Nicaragua: de la revolució a la dictadura

by

Érem joves quan Nicaragua va veure com triomfava l’anomenada Revolució Sandinista, al llarg d’un procés que es va iniciar el juliol del 1979 i va culminar el febrer del 1990. Va ser protagonista d’aquesta revolució el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN, anomenat així en memòria d’Augusto César Sandino), que va posar fi a la dictadura de la família Somoza, enderrocant al tercer de la saga, Anastasio Somoza Debayle, substituint-la per un govern de perfil progressista d’esquerra.

El nou govern, controlat per FSLN amb presència socialdemòcrata, socialista, marxista-leninista i amb una gran influència de la teologia de l’alliberament, va intentar introduir reformes en els aspectes socioeconòmics i polítics de l’Estat nicaragüenc, tractant a més els problemes relatius a la sanitat, l’educació i repartiment de la terra que el país patia. Aquestes reformes van aconseguir avenços significatius i reconeguts internacionalment.

En uns anys en què els Estats Units actuaven clarament a Amèrica Llatina contra qualsevol procés democratitzador protagonitzat per moviments d’esquerra, els governs de Ronald Reagan i de George Bush van armar la contra fins a enfonsar el país en una guerra civil. Això, juntament amb diversos errors dels govern dels sandinistes, va dur Nicaragua a una posició econòmica crítica i social de proporcions insostenibles, que propicià la derrota del FSLN a les eleccions de febrer de 1990 davant de la Unió Nacional Opositora (una coalició que agrupava a la majoria de les forces opositores al FSLN) presidida per Violeta Chamorro i amb el suport dels Estats Units. Així es va tancar el període revolucionari.

La derrota va tenir més conseqüències que la pèrdua del poder, perquè va provocar una divisió al si del sandinisme, ja que alguns companys de viatge de Daniel Ortega, com Dora María Téllez, Víctor Hugo Tinoco i Hugo Torres, van abandonar el FSLN, cosa que va produir un gran enfrontament que incità Ortega a declarar-los traïdors, ja que els dissidents no van trigar a denunciar el control autoritari que aquell començava a exercir dins el partit, iniciant un procés autoritari que ha convertit el FSLN en un aparell personal que avui Ortega domina amb la seva dona, Rosario Murillo.

Daniel Ortega va ser derrotat a les eleccions presidencials del 1996 i 2001, però va triomfar a les eleccions del 2006 que van tenir lloc el 5 de novembre i d’aleshores ençà ha estat reelegit en tres ocasions: a les eleccions del 2011, 2016 i 2021.

Fins a l’onada de protestes que es va produir el 2018, Nicaragua era considerat un règim híbrid on convivien romanents autoritaris del conflicte passat i les formalitats de la democràcia. Però la “rebel·lió d’abril” d’aquell any, que va deixar almenys 355 persones assassinades per l’Estat en tres mesos, va mostrar clarament el que en realitat estava passant des del 2007 amb el retorn de Daniel Ortega a la presidència: la instal·lació d’un projecte dinàstic i dictatorial.

Fa cinc mandats consecutius que Ortega, juntament amb la seva dona, la vicepresidenta Rosario Murillo, governa un Estat que podríem definir clarament com a “policial”, on la política consisteix en una repressió sistemàtica de la dissidència fins al punt que Ortega no ha dubtat a empresonar set candidats de l’oposició. Però ni la manca de legitimitat ni el rebuig de la comunitat internacional sembla que importin a Ortega i Murillo, com tampoc els afecten les veus dels exiliats o dels presos polítics condemnats en judicis espuris mentre la parella presidencial es perpetua en el poder.

Com passa en totes les dictadures, el desmantellament de la democràcia per part d’Ortega va començar amb la subordinació de la Cort Suprema de Justícia i del Consell Suprem Electoral, cosa que li ha facilitat el control de l’Assemblea Nacional i dels governs locals. Així doncs, òrgans en teoria autònoms, com la Contraloria (sic) General de l’Estat (institució creada per la Constitució Política de Nicaragua que la defineix com l’Organisme Rector del Sistema de Control de l’Administració Pública i Fiscalització dels Béns i Recursos de l’Estat), han esdevingut eines al servei del règim.

