Em referia diumenge passat a un problema que, per a l’estabilitat democràtica, es revela com especialment greu: que la dreta espanyola doni per descomptat que l’estat natural del país només s’esdevé quan ella té el poder i ostenta el govern de la nació. Aquesta és la causa que, quan el perd, sofreixi una mena d’estrès posttraumàtic que la incita a lluitar contra qui l’ha assumit amb totes les seves armes, legítimes i il·legítimes, respectuoses o irrespectuoses, ja que considera que qualsevol acció és vàlida perquè el país torni a l’estat natural perdut, que es renovarà quan la dreta novament governi.
He pogut comprovar el que afirmo en diversos moments de la història d’Espanya, llunyans i propers, però ho vaig veure clarament després de les últimes eleccions quan Pedro Sánchez, líder de la minoria majoritària, va iniciar els contactes amb UP, PNV i ERC. Aleshores, en un grup de WhatsApp al qual estic subscrit per raons professionals, es van llançar un seguit de comentaris incitant-me a lluitar contra el que, segons el parer dels meus comunicants, seria -cito textualment- un “Govern Frankenstein” o, pitjor encara, un “Govern il·legítim”. I dic pitjor perquè, en el primer cas, es tracta d’un insult, però en el segon es tracta d’una falsedat que no té empara en el marc constitucional, ja que un govern que sorgeixi del vot majoritari dels diputats electes, podrà agradar o no, però és per descomptat un “govern legítim” i marcadament constitucional.
Si el qualificatiu “il·legítim” sorgís en una conversa de bar entre persones poc versades en el món del dret i de la política, encara que seguiria essent fals, potser podria perdonar-se atesa la incultura dels tertulians, però quan aquest qualificatiu sorgeix de col·lectius molt qualificats jurídicament per pertànyer a algun dels grans cossos jurídics de l’Estat (aquests que Juliana anomena jocosament la “brigada Aranzadi”), llavors el problema esdevé summament greu, perquè no només no s’ajusta a la veritat -és una falsedat en tots els sentits- sinó que incideix en l’opinió pública, incita a lluitar contra el Govern i tendeix a justificar el que, en política, és injustificable si es vol mantenir un mínim de dignitat.
És possible que en una situació política en la qual, qui governa, té un gran suport parlamentari, els atacs d’il·legitimitat rebotin i fereixin ràpidament qui els provoca, però quan qui governa ho fa en minoria o, diguem-ho clarament, amb una minoria que, tot i que legítima i constitucional, no pot garantir fàcilment els grans acords que fan falta per governar el país (per exemple, l’aprovació anual dels Pressupostos de l’Estat, o bé, com passa ara, l’aprovació dels estats d’alarma a causa de la pandèmia a què ens ha sumit la Covid-19), llavors, la temptació de llençar-se a la jugular del president del Govern (ho faci bé o malament i s’equivoqui més o menys) és terrible. I quan el qui està temptat d’atacar “per qualsevol dels mitjans possibles” està convençut -com li passa a la dreta espanyola- que té la raó, ja que el Govern del país és il·legítim, llavors qualsevol cosa val i la política es converteix en un pim, pam, pum que deslegitima el sistema, indueix a l’error i sumeix els ciutadans en un estat d’incertesa i d’inquietud que condueix al desànim i a pensar que el principal problema del país no és l’atur, o la crisi econòmica, o la pandèmia, sinó “la política i els polítics”, i quan un país acaba pensant que la política i els polítics són el principal problema, es troba a un pas de creure que el problema és “la democràcia”.
No crec que exageri si dic que estem a l’avantsala d’aquest gravíssim estadi, ja que, si observem amb un cert distanciament el que està succeint, comprovarem que el neguit de la gent està arribant a un punt que difícilment es pot sostenir.
Potser el grup polític que millor representa aquesta intolerància davant els que no pensen com ells és el de VOX, que va ser el primer a difondre aquesta idea de la il·legitimitat del Govern de Pedro Sánchez (dimecres passat, al Parlament, Abascal l’acusà de ser el responsable de “millones de muertos [sic] y arruinados por sus negligencias”), però davant d’aquest posicionament extrem d’inspiració trumpista, que desqualifica tot el que no és propi, em sembla encara més greu que el Partit Popular no hagi sabut (o volgut) traçar una línia clara de separació entre ells i el partit d’Abascal, i que, en el moment més cru de l’epidèmia, hagi acusat l’actual Executiu d’haver-se transformat en una “dictadura constitucional” i d’actuar d’una manera “totalitària”, ja que, a pesar dels molts errors comesos per Pedro Sánchez i el seu govern, les dues acusacions són falses i terriblement perilloses, ja que tendeixen a desestabilitzar el sistema democràtic que tenim en aquest país.
Un exemple clar del que mai hauria de succeir però ha succeït el tenim en l’enfrontament que es va produir al Congrés dels Diputats entre la portaveu de PP, Cayetana Álvarez de Toledo i el vicepresident de Govern Pablo Iglesias quan, per desqualificar la política que duu a terme el Govern, la diputada va acudir a l’atac ad hominem de Pablo Iglesias, atac que va anar més enllà de la pròpia persona del vicepresident en l’afirmar des de la tribuna que era “fill d’un terrorista”.
La senyora Álvarez de Toledo s’està mostrant clarament com una persona tòxica per al país, per a la democràcia i fins i tot per al mateix Partit Popular. I és una llàstima que no hagi contribuït a enervar aquesta toxicitat l’actuació del vicepresident Iglesias, en substituir el tractament de “senyoria” pel de “marquesa” i acusant en la comissió parlamentària per a la reconstrucció econòmica el dirigent de VOX, senyor Espinosa dels Monteros, de voler forjar un cop d’Estat, afirmació que agreujà encara més en precisar que, al seu parer, a VOX li encantaria donar el cop però no s’atreveix a fer-ho.
Amb diàlegs (¿?) d’aquesta naturalesa podem concloure que la democràcia està tocant fons, i aquesta és una situació que les persones que, per l’edat que tenim, hem conegut la dictadura (règim que no han viscut la senyora Álvarez de Toledo ni el senyor Iglesias) sabem com n’és, de valuosa, la Constitució de 1978, aquesta que alguns joves menyspreen en parlar negativament del “règim del 78”, oblidant que, amb tots els seus defectes, ens va permetre sortir d’una dictadura terrible i assentar el país sobre uns pilars democràtics homologables als de qualsevol estat democràtic del nostre entorn.
És, doncs, urgent posar fi a tots aquests despropòsits. El país no es pot permetre que la dreta posi en dubte la legitimitat del Govern, ni que l’esquerra, assetjada des d’un abundant i poderós exèrcit mediàtic, dubti de la voluntat democràtica dels conservadors.
Josep Maria Quintana 