Penso sovint en les eleccions generals que s’han programat per al 28 d’abril i, fent una mica de memòria, contemplo una mica sorprès com ha canviat el panorama polític del nostre país. I no és només aquest l’únic que ha experimentat canvis, perquè són molts els Estats -en parlava el passat diumenge- on trobem col·lectius que han optat per a posicionaments ideològics d’extrema dreta amb gran suport ciutadà. Aquest seria el cas de Vox a canostra, amb candidats negacionistes, misògins, masclistes, xenòfobs, partidaris que els ciutadans posseeixin armes sense restriccions i de tants altres plantejaments que, fins ara, ens eren pràcticament desconeguts. Partits que, per a més inri, tenen la virtut de radicalitzar els seus adversaris més propers, com veiem aquí amb el PP i C’s, que avui s’han dretanitzat fins a un punt que, fa uns anys, no era previsible.
2019 presenta, doncs, unes característiques molt diferents de 2015, ja que, per aquells dies, a conseqüència de la gran crisi econòmica que havia afectat el món occidental uns anys abans, havien sorgit arreu d’Europa nous partits que no sols militaven en posicions radicals d’esquerra, sinó que mostraven també una clara voluntat de suplir els partits tradicionals, els quals consideraven incapaços de capgirar la situació i de ser alternativa al fracàs de les polítiques econòmiques i socials que, amb la crisi, d’alguna manera havien col·lapsat.
En un article publicat el 2014, el politòleg i intel·lectual búlgar Ivan Krastev denunciava aquest col·lapse de la democràcia europea -la dels partits tradicionals- pel poc -deia- que aquesta deixava en mans dels ciutadans. “¿Per què -es demanava- els grecs o els portuguesos han d’acudir en massa a les urnes quan sabem perfectament que, arran de les turbulències relacionades amb l’euro, les polítiques del proper govern de torn seran exactament les mateixes que les de l’actual?” “Les eleccions -afegia aleshores- estan perdent la seva capacitat, no ja d’atraure la imaginació popular, sinó també de superar la crisi.”
Aquesta desconfiança en la capacitat de dur a terme polítiques alternatives a les que defensaven els partits tradicionals, va fer que, a grans ciutats, s’omplissin les places amb nodrides manifestacions de protesta contra els partits que formaven part del “sistema”, els quals denunciaven com un model obsolet de democràcia. Recordeu si més no les masses enormes que es congregaren durant molts dies -fins i tot setmanes-, a places i bulevards com Tahrir, Maidan, Taksim, Puerta del Sol o Sintagma, per citar algunes de les més importants.
Sense anar més lluny, d’aquella protesta a Puerta del Sol va néixer bàsicament Podemos, i ho va fer amb una força que semblava tan poderosa com la que avui adjudiquem a Vox. De fet, va néixer amb la voluntat de suplantar el PSOE, un partit que, en opinió de Podemos, formava part de la “casta”, incapaç, doncs, de presentar una vertadera alternativa social i econòmica al Partit Popular.
Què ha succeït, doncs, perquè, pocs anys més tard, tot aquests grans moviments de protesta s’hagin desinflat i, ben al contrari, ens trobem amb el fet que moltes democràcies han d’afrontar embats que ja no venen d’aquell cantó, sinó del contrari, ja que són els partits radicals i xenòfobs de dreta els que avui representen un perill clar per a l’estatus democràtic? La resposta no és fàcil, però més que trobar-la, el que en realitat sorprèn és que aquesta grans moviments de protesta que vam viure fa quatre, cinc o sis anys a tants i tants llocs, hagin fracassat tan ràpidament. Per què?
En un dels darrers assaig en què Zygmunt Bauman dialoga amb Leonidas Donskis (“Maldad líquida, Paidós, 2019), aquest darrer cita precisament Ivan Krastev per denunciar que cap dels grans moviments de protesta ha produït finalment un programa que fos capaç de canviar el món o, si més no, l’economia. Duríssim en les seves afirmacions, ell creu que, en aquest sentit, cap d’aquests moviments ha esdevingut realment un motor potencial de l’activitat revolucionària contra el capitalisme, sinó una més de les conegudes vàlvules d’escapament del mateix sistema. “Les protestes -escriu Krastev- aconseguiren pertorbar l’ statu quopolític, però també contribuïren a fer que les elits legitimessin novament el seu poder, doncs van servir de demostració pràctica de la inexistència d’una alternativa real a aquesta classe dirigent”.
Discurs molt dur, el de Krastev, que Donskis fa seu a consciència, perquè després d’analitzar els grans moviments de protesta a què m’he referit, aquest pensador i filòsof lituà arriba al convenciment que els manifestants han acabat indignats davant la insensibilitat amb la qual els seus representants acaben ignorant els seus problemes, els seus desigs i els seus postulats, així com també a causa de l’evident incapacitat (i pretesa manca de voluntat) dels governants per a fer res que els descarregui de les seves penúries o que intenti, si més no, alleugerir-les, mentre desconeixen alhora -i això és el més greu- cap on s’haurien de dirigir i què s’hauria de fer per resoldre els problemes.
Tenen raó Donskis i Krastev? No ho sé, però esdevé preocupant que aquest desengany de tanta gent indignada acabi per dirigir els seus esforços vers els populismes d’extrema dreta, que han vingut amb voluntat de quedar-se entre nosaltres. I aquests no desaprofitaran l’ocasió, perquè són hàbils per transformar el que és un interès privat en un interès públic, cosa que fan amb una extraordinària capacitat d’explotar al màxim la por de la ciutadania. I de la por es passa ràpidament a l’odi, perquè l’odi i la por són germans bessons.
I si algú em demana: ¿por a què? Doncs la resposta és senzilla: por a qualsevol (o a qualsevol cosa) que personifiqui les nostres pròpies inseguretats i incerteses, excitades cada cop més per un excessiu sensacionalisme en la cobertura informativa en general, plena d’articles d’opinió sectaris i gens contrastats, de notícies falses que estimulen els nostres egoismes, o de teories de la conspiració que, sense fonament, ens predisposen contra tot el que creiem que ens pot perjudicar. Exemples d’això? Doncs n’hi ha molts i variats. Sense pensar-hi gaire podríem citar la por a l’islam i als musulmans, la por als immigrants que ens prendran els llocs de treball, la por als homosexuals (gais i lesbianes) perquè són diferents, la por als ateus esquerranots perquè posen en solfa les nostres creences… etcètera, etcètera.
El camp per a elegir és molt ample, i no dubteu que, de tenir-lo ben sembrat, regat i florit, se n’ocuparan amb diligència els populismes de l’extrema dreta que ens estan assetjant.
Josep Maria Quintana 