “España hizo América  como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” (Una frase, que es pot esculpir en marbre seguida de la de Bono quan diu que “Antes que ver Cataluña fuera de España prefiero morir”). I quan es féu ja patent  la intervenció nord-americana, molts republicans van sortir al carrer per protestar contra la pusil·lanimitat del govern espanyol.

La posició dels diaris i dels partits

La posició oficial dels conservadors davant la guerra de Cuba era de mantenir l’illa a qualsevol preu. Recordem la famosa frase de Cànovas: “Es preciso que tengáis la seguridad de que ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba; que en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.” I així ho va fer. El sisè Govern conservador de Cánovas, que governà de març de 1895 fins a l’assassinat de l’estadista, l’agost del 1897, intentà vanament acabar, per tots els mitjans, amb la rebel·lió cubana. Primer, amb el general Arsenio Martínez Campos, que dugué a terme una guerra qualificada de “suau”; després, amb el general mallorquí Valeriano Weyler Nicolau, que no era de la Guàrdia Civil, però que es va mostrar decidit a exterminar (no cal dir que inútilment) la insurrecció a sang i foc.

Per aquells dies, seguint la pauta d’alguns diaris mallorquins, el diari conservador menorquí El Bien Público (8.IV.1898) editorialitzava, segons ens ha explicat Josep Portella, sobre el fet amb un indiscutible llenguatge d’arenga militar: “La codicia infame y la ambición sin límites de una nación formada de aventureros, escoria de todos los países del mundo y descendientes de pieles rojas capitaneados por energúmenos de la calaña de Masson, Turpie y otros mercanchifles (prepari’s per escoltar coses com aquesta, senyor Mas), trata de enlodar los altos timbres y la honradez sin límites de la nación más hidalga y más noble del mundo, de arrancarnos por medio de la fuerza bruta el preciado florón que nos queda de nuestra pasada grandeza, símbolo de nuestra fuerza, en el hemisferio americano…” .

La posició dels liberals no divergia, però, substancialment de la dels conservadors, tot i que Antoni Maura (que va ser membre d’aquest partit fins que pactà amb els conservadors de Silvela) criticà novament la política que havia dut a terme al general Weyler en una important conferència pronunciada el 22 de març de 1897, ja que considerava inviable una política bèl·lica que destruïa els recursos de Cuba. Tot i això, Maura no qüestionava l’espanyolitat cubana. Simplement acusava els governants espanyols de ser mals governants. No de ser dominadors.

I si observem l’actitud dels republicans, veurem que no presenta gaires diferències respecte dels monàrquics, encara que algunes veus es van mostrar favorables a una certa “descentralització” de Cuba que permetés una assimilació dels cubans i porto-riquenys als espanyols de la metròpoli pel que fa als drets civils i polítics. Tanmateix, els republicans mallorquins foren, com observa el professor Marimón, clarament favorables a l’ús de les armes i exhibiren un groller maximalisme patrioter. I el mateix podem dir dels republicans menorquins, que no van adoptar cap posició crítica davant la guerra que s’acostava. Culpaven, evidentment, la monarquia dels desastres (“Tan culpable es Rajoy como Mas”, diu avui Rubalcaba), però davant la guerra oberta, s’identificaren amb els conservadors. I és que els republicans participaven, en aquest punt, de la mateixa concepció unitària i indiscutiblement espanyolista de l’Estat. Tots eren vertaders “nacionalistes espanyols” (com el PP i el PSOE, indiscutiblement).

Les dissidències, encara que moderades, provingueren dels partits extraparlamentaris. Els anarquistes es van esforçar per mostrar-se partidaris de la lluita dels cubans per la independència. Val a dir, però, que van expressar certs dubtes derivats en bona part de l’ambigüitat de les posicions anarquistes respecte a la relació entre la “qüestió nacional” (que els importava ben poc) i el seu objectiu últim, “la revolució social”. I encara que, finalment, acabaren per recolzar “l’autodeterminació” de Cuba (Vaja!, com els d’Iniciativa-Verds), els anarquistes tendien a eludir l’espinós tema del nacionalisme per concentrar-se només en els perjudicials efectes de la guerra sobre els treballadors espanyols.

Més encara que els anarquistes, els socialistes eren contraris a reconèixer que la lluita per la independència de Cuba tenia alguna relació amb les necessitats i aspiracions dels treballadors cubans. Ignorant sens dubte que hi havia un important recolzament d’aquests als insurrectes, no van percebre les implicacions socials de la lluita nacionalista, i es van limitar a repetir consignes abstractes de pacifisme internacionalista. Al final, els socialistes reconegueren la legitimitat de la lluita per la independència, però optaren per centrar la seva propaganda -en això com els anarquistes-, en la injustícia social que constituïa, a Espanya, el servei militar.

Ja fora dels partits, convé també mencionar l’Església espanyola que va adoptar una actitud radicalment contrària a la independència de Cuba i, per tant, favorable a la intervenció militar.  Encara més, l’Església espanyola legitimà la lluita –és a dir, legitimà la guerra!- contra els independentistes cubans, i per demostrar-ho podria treure una memorable pastoral del bisbe Castellote, aleshores bisbe de Menorca, que prefereixo guardar-me, perquè em fa avergonyir. Aquest cop em pensava que els bisbes es mantindrien en silenci davant la qüestió catalana, però esperar que els bisbes espanyols sàpiguen comportar-se en política és batre en ferro fred.

“Quiero reconocer aquí en Nueva York a la mayoría de españoles que no se manifiestan, que no salen en las portadas de la prensa ni abren los telediarios. No se les ve, pero están ahí, son la inmensa mayoría, son personas que sufren, que pasan por dificultades enormes, que hacen frente a muchos problemas”.

Aquesta és la frase lapidària que ha pronunciat Mariano Rajoy a Nova York. Doncs bé, quan he escoltat el president del govern evocant aquest ens metafísic que es defineix per les seves qualitats negatives (pel silenci, per la no actuació) he pensat que serà molt difícil que Espanya se’n surti amb aquest home al capdavant del govern. Perquè acudir a l’argument dels qui callen  (les dones que reben ultratges dels marits i no ho denuncien són també, malauradament, una “majoria silenciosa” de les maltractades) és el recurs fàcil dels qui no volen mirar la realitat i prefereixen inventar-se-la. És el recurs que seguia Franco quan volia justifica una dictadura injustificable. És el que va seguir Nixon quan volia justificar una guerra insostenible al Vietnam, amb grans manifestacions en contra. És el recurs al què acudeixen, en definitiva, els qui no són capaços de liderar els processos que exigeix un cop de timó per redreçar les coses.

Quan Rajoy evoca la majoria silenciosa (en referir-se als qui no van anar a la manifestació de Catalunya el dia 11 de setembre –“una algarabía”, segons ell- o als qui no eren davant el parlament espanyol el passat dia dimarts) es refereix –no sé si ho sap- a persones com jo i com centenars de milers de ciutadans, que no érem a un lloc ni a l’altre, però que no necessàriament estem donant suport al que ell pensa, al que ell fa, i encara menys, al que no fa ni deixa fer (que és molt). Fins i tot es refereix als qui no el van votar. I també al 30 per cent llarg de ciutadans que no van a votar mai, ja sigui perquè no els importa, perquè no hi volen anar o perquè no creuen tan sols en la democràcia. Ves a saber! La majoria silenciosa és un magma que no respon a cap ideologia concreta, ni la seva veu (entengui’s la metàfora) és unívoca. Per dir-ho clar: els qui callam, els qui no ens manifestam, els qui no insultam ni l’alabam el govern, no necessàriament som seus ni li donam suport.

Entendre el contrari és un subterfugi fàcil, que no respon a cap veritat política. Ben al contrari, demostra una gran incapacitat de lideratge no sols per resoldre els problemes amb què realment el polític s’enfronta (i s’haurà d’enfrontar), sinó fins i tot per detectar-los, que és la fase prèvia al seu estudi i a la recerca de solucions.

Grècia s’ha esporuguit i ha variat una mica els resultats electorals de fa un mes, que impedien la formació d’un nou govern i duien el país vers l’ignot, que no necessàriament a la catàstrofe, perquè em fa la impressió que, a la catàstrofe (una paraula grega de llarga trajectòria), ja hi són de fa temps.

El partit conservador Nova Democràcia ha guanyat les eleccions: tindrà 79 escons al parlament, més els 50 que la llei electoral grega regala al partit que obté més diputats; 129, per tant. Al darrere hi ha la coalició de l’esquerra radical Syriza, amb 71 escons, dos punts per sota de Nova Democràcia. En xifres absolutes només 170.000 vots han separat Nova Democràcia de Syriza, sobre un total de 6,2 milions de votants. El PASOK (socialistes), que havia governat fins que se’ls va imposar per Europa un govern de transició presidit per un tecnòcrata independent, ha estat la tercera força, amb 33 escons. Ha quedat gairebé en el no res, a no ser que l’aritmètica el situa com a necessari per aconseguir una majoria, un cop Syriza diu que es quedarà a l’oposició.

Darrere els tres partits principals hi ha el Partit dels Grecs Independents, de dreta i contrari al rescat, amb 20 diputats; els nazis d’Alba Daurada, amb 18, que ha mantingut contra pronòstic el mateix percentatge de vot que fa un mes; l’Esquerra Democràtica amb 17, i el Partit Comunistaamb 12.

Si comparem aquests resultats amb els del mes de maig, veurem que Nova Democràcia ha guanyat 21 escons, Syriza n’ha guanyat 19, el PASOK n’ha perdut 8, els Grecs Independents n’han perdut 13, els nazis n’han perdut 3, l’Esquerra Democràtica n’ha perdut 2 i el Partit Comunista n’ha perdut 14.

L’enviat de La Vanguardia a Grècia definia aquests resultats com “el triomf de la por”, un títol que jo li prenc manllevat perquè ha estat, en efecte, la por al bipartidisme secular, la por de les elits beneficiàries que s’acabi el joc, la por d’uns i altres que s’obrin processos i es depurin responsabilitats amb noms i cognoms; però també la por de Brussel·les i Berlín a perdre els seus lacais a Grècia i que un perillós precedent s’interposi en el seu, fins ara, implacable pla de conquestes.

Tota aquesta por s’ha canalitzat vers l’electorat en una operació de guerra psicològica gegantina: l’amenaça d’abandonar l’euro, de ser expulsats de l’espai Schengen, de ser apartats d’Europa, de caure en la fallida absoluta, de ser atacats per Turquia, de quedar-se sense aliments ni medicines, de tornar irremeiablement a les cavernes, etc. etc.

Mentre la majoria dels mitjans grecs i europeus propagaven tendenciosos vaticinis de molt discutible base, Nova Democràcia recorria el país buscant, porta a porta, els seus votants i recordant a molts els favors rebuts. Per tot això, aquestes eleccions passaran a la història com les més contaminades i amb major ingerència externa des de la creació de la Unió Europea.

Quin era l’escenari econòmic?

Gràcies als préstecs del Banc Central Europeu (BCE), els bancs d’Europa creien que no tindrien problemes de liquiditat, però de sobte han descobert un altre risc: les retirades massives dels particulars. Courrier International donava les dades següents: El 14 de maig, els grecs van treure de les finestretes bancàries un mínim de 700 mil milions d’euros en un dia. Quatre dies més tard, els clients de la branca britànica del Banco de Santander, havien retirat l’equivalent a 250 mil milions d’euros. Si aquest moviment, de moment limitat, esdevingués de pànic i guanyés els països més fràgils de la zona euro (per exemple el nostre), els bancs quedarien en braceroles.

El nou govern

L’opció majoritària de les eleccions gregues va ser l’abstenció, fruit del desencís, de l’esgotament i, en molts casos, de la irresponsabilitat davant una conjuntura tan crucial. Però els comicis han donat la iniciativa a Nova Democràcia, amb el 30% dels vots, que ha convidat el PASOK a formar un govern de salvament nacional i també l’Esquerra Democràtica. A més, sembla que Vassilios Rápanos, fins ara president del Consell d’Administració del Banc Nacional de Grècia (NBG), el major banc privat del país (un banc que ha rebut importants injeccions de diners públics en els últims anys), dirigirà la cartera d’economia.

A Grècia, doncs, s’ha fet possible una gran paradoxa: tenallada per la por, ha donat el poder als qui la van dur fins al caos, ja que en serà primer ministre Antonis Samaras, l’home que, des del govern, va falsificar els comptes per entrar a la UE.

La hipocresia dels europeus rics

Els banquers europeus (alemanys i francesos, especialment) no són innocents i, per això mateix, han fet un alè en conèixer el resultat de les eleccions gregues, perquè la retirada de Grècia de la zona euro, no només perjudicava els grecs, també els perjudicava a ells. I això perquè en un eventual retorn al dracma, la moneda perdria al menys un 50% del valor i el preu dels productes importats (per exemple el petroli) s’encariria en la mateixa proporció. I també la inflació del país. Per contra, Grècia esdevindria un país baratíssim per als estrangers, i els exportadors serien força competitius, fet que podria afavorir el creixement.

Però què passaria amb el deute? Doncs que, si no es produís una sortida consensuada i negociada amb els socis europeus, el deute seguiria essent en euros, fet que l’augmentaria considerablement. Per lògica, una Grècia en fallida hauria de paralitzar el seu reembossament, tot mantenint-se fora del sistema financer internacional durant un temps. I això seria terrible per als bancs europeus, que tenen encara 70 mil milions d’euros en préstecs a Grècia. A més, no oblidem que l’exposició de la banca europea al deute grec és, segons estima Barclays, de 300 mil milions d’euros. No es estrany, per tant, que els capitostos de l’UE hagin fet un alè amb la victòria pírrica (novament un vocable grec) de Samaras, el gran mentider.

Dilluns passat vaig veure i escoltar amb interès el diàleg que, dins el programa “Entrevista a la carta”, dirigit per la presentadora Julia Otero, aquesta va mantenir amb Mario Vargas Llosa mitjançant un sistema de preguntes que li formulaven personatges que apareixien en una gran pantalla (força espectacular) que omplia el fons del plató.

La fórmula era complexa. La presentadora anava parlant amb l’entrevistat que havia d’elegir tres de les quatre persones que estaven preparades per fer-li una pregunta –això tres cops; per tant, un de cada quatre possibles entrevistadors sempre quedava fora-. Aleshores ell responia i era la presentadora la que coadjuvava a completar el diàleg amb l’escriptor.

No sé quin èxit de públic tindrà aquest programa que, tot i que muntat amb un gran desplegament de mitjans tècnics, em sembla massa complicat, ja que les preguntes no tenen il·lació les unes amb les altres, són curtes i és en tot cas la presentadora la que ha de tenir habilitat per completar-les, com de fet va succeir.

La selecció de Vargas Llosa

A més, haver de descartar tres dels teòrics dotze interlocutors no sé quin valor televisiu pot tenir, encara que d’alguna manera ens mostra les preferències de l’entrevistat. En aquest cas, va rebutjar la interlocució del comediant Josema Yuste, de l’exfutbolista Emilio Butragueño y d’un jove artista de la sèrie televisiva “Cuéntame como pasó” el nom del qual no vaig retenir. Si jo hagués estat la persona entrevistada hauria rebutjat els dos primers, però no el darrer, que hauria preferit a l’exmodel i personatge de revista del cor Antonia Dell’atte, espècimen humà que era sens dubte més temptador però que dubto que fos més interessant, encara que, com he dit, ni tan sols recordo el nom del jove artista, perquè mai no he visionat la sèrie en què apareix.

Escoltar Mario Vargas Llosa sempre és un plaer. Estem davant d’un home intel·ligent, a més d’escriptor excepcional i mestre de literats, que se’n va sortir de manera brillant de les diverses i variades preguntes (algunes més consistents i d’altres més banals) que li van fer. La diferència que va establir entre cultura i espectacle –matèria que tracta en el seu darrer llibre- va ser interessant, com també el fet de sincerar-se humilment davant les càmeres per dir que, si bé no pot sofrir un llibre dolent (que tanca i deixa sense acabar), és capaç de veure una pel·lícula de la sèrie B sempre que tingui una estructura més o menys tancada, cosa que, segons ens va explicar, no pot sofrir Juan Cruz, que va ser el qui li va formular una pregunta en aquest sentit, com per recriminar-li jocosament haver-lo dut un dia a veure (em sembla que a Canàries) un film de Arnold Schwarzenegger.

El tractament dels nacionalismes

La matèria que més em va xocar –no per esperada sinó per com ell va tractar-la- va ser la referent als nacionalismes, a partir d’una pregunta formulada per l’exlider socialista basca y actual dirigent màxim d’UPyD, Rosa Díez, a qui, com va confessar Vargas Llosa, va donar el vot les passades eleccions, ja que des que el govern de Felipe González li va concedir la nacionalitat espanyola, l’escriptor, encara que no resideix a Espanya, té dret a votar.

Quan parlem de “nacionalisme” la qüestió no és fàcil ni senzilla, perquè l’abast del concepte és sempre molt difícil de precisar i se sol tractar esbiaixadament. Per exemple, jo mateix, mai no m’he considerat nacionalista, però sovint, quan escolto persones com Rosa Díez criticant els nacionalismes i els nacionalistes em sento molt més a prop d’aquests que de la dirigent d’UPyD. És el mateix que em va succeir escoltant la resposta de Vargas Llosa.

Deixant de banda els nacionalismes que són a la base de la configuració de l’Europa del segle XIX, que no sol criticar ningú, avui els nacionalismes tenen molts enemics, però molt sovint els arguments d’aquests estan tenyits també de nacionalisme. D’altra banda, el nacionalisme presenta versions molt diverses, encara que -això sí-, totes estan marcades, en un sentit o altre, per la defensa del “locus” que els seus partidaris consideren més proper, així com de les característiques diferenciadores d’aquest (històriques, lingüístiques, culturals, ètniques, socioeconòmiques, etc.). I el “locus” pot ser un territori relativament petit (per exemple Euskadi) o més gran (per exemple la Padania, al nord d’Itàlia) o enorme (l’Argentina, posem per cas).

Cal, però, si volem ser una mica rigorosos, que diferenciem molt bé el nacionalisme que es produeix al si de territoris inclosos en un Estat més gran –són els dits “nacionalismes sense Estat”-, els quals reivindiquen que se’ls reconegui la seva diversitat amb una petició que de vegades es limita a l’aspecte cultural i/o lingüístic i d’altres va més enllà i comporta la sol·licitud d’autonomia política, de major autogovern (si és que ja té reconeguda una certa autonomia) o fins i tot de l’autodeterminació política per proclamar-se un Estat nou i independent. Dins aquest grup hi podem situar els nacionalismes que trobem a Catalunya, a Quebec o a Euskadi, encara que –tret del cas de Quebec, que va viure diversos referèndums- als altres territoris esmentats no sabem l’abast exacte ni el pes específic d’aquestes sol·licituds.

Cadascú de nosaltres pot pensar el que vulgui d’aquests nacionalismes (dits sovint perifèrics), però no els hem de confondre amb uns altres nacionalismes –els que jo denomino “nacionalismes d’Estat”, que, per auto justificar-se, recorren a arguments molt diversos, com la grandesa de la unitat de la pàtria, una història gloriosa, el castissisme,  d’altres raons que no necessito esmentar o el principi que tots som iguals i que, per tant, no es pot establir cap diferència entre els uns i els altres: ni lingüística, ni cultural ni política “porque todos somos españoles” (versió de Rosa Díez) o perquè “los catalanes pueden tener dos lenguas pero no tienen dos bocas”,  versió de Rodríguez Ibarra). Aquests nacionalismes d’Estat, que sempre es proclamen pacífics i solen qualificar els altres de “radicals” (això en el millor dels casos), mai no s’adonen que sovint violen drets de minories territorials que parlen, creuen, senten, viuen o volen ser governades amb una estructura política diferent, i reclamen que se’ls reconegui el seu dret a la diferència.

Vargas Llosa no va parlar d’aquests “nacionalismes d’Estat” (que si bé no solen ser agressius, sí podem titllar de bel·ligerants i desqualificadors). En canvi, si que va desqualificar (sense nomenar-los expressament) el nacionalisme dels bascs i dels catalans que d’alguna manera va comparar amb aquells altres nacionalismes d’Estat que, en el panorama internacional, s’emboliquen amb la bandera per amagar o tapar molt sovint mancances del propi sistema que els sustenta: ja siguin democràtiques, polítiques, econòmiques o socials.

Sense arribar a la violència dels nacionalismes de Hitler o Mussolini –que tanmateix va al·ludir com a exemple-, Vargas Llosa va situar dins aquests “nacionalismes” (d’Estat) que qualificà de perillosos el de Fidel Castro, Evo Morales o Cristina Fernández de Kirchner, però n’oblidà d’altres que poden ser més subtils, però no menys reals que els de la senyora Fernández de Kirchner (i agafo aquest per parlar d’una política elegida en un règim democràtic). Per exemple, el de Rosa Díez, campiona avui entre nosaltres del “nacionalisme espanyol”.

En aquest país nostre, els tics dels polítics són els mateixos des de fa cent cinquanta anys: quan la dreta té problemes treu a col·lació el problema de la unitat nacional; quan és l’esquerra la que es troba en una situació apurada, acut a l’anticlericalisme com a mesura de salut. Això, quan la unitat d’Espanya i el tractament de la religió són matèries que haurien de ser tractades en moments de pau i d’assossegament si és que no les volem analitzar de manera esbiaixada.

Què diu la legislació sobre l’IBI?

La qüestió ha aparegut damunt la premsa quan, de sobte, el PSOE ha demanat als seus regidors i alcaldes que verifiquin als censos immobiliaris locals les propietats de l’Església catòlica per tal que aquests se sotmetin a l’Impost sobre els béns immobles (IBI).

Més enllà de la poca credibilitat que pot tenir una moció socialista en aquest sentit sis mesos després de deixar el govern de l’Estat, que exercí durant set anys consecutius sense dur a terme aquesta mesura, cal que observem què diu la legislació vigent. D’entrada, hem d’acudir al Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales, i més concretament a l’art. 62, “Exenciones”, que no es refereix només a l’Església. Diu el número 1:

Estarán exentos los siguientes inmuebles:

A. Los que sean propiedad del Estado, de las comunidades autónomas o de las entidades locales que estén directamente afectos a la seguridad ciudadana y a los servicios educativos y penitenciarios, así como los del Estado afectos a la defensa nacional.

B. Los bienes comunales y los montes vecinales en mano común.

C. Los de la Iglesia Católica, en los términos previstos en el Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, y los de las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución.

D. Los de la Cruz Roja Española.

E. Los inmuebles a los que sea de aplicación la exención en virtud de convenios internacionales en vigor y, a condición de reciprocidad, los de los Gobiernos extranjeros destinados a su representación diplomática, consular, o a sus organismos oficiales.

F. La superficie de los montes poblados con especies de crecimiento lento reglamentariamente determinadas, cuyo principal aprovechamiento sea la madera o el corcho, siempre que la densidad del arbolado sea la propia o normal de la especie de que se trate.

G. Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios enclavados en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cualquier otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas. No están exentos, por consiguiente, los establecimientos de hostelería, espectáculos, comerciales y de esparcimiento, las casas destinadas a viviendas de los empleados, las oficinas de la dirección ni las instalaciones fabriles.

En un apartat segon es refereix també a altres tipus de béns relacionats bàsicament amb el Patrimoni Històric. I als apartats 3 i 4 es dóna als Ajuntaments la possibilitat d’establir determinades exempcions.

Veiem, doncs, que l’exempció específica dels béns de l’Església deriva del Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, Acord o Tractat que Espanya va subscriure amb el Vaticà en tant que “Estat”, un concepte indiscutible des del punt de vista jurídic, però que des d’aquestes mateixes pàgines he dit més d’un cop que, com a catòlic, m’avergonyeix. Tot i així, vegem què diu l’Article IV-1, de l’Acord, pel que fa referència a l’exempció de l’IBI:

1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las Diócesis, las Parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Órdenes y Congregaciones Religiosas y los Institutos de Vida Consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:

A. Exención total y permanente de la contribución territorial urbana de los siguientes inmuebles:

1.Los templos y capillas destinados al culto, y asimismo, sus dependencias o edificios y locales anejos destinados a la actividad pastoral.

2.La residencia de los Obispos, de los Canónigos y de los Sacerdotes con Cura de almas.

3.Los locales destinados a oficinas, la Curia Diocesana y a oficinas parroquiales.

4.Los seminarios destinados a la formación del Clero Diocesano y Religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.

5.Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Órdenes, Congregaciones Religiosas e Institutos de Vida Consagrada.

L’Acord amb la Santa Sen no fa, doncs, cap referència als pisos, garatges o locals propietat de l’Església que no destini a alguna de les finalitats ressenyades a l’article. Per tant, al meu entendre, no hi hauria cap impediment perquè els Ajuntaments cobressin l’IBI a l’Església per aquesta mena de propietats immobles.

Són aplicables a l’Església les excepcions de la Llei de mecenatge?

L’article 15.1 de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo diu: “Estarán exentos del Impuesto sobre Bienes Inmuebles los bienes de los que sean titulares, en los términos previstos en la normativa reguladora de las Haciendas Locales, las entidades sin fines lucrativos, excepto los afectos a explotaciones económicas no exentas del Impuesto sobre Sociedades”. Se cita sovint aquest article per al·legar l’exempció de l’IBI de tots aquells immobles propietat de l’Església a que no es refereix l’Acord amb la Santa Seu. Per tant, interpretat així, l’exempció afectaria també als pisos, finques rústiques, locals, etc. no destinats al culte, sempre que no es destinessin a activitats subjectes a l’Impost de societats. Tanmateix, aquesta interpretació a mi no em sembla correcta.

Aquesta llei es va aprovar en benefici de les “entitats (associacions, fundacions…) sense ànim de lucre”, i és cert que l’Església com a tal no actua amb ànim de guanyar diners. El seu objectiu és un altre. Ara bé, quan el legislador aprova aquesta llei no té present cap confessió religiosa (les excepcions de les quals contempla ja a la Llei d’Hisendes Locals) sinó les entitats de la societat civil constituïdes a l’empara de la nostra legislació que no persegueixin el lucre. Em costa, per tant, d’acceptar que els pisos, locals, garatges etc. titularitat de l’Església com a tal (em refereixo als inscrits a favor del bisbat o de les parròquies), es puguin acollir a les exempcions d’aquesta llei i, alhora, a l’exempció de la Llei d’Hisendes Locals, derivada dels Acords amb la Santa Seu. Molt diferent és que s’acullin a la Llei del Mecenatge els béns la titularitat dels quals sigui d’“entitats sense ànim de lucre” dependents de l’Església, com per exemple, Càritas, Mans Unides, i segur que moltes altres que ara no tinc al cap. Perquè l’Església no és una fundació, com ho pot ser la Juan March, ni una associació, com l’Ateneu. L’Església no és una entitat com aquelles a què es refereix la Llei del Mecenatge, encara que no persegueixi el lucre. És una “confessió religiosa”. Per tant, una “associació confessional”. I aquestes tenen a la llei un tractament específic.

Hauria de mantenir l’Església els privilegis?

Al meu entendre, l’Església catòlica hauria de tenir els mateixos drets i deures que “las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución” (art. 62.1.C del R.D.L.2/2004 a què he fet referència) i renunciar a un “dret i un estatus específic” en virtut d’un Tractat bilateral entre Estats que poua encara a l’antic “Concordat” de 1953. És, doncs, en un “Acord de Cooperació” –com el que s’aplica a les altres confessions religioses- on s’haurien d’establir els ajuts i les exempcions dels impostos sobre els béns de l’Església, que haurien d’afectar, en tot cas, aquells dedicats a accions socials, culturals i educatives, amb les quals l’Església supleix subsidiàriament (i eficaçment) l’acció de l’Estat, així com també a aquells altres béns que, per la seva naturalesa, formin part del Patrimoni Històric i Artístic (esglésies, convents, etc.).

Per últim, em sembla que quan l’Església aborda una qüestió d’aquesta naturalesa no s’hauria de comparar amb els sindicats o els partits polítics, ni observar si aquests paguen l’IBI o el deixen de pagar. S’hauria de comparar exclusivament amb les altres confessions religioses. Hauria de veure els drets i deures que els atorga l’Estat i demanar el mateix tractament. Qualsevol pretensió de tracte especial em sembla fora de lloc.