Euskadi pacta. Catalunya tria la confrontació

by

Ho he dit més d’un cop: quan una persona o un col·lectiu estan convençuts de trobar-se al costat bo de la història no dubten que tots els qui no pensen com ells estan en un lloc equivocat, i aquest convenciment, tan absolut com primari, que divideix el món en bons i dolents, els permet condemnar els adversaris al foc etern o -per no posar-nos transcendents i restar dempeus al món terrenal on vivim- els permet estigmatitzar-los, marginar-los i deixar-los fora del camp dels bons, que és des de l’únic lloc on es poden prendre les decisions.

Això, quan es dona en una dictadura establerta (o simplement encoberta, que n’hi ha) fa que els qui tenen el poder bandegin els adversaris, els depurin o, simplement, deixin d’escoltar-los com si la seva opinió no tingués cap valor. I, a més, ho fan creient-se amb tot el dret de fer-ho perquè no dubten que posseeixen la veritat.

Quan ens trobem, en canvi, amb persones i col·lectius amb una ideologia -la que sigui- que estan disposats a defensar, però que també són conscient que no tothom pensa com ells i que potser en la ideologia dels altres pot haver-hi també qüestions respectables i aprofitables per a la societat, aleshores sorgeix la possibilitat del diàleg, de la confrontació dialèctica i -per què no?- fins i tot de l’acord.

Molt d’això darrer és el que s’ha vist fa poc al País Basc quan hem confirmat que la coalició PNB-PSE seguirà governant Euskadi. Allí, doncs, tenim dos partits que presenten no sols una ideologia econòmica diferent sinó també una visió molt diversa del nacionalisme, posicionaments que tots dos sacrifiquen una mica per configurar una majoria que els permeti governar des de la centralitat que els uneix.

No hi da dubte que el PNB i Urkullo han preferit l’estabilitat amb el PSOE a l’aventura amb Bildu, amb qui també haurien pogut formar una majoria. Vull dir amb això que Euskadi s’ha mostrat pactista, a diferència de Catalunya, on l’independentisme marca els límits de tot i no sols es mostra incapaç de pactar amb l’adversari (i fins i tot d’escoltar-lo), sinó que duu a terme una guerra tan cruel com absurda entre sí: la de JxCat contra ERC i -més absurda encara- la de JxCat (que podem sintetitzar en Puigdemont) contra el PdeCAT, és a dir contra el partit del qual tots provenen, que l’acaba de dur als jutjat a causa -diuen- d’un apoderament en frau de la marca.

Així doncs, mentre Euskadi tria estabilitat, Catalunya s’encamina a unes properes eleccions des de la confrontació (la d’ells contra ells i la d’ells contra els altres).

Només que feu una mica de memòria, tots recordareu que el president Torra havia afirmat a primers d’any que les properes eleccions serien convocades un cop s’hagués aprovat el pressupost “perquè el Govern no dona més de sí” (són paraules textuals que reflecteixen una realitat més que constatable). Però ai! Sembla que això no és el que ara pensa qui mana per damunt de tot i de tots en el món de JxCat, l’autoexiliat Puigdemont, que tem encara que ERC el sobrepassi en vots i està decidit a evitar de totes-totes aquesta possibilitat. Conseqüentment, ha ideat una estratègia diabòlica -suposo que en això consisteix la “confrontació intel·ligent” de què ha parlat a la Universitat Catalana d’estiu celebrada a Prada- perquè Torra no dissolgui el Parlament abans d’esser inhabilitat pel Tribunal Suprem, sinó que, obligat a deixar la presidència del Govern autonòmic quan la inhabilitació es produeixi, els diputats catalans es vegin forçats a elegir un altre president (designat per ell, com és obvi), la qual cosa provocarà segurament la rebel·lió d’ERC, a la qual podrà titllar de “traïdora” (no serà el primer cop), acusació que -és el que ell creu i desitja- pot donar-li vots i deixar-la un cop més en segon lloc. Més encara, fa pocs dies, Torra ha dit que, si se l’inhabilita, ningú no ha de presentar candidats perquè “un tribunal espanyol” no pot decidir què s’ha de fer Catalunya. Afirmació amb la qual suposo que duu a l’extrem l’exercici de “confrontació intel·ligent” que predica.

En uns moments on l’Estat en el seu conjunt (i, naturalment, les Comunitats autònomes) han de fer front a una crisi econòmica sense precedents, a una crisi sanitària que a tots ens supera i que no sols posa en perill l’estabilitat de moltes famílies, de les empreses i de tot el món de l’ensenyament que és a punt de començar el curs i té davant seu grans incògnites respecte de com es podran fer les classes, de què succeirà amb els fillets que es vegin obligats a quedar-se a casa seva, de com repercutirà això en els pares que hagin de tenir-ne cura etcètera, etcètera, en uns moments, dic, de tanta inseguretat, Puigdemont i Torra han decidit dur a terme aquesta “confrontació intel·ligent” amb l’Estat que l’únic que pretén és que el Govern de Catalunya segueixi immers en el caos, eviti que unes eleccions puguin donar més estabilitat al país, lliuri una batalla tan dura com soterrada contra els seus socis de govern i ho subordini tot a la seva estratègia personal, aquesta que Puigdemont ha convertit  en un “univers propi”, o el que és el mateix, en una “realitat paral·lela” que ell, però, considera com l’única existent i per a la qual val la pena lluitar. Això fins al punt que, com ha escrit Andreu Ferret a “El Periódico”, llegint el llibre que acaba de publicar Puigdemont, podem comprovar aquest allunyament de la realitat en què es mou el “president legítim”, ja que al llibre es permet parlar teòricament de tot, però sense dir res dels hospitals, de les escoles o de les empreses de Catalunya.

Bons corifeus de l’estratègia del “tan com pitjor millor” i de l’exaltació d’aquest món paral·lel fora del qual sembla que no hi pot haver vida pel fet de trobar-se al costat erroni de la història, els membres de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, partint de la base (també assumida per Torra) que no es pot negociar res amb el Govern de Pedro Sánchez, han decidit demostrar la seva “bona disposició” de diàleg assetjant l’Onze de Setembre els edificis emblemàtics de l’Estat a Barcelona, alhora que la senyora Paluzie, presidenta d’aquesta assembla d’abanderats de l’independentisme i de la veritat, suggereix el que, d’acomplir-se, esdevindria de fet una depuració: exigir que a les Universitats de Catalunya els rectors no puguin ser el que ella en diu “unionistes”, o el que és el mateix, exigir que els rectors siguin dels seus.

A diferència, doncs, d’Euskadi, on el diàleg s’ha preferit a la confrontació, Catalunya avança amb les cucales posades cap a l’abisme. I això que, com molt bé ha dit Oriol Junqueras, “si iniciem una confrontació amb l’Estat en les condicions actuals, anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar.”


%d bloggers like this: