El passat diumenge, Adrià Casinos m’envià un missatge amb la portada d’un diari que deia “24 Août 1944. Les Républicains espagnols de La Nueve entrent dans Paris”. Feia 75 anys d’aquella gran efemèride. Jo aleshores li vaig respondre dient: “De vegades m’ha fet aquella pregunta retòrica: ¿A quin fet històric hauries volgut assistir?, i jo he respost: a l’entrada de les tropes de Leclerc a París.”
Certament, el passat dia 24 va fer 75 anys que la Novena Companyia de la II Divisió Blindada de l’exèrcit de la França Lliure, coneguda com la Divisió Leclerc (Philippe Leclerc era el general que la comandava), va entrar a París i va rebre la rendició dels alemanys que l’havien ocupat feia cinc anys. Aquesta companyia, que era coneguda com La Nueve, estava integrada quasi exclusivament per exiliats republicans espanyols, encara que la comandava un francès, el capità Raymond Dronne. Era la unitat que sempre anava davant a les batalles i gaudia de la total confiança de Leclerc. “Aquests homes fan por a tothom, però són bons soldats. Amb ells vostè s’aclarirà”, va dir Leclerc a Dronne quan li en donà el comandament l’estiu de 1943. Eren encara al nord d’Àfrica.
Doncs bé, aquell 24 de agost de 1944, el general, ignorant el mandat d’esperar que havien dat els nord-americans, ordenà a La Nueve que entrés a París amb dues columnes diferents, una amb Dronne al capdavant, i l’altra comandada per un valencià, el major Amado Granell (nascut a Burriana). La ciutat no estava alliberada i, encara que aclamada, la seva entrada no va ser un passeig. “Una columna d’acer envoltava París -ha escrit recentment un historiador-, hi havia combats a les rodalies de la ciutat i dedins hi romanien 20.000 soldats alemanys armats. La Resistència pretenia alliberar París però amb els homes que tenien podien haver estat eliminats en una hora. Mai va ser una casualitat que ells fossin els primers. Leclerc hi envià a La Nueve perquè sabien lluitar amanera de guerrilla com cap altra companyia”.
Commemorant l’efemèride, el Ministeri de Justícia del Govern espanyol va emetre un twit amb aquest text: “España tuvo un papel crucial en la liberación de París hace 75 años. Los soldados españoles de La Nueve fueron los primeros en entrar en París y su contribución a este hecho histórico fue fundamental”. El presidentde Catalunya, Quim Torra va trobar indignat aquest twit i va respondre-li amb un altre que deia: “Em sap greu haver de precisar que el paper espanyol en la II GM va ser l’enviament de milers de soldats de la Divisió Blava a lluitar al costat de Hitler. Els soldats republicans de ‘La Nou’ continuaven lluitant precisament contra el feixisme i l’Espanya del dictador Franco”. Naturalment, ha fet saltar la polèmica, i des del meu punt de vista, la precisió de Torra és vàlida, encara que no deixa de ser veritat que els combatents de La Nueve eren majoritàriament espanyols.
Entrant, doncs, en el debat que s’ha produït, Josep M. Fonalleras s’ha formulat la pregunta següent: ¿Hi ha una mena de continuïtat històrica que permeti parlar avui en nom del país (España) quan aquest país ha passat per etapes molt diverses, contradictòries i oposades? La resposta no és fàcil, perquè l’Espanya de 1944, comandada per feixistes, és la mateixa d’ara, dirigida democràticament, però és ben cert que l’Espanya d’aleshores no va enviar soldats a lluitar amb La Nueve sinó contra tot el que representava aquesta companyia, ja que -i en això té raó Quim Torra-, l’Espanya de Franco els envià a lluitar amb La División Azul, al costat de Hitler, precisament contra l’exèrcit dels Aliats. D’ací que pensi, com Fonalleras, que el twit del Ministeri de Justícia (dirigit, no ho oblidem, per una socialista) hauria estat més encertat si hagués dit: “Un centenar d’espanyols, sota bandera republicana, víctimes de la guerra contra el feixisme a Espanya i lluitadors per la llibertat, van alliberar París”. Això, assegura el periodista, estaria molt més d’acord amb la memòria histórica.
Deixant ara la polèmica, el fet m’ha recordat un text meravellós de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que deixà escrit en un dietari inèdit, que vaig traduir del francès i es publicà molts anys després de la seva mort sota el títol “Llatins en Servitud” (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2006).
Aquest apunt, que s’encapçala amb la data en què va ser escrit (24 d’agost de 1944) diu el següent:
Aquest matí era gris. Era el darrer record de la tardor negrosa de 1940. Ha plogut abans del migdia. Però el canó dels Aliats trona a les portes de París, mentre jo “faig la cua per a comprar el pa” sota una pluja batent. Nosaltres tenim el cor com una gemma a la Primavera, i l’aigua del cel ens és un dolç ruixat. Un cop a casa, escolto a la Radio que tot el món festeja ja l’Alliberament de París. Mentrestant, el canó gruny més enllà de la Porte d’Orléans, i al Boulevard Pasteur, on retorno després de dinar, la fuselleria dispara i provoca un estremiment dels cors entorn de les barricades. Quan torno a Auteuil, veig el meu darrer Alemany, un motorista que s’escapa esmaperdut mentre espeteguen els dispars. Les F.F.I. ens criden “amagueu-vos!” Després, es fa un silenci molt gran, i, de sobte, un canó de D.C.A. es posa a disparar follament contra un cel buit d’avions. Signes màgics preludien dins l’aire un canvi profund de substància. El gris del cel s’ha esvaït, i heus ací que retorna un daurat sol de ponent i tota la nostra llum divina. La fruitera de baix m’ha dit que acaba de saber, per telèfon, que la seva néta ja ha abraçat un soldat de Leclerc a Clamart. Besades immenses emplenen l’espai, aquest crepuscle. Són els cops de canó els que fan vibrar les nostres vidrieres i els nostres cors. Ara és de nit. La radio es confon, no troba els mots adients, es tracta però d’un empatollament meravellós que mai no oblidarem: ens conta no sé quina història de gendarmes que ja fumen cigarretes americanes. Heus ací els tancs davant l’Ajuntament. I els dispars en els altaveus i en la nit, sota les estrelles més belles del mon. “Feu sonar les campanes”. El carrer s’omple d’una gentada “amb ànimes”: “les campanes, les campanes!” Amb la meva dona, baixem fins a l’església d’Auteuil. Tot s’il·lumina, a dins i a fora, i les campanes mesclen el seu tentineig amb la veu dels canons a Boulogne. La nit és brillant, les foguerades ràpides del foc d’artilleria provenen de darrera le Bois, mentre les paraules llatines del Magnificat s’eleven dins la nau i, tot seguit, les de la Marseillaise. Un aire de Nadal omple aquesta nit. Sí, també aquest cop Ell ha nascut entre nosaltres. Ell ens porta novament la Llum, i l’Ombra s’enfonsa dins de l’Ombra.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.