No crec que ens hàgim de considerar pessimistes si constatam avui que la realitat política del nostre país passa sovint pels Tribunals de justícia, i això no és bo per a ningú. D’entrada, no ho és per als mateixos Tribunals que, davant la incapacitat manifesta de diàleg parlamentari, es converteixen més d’un cop en una mena de tercera cambra, que es veu forçada a decidir sobre qüestions que mai no haurien d’arribar a la seva consideració. Però temps era temps quan els polítics podien debatre i assentir o discrepar des de la tribuna sense necessitat d’insultar-se i permetien que el diàleg fluís, conscients que calia respectar el joc de les majories i les minories, convençuts que no era bo per a ningú afirmar que tot allò que fa el govern, quan no hi estem d’acord, ha d’acabar als Tribunals.
Crec, sense temor d’equivocar-me, que aquesta pràctica aviciada és un element que ha contribuït a la politització de la justícia, que és el pas anterior al trencament de l’Estat de dret, el qual es fonamenta -no cal dir-ho- en la separació de poders. Però quan l’executiu i el legislatiu són incapaços d’exercir les funcions que la Constitució els imposa i, subvertint les premisses que haurien de regir el debat parlamentari, es neguen a perdre i amenacen de dur totes les qüestions amb les quals no estan d’acord als Tribunals (ja sigui als de Justícia o bé al Constitucional), aleshores ben aviat cauen en la temptació de convertir aquestes instàncies en crosses que donin suport als partits per així assegurar-se el seu favor.
El fet que el govern de Pedro Sánchez vagi nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado l’endemà que era cessada com a Ministra de Justícia i que ara proposi Juan Carlos Campo, també exministre del ram, per ocupar una plaça al Tribunal Constitucional és la prova més llampant d’aquesta voluntat de fer-se amb el Poder Judicial i treure-li aquella imparcialitat que és indispensable per impartir justícia o interpretar adequadament la Constitució. Però aquest no és un pecat exclusiu del Partit Socialista, ja que el Partit Popular ha jugat la mateixa carta de manera gens dissimulada. Podem posar com a exemple el nomenament per al Tribunal Constitucional d’Enrique Arnaldo, un jurista que es va lliurar d’una investigació penal perquè els fets havien prescrit i els principals mèrits del qual era la lleialtat més absoluta al Partit Popular i haver participat en tots els passos més polèmics de la carrera acadèmica del llavors president del partit, Pablo Casado. Com també fa uns anys va nomenar per al Tribunal Constitucional Enrique López, avui conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la seva moto sense casc i ebri el diumenge 1 de juny del 2014 a les 7.30 del matí. Més encara, en el passat, el PP va tenir un president del TC que era militant del partit -Francisco Pérez de los Cobos- i un magistrat -Andrés Ollero- que havia estat diputat. I darrerament, va nomenar magistrada del TC Concepción Espejel, que els populars havien dut primerament al Consell General del Poder Judicial després que va ser apartada -juntament amb Enrique López- de l’Audiència Nacional quan jutjava el cas Gürtel -on estaven enfangats capitostos del PP- un cop van ser denunciats pels fiscals per haver ostentat càrrecs en aquest partit.
Estam, doncs, davant uns fets respecte dels quals les paraules de Jesús -“qui estigui net de pecat, que llenci la primera pedra”- es poden aplicar als dos grans partits que, en actuar com ho estan fent, coadjuven sens dubte a la degeneració del sistema democràtic.
Tot i així -no tot ha de ser necessàriament negatiu-, voldria avui destacar una actuació judicial que val la pena tenir en compte: la que ha protagonitzat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la sentència que ha dictat sobre la Mesa del Parlament d’aquella comunitat en la qual s’afirma que Roger Torrent, que la presidia l’any 2019, i tres dels seus excompanys, no van desobeir el Tribunal Constitucional quan van tramitar l’octubre d’aquell any dues resolucions en les quals es reivindicava el dret d’autodeterminació i es reprovava el Rei Felip VI.
Pens que és interessant entrar en el fons de la sentència exculpatòria, que es fonamenta tècnicament en l’absència d’un mandat “clar i específic” de les providències del Tribunal Constitucional que advertissin la Mesa de vulnerar el seu mandat.
Si ens atenem, doncs, a la sentència, veiem que la interpretació majoritària del TSJC va considerar que allò que realment estava prohibint el Tribunal Constitucional era “continuar amb el procés polític d’independència”, que va culminar en l’1-O -cosa lògica si tenim en compte que aquesta era una acció netament inconstitucional-, però no contradeia la Constitució el fet de “parlar de l’autodeterminació com a mera proclama política” ni ho era tampoc la reprovació del Rei.
Val a dir que la resolució incorpora la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la primacia de la llibertat d’expressió, sobretot quan ens enfrontam a qüestions d’ “interès públic” com són la independència de Catalunya i la monarquia. La sentència, a més, puntualitza que “és important posar de manifest” que les actuacions de la Mesa del Parlament, dirigida per Torrent, se situaven en el pla deliberatiu, i això les feia “absolutament diferents” de les que al seu dia va adoptar la Mesa presidida per Carme Forcadell, que va permetre la proclamació de la independència, aquella que, uns minuts després, va deixar sense vigor l’inefable Puigdemont.
Sentències com aquesta que estic comentant ens ajuden a creure en la Justícia, una Justícia que, en aquest cas, va estimar que la Mesa podia admetre, com ho va fer, les propostes de resolució de què estic parlant, per més que el seu contingut pogués alarmar molts dels que creuen fermament en la unitat d’Espanya. I això perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans i fins i tot el nostre Tribunal Constitucional avalen aquesta mena de debats polítics que han d’emparar-se en el lliure exercici de la llibertat d’expressió.
És, doncs, important que siguem conscient d’una cosa: que als parlaments la llibertat d’expressió és molt ample, i que, per això mateix, la resolució que va prendre la Mesa del Parlament de Catalunya de permetre aquell debat, no contradeia cap principi constitucional per fortes que fossin les crítiques al Rei, ja que ni pretenien aprovar la independència ni tampoc derrocar la monarquia. Només permetia que en el debat s’expressés un desig polític -el que propugnava la independència i alhora criticava durament el Rei-, dues qüestions que segurament podien ferir moltes sensibilitats i fins i tot pot irritar molta gent, però que eren matèries sobre les quals els diputats tenien dret a parlar.
Si una cosa deixa clara la sentència que estic lloant és que als parlaments es pot debatre sobre qualsevol qüestió política que tengui repercussió sobre la la vida dels ciutadans, i, per tant, sobre possibles reformes constitucionals, ja que no és possible debatre sobre una possible reforma sense criticar aspectes -ni que siguin fonamentals- de la llei que pretén reformar-se. Llàstima que, avui, molts parlamentaris confonguin la llibertat d’expressió amb l’insult, la injúria o la calúmnia més barroeres.
I dit això, el que voldria destacar és que el procés iniciat contra la Mesa del Parlament de Catalunya, que ha acabat en un no-res, probablement no s’hauria produït si no visquéssim en una situació tan radicalment enfrontada dels uns contra els altres. Simplement, va arribar als tribunals perquè els polítics contraris a la independència de Catalunya, en veure’s impotents per impedir un debat parlamentari que els molestava i amb el qual no estaven legítimament d’acord, van ser incapaços d’acceptar que eres en minoria i van acudir al Poder Judicial perquè els donés una mà i condemnés els processats. Per això els polítics volen dominar el Poder judicial, oblidant que, si ho acaben aconseguint, enfonsaran el sistema democràtic.
Josep Maria Quintana 