Avui, Nicaragua s’ha convertit en una dictadura perfecta sense que aquesta hagi pogut resoldre els problemes estructurals d’un dels països més pobres d’Amèrica Llatina i el Carib. Tot i així, conscients d’haver perdut el favor del poble, consumada la darrera victòria electoral, el matrimoni governant va fer aprovar la Llei de Regulació d’Agents Estrangers, adreçada a criminalitzar organitzacions socials i restringir-ne l’accés als fons de suport; la Llei Especial de Ciberdelictes, per perseguir la premsa independent i la ciutadania que opini públicament; o la Llei de Defensa dels Drets del Poble a la Independència, la Sobirania, i l’Autodeterminació per a la Pau, que té el propòsit d’inhabilitar l’oposició per optar a càrrecs públics.

Segons publicava Elvira Cuadra a la versió espanyola del “The Washington Post”, només el 2021, van ser detingudes més de 50 persones sota alguna d’aquestes noves lleis. Però, la repressió no ha fet més que créixer si observem la decisió presa recentment pel govern d’Ortega i Murillo de privar “per sempre” de la nacionalitat nicaragüenca a 94 persones, actualment a l’exili, entre periodistes, escriptors, i activistes socials, polítics i religiosos en favor dels drets humans, per “traïció a la pàtria”. L’anunci, difós a través del diari “La Premsa” de Managua, va ser fet pel president de la Cort d’Apel·lacions de la capital, que va declarar els implicats “pròfugs de la justícia”, i va ordenar a més que els seus béns immobles i empreses fossin confiscats i transferits “a favor de l’Estat de Nicaragua”. També se’ls va prohibir exercir càrrecs electius al país.

Entre els represaliats podem citar el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, i els escriptors Sergio Ramírez, exvicepresident del primer govern d’Ortega, i Gioconda Belli. Val a dir que aquesta privació de la nacionalitat es produïa poc després que fossin expulsats del país més de dos-cents opositors, que es van exiliar als Estats Units, d’entre els quals cal assenyalar la figura del bisbe nicaragüenc de Matagalpa i administrador apostòlic de la diòcesi d’Estelí, monsenyor Rolando José Álvarez Lagos, que va negar-se a abandonar Nicaragua. Per això, un tribunal nicaragüenc el condemnà a 26 anys de presó.

Aquesta condemna va provocar que el passat diumenge 12 de febrer, el papa Francesc, en la seva compareixença pública a la plaça de Sant Pere, es referís al bisbe Álvarez Lagos i als altres represaliats. I no només el papa ha condemnat el que està succeint a Nicaragua, ja que també l’ONU s’ha declarat “alarmada” per la revocació de la nacionalitat a desenes de persones crítiques amb el govern de Daniel Ortega, i ha demanat que es respectein els drets humans. Alhora, ha dit que estava disposada ajudar a definir l’estatus dels expulsats. El portaveu de l’ONU, Stéphane Dujarric, ha reivindicat el dret a la nacionalitat consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans i ha afirmat que “ningú no ha de ser privat arbitràriament de la seva nacionalitat”. A més, ha condemnat “la persecució o les represàlies contra els defensors dels drets humans i les persones que es mostrin crítiques amb el govern”.

També la Unió Europea ha instat el govern de Managua a “revocar immediatament” les mesures anunciades contra 94 dissidents i a “cessar la persecució i les represàlies contra els dissidents i els defensors dels drets humans”.

Estam, doncs, davant un cas en què la revolució ha acabat devorant els seus fills o, si més no, alguns d’ells, convertint Daniel Ortega en un dictador i abocant-lo a una carrera cap al no-res.

Advertisement

A %d bloguers els agrada això: