Seguir els complexos viaranys de la política catalana no és senzill. No ho és fins i tot per als més especialitzats, perquè es fa difícil entendre la dinàmica de poder que mou la relació entre Esquerra Republicana, avui al capdavant del govern, i Junts per Catalunya, que també en forma part, però que sovint sembla que pretengui ser alhora l’oposició a l’espera del retorn del seu gran exiliat i dirigent, Carles Puigdemont, que, a pesar de l’interès que mostren tots per mantenir viva la seva presència com a líder indiscutible de la via unilateral per a la independència, de fet es marfon entre les ombres del xalet que habita a Waterloo, seu d’una República Catalana que només existeix en la seva imaginació.
La via unilateral per a la independència va ser -potser ho continua essent encara- el desideràtum fallit dels independentistes que van protagonitzar aquelles desgraciades sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017, confiats que el govern d’Espanya romandria passiu i que els estats europeus s’afanyarien a donar-los suport, i que, només uns segons després d’haver aprovat la declaració de la independència -que deu haver entrat en el “record Guinness” per la seva brevetat- van veure que estaven més sols que la una perquè ningú d’Europa els va fer costat, simplement perquè acabaven d’entrar en contradicció amb els posicionaments internacionals respecte del dret dels països a independitzar-se.
Fins l’1-O de 2018, els més abrandats partidaris de la independència de Catalunya van anar creant entre la ciutadania un munt d’expectatives sobre la possibilitat d’una independència que podia aconseguir-se unilateralment, tot afirmant amb contundència que el dret a l’autodeterminació tenia una empara jurídica internacional indiscutible i defensant que, sota la Constitució de 1978, era possible un referèndum d’autodeterminació.
Aquest darrer punt -alternatiu a la declaració unilateral- era, però, més fruit del desig que de la raó, perquè l’única possibilitat reconeguda per tots -si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional 103/2008-, era que l’article 92 del nostre text constitucional permetia convocar un “referèndum consultiu” sobre “decisions polítiques d’especial transcendència” sempre que ho autoritzés el Congrés dels Diputats.
Deixant de banda que, a mi, m’hauria semblat interessant seguir aquesta via i, de fet, si estigués en les meves mans permetria que es convoqués aquest referèndum, crec que els principals dirigents de l’independentisme -entre els quals hi ha diputats, catedràtics i experts en Dret Constitucional- havien de saber que era difícil -per no dir impossible- que el Parlament espanyol autoritzés aquest referèndum consultiu, i també havien de saber que el Tribunal Constitucional, a la sentència esmentada, havia exclòs (penso que equivocadament) aquesta possibilitat després que va indicar que la consulta només es podia plantejar en el marc del procediment de reforma constitucional. Per tant, pensar en la via del referèndum -que, repeteixo, era en tot cas la més viable- ara per ara condueix a un túnel sense sortida tret que es produeix un canvi d’interpretació del Tribunal Constitucional, cosa que amb l’actitud numantina de bloqueig que ha decidit adoptar el PP de Pablo Casado, s’esdevé una quimera.
I si aquesta alternativa, diguem-ne secundària, abocava a un atzucac, més impossible era encara la via unilateral que, amb acompanyament de trompetes i clarins, havien anunciat els prohoms independentistes per aconseguir els seus objectius, perquè, avui, en el dret internacional, no existeix un dret a la secessió decretada unilateralment.
Els prohoms de l’independentisme advocaven, és cert, les declaracions de l’ONU en favor d’aquesta possibilitat, però tots sabíem -o havíem de saber- que aquella referència que es feia als “pactes internacionals firmats per Espanya en els quals es reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles” no era aplicable al cas de Catalunya, ja que, si bé tenien raó en afirmar que Espanya havia signat aquests pactes, també ho és que les Nacions Unides havien donat una interpretació clarament restrictiva del dret d’autodeterminació dels pobles en establir el seu límit dient que aquest dret no es pot entendre en el sentit que autoritzi trencar o menysprear la integritat territorial d’Estats “dotats d’un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motiu de raça, credo o color”. I aquesta era la realitat d’Espanya i del seu marc constitucional.
Certament que, d’haver estat més realistes i menys imaginatius, ens haurien estalviat molts problemes els polítics catalans que van protagonitzar les sessions parlamentàries de setembre de 2017 i el referèndum de l’1-O de 2018, ja que aquells fets només han conduït al caos, a la repressió, a la presó i a l’exili. De fet, hauria estat molt més sensat que els responsables del Govern de Catalunya haguessin fet cas al Consell Assessor per a la Transició Nacional, format per experts de diverses disciplines, creat a l’època d’Artur Mas, que havia dit clarament, per a qui ho volgués escoltar, que el dret a la secessió unilateral “només està regulat pel dret internacional en casos de descolonització”, i aquest no és, sens dubte, el cas de Catalunya.
Què ha canviat, però, d’aleshores ençà? Doncs que a pesar que el Govern d’Aragonès segueixi reivindicant un referèndum i que l’independentisme insisteixi en el dret a l’autodeterminació, fa només dues setmanes, el president de la Generalitat declarà que aquest referèndum segurament es podria fer abans de 2030. No sé si aquesta afirmació -que a mi em satisfà perquè estic convençut que només afrontant una consulta clara i ordenada en aquest sentit es podria resoldre el problema- té o no fonament, però com a mínim, ens indica que, a pesar del que van proclamant els seus socis de JuntsxCat i de la CUP, Esquerra Republicana sembla convençuda que el camí no és el de la via unilateral que, com ja coneixem molt bé, només pot generar un major aïllament i una gran frustració col·lectiva.
Es pot fer, doncs, camí sense sortir-se de la senda constitucional? A pesar del entrebancs que sorgiran, crec que sí, encara que el trànsit es farà amb gran dificultat si tenim en compte el bloqueig que està provocant el PP, que ha paralitzat qualsevol canvi en el Consell General del Poder Judicial i en el Tribunal Constitucional, convençut que mentre tingui monopolitzats i controlats aquests òrgans, serà impossible qualsevol canvi en la interpretació de les lleis. Però aquesta situació no té per què ser eterna i crec que els demòcrates espanyols que creuen vertaderament en l’estat de dret i en la llibertat de les persones i dels col·lectius -no els que s’omplen la boca amb aquests drets i llibertats, però després impedeixen que es despleguin de manera adequada-, haurien de fer possible que, amb un escrupolós respecte a la llei, els òrgans responsables d’interpretar la Constitució acabin canviant de criteri i la interpretin de tal manera que sigui possible afrontar el referèndum que preveu l’article 92, que és el que realment demanda una gran majoria de ciutadans de Catalunya, partidària de decidir el seu futur de manera democràtica i consensuadament.
Entenc, doncs, que la Taula de Diàleg que han decidit iniciar el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya (amb la crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola, i també amb la voluntat de bloqueig que demostren algunes forces independentistes catalanes) és, a pesar de tot, una esperança per al futur que no s’hauria de malbaratar.
Josep Maria Quintana 