Espanya, amb un govern a precari i abocada a unes noves eleccions, les quartes generals en dos anys, i el Regne Unit, el bressol de la democràcia, immers en una crisi sense precedents, amb la societat dividida per meitats (en això s’assembla a la catalana), comandada de sobte per una il·luminat que decideix trencar la vida parlamentària per afavorir els seus interessos (en això també s’assembla al que va fer Puigdemont el 6 i 7 de setembre de 2017), tot decidint-se per un tactisme polític que no dubta a menysprear l’adversari per aconseguir els seus objectius, ni que sigui vorejant sempre l’abisme.
Tot i que no sabem què succeirà al nostre país si finalment PSOE i Unides Podem no arriben a un acord per a formar govern -vull dir amb això que no sabem quin serà el resultat de les eleccions a què ens veurem abocats el mes de novembre-, el que no hi ha dubte és que tant el que està succeint a Espanya com el que està passant al Regne Unit és producte dels càlculs dels seus dos dirigents màxims: Pedro Sánchez i Boris Johnson, càlculs que no sempre són encertats perquè les sumes i les restes, les multiplicacions i les divisions, en política no sempre segueixen les regles de les matemàtiques.
David Cameron, l’inventor del referèndum britànic sobre el Brexit, havia calculat que sortiria un no rotund que li permetria consolidar-se en el poder, i no sols va veure com n’anava, d’errat, amb els seus comptes, sinó que va haver d’acceptar una derrota que ha posat en crisi el mateix Partit Conservador, el qual, després del fracàs de Theresa May, veu com, sota el mandat de Boris Johnson, es trenca internament i contempla com els seus diputats moderats i crítics són expulsats de la formació, com obté la dimissió de ministres i comprova com, a pesar de tenir una teòrica majoria a la Cambra dels Comuns, el primer ministre perd votació rere votació i no aconsegueix tan sols que se li aprovi la dissolució de les Cambres, com a darrera jugada d’escacs per obtenir (ves a saber) una enyorada majoria absoluta.
Però la dissolució del Parlament Britànic requereix una majoria de dos terços i això demana el suport de l’oposició laborista, per tant, d’un Jeremy Corbyn que fa temps que reclama eleccions anticipades, però que ara veu que no és el moment, ja que té el gran adversari contra les cordes. Segurament acabarà accedint-hi, però només ho farà un cop la llei que exigeix que Johnson demani una nova pròrroga a Brussel·les no tingui tornada enrere. En definitiva, quan el primer ministre hagi hagut de claudicar i beure’s la poció enverinada que més odiava.
Comptes, doncs, i més comptes! Comptes que no sempre acaben sortint, o que no surten com han previst els polítics. Però no són només Sánchez, Cameron o Johnson els qui en fan. També n’està fent de fa molts mesos Albert Rivera, però és evident que les coses no li rutllen com havia pensat i volgut. Què prop veia el seu triomf quan ho jugava tot a dissoldre el parlament encara no fa un any! Les enquestes li asseguraven no sols l’enyorat “sorpasso” al PP, sinó que també li auguraven que seria ell qui encarnaria la presidència del Govern. Però sorgí un inesperat (i temps enrere desnonat Pedro Sánchez) que va saber comptar més bé que ell i, contra tot pronòstic, aconseguí que els nacionalistes bascs del PNV preméssim el botó nuclear de la moció de censura i que els nacionalistes catalans (els dels “presos polítics”) l’enlairessin al cim del poder espanyol que representa La Moncloa.
Els números que havia fet Rivera de sobte es van esfumar, tot provocant un gran terrabastall en els seus càlculs. I després vingueren les eleccions generals, uns comicis en els quals un PP dividit, devastat per la corrupció i pels processos judicials que l’afectaven, va treure el pitjor resultat de la seva història: 66 diputats. Però ni així el va superar Rivera, tot i que aquest ha seguit sense reconèixer el seu fracàs, com no ha reconegut tampoc que, des de les darreres autonòmiques catalanes, que guanyà amb 36 diputats al Parlament, fins a les darreres generals, ha perdut vuit-cents mil vots a Catalunya. I d’aleshores ençà, el seu partit sembla un paner foradat que perd diputats i suports de manera constant i reiterada. Però això no és suficient perquè deixi de fer comptes, i segueixi decidit a convertir-se en el líder del centre-dreta espanyol, quan després de pactar amb VOX a Andalusia, a Madrid i a Múrcia, el que pot aspirar tan sols és a liderar l’ultradreta, cosa que tampoc no aconseguirà.
I què he de dir de Torra i Puigdemont? Doncs que també compten i compten. Perquè ells no sols han de vèncer els no independentistes, sinó que volen seguir superant els actuals socis de govern, l’Esquerra Republicana de Junqueres, al qual la presó de Lladoners ha donat un bany de realisme polític, mentre que l’exili de Puigdemont no ha fet sinó accelerar-lo en uns plantejaments radicals i extrems que ha de dur a terme Quim Torra, el seu vicari a la terra. I aquest malda per fer-ho de la millor manera possible, i amb aquest propòsit ha anat a Madrid per reunir-se amb tota la premsa capitalina, que ha escoltat bocabadada que no convocarà eleccions a Catalunya, sinó que aprofitarà la sentència del Tribunal Suprem per demanar que tot el país s’aboni a la desobediència civil i, per tant, a la insubmissió.
Torra observa què està succeint a Hong Kong i se n’admira. Si la poderosíssima Xina ha decidit retirar el decret d’extradició que tantes protestes ha mogut, ¿què no podrem aconseguir nosaltres, els catalans, si iniciem una confrontació dura amb el Govern i ens declarem insubmisos? Però no deixa de ser curiós que, mentre Torra alliçona la premsa madrilenya amb la desobediència civil, la consellera d’Empresa, la igualadina Àngels Chacón -la seva consellera, membre, per tant, del seu govern-, rebutgi públicament una aturada de país permanent com a resposta a la sentència de l’1-O perquè, diu, “perjudica” l’economia. Chacón, doncs, no s’ha mossegat la llengua i ha dic clar i fort que no creu “que sigui positiva” una acció així i ha puntualitzat que ho diu essent independentista i “sense haver de renunciar a res”.
I en aquesta història de comptes i més comptes, he d’acabar novament amb Pedro Sánchez, que, des de les passades eleccions, no fa sinó voltes i més voltes entorn d’un cercle sense altre objectiu que de marejar l’adversari i quedar-se allí mateix, cosa que, no ens enganyem, té el seu mèrit. I això perquè també ell fa comptes, comptes i més comptes. Sánchez sap que no pot cedir davant Unides Podem i, encara menys, concedir-li el monopoli de l’esquerra un cop s’ha convençut que ell, tot i que va emprar idees d’esquerra per conquerir el poder, ara es veu abocat a fer polítiques moderades. Ell, en realitat, no vol governar amb el Podemos d’Iglesias, ell voldria assolir la majoria absoluta governant amb Ciutadans, però no amb aquest partit de Rivera que beu l’aigua del càntir que li proporciona VOX, sinó amb un partit que fos de centre, amb pocs diputats, els suficients per aconseguir un govern estable i que alhora li servís d’excusa per moderar el seu programa de govern. I això li demana convocar eleccions, obtenir un millor resultat i que Ribera s’estavelli i que, com a conseqüència del seu fracàs, hagi d’abandonar la direcció del partit.
Comptes, comptes i més comptes!
Josep Maria Quintana 