Catalunya i Espanya: atracció a l’abisme

by

El passat diumenge, la Vanguardia publicava un capítol del proper llibre de Francesc-Marc Álvaro “Assaig general d’una revolta (Pòrtic)”, en el qual podíem llegir que la declaració d’independència, la desconnexió del Govern de la Constitució i la república catalana no van succeir mai. Va ser tot un miratge, o com prefereix l’autor, un trompe-l’oeil.

Álvaro utilitza entre els seus arguments el relat de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, en las seves conclusions durant el judici del Tribunal Suprem: “Poc després de les lleis de desconnexió, el que fa el Govern de la Generalitat és incomplir sistemàticament el contingut de les mateixes perquè res del que fessin no tingues valor normatiu, ni tan sols des del punt de vista de la seva pròpia legalitat republicana”. Comentant aquest text, el director del diari apuntava que la teoria és interessant, però la sensació que tots tenim és que s’ha pagat un preu molt alt per tan poca cosa (si més no pensant en els resultats que es volien obtenir), ja que els fets que podem tocar són aquests: empreses que se n’han anat, capitals que s’han refugiat en altres seus, polítics empresonats o expatriats, fissures en la societat catalana i, sobretot, la sensació que Catalunya no sap cap on es dirigeix.

Tanmateix, els dirigents polítics presos en els seus al·legats finals davant la justícia, com també molts altres dirigents independentistes de la societat civil (ANC, especialment), insisteixen a tornar sobre els mateixos passos: “Ho tornarem a fer”, prometen alt i fort. Però la frase no deixa de ser equívoca, ja que s’han fet tantes coses aquests dos darrers anys que no sabem molt bé què vol dir exactament. Si “ho tornarem a fer” es refereix a manifestar-se, a expressar-se públicament, a mobilitzar-se i a votar no hi veig cap problema, però si fa referència als fets que van tenir lloc al Parlament els dies 6 i 7 de setembre amb les lleis de referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica, i també a un referèndum il·legal com el de l’1-O, temo molt que la cosa es quedi en simples paraules, ja que estic convençut que cap dels dirigents polítics en actiu -ni Torra, ni Torrents (per parlar dels presidents del Govern i del Parlament) no tornaran a protagonitzar una història com aquella, i bé farien de començar una reflexió seriosa sobre què els caldria fer per sortir de l’enfony en què s’han ficat, tenint en compte que l’adversari té no sols arguments sòlids per impedir-ho (la llei, sense anar més lluny) i d’altres tan poderosos com irracionals: els creats, generació rere generació, pel nacionalisme espanyol contra tota mena de catalanisme (moderat o radical, que tant li fa).

El mateix Álvaro, tot i que observa una diferent gradació en l’independentisme (el que vol aprofitar les protestes contra la futura sentencia del Tribunal Suprem per repetir el xoc amb l’Estat que va tenir lloc l’octubre del 2017 i el més moderat, que vol posar el marcador a zero, fer gradualisme, trencar la política de blocs i estudiar noves aliances per a la governabilitat) creu que els camins que tenen davant seu són mol estrets i que a l’hora de la veritat, el president Torra no podrà fer res del que anuncia l’activista Torra. Per cert, suggerir la investidura de Puigdemont com a resposta al Suprem és, creu Álvaro, prolongar el gest agònic com a tactisme infinit”.

Ell veu, però, una diferència considerable en les lògiques que semblen guiar els dos plantejaments independentistes: la de Puigdemont i JxCat és, diu, la de mantenir la tensió́ amb Madrid per prolongar el relat (no pas la realitat) unilateral; i la de Junqueras i ERC és construir la versió́ catalana de l’Scottish National Party i aprofitar el terreny de joc institucional a tots els nivells. En aquest sentit, les protestes que inevitablement es produiran contra la sentencia del Suprem uniran momentàniament tots els sectors, però també seran un teatre per mesurar forces. Tot i així, està convençut -i en això torno novament al “ho tornarem a fer” del principi, que és impossible la repetició de la DUI, la imitació d’un Maidan a la catalana o res que s’hi assembli. Això se sap a Waterloo, encara que des d’allí s’emetin missatges en un sentit contrari.

Cal dir, però, que el problema greu que tenim avui plantejat els espanyols en relació a la “qüestió catalana” no radica només en el camp de l’independentisme, és a dir en aquest món que, en molts casos, sembla incapaç d’esmenar errors, cosa que sens dubte complica la solució del problema, sinó també en la incapacitat encara més absoluta que s’observa en el camp “espanyol” -ho dic així per entendre’ns- per comprendre mínimament que no sortirem del laberint si ells no fan un esforç per comprendre una realitat -la catalana- que es neguen a entendre.

En paraules molt dures, però que subscric, Antoni Puigverd ha denunciat aquesta incapacitat de comprendre què passa a Catalunya que trobem arreu de l’Espanya d’avui i de tots els temps: “Els arguments contra la identitat catalana canvien, escriu el periodista gironí, però l’al·lèrgia es manté. Tradi​cionalisme, falangisme, franquisme, igualitarisme social o cosmopolitisme liberal han coincidit en el rebuig de la identitat catalana. Quan el catalanisme estava prohibit, irritava fins a l’esquerra antifranquista. Però també irritava quan era autonomista. Abans de la confessió, ja Pujol rebia de valent: era descrit com un messies mercantil i dretà; però el lideratge de Maragall també va fer pujar per les parets. La reforma de l’estatut va suscitar un rebuig unànime entre dretes i esquerres periodístiques. Aquella acidesa ja era tan intensa que amb prou feines ha pogut pujar de grau quan una bona part del catalanisme s’ha fet independentista. En totes les èpoques, el catalanisme ha suscitat rebuig, escàndol i acidesa.”

Si acceptem, doncs, que hi ha ceguesa i desig de confrontació per cada banda i poca o nul·la voluntat de fer un esforç per superar l’escull que ens separa en aquesta qüestió, haurem d’aventurar un futur força problemàtic per als mesos que ens esperen, on és probable que hàgim d’afrontar unes noves eleccions, a les quals, tant la dreta com l’esquerra se subscriuran a l’espanyolisme més dur per no perdre vots a la major part de la pell de brau, i haurem també de sofrir les inevitables manifestacions i protestes (que uniran momentàniament els diversos sectors de l’independentisme) davant les sentències del Tribunal Suprem en les quals es condemnarà (molt o molt més) uns polítics que, segons ells, no han fet res delictiu i que, per tant, ho tornarien a fer, però que, segons la gran majoria d’espanyols (y, probablement, segons el Tribunal Suprem) van promoure la via unilateral per a la independència contradient greument els principis constitucionals i estatutaris.

Com ha escrit Puigverd, per a desgràcia de tots, ens enfrontem a un clima de masoquisme ambiental, a l’ètica del càstig i del sofriment i a l’atracció de l’abisme.

—-

Felicitacions a tots els maonesos que em llegeixen, ja que celebrem avui la festa de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la ciutat de Maó.


%d bloggers like this: