És molt probable que tots —o gairebé tots— portem al nostre interior una veu que, per poc que rasquem, sorgeix i es manifesta com a racista o, si més no, com a contrària a acceptar i —més encara— acollir l’emigrant estranger, a menys que aquest sigui ric i poderós.
Sense sortir d’Espanya, podem constatar que aconseguir un permís de residència no és igual per a tothom. Un ciutadà corrent d’un país fora de la Unió Europea trigarà a aconseguir-ho, si és que ho aconsegueix, entre tres i sis mesos i haurà de presentar un permís de treball o estudis. En qualsevol altre cas, haurà de demostrar que té mitjans per viure. Tot i això, qui sigui ric i no sigui ciutadà de la UE, ho pot aconseguir més ràpidament i per més temps: cinc anys. Només cal que es gasti almenys 500.000 euros en una casa o en qualsevol altre immoble. Això passa des del 2013. Ho va implantar el Govern de Rajoy. L’objectiu declarat a la llei que ho va establir era atraure inversors i posava com a requisit comprar dos milions d’euros de deute públic d’Espanya, accions i fons per un milió o, com he dit, immobles per 500.000 euros. D’això se’n diu RBI, residence by investment. Però en termes comercials rep el nom de Golden Visa. Si acudiu a internet veureu que la xarxa està plena de pàgines d’assessors legals o gestors que ofereixen la tramitació d’aquesta manera de viure a Espanya.
D’aleshores ençà, el 95% d’aquesta inversió ha consistit a comprar immobles, especialment residències de luxe a la costa mediterrània o a Madrid. Ho han fet milionaris de l’oligarquia russa, que sumen el 27% d’aquests residents de coll blanc, i milionaris xinesos de tot pelatge, el 33%. El 2020, van obtenir o renovar la Golden Visa més de 24.000 persones de les quals es calcula que, més de 6.000, eren russes. Una gran part de la xifra global eren familiars dels inversors. Els anys més fructífers van ser els que van del 2015 al 2019, quan es va duplicar la seva entrada. L’últim any abans de la pandèmia, Espanya va concedir 681 autoritzacions de residència per compra d’habitatge. La pandèmia i, ara, la guerra d’Ucraïna ha fet que les sol·licituds s’hagin gairebé estancat.
De quina mena d’inversors es tracta? És fàcil de dir: homes rics als quals no se’ls pregunta la procedència dels diners que invertiran. L’única condició és no haver estat condemnats per algun delicte en els darrers cinc anys.
Val a dir que diversos països de la Unió Europea han suspès ja la concessió de la Golden Visa a partir d’ara per a ciutadans russos. Ho ha fet Portugal. A Espanya, però, la sanció aplicada per la invasió d’Ucraïna és limitada. Es podran concedir nous visats d’aquest tipus a canvi de comprar una propietat immobiliària o altres inversions, però això no permetrà al sol·licitant viatjar a d’altres països de la Unió.
Tanmateix convé saber que Espanya no és l’únic país a implantar aquesta “discriminació positiva” a favor dels rics. La meitat dels Estats de la Unió Europea ja té aquest “invent”. Segons un informe del Parlament Europeu, fins al 2019, Hongria era el país que més Golden Visa havia concedit, preferentment a la Xina. El seguien Portugal, Grècia, Lituània i Espanya. Tot i això, en diners, eren Portugal i Espanya els que més n’havien rebut. És curiós que Itàlia i Holanda no exigeixin la compra de cases, sinó fons d’inversió o deute públic. I val a dir que els països de renda per càpita més alta i una economia més sòlida, amb l’excepció d’Holanda, no disposen d’aquest sistema, ni de cap altre que sigui tan lax.
Acudir avui a aquesta legislació favorable als estrangers rics per obtenir el permís de residència ha vingut a tomb per la decisió presa pel govern de Rishi Sunak a la Gran Bretanya de restringir la política migratòria al Regne Unit. La mesura presa consistia a tancar completament l’accés als sol·licitants d’asil polític (excepte als d’Ucraïna, Hong Kong i l’Afganistan); aturar o deportar els que arribin amb pasteres; i prohibir a aquests per sempre més la residència legal al Regne Unit i la nacionalitat britànica.
Convé saber que l’ONU, la Unió Europea i les organitzacions de drets humans van dir immediatament que aquestes mesures anaven contra les lleis internacionals, cosa que els tories sens dubte sabien, però era una manera de fer servir la guerra cultural amb fins electorals i obligar els laboristes a pronunciar-se a favor o en contra.
Amb el que no comptava el primer ministre era que Gary Lineker, exdavanter del Barcelona, Tottenham, Everton i Leicester, en un comentari fet a les xarxes socials, comparés aquesta política de Sunak amb el llenguatge de “l’Alemanya dels anys trenta”. I encara era menys previsible que l’ens de notícies més prestigiós del món, la BBC, amonestés Lineker —que hi fa de comentarista— i el convidés a retractar-se sota la pressió dels polítics i dels diaris conservadors. Però Lineker no hi va accedir. Com a conseqüència d’aquesta negativa, Lineker va ser acomiadat del programa que dirigia sota el títol de Match of the Day.
La sorpresa que va haver d’afrontar la BBE va ser, però, que, davant aquest acomiadament, desenes de treballadors van negar-se a treballar en solidaritat amb Lineker, alhora que es va veure obligada a afrontar duríssimes crítiques procedents de molt diversos sectors de la societat britànica.
D’immediat, la BBC va mantenir-se en els tretze són tretze, tot insistint que Lineker havia violat una de les clàusules del contracte en compartir la seva opinió contrària a una disposició governamental per mitjà de les xarxes socials. “Hauria de mantenir-se allunyat de prendre partit en qüestions de partits polítics o controvèrsies polítiques”, va comunicar l’empresa. I el govern de Sunak va qualificar la comparació nazi de Lineker d’ofensiva i inacceptable.
El cert és que, en solidaritat amb Lineker, els clubs de futbol es van negar a fer declaracions a la BBC, el raper Fatboy Slim va fer un concert a Manchester amb una imatge de l’exjugador a l’escenari, i tots els col·laboradors dels programes de futbol de la BBC es van declarar en vaga. Arran d’aquesta resposta, la cadena estatal de ràdio i televisió es va veure obligada a canviar la programació, va haver de demanar perdó al públic i emetre els gols de la jornada en cru, sense ningú que els comentés. Un fet sense precedents fins aleshores.
Comentant els fets, ha dit La Vanguardia que la BBC havia caigut en el parany que li va posar la dreta i mitjans de comunicació com el Daily Mail i el Daily Telegraph, que en realitat no anaven tant contra Lineker (encara que també) com contra la cadena pública de ràdio i televisió. En realitat, fa temps que els conservadors intenten carregar-se la BBC per obrir el camí a les cadenes privades, com les que pertanyen al magnat nord-americà Rupert Murdoch, perquè operin sense competència.
El resultat final de tot aquest rebombori ha estat, doncs, la readmissió de Gary Lineker per la BBC, cosa que ha significat una victòria de la llibertat d’expressió i, encara que no hagi tingut conseqüències sobre la política del govern conservador de Sishi Sunak, marca, sens dubte, una fita contra les polítiques antiimigració que propugnen la dreta i l’extrema dreta, moltes vegades amb gran hipocresia, com hem pogut veure si tenim en compte les polítiques a què m’he referit al començament, de les quals la Golden Visa n’és un exemple flagrant.
Josep Maria Quintana 