L’informe de “Cristianisme i Justícia” sobre el judici del Procés

by

M’escriu un lector fidel per dir-me que l’article publicat el passat 24 de febrer on defenso que, contràriament al que avui s’afirma des del costat de l’independentisme català, “la democràcia no és superior a la llei”, el va deixar una mica incòmode, no tant per l’argument central que plantejava -amb el qual diu que està d’acord-, sinó perquè, en el cas concret del “Judici del Procés” creu que estem davant un procediment on potser es confon una “infracció Constitucional” amb una “infracció Penal”.  I de passada m’envia una reflexió elaborada per un grup de juristes de “Cristianisme i Justícia” (27.02.2019) on es fan una sèrie de consideracions sobre aquest punt.

Després de dir-li que, normalment, em sento molt proper a tot el que fan els membres de “Cristianisme i Justícia” (segueixo els seus treballs, als quals estic subscrit), li confirmo que, de la lectura d’aquest text, dedueixo que les crítiques que fan al que està succeint no mostren cap mena de disconformitat amb el principi que jo defenso, que és el següent: no es pot exercir una vertadera democràcia sense el respecte a la llei (a una llei, esclar, que hagi estat elaborada democràticament), ja que sense el respecte a la llei, la democràcia es converteix immediatament en una “dictadura de les majories” sobre les minories.

L’informe en qüestió reconeix, en efecte, que “políticament, hi ha qui considera que el principi democràtic passa per davant [de la llei]”i justifica, per tant, el que han fet els polítics processats. Però diu tanmateix que “fins i tot els que així pensen, ens sembla que haurien d’admetre que [a Catalunya] la vulneració constitucional s’ha produït.” I reconèixer aquest fet -que el Govern de Catalunya, amb Puigdemont al capdavant, va conculcar el marc constitucional i estatutari i, doncs, va conculcar la llei- s’esdevé una premissa indispensable per analitzar el que està succeint i les decisions judicials que, respecte dels polítics processats, s’han pres. Decisions, tanmateix, que hem de valorar i respecte de les quals podem discrepar. El que no podem acceptar, però, són algunes de les afirmacions que s’han fet -i se segueixen fent- des de sectors independentistes, en el sentit que els polítics processats “no han fet res punible” i que, per tant, qualsevol procediment al què se’ls sotmeti és injust.

Fixat, doncs, aquest marc factual, podem discutir molts aspectes del procés, com bé fa l’informe de “Cristianisme i Justícia”. Podem, en efecte, fer una crítica d’aquesta dinàmica de judicialització de la política tot respectant i reconeixent la importància dels òrgans jurisdiccionals, claus perquè la democràcia funcioni. Podem no està d’acord -i no sé fins a quin punt això pot esdevenir, a la llarga, un defecte procedimental- que hagi estat el Tribunal Suprem l’òrgan que ha assumit la instrucció i la vista del procediment, prescindint del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -que semblava l’òrgan natural-, com també que alguns dels processats no siguin jutjats ni per l’un ni per l’altre, sinó per l’Audiència Nacional. Podem també discrepar -jo ho he fet des del primer dia- de la decisió presa per l’instructor i confirmada per la Sala d’Apel·lacions i, en definitiva, pel Tribunal Suprem, de mantenir els encausats en presó preventiva, una pena que la llei (article 502.2 Llei d’Enjudiciament Criminal) estableix  que “només s’ha d’adoptar quan objectivament sigui necessària (…) i no hi hagi altres mesures menys carregoses per al dret a la llibertat per mitjà de les quals es puguin assolir les mateixes finalitats que amb la presó provisional”. I podem igualment creure, com s’afirma a l’informe, que no tota infracció constitucional ha de ser, necessàriament i al seu torn, una infracció penal, però d’aquí no podem deduir que el Ministeri Fiscal i l’instructor hagin de prescindir del Dret penal, ja que, precisament, s’acusa el processats d’haver comès presumptament delictes reconeguts al codi: concretament els de rebel·lió, de sedició, de malversació i de desobediència, tots degudament tipificats.

Respecte d’aquests delictes, nosaltres, esclar, podem tenir una opinió formada, i fins podem pensar que els processats no han dut a terme actuacions que s’ajustin a les circumstàncies que aquests tipus penals exigeixen per a considerar-se com a tals, però no hi ha dubte que d’altres persones -com podem veure per les acusacions i pels testimonis que s’estan produint en seu judicial- sí creuen que els polítics acusats són responsables d’accions que responen a algunes o a totes les característiques que el Codi penal fixa per a als esmentats delictes, i és evident que, davant aquestes greus acusacions, en un Estat de dret correspon als tribunals dirimir el cas, i nosaltres hem d’assumir i pressuposar que els jutges que en formen part tenen -com diu l’informe- “la capacitat d’exercir la seva funció sense forçar la interpretació de les lleis fins desvirtuar-ne la seva essència per tal que coincideixi amb els seus apriorismes ideològics” (apriorismes que, d’altra banda, no coneixem ni tenim per què conèixer). I això significa que -també ho diu l’informe- “han de servir amb objectivitat l’interès general amb subjecció estricta a la llei i al Dret [cosa quehan de fer amb]totes les garanties de neutralitat política.

Tenim, doncs, que no es podrà condemnar els processats per rebel·lió si no queda provatque van provocar un aixecament violent; que hauran comès sedició si no van provocar fets tumultuosos que impediren l’aplicació de la llei; que hauran comès malversació si no es prova que van emprar fons públics per a objectius contraris a la llei, i que han comès desobediència si no es demostra que van incomplir a consciència les decisions judicials i del Tribunal Constitucional que prohibien el referèndum. I a mi em sembla evident que, de les quatre acusacions, aquesta darrera és la que menys dificultat té per a ser provada ja que sembla evident que el Govern desobeí algunes importants resolucions dels jutges i del Tribunal Constitucional.

Jo espero i confio -com esperen i confien els redactors de l’informe de “Cristianisme i Justícia”- que “a la vista de les proves practicades durant el judici oral, el Tribunal dictarà una sentència fonamentada en els fets provats i el Dret vigent en el moment que es van produir.” Si no esperéssim això de bona fe, els qui creiem en l’Estat de Dret i en la democràcia com a sistema polític, no ens podríem considerar ciutadans ni demòcrates, ja que hauríem perdut tota esperança. Per més que això no ens ha d’impedir -també de bona fe- d’analitzar amb deteniment tot l’iterd’aquest procés que, si tenim temps i ganes, podem seguir en directe per televisió, cosa que ofereix una garantia molt gran de transparència, com també la possibilitat real de poder lloar o criticar la sentència un cop s’hagi produït, sentència que s’haurà de fonamentar en les “proves” i no en els “relats”. I ara per ara, a pesar de les duríssimes declaracions de Nieto, de Millo, de De los Cobos, de Del Toro, de Trapote i d’altres, totes farcides d’adjectius contundents i incriminatoris, tinc la impressió que, pel que fa a les acusacions de rebel·lió, de sedició i de malversació, són més rics els relats que les proves. Tot i així, haurem d’esperar.

Anuncis

%d bloggers like this: