L’obertura de l’any judicial que, recentment, va tenir lloc a Madrid presidit pel rei m’ha confirmat un cop més que Felip VI -tan defensat per les forces conservadores del nostre país i també en moltes ocasions pel Partit Socialista-, continua sense entendre molt bé què vol dir l’article 56.1 de la Constitució espanyola quan, en desglossar el paper del monarca, explicita que aquest “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Arbitrar i moderar implica alguna cosa. Però no posar-se del costat d’uns ciutadans espanyols per criticar-ne d’altres, ni admetre com a bones les paraules del president del Tribunal Suprem quan aquest emet, des del seu lloc institucional, unes opinions que no estan d’acord, poc ni gens, amb el paper que li encomana la Constitució.
Tots estarem d’acord que el Poder Judicial és un dels tres poders que configuren l’Estat, i que, estatutàriament, és -i ha de ser- un poder independent (la qual cosa no implica que no pugui ser objecte de crítica). La independència dels tribunals va fer possible que la Sala Segona del Tribunal Suprem dictés una sentència en el judici contra els polítics catalans que ni el Poder legislatiu ni el Poder executiu la van qüestionar. Alguns ciutadans -molts- hem cregut que la sentència va ser injusta, per desproporcionada, i ho hem escrit als diaris. Fins i tot algunes instàncies europees han emès informes -aquest és el cas del Consell d’Europa- que, després d’afirmar que el procediment seguit estava ple d’errors, va aprovar per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on es recomanava “perdonar” els líders del procés condemnats. I fins i tot som molts els ciutadans que pensem que no està encara tot dit en aquesta qüestió i mantenim la convicció profunda que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) tombarà (totalment o parcialment) la sentència desprès que, en el recurs que es va dur a terme davant del Tribunal Constitucional espanyol, dos dels seus membres van discrepar raonadament de la tesi majoritària.
Ara bé, tant aquests magistrats discrepants, com també els dos poders (Legislatiu i Executiu) que acompanyen el Judicial en la configuració del nostre Estat de Dret, van acceptar el veredicte i en cap moment van qüestionar la seva legitimitat.
Dos anys després que s’hagués pronunciat la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder eDos anys després que s’hagués produït la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder executiu, presidit per Pedro Sánchez, va decidir indultar parcialment els condemnats quan aquests ja havien sofert llargs mesos de presó. El Govern exposà i raonà els arguments que l’impulsaven a prendre aquella decisió que, com en el cas de la sentència condemnatòria, els ciutadans i els partits, en exercici del seu dret a expressar-se lliurement, van poder criticar, però tant el Poder legislatiu com el Poder Judicial, com a tals poders de l’Estat, havien de guardar silenci, ja que el Govern, en indultar els presos, ho feia emparant-se en la Constitució i fent ús, per tant, de la prerrogativa legal que aquesta li reconeix.
Lamentablement, així com en pronunciar-se el Tribunal Suprem en la sentència condemnatòria va rebre el respecte més escrupolós dels altres dos poders de l’Estat, ara, en una intervenció que m’ha semblat tan impròpia com inacceptable, el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en el discurs institucional que va fer el dia de l’obertura de l’Any Judicial, va formular una duríssima crítica al Poder executiu per haver aprovat els indults, afirmant que el Govern havia qualificar de “revenja” la sentència.
No hi ha dubte que, en referir-se en aquests termes al Govern legítim d’aquest país, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va situar-se al marge del paper que li atorga la Constitució i es va alinear clarament amb l’opinió d’un sector polític determinat d’aquest país: el configurat pel Partit Popular i Vox que -aquests sí- podien criticar els indults si ho creien necessari. Però aquesta crítica -que és lliure per als polítics i per als ciutadans- estava vetada absolutament a qui representava en aquella ocasió el Poder Judicial, que no pot valorar l’actuació del poder executiu en l’àmbit de les seves atribucions. El funcionament de l’Estat de Dret exigeix un escrupolós respecte mutu, i per tant, demana a aquests Poders que s’abstinguin de pronunciar-se sobre les accions dels altres poders, tot exigint que cadascun es limiti a actuar en el seu propi terreny.
El que sí podia fer el president del Tribunal Suprem era -tal com va fer- retreure als polítics -a tots, però sobretot als més directament responsables de fer complir la Constitució- que no hagin estat capaços d’arribar a un acord per complir el que mana l’article 122 de la Carta Magna, que exigeix que els membres del CGPJ es renovin cada cinc anys. Aquest no era un retret al Poder Legislatiu ni a l’Executiu, sinó als partits que, amb la seva actuació, ho estan fent impossible. Per tant, era correcta aquesta actuació, però no ho era, en cavi, la que va fer en manifestar-se clarament contra l’actuació del Govern en la decisió d’indultar els presos condemnats, perquè aquesta era una decisió constitucionalment legítima.
I torno al rei. Aquest va guardar silenci davant les paraules del president del Tribunal Suprem, però després, en privat -de tal manera que tots ho van escoltar- va dir als dirigents dels dos grans partits que “us ha llegit la cartilla a tots”, donant per bona la intervenció de Carlos Lesmes, quan ell, que, segons afirmen els seus defensors, és el monarca més ben preparat de la Història, hauria de saber molt bé que Carlos Lesmes, en manifestar públicament i en un acte institucional com aquell una crítica indubtable al paper de l’Executiu, estava contravenint el paper que la Constitució li encomana.
No hi ha dubte que el rei, com a persona que li correspon arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions, havia d’estar molt d’acord que el president del Tribunal Suprem i del CGPJ “llegís la cartilla” a tots els polítics per tenir paralitzat un òrgan tan important com aquest incomplint clarament el mandat constitucional, ja que la crítica era genèrica i no ressaltava un culpable per sobre d’un altre. Però… ¿havia de callar davant una ingerència tan manifesta del president del Tribunal Suprem en el legítim paper del Poder Executiu?
Em direu que, per prudència, potser era millor que no digués res en el transcurs de l’acte. És possible, però la manifestació feta després en la qual considerava -sense qüestionar el fet, sinó més aviat lloant-lo- que Carlos Lesmes hagués “llegit la cartilla a tothom”, significa que no s’adonà tan sols que, fent-ho, el president del Tribunal Suprem se situava fora de joc i feia banda clarament en favor de les tesis de la dreta, tesis que la dreta té tot el dret a defensar i sostenir, però que s’esdevenen impròpies i lamentables en boca del president del Tribunal Suprem en una actuació com aquella, en la qual representava el Poder Judicial.
Una altra cosa és que a molts no ens hagi sorprès aquesta actuació de Carlos Lesmes i fins i tot ens hagi resultat comprensible, si tenim en compte que aquest senyor que presideix el Poder Judicial des da fa gairebé vuit anys, va ser director general -també durant vuit anys- del govern de José María Aznar. Ara bé, que això ens pugui explicar el seu comportament, és evident que no el justifica. I més incomprensible encara és que el Rei, amb el comentari que va fer després de tancat l’acte, no s’adonés que deixava d’actuar com a àrbitre i moderador, amb la qual cosa posava en entredit la seva indispensable neutralitat.
Josep Maria Quintana 