Davant la mort de Bosco Marquès i de Tomàs Vidal

by

Setmana dura, la passada, i no ho dic pel que està succeint a la gran sala de vistes del Tribunal Suprem, sinó perquè dues persones que apreciava i amb les quals m’unia una relació d’afecte i una admiració de molts anys, ens han deixat. Dues persones a les quals la nostra illa de Menorca els deu molt perquè han estat bones, intel·ligents, compromeses amb el país i fidels als seus principis. Els meus lectors menorquins saben a qui em refereixo: al periodista Joan Bosco Marquès i al geògraf i professor Tomàs Vidal Bendito.

L’amistat amb en Bosco prové dels anys universitaris quan, a Barcelona, amb un grup d’amics, ens reuníem setmanalment en un bar del carrer Aribau, per confeccionar una pàgina del diari “Menorca”, que el director ens havia cedit perquè l’omplíssim amb les nostres reflexions i on aboquéssim les nostres inquietuds intel·lectuals. Aquella pàgina es va dir “Tribuna Universitària” i va sortir durant uns anys regularment al diari. Bosco Marquès era l’únic de tots nosaltres que era periodista de professió i l’home que més bé coneixia la manera de coordinar i confeccionar aquella pàgina que segurament emplenàvem amb més il·lusió que encert, però que tant va aportar a les nostres vides. Érem molts que hi col·laboràvem, però els més assidus vam ser  Mateu Seguí Puntas, Enric Taltavull, José Luís Leal, Emili Pons i jo mateix. Suposo que em deixo algú d’aquella primera època, cosa que lamento, però em sembla que aquests érem els més vam participar en aquella tasca col·lectiva que ens va servir per iniciar-nos en el periodisme i en la funció d’opinants sobre la realitat del país.

Malauradament, ja són tres els companys que ens han deixat. En Mateu, el primer, després en Leal i ara en Bosco. De tota manera, potser el més bonic és que tots, sense excepció, hem seguit compromesos amb la tasca d’escriure i hi seguim encara, gairebé cinquanta anys més tard, tot enviant als diaris les nostres reflexions.

La relació amb en Bosco la vaig reprendre quan, després d’haver treballat durant anys al diari “La Mañana” de Lleida i al “Diario de Mallorca”, va aterrar a la nostra illa per dirigir el diari “Menorca”, aquest en el qual nosaltres enviàvem aquelles cròniques barcelonines per publicar a “Tribuna Universitària”. Durant tots els anys en què va estar al front del diari, la relació director-col·laborador va ser fluïda i amable. Sempre comprensiva i generosa. Mai va tenir una paraula crítica fora de lloc i va saber aguantar amb discreció i fermesa els atacs que, des de flancs diferents, rebia de les persones i dels poders fàctics que es mostraven disconformes amb la seva voluntat de mantenir el diari obert a totes les opinions, sempre que fossin consistents i alhora respectuoses amb les dels adversaris.

Si algun cop pensava que el text que jo li havia enviat podia provocar algun problema al diari o fins i tot a mi mateix, agafava el telèfon i em deia el que trobava convenient. De manera sincera i discreta. Sempre amable i respectuosa, tot procurant que fos jo mateix que acabés per prendre la decisió final de publicar o de no publicar el meu article.

Contrari al periodisme estel·lar o groc, avui tan en voga en una part considerable de la premsa, Bosco sempre va creure en un diari discret i veraç, que defugís la demagògia i perseguís la recerca de la veritat i una vera i respectuosa confrontació de les idees.

Fora del diari no el vèiem mai. Era un home que esquivava els focus mediàtics, que no buscava la publicitat i que mai no va intentar ser notícia, tot i que la cercava perquè aquesta era la seva obligació com a periodista.

La meva relació amb Tomàs Vidal va ser diferent de la que vaig mantenir amb en Bosco. Uns anys més gran que jo, abans de conèixer-lo com a persona el vaig conèixer pels seus treballs d’investigació. El primer i més remarcable per a mi va ser aquell magnífic estudi publicat a la “Revista de Menorca” l’any 1969,Evolució de la agricultura y de la propiedad rural en la isla de Menorca, que tant em va servir per elaborar la que va ser la meva tesi de llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, un treball que va acabar guanyant el premi Ateneu de Maó 1973 i constituí la meva primera publicació en forma de llibre l’any 1976.

Tomàs Vidal ha estat un gran investigador i suposo que un bon professor, encara que jo no l’he conegut en aquesta fase. I per damunt de tot, un bon amic, que vaig començar a conèixer personalment quan el Consell de Menorca decidí crear l’Institut Menorquí d’Estudis, institució de la qual ell va ser el primer president del Consell Científic i que, amb ell i molts altres intel·lectuals menorquins, vaig contribuir a crear treballant fonamentalment en la confecció dels seus estatuts.

La nostra relació personal es va incrementar quan, uns anys més tard, residint tots dos a Barcelona, vam ser designats membres del Consell Científic de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Ell hi acudia en representació de l’IME i jo en nom de l’Ateneu de Maó. Coincidíem, doncs, cada mes en una reunió a Palma, en una institució del Consell que presidia aleshores el jurista Miquel Massot, amb qui vam fer una bona amistat. En Tomàs i jo érem, doncs, les veus menorquines dins aquella institució i allò ens apropà i fou l’inici d’una relació d’amistat que ha seguit amb els anys.

Aquesta darrera setmana de febrer ha estat, doncs, trista per a tots els qui estimàvem aquestes dues persones amb les quals ens unia un sentiment de fraternitat i una estimació sincera, tant pel que eren com a persones com pel que han fet en una vida plena d’encerts i de dedicació als altres. En Bosco en el camp del periodisme; en Tomàs, com un intel·lectual compromès amb la investigació i la docència.

Els enyorarem, però el seu record no s’esborrarà de les nostres vides. Donant una forta abraçada a les seves vídues, na Bel i na Rita, el meu desig que descansin en pau.


%d bloggers like this: