A mitjan juny del 2022, ERC, EH-Bildu, JxCat, PdeCat, la CUP i BNG van demanar al Congrés que es prenguessin mesures i es traslladessin al Ministeri Fiscal els àudios publicats de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que mostren —deien— que és el responsable de l’operació parapolicial coneguda com a “Operació Catalunya”. Segons aquests àudios, l’exministre es va reunir amb l’excomissari José Manuel Villarejo i, per tant, va mentir en la compareixença en seu parlamentària quan va negar que hagués despatxat amb aquell corrupte comissari.
A l’escrit remès a la Mesa del Congrés dels Diputats, aquests grups assenyalaven que les proves adduïdes mostraven que Fernández Díaz va fer servir fons del Ministeri de l’Interior sense control judicial i “amb la connivència” de jutges i fiscals per, entre d’altres assumptes, planificar denúncies contra el llavors president de Catalunya, Artur Mas, i el seu predecessor, Jordi Pujol.
La proposta dels grups no va arribar a res, però la qüestió va començar a prendre certa envergadura arran d’uns àudios publicats al diari El Mundo on es podia escoltar Alícia Sánchez-Camacho —l’exlíder del Partit Popular a Catalunya— suggerint a José Manuel Villarejo que s’hauria d’actuar sobre un llistat de persones vinculades a l’independentisme amb dos objectius clars: debilitar el moviment independentista i evitar la majoria absoluta de CiU a les eleccions autonòmiques del 2012. Algunes de les persones esmentades per Sánchez-Camacho eren l´exlíder d´Unió Democràtica, Antoni Durán i Lleida; Carles Sumarroca, el president de la patronal FEMCAT, suposadament proper a Oriol Pujol; Jaume Giró, llavors director general adjunt de CaixaBank i, posteriorment, conseller d’Economia i Hisenda; i Enric Lacalle, exdiputat i exregidor del Partit Popular, a qui Sánchez-Camacho vinculava amb CiU, entre d’altres.
Resulta que un d’aquests “altres” era l’expresident del F.C. Barcelona, Sandro Rossell, que, després de passar-se dos anys a la presó preventiva (condemnat per una magistrada que, després, va ser premiada amb un ascens al Tribunal Suprem) i de ser finalment absolt per falta de proves, va decidir emprendre la guerra pel seu compte i denunciar l’ “Operació Catalunya” a la Justícia, val a dir que amb molt poca sort, perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, va rebutjar la querella contra l’excomissari José Manuel Villarejo i d’altres comandaments policials, alhora que va descartar la possibilitat de permetre que es personés com a acusació particular en la causa que investigava les clavegueres policials, coneguda com a “cas Tàndem”.
En una interlocutòria, García-Castellón va explicar que les actuacions que es relataven a la querella de Rosell contra Villarajo i d’altres, no complien els pressupostos legalment previstos per reconèixer-li la condició de perjudicat directe pels fets, ja que no incloïa “cap indici” que justifiqués la connexió entre allò que narrava i les desenes d’investigacions obertes a l’excomissari pels contractes que va signar amb la seva empresa Cenyt per investigar socis o competidors dels seus clients.
Rosell atribuïa a Villarejo el procés judicial pel qual va estar pres i va acabar en la seva absolució a través d’una sèrie d’articles de premsa en què s’esmentaven suposades irregularitats que s’haurien comès durant la tramitació. Segons el querellant, l’excomissari formaria part d’un entramat politicopolicial, conegut com “Operació Catalunya”, la finalitat del qual era dur a terme actuacions per desestabilitzar o frenar persones vinculades al moviment independentista català, per la qual no es va obrir cap investigació, en no apreciar-se delicte. No obstant això, Rosell va continuar afirmant que el que es pretenia era clarament perjudicar-lo a través de la creació artificiosa d’una causa policial i judicial contra ell.
Tot i així, semblava que estàvem condemnats a haver d’oblidar-nos de tot perquè ni els jutges, ni els fiscals, ni el Congrés dels Diputats estaven interessats a desvelar què, de brut, s’amagava darrere aquesta “Operació Catalunya”, a pesar que eren molts els indicis que feien preveure que encobria un entramat policial i polític que, presumptament, hauria fabricat proves falses per tal d’incriminar diferents líders lligats més o menys al moviment independentista i l’operació flairava a claveguera.
Però de cop i volta, després que l’Audiència Nacional es fes la sorda a pesar de les evidències i els Diputats del Congrés preferissin posar-se de perfil, fa uns dies, sorprenentment, un jutge d’instrucció de Madrid, el número 13 —és a dir, un jutge que ocupa l’escala bàsica de la judicatura— ha admès a tràmit la querella que Sandro Rosell ha interposat per la presumpta participació de l’excomissari José Manuel Villarejo a la causa per la qual va ser a la presó cautelarment gairebé dos anys, tot basant la denúncia en les informacions publicades per “El Periódico de Catalunya”, que constataven les vegades que Rosell era esmentat a l’agenda seguida per l’expolicia amb les seves activitats i enregistraments.
Aquest cop —i això també és nou—, el magistrat ha tingut l’aval de la Fiscalia de Madrid, que s’ha mostrat a favor de la investigació i de la competència del jutjat d’instrucció madrileny, tot i que, fins avui, la posició del ministeri públic s’havia mostrat contrària a investigar l’ “Operació Catalunya”, en entendre que els fets presumptament delictius mai no van ser judicialitzats, i els que ho van ser entraven dins de l’actuació habitual de la policia (com si crear proves falses formés part de la seva actuació habitual). Per això, a les més de trenta causes seguides contra Villarejo no n’hi figurava cap amb aquest nom, i la més pròxima era la relativa als registres de l’empresa de detectius Método 3, que va ser arxivada.
Potser no hem de llençar les campanes al vol ni hem d’esperar que aquest fil ens permeti conèixer tot el cabdell, entre d’altres raons perquè ja tenim massa exemples que ens permeten dubtar raonablement de l’acció judicial en matèries d’aquesta mena, que, si s’estira del fil, poden afectar a gent que va estar al capdavant del ministeri de l’interior i fins podrien esquitxar a un expresident del govern i a una exsecretària general d’un dels grans partits espanyols. A més, no ens hem de fer il·lusions perquè, si el jutge aconsegueix avançar en la investigació, és molt possible que s’hagi de centrar exclusivament en els fets que afecten directament al denunciant i no vagi més enllà. Però és encoratjador que l’exemple de Sandro Rosell s’hagi escampat i, el passat dimarts, l’exconseller Jaume Giró es decidís també a interposar una querella, alhora que el Congrés dels Diputats, davant tantes evidències, sembla que vol ressuscitar la fallida Comissió d’investigació. Per tant, no hem de descartar —i hauríem de desitjar— que la investigació prengués envergadura i s’obrissin noves peces que l’ampliessin.
Avui, l’exministre Fernández Díaz és un ciutadà corrent, cosa que significa que no és aforat. Tampoc ho és el que era el número dos del ministeri, Francisco Martínez, però sí és aforada Alicia Sánchez-Camacho, que va ser una de les “goles profundes” amb qui despatxava el ja famosíssim Villarejo, el qual no ha negat en cap moment que l’anomenada “Operació Catalunya” no fos una cacera d’independentistes amb nom propi.
Però convé no oblidar que no sols els polítics avui netament qüestionats per la querella van coadjuvar a dissenyar i magnificar l’ “Operació Catalunya”. També la premsa —sobretot alguna premsa de la capital— va col·laborar en aquesta cacera convertint-se en el tercer braç del batalló d’assalt.
No sabem, doncs, com acabarà tot, però no hi ha dubte que la decisió del titular del jutjat número 13 de Madrid ha obert una porta que, fins avui, estava tancada amb pany i forrellat, i ens n’hem de felicitar.
Josep Maria Quintana 