Sense oblidar la gran corrupció sistèmica que es va viure en el PSOE andalús, jutjada i sentenciada amb greus condemnes per als seus principals responsables, alguns dels quals -potser els més destacats- van ser presidents de la Junta d’Andalusia i ministres del Govern d’Espanya presidit per Felipe González, avui, el nostre país, sense poder defugir les greus urgències que ha provocat la pandèmia de la Covid-19 en l’ordre sanitari, econòmic i educatiu (hospitals col·lapsats, morts incomptables, paralització de la indústria i del turisme, augment de l’atur, ERTOS que ajuden a suportar el dolor però no solucionen la malaltia, escoles que han de treballar molt precàriament a pesar del gran esforç de professors i governants per donar-li una certa normalitat, etcètera), a més, dic, de tot això, que és greu i ens afecta a tots, el país s’ha acarar a fronts que no tenen res a veure amb l’atzar -com succeeix amb l’epidèmia- els quals dificulten molt la trobada de solucions per afrontar amb èxit la governabilitat diària.
Per citar-ne alguns, segurament els més importants, podem esmentar la debilitat del Govern PSOE-UP, que només es manté dempeus perquè la dreta no té, encara que ho vulgui, prou diputats per enderrocar-lo.
Un altre el conforma la crisi institucional catalana, que enfronta els independentistes entre sí, divideix la societat en aquella terra i presenta una difícil sortida, no sols a causa d’aquesta divisió interna sinó també per fet que les institucions de l’Estat (Govern, Parlament, Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem especialment) han demostrat que no han entès (ni segurament volen entendre) que el rerefons polític del problema no es podrà mai resoldre amb la repressió i amb l’aplicació d’una llei que ells tracten com si fos immutable, sinó a partir d’un diàleg obert que exigirà grans cessions d’una i altra banda.
Ens agradi o no, també ha obert un tercer front l’espantada del rei emèrit, de qui no coneixem encara prou bé les seves actuacions corruptes en matèria econòmica, ja que disposem tan sols d’informacions de part interessada, però que, només amb la seva actitud de marxar de la manera que ho ha fet, ja ens demostra que està ficat en un bon embolic.
I en darrer terme, the last but not least, ens trobem amb l’escàndol que s’ha descobert amb la dita operació Kitchen, que afecta el PP de Mariano Rajoy i que, els agradi o no als seus afiliats, difícilment podran deslligar (si més no per les conseqüències) dels qui avui estan al capdavant d’aquesta formació política.
És cert que també podríem esmentar l’embolic que afecta a Podemos i al seu president a causa de les acusacions que (sense gaire consistència probatòria) els va fer un advocat que treballava al partit, però, si ens quedem a nivell d’importància, trobo molt més greu el que està succeint al si del PP perquè, si més no pel que hem pogut saber després que el jutge de l’Audiència Nacional ha aixecat el secret del sumari, en temps de Mariano Rajoy (podríem dir que ahir mateix, si em permeteu la metàfora), l’alta administració de l’Estat utilitzava la policia per “robar” -aquesta seria la paraula exacta- a un dels seus afiliats, -extresorer i exsenador- documents que contenien informacions comprometedores sobre el que coneixem com la “caixa B” del partit, intentant que aquesta informació mai no arribés al jutge.
Estem, doncs, parlant d’una corrupció tan organitzada com sistèmica, que utilitzava fons reservats no sols en benefici propi, sinó per tapar vergonyes i possibles delictes que afecten a un partit que ha estat molts anys en el Govern. Per tant, poca broma.
Certament que Pablo Casado ha condemnat els fets alhora que demanava respecte a la presumpció d’innocència, i ha dit que no li tremolarà el pols si ha de fer sang a casa, però no sembla que això sigui suficient perquè la institució pugui deslliurar-se de les esquitxades que segurament es deduiran de les actuals imputacions que afecten, entre d’altres, al qui era ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al seu número dos, Francisco Martínez i a l’exsecretària general i exministra, Dolores de Cospedal, alhora que aixequen dubtes més que seriosos respecte de l’actuació de Mariano Rajoy.
Força més prudent i raonable que Casado ha estat l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, que, amb un gran sentit comú, afirmà que “el PP no pot no assumir el que sembla que va produir-se”. Una cosa és que Pablo Casado no tingui una responsabilitat directa en els fets, que probablement no la té, i una altra que, després d’haver exercit alts càrrecs dins el partit per indicació de Rajoy i obtingut el suport per a la seva elecció de Dolores de Cospedal, ens vulgui fer creure que les persones sobre qui recauen greus sospites són estranyes en la seva trajectòria política.
Ara bé, més enllà de la crisi institucional que pot afectar al PP i dels gravíssims problemes que tindrà el Govern per aprovar els pressupostos i poder seguir governant el país, el que demostra fins a quin punt el patriotisme de Casado és de pandereta i que el seu respecte a la Constitució és fals, és la negativa reiterada que manifesta a complir amb el mandat que fa la nostra llei fonamental de substituir els membres d’algunes institucions que són bàsiques per a l’exercici de la vida democràtica: concretament del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, òrgans col·legiats que demanen un vot molt reforçat del Parlament, que no es pot assolir mai si no hi col·laboren els dos grans partits majoritaris (PP i PSOE).
No cal referir-me a la importància que ha tingut el Tribunal Constitucional, avui de clara majoria conservadora, en algunes sentències de gran transcendència política; com també el Tribunal Suprem, el president del qual ho és del Consell General del Poder Judicial, que té el càrrec caducat de fa gairebé dos anys i, ell mateix, ha reclamat de ser substituït per respecte al que la Constitució ordena.
Però no, Casado no creu en la independència del Poder Judicial, creu que l’important per al país és que ells -el seu partit- el pugui manipular. Tots sabem que s’havia arribat a una solució pactada posant Manuel Marchena al capdavant del Tribunal Suprem i que la indiscreció d’un senador popular va fer malbé aquell acord en dir públicament que, amb Marchena, dominarien el Tribunal Suprem per la porta de darrere.
Avui, Casado argumenta el seu no a renovar aquestes institucions al·legant que no pot acceptar que participi en la decisió un partit -Podemos- que, com el seu, ha obtingut el suport democràtic de la ciutadania. És obvi que l’argument cau pel seu propi pes i amaga el que realment tem el jove líder popular: no poder dominar, manipular (directament o per la porta de darrere) aquests alts organismes, o bé mantenir la familiaritat que ara té amb els responsables dels tribunals dels casos que l’afecten. I això és gravíssim.
Antoni Puigverd, en un article recent, parlant de la crisi institucional que vivim, en citava un altre que José A. Zarzalejos havia publicat a “El Confidencial” pensant bàsicament en Catalunya, on demanava un “heroi de retirada” que actués a la manera de Suárez o de Gorbachov per reconduir l’independentisme vers el pragmatisme. Amb molta raó, Puigverd li deia que això era impossible mentre hi hagués líders polítics a la presó (opinió que subscric plenament, encara que la majoria d’espanyols no catalans, entre els quals incloc el Govern de Sánchez, semblen incapaços d’entendre). I afegia que no tenim necessitat només d’un “heroi de retirada”, perquè el que necessiten tots els partits, tots els territoris i totes les institucions i poders de l’Estat és esdevenir conscients de la gravíssima crisis social i institucional que patim i siguin capaços de conjurar-se per reformar aquest vaixell que en diem Espanya, que navega en plena turmenta, i evitar així que una ona de fatalisme provoqui el seu naufragi definitiu.
Josep Maria Quintana 