Que, seguint les consignes de Puigdemont de qui n’és vicari, Quim Torra ha decidit endegar el camí de la confrontació, d’això no hi ha dubte. En realitat, és el que ha fet des que accedí a la presidència de la Generalitat després que, en un enfrontament encara més gran, el qui era llavors president hagués convocat el referèndum de l’1-O i declarat unilateralment la independència, declaració que no va ser publicada al Butlletí Oficial i mai no ha tingut cap valor jurídic.
La confrontació, convençuts que l’Estat es plegaria de mans i tota Europa donaria suport a les accions polítiques que aleshores es van dur a terme, no sols no produí l’anhelat desig d’independència, sinó que va causar grans desperfectes en molts camps: a l’entramat jurídic (Rajoy, d’acord amb l’article 155 de la Constitució, es va permetre dissoldre el Parlament i convocar unes noves eleccions menyscabant així l’autonomia catalana), a l’estatus personal dels polítics (ja que els principals membres del govern, la presidenta del Parlament i dos dirigents d’associacions ciutadanes foren condemnats a molts anys de presó i d’altres han seguit el camí de l’exili), i també de caràcter econòmic (basta esmentar en aquest sentit la fugida a la Comunitat Valenciana de la Caixa i del Banc de Sabadell).
Èxits, doncs, cap, o molt pocs, ha provocar una confrontació amb l’Estat que ara, però, Torra ha decidit continuar “de manera intel·ligent” (creient, potser, que la seguida fins ara no ho era) i, per això mateix, ha decidit treure del seu govern alguns consellers que podien fer-li ombra -estic parlant bàsicament de la senyora Chacón, membre del PDeCAT- per tal de no tenir dificultats quan el Tribunal Suprem l’inhabiliti i no pugui seguir al capdavant del Govern.
Sembla, pel que podem col·legir de les manifestacions i de les informacions que s’han fet públiques, que l’estratègia de Torra, si és definitivament inhabilitat, serà de seguir a la presidència de la institució com si res no hagués succeït, però evitant signar cap document oficial, ja que si ho fes, incorreria en un nou delicte -el d’usurpació de funcions-, i ell -intel·ligent com es considera- vol desobeir, però fins un cert punt, no sigui que els mecanismes de la justícia se li tornin novament en contra i acabi també a Lledoners.
Aquesta estratègia no és innocent per més que sigui perversa i condueixi la política (i l’economia) catalana pel camí del caos, que és allí con Torra es mou amb més desimboltura, perquè, com ens recordava no fa gaire a les pàgines del diari “Ara” l’exconseller Mas-Culell (un dels cervells econòmics més reconeguts del país, que estigué al timó de la Hisenda catalana a l’època del president Mas) “s’enganya qui pensa que la política de confrontació no interfereix en les perspectives econòmiques i socials del país”. En efecte, davant la confrontació, Mas-Colell defensava la necessitat d’acordar polítiques amb el Govern central, única cosa que els permetria avançar (o no retrocedir, que no és poc, segons ell apuntava). I això mateix és el que, si llegim amb deteniment l’enquesta que entre diumenge i dilluns passat va publicar “La Vanguardia”, demana el gruix de ciutadans de Catalunya.
En efecte, d’acord amb el sondeig elaborat per GAD3, la solució al conflicte català passa pel diàleg dins la legalitat. Una aclaparadora majoria de la societat catalana aposta, doncs, per aquest tipus de sortida negociada mentre que, només un de cada quatre ciutadans, s’aferra al referèndum d’autodeterminació com a única resposta a la crisi territorial. El sondeig reflecteix que gairebé un 30% dels catalans defensa una reforma de la Constitució, un altre 26% preferiria una millora en el sistema de finançament i només un 10% reclama un nou Estatut. En total, un 65,3% dels consultats s’inclina per solucions acordades, davant el 26,1% que prefereix el dilema entre ruptura i continuïtat que plantejaria la consulta.
Tanmateix, acordar res amb el Govern actual de l’Estat s’esdevé avui una quimera. Segurament, perquè les majories que maneja Pedro Sánchez no són prou grans per donar-li una gran estabilitat i també perquè dins el PSOE són molts encara els que no veuen clar que cal negociar amb els catalans i endegar canvis seriosos a la política que s’ha dut fins ara (i això implica segurament parlar d’amnistia o, si més no, d’indults, entre altres coses), però també -i sobretot- s’esdevé una quimera perquè el Govern de Torra no té cap interès a negociar, ja que la política de “confrontació intel·ligent” per la qual ha optat no té altra intenció que soscavar la força del seu principal contrincant, que no és el PSOE, ni el PP, ni encara menys C’s, sinó l’altra força catalana independentista, ERC, i embrancats com està en aquesta guerra civil no es pot permetre el diàleg amb l’Estat.
Per poca atenció que hàgiu prestat a la política parlamentària catalana, haureu vist que, des de fa dos anys, cada cop que el president del parlament, senyor Torrent, desactivava les “desobediències” de Torra per preservar la seguretat jurídica de la Cambra, rebia els atacs directes del president i de tots els seus corifeus de JxCat. El darrer exemple el tenim en la petició que fos cessat el cap dels serveis jurídics per no publicar una resolució que era il·legal i estava prohibida per una decisió prèvia del Tribunal Constitucional.
De fet, conscient de la poca cintura de les institucions espanyoles (fonamentalment del T.C. i del T.S) , que, malauradament per a tots, han preferit la repressió al diàleg, Torra ha decidit aprofitar aquesta actitud per desgastar el seu adversari local, ERC, acusant-la de traïdora o de botiflera. I en això estem novament, perquè si després de la inhabilitació, ERC no es presta al joc de Torra (recolzat per la CUP) de seguir al capdavant del Govern (sense signar cap document, però exercint com a tal en una clara provocació a la justícia), aleshores titllarà Aragonès, Torrent i tots els seus correligionaris de traïdors, intentant posar en contra seu la massa de votants independentistes que, segons sembla, avui opten majoritàriament per ERC i no per JxCat.
Dura tasca, doncs la de Junqueras que, des de la presó, ha elaborat un document d’estratègia política amb l’exiliada Marta Rovira (si n’és, de complicat, actuar en aquestes circumstàncies!), en el qual tots dos admeten, fent autocrítica, que insistir en la conflictivitat “simbòlica” (l’adjectiu és textual i molt significatiu) amb l’Estat no els ha dut enlloc. Per això mateix ara proposen que la millor estratègia política és de posar l’accent en governar i en “governar bé”. “Hem de guanyar eleccions i governar -han escrit-. I allí on governem, hem de prioritzar governar bé per damunt del conflicte simbòlic, per molt golós que aquest pugui ser”. “Nosaltres -conclouen- fem política per millorar la vida de la gent, no per empitjorar-la.”
En aquest document programàtic, Junqueras i Rovira reconeixen, per tant, que l’1-O va ser el punt àlgid del “procés”, però també que, alhora, va marcar una inflexió. D’aquell moment ençà “l’independentisme ha anat perdent gas i l’Estat guanyant terreny”. Per això, l’estratègia de “no confrontació” que ara proposen és, diuen, “l’únic camí realista, seriós i viable per construir la república catalana”. “És -conclouen- el que considerem, amb els peus a terra”.
Benvinguts siguin a la realitat!
Josep Maria Quintana 