Aragonès s’imposa i salva la Taula de Diàleg

by

La setmana passada volia parlar del laberint català després de celebrats l’11 de setembre i la primera reunió de la Taula de Diàleg entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya, però vaig deixar passar l’ocasió en veure que era tant o més important denunciar l’errònia intervenció del president del Tribunal Suprem a l’acte d’obertura de l’Any judicial, i la també equivocada -si més no des del meu punt de vista- intervenció del Rei en donar per bona la crítica que Carlos Lesmes va fer del Govern de Sánchez per la concessió dels indults.

Tanmateix, cal tornar sobre la situació catalana perquè el que ha succeït darrerament no és menor, si tenim en compte que, ara per ara, amb una dreta que està disposada a carregar-se qualsevol actuació del Govern per desgastar Sánchez i assolir novament el poder, la divisió que van protagonitzar Esquerra Republicana i Junts per Catalunya entra de ple en la teoria de l’absurd si tenim en compte que, per poc que hi reflexionem, hauríem de concloure que només per mitjà del diàleg es poden fer passes per desencallar una difícil situació que, només amb molt d’esforç, es podrà resoldre.

Des de les pàgines d’El Periódico, el seu director, després de citar un dels versos més coneguts de Miquel Martí Pol amb el qual ens diu que “Tot està per fer i tot és possible”, contradiu el poeta en afirmar que, després dels fets de 2017 i 2018, aquest aforisme no serveix. Per què? Doncs perquè moltes de les coses que s’han volgut fer (i cita entre aquestes l’intent d’obtenir una majoria social aclaparadora, la voluntat d’aconseguir recolzaments internacionals homologables o bé trencar unilateralment amb la legalitat) han fracassat. I aquesta fracàs és la causa que un dels partits a qui no es pot negar el seu pedigrí “independentista”, com ara ERC, hagi decidit actuar en conseqüència i fugir del maximalisme per abraçar la realitat, en veure que és aquesta l’única manera de fer passes i, per tant, avançar en la consecució dels seus objectius.

Després d’observar els signes del temps en les qüestions a què m’acabo de referir, i el que va ser la manifestació del darrer 11 de setembre, crec que només si posem el cap sota l’ala podem seguir creient que l’independentisme mostra avui el mateix múscul que va mostrar anys enrere, tot i que segueixi tenint una majoria important al Parlament. I ho dic perquè, si bé quatre-cents mil manifestants (si fem cas de les dades maximalistes de l’ANC) són molts manifestants, estem parlant d’una xifra que rebaixa molt el milió vuit-cents mil que va assolir en edicions passades.

L’únic camí, doncs, que ara per ara es pot intentar és el diàleg, tot i sabent que la qüestió no serà fàcil, ja que els uns i els altres parteixen de posicionaments radicalment enfrontats. Així, mentre el Govern de la Generalitat creu que l’únic camí per redreçar la situació comporta la concessió d’una amnistia general als represaliats pel “Procés” i perquè l’Estat permeti un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, el Govern central entén que l’única possibilitat d’avançar ha de moure’s per la senda constitucional i tots sabem que el text de la Constitució avui no permet cap d’aquestes dues possibilitats.

Ara bé, aquests posicionaments enfrontats no haurien de fer impossible el diàleg, entre d’altres raons perquè convé no oblidar que el sol fet que el Govern d’Espanya hagi acceptat d’asseure’s a parlar de tu a tu amb el Govern de la Generalitat, assumint una forta i dolorosa crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola (i no sols de la dreta), és ja una mostra innegable que, des de la més alta institució governamental de l’Estat, es reconeix que hi ha un conflicte polític a Catalunya, cosa que, durant els darrers governs del PP amb Mariano Rajoy, mai no es va acceptar. 

I un cop s’ha vist que la via rupturista unilateral que es va intentar amb les decisions parlamentàries de 2017 i amb el referèndum de 2018, no ha conduït sinó al fracàs i, per tant, a la decepció, a la repressió i a les condemnes penals, sembla evident que l’actitud d’asseure’s a la Taula de Diàleg per part dels independentistes era també una bona targeta de visita -segurament l’única- que pot ser avalada  per les democràcies europees. I això perquè només per mitjà de la negociació i de l’obtenció de majories més qualificades –i aquest és, sembla, el plantejament possibilista d’ERC– l’independentisme serà escoltat a Europa. 

D’aquí que sigui difícil d’entendre l’actitud de JxCat de boicotejar la primera reunió bilateral entre els dos governs -reunió que, repeteixo, ha fet que la dreta dediqués a Pedro Sánchez els pitjors epítets que es poden escoltar en política-. I dic boicotejar perquè el que ha fet JxCat no mereix cap altre qualificatiu, ja que va ser clarament un boicot gens dissimulat que –sense acord previ i minuts abans que el Govern es reunís– comuniqués al president Aragonès que els seus delegats a la taula serien el vicepresident Puigneró, el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez, l’antic conseller Jordi Turull i la diputada puigdemontista Míriam Nogueras. Actuar com ho van fer implicava ignorar la voluntat d’Aragonès que volia –per donar rellevància a la taula– que estigués integrada només per membres dels dos executius. A més, Jordi Sánchez i Jordi Turull, indultats després de la condemna del Suprem, eren -com ha observat agudament Joan Tàpia- un problema afegit, perquè ERC ja havia renunciat a la presència d’Oriol Junqueras. Per tant, l’objectiu era clar: enredar i posar obstacles.

De fet, JxCat mai no ha amagat que es va empassar a disgust la decisió de dialogar amb el Govern de l’Estat quan ERC imposà aquesta premissa per formar el Govern de coalició. I la realitat ens demostra que, segueix creient que aquest diàleg no condueixi a res. Més encara, creu que és un gran inconvenient perquè desinfla la mobilització independentista. Ho repeteix sempre que pot Laura Borràs. I aquesta actitud es va veure reforçada l’11-S pel maximalisme d’una ANC que, tot i que amb evident menys força que fa uns anys, va exigir a Aragonès -recordeu les paraules d’Elisenda Paluzier- que declari ja la independència.

Avui, els independentistes -i les persones que, sense ser-ho, ens hem considerat sempre catalanistes- som conscients de la falta de respecte que senten molts catalans per part de les grans institucions de l’Estat, que es reflecteix en episodis com la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, la falta d’empatia de certa Espanya amb les dificultats d’una llengua amb pocs parlants al món, i la manca de claredat en el finançament dels serveis públics. I en podríem citar molts més. Però això, que no és nou, no ens permet encaminar la via política pel cap dret, contravenint el marc constitucional. I no sols perquè el respecte a la Constitució és un principi fonamental en els sistemes democràtics, sinó també perquè l’experiència -i parlo d’una experiència recent- ens demostra que no és possible que ignorem el fracàs que ha significat la via unilateral i rupturista seguida aquests darrers anys.

Puc comprendre, per tant, que a la CUP no li preocupi trencar la Constitució -de fet, va néixer amb aquest propòsit-, però em costa de creure que la gent de JxCat ignori el fracàs que han protagonitzat a la vida política catalana. Per això em sembla que val la pena fer notar el coratge que va demostrar el president Aragonès davant el xantatge a què el van voler sotmetre intentant que acceptés els seus posicionaments maximalistes que no pretenien, sinó, fer saltar pels aires qualsevol mena d’acord a la Taula de Diàleg. Ell, però, es va plantar i, amb un cop d’autoritat, deixà JxCat fora de la reunió. Com Miquel Martí Pol, Pere Aragonès podia acceptar que “Tot està per fer”, però, com a bon lector de la realitat, sabia que, ara per ara, a la política catalana no tot és possible.


%d bloggers like this: